Lluís Badia

La trobada dels responsables, que ens han portat a la situació crítica que vivim, sembla que és una qüestió accessòria, a l’hora de trobar les respostes adients per sortir de l’esvoranc en que ens trobem instal·lats; no obstant, sembla evident, que de la “distribució” dels errors comesos ningú té el monopoli i en tot cas aquesta és una qüestió ben complicada per la “multitud” de variables que han confluït.

Aprofundint en el tema, sembla evident, que els primers inductors són els propis reguladors financers, Banc d’Espanya inclusiu, que haurien d’haver preservat que el mercat no es desboques; aquí s’ha ofert diners, pràcticament sense cost, sense garanties, i el que és més greu, transmetent una imatge de que això no s’acabaria mai, l’exemple de “la subhasta” de targetes de crèdit o l’oferta d’hipoteques al 120% del valor proposades als clients en base a un clar objectiu, per part de les oficines bancàries, de conquerir els objectius comercials marcats, per damunt de la pròpia seguretat i capacitat de retorn, és una mostra clara d’aquest punt de debat. En segon lloc es trobar la responsabilitat dels propis beneficiaris de la situació, que ens hem auto convençut de que el tema no tenia límits i per tant hem “apurat el crèdit” per damunt de les nostres possibilitats, convertint el tema en quasi una obligació. Finalment no podem oblidar tampoc als governs de torn que amb una “ceguera” interessada de caire purament electoral, ens deien que tot anava bé, que la nostra capacitat de creixement era il·limitada i que, per tant, la situació no era de caire extraordinari si no pràcticament normal, de present i futur.

Segurament, a més dels mencionats, n’existeixen d’altres, per descomptat, especialment de caire supranacional, però en qualsevol cas, el problema és sortir de la situació plantejada reconeixent els errors comesos; i és aquí a on les recents decisions incrementen els dubtes, raonables, de a on es dirigeix el món, doncs sembla evident que la concreció de les mesures suposaran dubtes, algunes vegades incompreses, inclusiu, des de la ideologia relativista dominat.

Si, a més, aprofundim en la situació real global, podrem calibrar que els anuncis fets pels governs del primer món el que realment volen es “salvar-se ells”, obviant clarament el model de convivència desitjable al que tots ens puguem adherir.

És evident que les solucions són molt complicades, especialment perquè les alternatives a la pròpia economia de mercat, avui pràcticament inexistents, i en tot cas amb una pervivència anecdòtica en llocs singulars, significa, per damunt de tot, la renúncia a la pròpia democràcia. Els grans discursos que parlen de la refundació del capitalisme, tampoc convencen d’entrada, doncs l’autèntic debat es produirà quan realment es coneguin quins seran els “drets” que la pròpia crisis s’emportarà per davant. En definitiva, és obvi, que la trobada d’alternatives comportarà costos per tornar a fer possible una reestructuració lògica dels equilibris avui trencats, ara bé, esperem que les decisions a prendre es facin des de la lògica i no des d’una improvisació que aprofundeixi, encara més, “el forat” entre les persones del primer món i els altres.

El mercat s’ha de tranquil·litzar i tornar a assentar-se desprès del terratrèmol, la urgència, que a ben segur a tots ens satisfaria, crec que és mala consellera i, per tant, la trobada de les mesures de recuperació de confiança no poden ser transitòries si no que s’han de fonamentar en un nou model que no ha d’aparcar a ningú, però que sobre tot ha de ser capaç d’oferir alternatives de consens global amb credibilitat i solidaritat irrenunciables.

La inacabable arribada de noticies de tot tipus, però especialment centrades en el que és un dels temes fonamentals dels darrers mesos, “la crisis financera”, amaga per moments l’altre debat de caire global que el món té avui plantejat: “la crisis energètica”.

Certament, dia a dia, ens veiem “bombardejats” de innumerables arguments que miren d’explicar les raons de la situació que tenim plantejada i les actuacions que es van prenent, d’una forma desordenada i sense una estratègia visible, per fer front a uns problemes “inimaginables”, i que segueixen sense donar mostres de que puguin ser controlats, al menys a curt termini.

Les discussions d’ordre intern, que només fa unes setmanes, lideraven la “dimensió mediàtica”, es veuen avui aparcats, per altres dubtes que afecten al nostre futur, des de la seguretat mínima en els nostres estalvis, la viabilitat de la feina que desenvolupem, o inclusiu el sostre que el nostre estat de benestar podrà salvar del panorama que es va “pintant” cada hora que passa.

