Lluís Badia

L’ estratègia d’alguns per posar a tota la classe política al mateix sac, és una aposta decidida per minar els fonaments indiscutibles de qualsevol democràcia, per molt consolidada que es pugui creure. Buscar, mitjançant discursos “teledirigits”, desacreditar a la totalitat dels que opten per la dinàmica pública és, d’entrada , volgué dissenyar un model de convivència a on la majoria de la gent deixi de confiar en els seus representants, legítimament escollits, apuntant-se, de manera tàcita, a les llistes del passotisme, establint amb aquest “ model “ un disseny de minories i majories, manipulat i amb objectius ben foscos.

Crec que ningú pot pensar, a l’hora de posar exemples concrets, que la forma de gestionar el bé comú no és igual segons quins siguin els màxims responsables, en conseqüència res té a veure la presència del govern de Catalunya a l’ exterior liderat pel President Pujol, que el que pugui desenvolupar el President Montilla; com tampoc serà igual la forma de fer front a la crisis d’un govern socialista i un altre de popular; per tant l’alternança política el que fa és garantir diferents maneres de fer política, amb valoracions de resultats per la ciutadania en el moment de les respectives consultes electorals.

Sembla, a més evident, que en la situació crítica que vivim, existeix una altre manera de fer, diferent dels que ara son al poder, amb temes tant vitals com les mesures anticrisi, i per això la comparació posa de manifest que no és el mateix la situació d’uns països respecte d’altres en temes com l’atur, encara que tots es veuen condicionats per una fallida internacional de repercussions incalculables. Què poca memòria es té al Govern de l’Estat de la negativa a acceptar l’evidencia critica a la que ens introduíem només fa uns mesos, el compliment o no de l’execució de lleis orgàniques, con les que fan referència al finançament de Catalunya, o a la pròpia inviabilitat d’uns pressupostos generals que no compleixen les pròpies expectatives fixades a l’hora de la seva preparació, avui superades segons reconeix el propi govern .

En definitiva, la realitat posa clarament de manifest que l’alternança és la garantia “sagrada” de la pròpia democràcia, doncs és evident que la política canvia en funció de quina és l’opció responsable màxima. La il·lusió que han viscut els americans amb l’elecció del seu nou President és una mostra més de la necessitat de que es produeixen aquestes alternances, que , a més, son decidides exclusivament pels únics responsables, els votants.

No és de rebut, en base a tot l’anterior , ventar determinades “consignes” per part d’alguns que el que serien és una garantia de desgovern i desil·lusió, les sortides al problema no vindran pel “l’absentisme”, aniran en la via d’opcions polítiques que, avui, al govern o l’oposició, obtinguin el suport majoritari d’aquells que no han de ser manipulats sota cap concepte.