Lluís Badia

Les màquines mediàtiques de tots els colors, s’afanyen, un dia si i altre també, en “vendre’ns” els seus missatges interessats en base al control, més o menys directe, que sobre els mateixos té l’opció política o de poder de torn; malauradament la realitat posa de manifest que els ciutadans cada cop són més conscients de qui informa i, sobre tot, de quin és el fons de les noticies que es divulguen. Ja sé que és molt difícil tenir una informació imparcial, però el que no és de rebut, és que especialment els informatius públics siguin els que més “esbiaixats” es troben a l’hora de comunicar determinats assumptes. És evident que la situació de la crisis és un tema que ens afecta a tots, i seria bo que es pugues informar de la manera més objectiva , no caient en fàcils demagògies irreals per alguns i malintencionades pels altres. L’exemple de determinades opcions periodístiques per amagar determinats assumptes i esborrar uns altres segons benefici o perjudici, és una aposta molt perillosa en el moment en que vivim; la necessitat de tenir la màxima informació i tenir-la que comparar és una tasca que molta gent no realitza, i per tant, és molt greu que determinades opcions optin per vies que es plantegen, com normal aquesta forma natural de treballar. Segurament la presència de la premsa gratuïta i els mitjans digitals, són variables de futur que hauran de fer el seu camí, però que, agradi o no, es van consolidant com una opció alternativa real a altres formules. Els perills que comporta, inclusiu, la via telemàtica, respecte a les garanties de veracitat, haurà de ser un objectiu a establir, però el que és incontestable és l’autèntic pes que , cada dia més, té l’opció d’internet a l’hora de veure informació de tot tipus, amb opinions variades, amb participació directa dels lectors, etc.. Sembla evident que el control de la comunicació és impossible, inclusiu per determinats organismes, i per tant per molt que es vulguin posar límits a les noves opcions informatives, la dinàmica encetada posa a tothom al seu lloc. Inclusiu les manipulacions que algú pot tenir com temptació, queden aparcades davant el potencial d’aquestes altres opcions cada com amb més seguidors del món. La globalització, tant criticada, que ens permet també conèixer en directe el que passa a qualsevol lloc del món en temps real, tenint la possibilitat de consultar l’opinió més directe dels protagonistes en cada moment, posa en evidència a determinades campanyes teledirigides des de la ignorància d’aquesta realitat inapel·lable. Tornant al tema de la situació econòmica, que fàcil és avui saber l’estat de confiança dels americans, les taxes d’atur de qualsevol país, les iniciatives concretes que es posen en funcionament per fer front als problemes, etc., i per tant, que infantil resulten determinats posicionaments d’alguns que es pensen “el centre del món”, quan exclusivament són portaveus d’una part reduïda i en tot cas oberta a moltes opcions informatives. La informació global, cada cop més consolidada, és una evidència a la que s’haurem d’acostumar, especialment per què el que passa a milers de quilòmetres també ens afecta directament, i el que passa al costat de casa comporta repercussions, inimaginables fa pocs anys

La dinàmica política ens porta, en masses ocasions, a primar els grans anuncis de planificació, deixant de costat la realitat posterior sobre si aquestes bones noves es converteixen en actuacions concretes, és a dir, si a mes d’una bona proposta també es fa una estimable execució. Malauradament, l’anàlisi objectiu posa en evidència que la capacitat de concreció és deficitària i que darrera els anuncis mediàtics inicials, en moltes ocasions, tot queda en “fum”, passats només uns mesos. És bo planificar al “laboratori”, però el que realment és complicat i difícil és posar en marxa una gestió que ha de saber treballar en els moments concrets en que es desenvolupa, amb les persones que, directe o indirectament, es vinculen, amb els fets incontrolats que s’aniran produint, etc., en definitiva saber “el què” , però sobre tot “el com i el quan”. Cada dia se’ns “inunda” amb noticies del “farem”, projectes gratificants i inclusiu amb hipotètiques promeses que són irreals per la inviabilitat econòmica per portar-ho a terme, buscant il·lusionar a la ciutadania, sense ser conscients, que el que es proposa, en moltes ocasions, no pot portar-se a terme des de la lògica real de les conjuntures en que es viu. La via fàcil de trobar suports electorals amb grans anuncis per part de les opcions polítiques de tot signe, es repeteix, sobre tot, abans de les consultes democràtiques, però malauradament, gran part del compromès queda en res quan s’aconsegueixen els objectius de conquerir els suports via vots. Què repetitiu és el balanç negatiu del que es diu en “campanya” i el que posteriorment es converteix en tangible. En qualsevol cas, crec imprescindible, planificar bé, amb l’anàlisi dels temes en profunditat i amb una especial aposta de transparència quan es parla d’obres públiques, valorant el cost – benefici i les possibilitats pressupostàries per portar-ho a terme; ara bé, els projectes no es poden quedar exclusivament amb declaracions d’intencions si no que s’ha d’arbitrar la formula per què això comporti l’exigència de responsabilitats pels responsables, quan no es porti a terme pels propis errors de càlcul en el moment del seu anunci. La incapacitat per executar que es posa de manifest repetidament, pot fer inviable determinats anuncis, o el que és més greu, disparar els seus costos fins a límits incalculables, per tant, quan això és competència de les Administracions Públiques, seria vital regular també aquestes mancances del sistema que posa en evidència la pròpia gestió de la cosa comuna. La situació pressupostària crítica que tenim, que incideix sobre les comptes públiques de manera directa, hauria d’autoexigir-se una gestió econòmica d’acord amb el moment i per tant, els anuncis de “ balafiament ” que s’anuncien, segurament en molts casos teledirigits, no són un exemple a generalitzar. És imprescindible dissenyar el futur, però també posar-hi dades de costos i terminis per fer-ho realitat, quedar-nos exclusivament en les bones noves sense fixar les variables que es donaran, és un camí per aquells que poden pensar que la política d’aparador és viable indefinidament, amagant una incompetència manifesta, cada cop més evident quan s’està en el govern.

