Lluís Badia

Darrerament , el govern Zapatero, ha presentat la proposta de Pressupostos Generals de l’Estat pel proper any, havent-se produït posteriorment els diferents posicionaments de les diferents opcions polítiques, per criticar o acceptar l’oferiment comptable de l’estat amb arguments de tot tipus, des dels que fa referència a l’existència o mancança de determinades actuacions a desenvolupar en els diferents territoris, fins els que critiquen els posicionaments estratègics del propi executiu central a l’hora d’incloure qüestions, com la basant econòmica que constitueix la sempre ocurrent discussió del finançament dels diferents territoris de l’Estat.

No obstant l’anterior, les meves reflexions no van per la línia al·ludida, si no el que vull es parlar d’altres qüestions de caire més emblemàtic, pel propi disseny del que suposa la llei més important a l’hora de veure com es gastaran els diners de tots els ciutadans. Dintre d’aquest context és a on la situació de “virtualitat” pressupostària és més evident, enfrontant-nos a uns comptes públics que es trobem fora de la pròpia realitat del país, per cert, canviant cada moment que passa.

Així, els pressupostos, no valoren qüestions objectives com el límit del dèficit, previst pel conjunt de la Unió Europea, en un màxim del 3%; no es preveu el possible increment d’aturats, que seguint el ritme actual, no desmentit pel propi Ministre de torn, el primer trimestre veurà superada l’expectativa pressupostària contemplada en el projecte al·ludit; no és té en compte l’increment de la morositat generalitzada que pot superar el 4%; no s’assumeix de manera efectiva el fer front amb garanties el compliment del que ha previst la llei de dependència, o inclusiu “s’aparquen” les obligacions de compliment d’una llei orgànica, com és el propi Estatut de Catalunya, i les seves repercussions de caire financer. A més tampoc es tenen en compte decisions, en base a l’ajuda al Mercat Financer Nacional, com les anunciades el passat dilluns, coordinades amb altres països europeus.

Estem per tant, davant d’un model financer, que d’entrada oblida realitats inapel·lables, buscant, segons sembla, exclusivament quadrar uns números, obviant de manera insultant que darrera de les grans dades existeixen persones, a les que determinades resolucions els pot portar a una situació límit, fins fa poc insospitada.

No són de rebut uns comptes públics a on prima la macroeconomia, i a on no es fa cap esforç per donar respostes a les autèntiques necessitats de la societat, buscant alternatives per protegir a la petita empresa i als autònoms com a base indiscutible de la nostra viabilitat econòmica de futur, ni aprofundint per dissenyar “models de rescat” pels més dèbils, en un panorama del que no sortirem només amb paraules o “bonisme” del que tant agrada presumir al cap de l’executiu.

És cert que el moment és complicat, però sembla, a més, impensable que la llei pressupostària pugui ser aprovada de manera exclusiva per una part de les Corts Generals, per tant, novament em permeto recordar la necessitat de reedició d’uns pactes pels que ni uns es poden permetre excloure a ningú, ni altres poden optar per la seva autoexclusió. Esperem que “el seny” retorni amb grans dosis i el proper exercici comptable suposi, a l’hora de la despesa i ingressos públics, saber atendre a la gran part dels requeriments de tots plegats.