Lluís Badia

Encara que per alguns “desinformats ideològics” pugui semblar que la pèrdua d’influència global dels Estats Units i l’increment de poder mundial de Xina i Rússia són una bona notícia, però la realitat posa de manifest que aquest possible canvi de lideratge comportarà greus perjudicis per la majoria de la gent, i el que és més greu, pels drets de tot tipus que tant ha costat conquerir i consolidar als darrers 60 anys. La lectura del tema no es pot fer únicament des d’una basant purament de posicionament polític, si no que s’ha de fer veient les conseqüències que comportarà una nova situació, amb països a on els principis bàsics de la democràcia i la preocupació pels més dèbils tenen “un valor relatiu”. És evident que des d’un anàlisis econòmic el creixement de la nova Xina no es pot posar en dubte, un altre cosa són el model de convivència d’aquell país i la seva comparació amb Europa, USA i Japó, a on els drets de la ciutadania i la protecció social són incommensurablement, totalment “diferents”. És evident que sota el pur “titular” s’amaguen més coses, i la nova “escena” suposarà un canvi radical al que hem conegut fins la data, segurament les limitacions de determinats paràmetres de caire econòmic comportaran com a conseqüència directa també la frenada de drets insospitats fins avui, doncs sembla lògica la pèrdua de pes d’una Europa, dividida i incapaç de prendre acords, entre els diferents estats del que es composa, amb tot el que això pot suposar a l’hora de fer valer “un pes” cada cop més discutit. Aprofundint, encara més, tampoc sembla lògica la vigent discussió global de països rics i pobres, doncs el cert és que serà difícil exigir mantenir determinats privilegis des d’una situació de debilitat en el nou equilibri internacional. El lideratge d’uns i altres comportarà noves situacions que incidiran clarament en el nostre model de vida més del que s’hagi pogut preveure i per tant, hem de començar a ser conscients que res serà com fins ara. El lideratge d’Occident no passa pels seus millors moments, però el que no és de rebut és que no s’expliqui de manera clara el que comporta la seva “caiguda” per la majoria de ciutadans que es veuran obligats a renunciar a molts dels privilegis que es poden considerar “innegociables”, en el nostre model social encara vigent. Què difícil ha de ser explicar tot això amb transparència, posant de manifest el que comportarà la nova situació, però no és aconsellable seguir amagant el futur problema pensant que els canvis que venen no ens “tocaran”. Crec que és el moment en que tots siguem conscients que els nous equilibris suposaran variables a les que només podem fer front amb dinàmiques de poder que puguin sumar grans majories socials, des del convenciment de la necessitat de prendre determinades mesures crítiques, l’alternativa, amagant o maquillant, a bon segur que ens comportarà una situació a on el nou ordre ens superarà. La mostra d’uns governs que són capaços d’amagar la realitat, com s’ha fet amb la crisis, és una via poc recomanable a mig termini, esperem que no es tingui la temptació d’optar novament per aquesta línia argumental, amb resultats electorals a curt, però amb desgràcies incalculables pel futur.

Dintre dels múltiples conceptes que als darrers mesos apareixien constantment als mitjans de comunicació a l’hora de parlar de la situació crítica de l’economia, n’hi ha dos de repetits quasi sempre, “Recessió – Depressió”. Però què volen dir de manera concreta aquests dos mots?, pel que fa a la recessió, s’entén el període “controlat” d’una situació negativa però amb possibilitats de recuperació a curt termini, per la seva banda parlar de depressió és el mateix que l’anterior concepte, però sense limitacions de temps controlades en la seva perspectiva d’increment de l’atur, del consum i de la producció. Ens trobem, per tant, davant de unes perspectives complicades, amb les dues opcions definides, i per tant, el que haurien de fer els responsables de torn, és buscar les formules urgents per suportar la recessió, però en cap cas posar-nos front una depressió d’efectes incalculables. Sembla evident, a més, que el marc negatiu que tenim plantejat és “retroalimenta” ell mateix, i per tant, la reducció de la despesa comporta menys producció, menys llocs de treball i menys despesa corrent de la gent. Per altra banda les mesures endegades fins la data, sembla que l’únic que aconsegueixen és trobar formules de caràcter transitori, però en cap cas incideixen sobre el fons real del problema, que és tornar als mercats unes dosis de confiança imprescindibles per recuperar un funcionament lògic de l’oferta i la demanda. L’aposta del govern donant tresoreria als Ajuntaments per executar “noves obres”, i conseqüentment la creació d’ocupació, és positiva d’entrada, però amb efectes de caducitat fixats prèviament, doncs una vegada acabades les iniciatives concretes podríem tornar a la crua realitat que es vol evitar. És imprescindible, per tant, fixar també criteris que permetin que les decisions de caire monetari a costa dels dèficits públics, tinguin viabilitat a mig i llarg termini, podent recuperar una part important del nostre teixit empresarial, “molt tocat” per la conjuntura que suporta. De poc ens servirà la presa de decisions que només salvin el problema puntual del moment, si les mateixes no comporten la possibilitat de recuperació de molts petits emprenedors que han de saber ubicar-se en la nova situació. Sense oblidar, tampoc aquí, l’esforç que s’haurà de fer des de les diferents entitats representatives de treballadors i empresaris per fer entenedor el nou marc econòmic que s’ha de recuperar. Esperem que el seny, d’uns i altres, sàpiga apaivagar-se al nou model de convivència, a on no pot ser de rebut una tasca empresarial que no faci partícips de la seva dinàmica als treballadors, en la justa mesura des del compromís d’aquests que la recuperació i l’aparcament de la depressió, que només serà factible per la suma del interessos de les parts implicades