Al llarg dels darrers dies, quan la realitat de la situació que vivim, ja no és posada en dubte per ningú, moltes són les prediccions que es fan respecte del futur, especialment pel que fa a les qüestions de caire econòmic, que malauradament son les que lideren la portada mediàtica, però també la de la majoria de ciutadans que veuen condicionada la seva situació particular a esdeveniments del debat econòmic dels propers mesos.

D’una lectura de les noticies, declaracions, previsions, etc., que es posen de manifest, crec que es pot obtenir una “informació privilegiada” de quins temes, sembla que són inapel·lables pel propi exercici:

1.- L’increment de la taxa d’atur que pot arribar en un termini de 8 mesos al 17%, es a dir, prop de 3.750.000 aturats a l’Estat.

2.- La rebaixa dels tipus d’interès sobre el 2% a curt termini, i un increment de la inflació, al menys, en tres punts respecte de l’actual.

3.- Increment de la morositat de les empreses en fallida, i dels concursos judicials. Nous mecanismes de qualificació bancària. Guerra comercial entre entitats financeres a l’hora de captació de nous clients.

4.- Caiguda. “sine die”, de l’edificació i la inversió en habitatge. Venda d’immobles per sota del preu d’hipoteca. Incompliment de compromisos governamentals, com el Pla de l’Habitatge de la Generalitat.

5.- Increment del dèficit de les Administracions Públiques, superant els “topes” legals vigents a data d’avui. Problemes de tresoreria greus de moltes Administració Municipals. Incompliment de compromisos concrets. Retard en l’execució d’infraestructures.

6.- Noves actuacions legislatives de caire fiscal, laboral i estructural. Elevació de l’edat de jubilació. Fre als processos de jubilacions anticipades.

7.- Caiguda de l’IBEX de referència de la Borsa Espanyola als 7.750 punts.

8.- Increment de la inseguretat ciutadana.

9.- Conflictivitat laboral a l’alça. Radicalització sindical, especialment dels sindicats no majoritaris.

10.- Previsions de sortida a la crisis, per finals de 2.010.

Estem, per tant, davant d’unes evidències inapel·lables que sembla que algú no vulgui veure, pensant que la situació es solucionarà quant la dinàmica internacional es torni a equilibrar, malauradament les previsions esmentades es troben ben fonamentades i, conseqüentment, crec que és el moment d’endegar les reflexions per fer possible minorar els greus moments que se’ns anuncien, el cert és que ja s’ha fet realitat que “hem passat d’un constipat a estar ingressats a la U.V.I.” amb tot el que això comporta.