L’ estratègia d’alguns per posar a tota la classe política al mateix sac, és una aposta decidida per minar els fonaments indiscutibles de qualsevol democràcia, per molt consolidada que es pugui creure. Buscar, mitjançant discursos “teledirigits”, desacreditar a la totalitat dels que opten per la dinàmica pública és, d’entrada , volgué dissenyar un model de convivència a on la majoria de la gent deixi de confiar en els seus representants, legítimament escollits, apuntant-se, de manera tàcita, a les llistes del passotisme, establint amb aquest “ model “ un disseny de minories i majories, manipulat i amb objectius ben foscos.

Crec que ningú pot pensar, a l’hora de posar exemples concrets, que la forma de gestionar el bé comú no és igual segons quins siguin els màxims responsables, en conseqüència res té a veure la presència del govern de Catalunya a l’ exterior liderat pel President Pujol, que el que pugui desenvolupar el President Montilla; com tampoc serà igual la forma de fer front a la crisis d’un govern socialista i un altre de popular; per tant l’alternança política el que fa és garantir diferents maneres de fer política, amb valoracions de resultats per la ciutadania en el moment de les respectives consultes electorals.

Sembla, a més evident, que en la situació crítica que vivim, existeix una altre manera de fer, diferent dels que ara son al poder, amb temes tant vitals com les mesures anticrisi, i per això la comparació posa de manifest que no és el mateix la situació d’uns països respecte d’altres en temes com l’atur, encara que tots es veuen condicionats per una fallida internacional de repercussions incalculables. Què poca memòria es té al Govern de l’Estat de la negativa a acceptar l’evidencia critica a la que ens introduíem només fa uns mesos, el compliment o no de l’execució de lleis orgàniques, con les que fan referència al finançament de Catalunya, o a la pròpia inviabilitat d’uns pressupostos generals que no compleixen les pròpies expectatives fixades a l’hora de la seva preparació, avui superades segons reconeix el propi govern .

En definitiva, la realitat posa clarament de manifest que l’alternança és la garantia “sagrada” de la pròpia democràcia, doncs és evident que la política canvia en funció de quina és l’opció responsable màxima. La il·lusió que han viscut els americans amb l’elecció del seu nou President és una mostra més de la necessitat de que es produeixen aquestes alternances, que , a més, son decidides exclusivament pels únics responsables, els votants.

No és de rebut, en base a tot l’anterior , ventar determinades “consignes” per part d’alguns que el que serien és una garantia de desgovern i desil·lusió, les sortides al problema no vindran pel “l’absentisme”, aniran en la via d’opcions polítiques que, avui, al govern o l’oposició, obtinguin el suport majoritari d’aquells que no han de ser manipulats sota cap concepte.

Al meu entendre, és un error, sense precedents, l’aposta de l’Administració Pública per les grans empreses multinacionals i els sectors financers, deixant de costat al autèntics suports reals a l’hora de creació de llocs de treball, dels autònoms i la petita empresa. Certament és molt més “reeixit mediàticament” fer negociacions i aportacions dineraries d’ajuda a les multinacionals de l’automòbil, als sectors industrials en crisis, i al sector financer, que cuidar aquelles petites empreses i autònoms que no tenen portaveus sindicals, ni tampoc es podem permetre el luxe de gaudir de “lobbies” que els defensin. Malauradament l’evidència posa de manifest que cada 17 dies pleguen prop de 1700 autònoms, es a dir una “NISSAN”, per fer-ho més entenedor; no obstant aquí ni es surt a la tele de torn, ni es produeixen escarafalls de reivindicació laboral, doncs l’únic que queda és apuntar-se a la fila de l’atur, “sense obrir boca”, en la majoria d’ocasions, davant la impossibilitat del empresari per falta de tot tipus de suports per tirar endavant el projecte empresarial, ara conclòs. Tema, a més, compartit pels propis treballadors implicats. És necessària l’aposta dels poders públics per la macroeconomia, però el que no és de rebut és que no es tingui cura dels autèntics creadors de llocs de treball, als que obliden sense cap problema, valorant que les seves justes reivindicacions queden difuminades per una situació generalitzada de negativitat. No crec que la via emprada tingui resultats a curt si s’oblida a una part tant importat com l’esmentada, i per tant, em sembla imprescindible la necessitat de fixar ajudes concretes pel sector microeconòmic, de manera urgent i sense prejutjar conseqüències a curt termini. La potenciació d’alternatives de caire fiscal, i la concreció d’ajudes directes via costos de Seguretat Social, pot ser un primer pas, però aquí també es fa imprescindible la implicació de l’Administració Local que ha de posar la suficient imaginació per oferir compensacions a una part molt important del teixit social ciutadà. En èpoques crítiques com les que ens toca viure, no és de rebut, una potenciació sense límits de “l’afany recaptador” dels poders públics, sobre tot si els realment perjudicats són els més dèbils, els que no tenen possibilitats de reivindicar el problema plantejat, per tant, aquí també s’hauria de fer un esforç, per què aquesta via impositiva no incrementi la situació negativa d’aquests autònoms i petits empresaris. Finalment, molt es parla de que les ajudes al sector financer, s’hauran de repercutir sobre els clients finals, mitjançant la trobada de formules que permetin la supervivència de molts que avui han vist retallada la seva capacitat d’endeutament, no en funció de la seva credibilitat, si no en base als moments d’incertesa, per tant aquest punt també hauria de ser prioritari si no volem “escanyar” un model econòmic d’èxit, que sense els autònoms i petits emprenedors, ja no podrà tornar a ser el que ha sigut els darrers anys

Les diferents decisions, de tot tipus, que es van prenent per fer front al moment complicat que tenim, haurien de primar, per damunt de tot, l’eficàcia com a base fonamental de la seva implementació. Malauradament, per part d’alguns, no es vol renuncia a determinats plantejaments ideològics que, inclusiu, primen a l’hora dels “discursos” i de les pròpies iniciatives a emprendre, en un exercici de manca de sentit comú en moltes actuacions.

És indiscutible que en moments com els actuals, el més important és optar per alternatives que vagin clarament en benefici del teixit social, vital pel país, és a dir, els autònoms i la petita empresa, que son “els protagonistes” de la creació de més del 85% dels llocs de treball del país. És una realitat inapel·lable que cada dia són més de 100 autònoms els que pleguen, perdent el seu esforç al llarg de molts anys, i en moltes ocasions el seu patrimoni personal; no obstant aquesta evidència no surt als mitjans de comunicació, que només parlen dels llocs de treball que elimina la indústria de l’automòbil, per posar un exemple ben proper.

Per altra banda les grans iniciatives governamentals també base del seu “discurs anticrisi” prioritzant resoldre el problema del món financer o de les grans corporacions industrials “passen absolutament” del sector més important, el de la microeconomia, per molt que s’intenti, per via indirecta segons sembla.

Què dubtosos són els grans plans que “injecten milers de milions” a determinats sectors, però que en cap cas exigeixen que això “baixi” fins els petits agents dels mercats, cada cop més ofegats per una situació de falta de finançament, en les seves minses estructures de funcionament que els aboquen per la senda dels impagaments, els incompliments i en ocasions a la manca de liquiditat empresarial, per ara i per bastant de temps.

No és de rebut, quan ja som immersos en el problema des de fa mesos, parlar de la necessitat de que els diners arribin als emprenedors més dèbils, i quedar-se en la pura declaració d’intencions, és urgent “quan i com” això serà realitat, no sigui que quan arribem ja no existeixi el teixit econòmic referit.

No descarto en les presents argumentacions, la necessitat de polítiques socials, imprescindibles en aquests moments, però s’ha de ser conscient que els que garanteixen la creació de noves ofertes laborals, són els que avui, estan “amagats i oblidats” per les decisions que es van produint.

Què poc sabem d’aquelles petites opcions empresarials, de menys de 3 treballadors, que es fan inviables, no per la falta de competitivitat o l’esforç i imaginació dels seus responsables, si no per què la dinàmica general els posa com a víctimes directes – indirectes, d’una situació a la que ells en cap cas han col·laborat.

Sembla evident, per tant, que s’ha de fer una aposta decidida per oferir respostes a aquests emprenedors, fent-ho amb concreció, deixant de costat altres vies dialèctiques. No més amb una actuació directa serà possible “salvar” una part vital de la nostra economia. Altres alternatives, segurament, tindran suports ideològics, però en cap cas comportaran l’aplicació del sentit comú, imprescindible sempre, però avui condició inal·ludible pel propi futur a curt termini.