No hauria de ser difícil, per tant, en base a tot l’anterior, que per part dels responsables polítics, econòmics i financers, es comencés a dissenyar el model de “supervivència”, fomentant una clara dinàmica de suport a la petita empresa i els autònoms, que com he manifestat repetidament, són els únics que ens poden treure del problema; optar per altres vies serà garantia de retrocés en un dels temes emblemàtics per la nostra societat com és l’estat de benestar, avui en perill, no per la pròpia dinàmica conjuntural si no perquè són molts, avui a la misèria, que també volen gaudir del nostre model i no estan disposats a seguir sent un “tercer món aparcat” per més temps. La Xina, Índia o el Vietnam no esperaran, per molt més temps, seguir en situació de “genuflexió” i per tant, o prenem les mesures adients o la confirmació de les dades exposades ens superarà fins a cotes indiscutibles. No valen, exclusivament, per sortir del pas, les mesures d’ajuda als més dèbils, és imprescindible fer una aposta valenta per l’economia productiva, la subvenció és necessària, però el suport als que creen riquesa, és imprescindible sempre.

Acostumats a sentir les notícies que posen de manifest els resultats concrets de la crisis que ens envolta, i que afecten a la Borsa, als resultats de la Banca, als números de les previsions d’atur, als problemes de liquiditat de les grans constructores, o inclusiu, al dèficit públic amb tots els perills que això comporta, sembla que ens oblidem de la gran majoria de la gent que també rep directament les conseqüències de tot això, sospitant que ens vulguin “confondre i entretenir” amb els macroproblemes, aparcant les economies familiars, la viabilitat de les petites empreses, i en definitiva tot el que constitueix la microeconomia, que té noms i cognoms, segurament no tant importants però, en qualsevol cas, imprescindibles per sortir amb garanties del procés en que estem instal·lats.

Fins avui, els objectius del govern de l’Estat es centren en buscar sortides a la greu situació financera mitjançant compromisos d’ajuda multimilionària a aquestes entitats, però en cap cas saben explicar com això es reflectirà en les petites economies del país, per molt que en el “discurs” ens diguin que aquest es l’objectiu final; pel que fa al govern de Catalunya, paralitzat per tot el que passa des de fa mesos, la realitat és que segueix sent incapaç de dissenyar una política de caire fiscal, industrial i d’ajuda als més dèbils, després del fracàs anunciat de l’aplicació d’una legislació emblemàtica com la Llei de Dependència; finalment en l’apartat municipal encara és hora de que es parli d’alguna iniciativa concreta al respecte, actuant com si no passes res i, en tot cas, esperant que siguin altres els que trobin solucions. Crec imprescindible aquí, començar a analitzar les despeses supèrflues i trobar, via fons extraordinari, el poder donar resposta, a les situacions greus que es produiran, des de l’Administració més propera al ciutadà, que no podrà traspassar la seva responsabilitat quan es tracti dels més dèbils de casa seva.

Davant del panorama exposat, que segurament té matisos de tot tipus, la crua realitat ens posa en un mapa socioeconòmic que encara no es conscient de el que s’apropa, i per tant, per damunt dels compromisos i les seves conseqüències, esperem que en positiu, el problema radica en si arribarem o no a temps per “injectar” l’ajuda que es publicita però que no és concreta.

En el moment actual el més greu es fins quan es podrà resistir en la situació actual, es a dir, fins quan serà possible la viabilitat de les petites empreses i autònoms, sense crèdit, sense capacitat de descompte de paper, i sense possibilitats de finançament dels seus petits projectes; crec que aquest es el gran dilema que els poders públics s’han de plantejar de manera prioritària. De poc servirà el reflotament de les entitats financeres, si quan això es produeixi no els hi queda teixit econòmic a qui servir, es més, “la mortalitat empresarial galopant” que s’està produint, comportarà anular sectors amb “nínxols de mercat”, creats en els darrers anys, que ara no veuen la seva viabilitat de futur en lloc, amb tot el que això suposa pel propi concepte de noves professions, i el seu pes a l’hora de crear ocupació.

Realment és indiscutible la importància de la macroeconomia, però s’ha de tenir cura especial també per la microempresa i les famílies que pel moment el que poden constatar son grans anuncis però poca concreció en la seva realitat quotidiana, en tot cas, cada cop més en precari, per una situació confusa a l’hora de fixar solucions que permetin recuperar una confiança avui en dubte permanent.

Esperem que el darrer anunci del govern d’ajuda al pagament de l’hipoteca, per aturats i autònoms inactius, suposi un inici d’actuacions en el sentit expressat anteriorment, no obstant, la concreció de tot això s’haurà de veure en la eficàcia real, no sigui que es quedi, novament, en una declaració d’intencions, com altres “promeses” del Sr. Zapatero; de totes formes, el cert és que es segueixen sense veure accions concretes a l’economia productiva, que és la que crea llocs de treball, i l’única capacitada per treure’ns de l’esvoranc en el que estem instal·lats, la urgència cada cop és més angoixant.