En definitiva ens trobem en un món interdependent, a on sembla que res es garantit, i a on la persona en sí mateixa s’ha vist superada com mai en els darrers 60 anys. I davant d’aquest nou model, no podem oblidar “l’energia” i la seva influència global en la situació sobrevinguda que tenim, a la que s’ha de fer front des de la unitat de tots per sortir, al menys no “enfonsats” en el nostre propi ànim de seguir existint.

L’economia que teníem com a referència, fins fa pocs dies, tenia l’apartat energètic com un bé a consumir il·limitadament, sense tenir en compte les variables singulars que la mateixa comporta, en base a la seva existència, i pels indubtables problemes que comporta “lligar creixement econòmic a més consum”. Per tant, no podem oblidar a l’hora d’analitzar el problema, que, ens pot superar, la variable energètica i la seva influència decisiva quan toqui redissenyar el nou marc de desenvolupament pels propers anys.

Seria irresponsable, per tant, limitar la crisis a una situació de caire monetari – financer, doncs el que és evident és que per retornar a una “nova tranquilitat”, s’haurà de fer amb una reordenació del marc energètic, que no pot basar-se en una viabilitat sense fre si no amb la pròpia conscienciació dels poders de torn, de que aquests és un punt sobre el que s’hauran de fer esforços de redisseny inajornables.

El sobresalt permanent en el que estem instal·lats, haurà de preveure de manera urgent, la necessitat de meditar sobre les alternatives a endegar, que no poden ser altres que buscar punts d’acord bàsics, valorant cada decisió i les seves repercussions. Què lluny queden avui els debats energètics de caire dialèctic, les discussions ideològiques sobre determinades alternatives al respecte, o inclusiu l’enfrontament social per decisions governamentals puntuals, ara el que toca és ser objectius per veure la viabilitat d’una situació avui en greu perill, per raons econòmiques però amb influències vitals de caire energètic que no es poden ometre.

Darrerament , el govern Zapatero, ha presentat la proposta de Pressupostos Generals de l’Estat pel proper any, havent-se produït posteriorment els diferents posicionaments de les diferents opcions polítiques, per criticar o acceptar l’oferiment comptable de l’estat amb arguments de tot tipus, des dels que fa referència a l’existència o mancança de determinades actuacions a desenvolupar en els diferents territoris, fins els que critiquen els posicionaments estratègics del propi executiu central a l’hora d’incloure qüestions, com la basant econòmica que constitueix la sempre ocurrent discussió del finançament dels diferents territoris de l’Estat.

No obstant l’anterior, les meves reflexions no van per la línia al·ludida, si no el que vull es parlar d’altres qüestions de caire més emblemàtic, pel propi disseny del que suposa la llei més important a l’hora de veure com es gastaran els diners de tots els ciutadans. Dintre d’aquest context és a on la situació de “virtualitat” pressupostària és més evident, enfrontant-nos a uns comptes públics que es trobem fora de la pròpia realitat del país, per cert, canviant cada moment que passa.

Així, els pressupostos, no valoren qüestions objectives com el límit del dèficit, previst pel conjunt de la Unió Europea, en un màxim del 3%; no es preveu el possible increment d’aturats, que seguint el ritme actual, no desmentit pel propi Ministre de torn, el primer trimestre veurà superada l’expectativa pressupostària contemplada en el projecte al·ludit; no és té en compte l’increment de la morositat generalitzada que pot superar el 4%; no s’assumeix de manera efectiva el fer front amb garanties el compliment del que ha previst la llei de dependència, o inclusiu “s’aparquen” les obligacions de compliment d’una llei orgànica, com és el propi Estatut de Catalunya, i les seves repercussions de caire financer. A més tampoc es tenen en compte decisions, en base a l’ajuda al Mercat Financer Nacional, com les anunciades el passat dilluns, coordinades amb altres països europeus.

Estem per tant, davant d’un model financer, que d’entrada oblida realitats inapel·lables, buscant, segons sembla, exclusivament quadrar uns números, obviant de manera insultant que darrera de les grans dades existeixen persones, a les que determinades resolucions els pot portar a una situació límit, fins fa poc insospitada.

No són de rebut uns comptes públics a on prima la macroeconomia, i a on no es fa cap esforç per donar respostes a les autèntiques necessitats de la societat, buscant alternatives per protegir a la petita empresa i als autònoms com a base indiscutible de la nostra viabilitat econòmica de futur, ni aprofundint per dissenyar “models de rescat” pels més dèbils, en un panorama del que no sortirem només amb paraules o “bonisme” del que tant agrada presumir al cap de l’executiu.

És cert que el moment és complicat, però sembla, a més, impensable que la llei pressupostària pugui ser aprovada de manera exclusiva per una part de les Corts Generals, per tant, novament em permeto recordar la necessitat de reedició d’uns pactes pels que ni uns es poden permetre excloure a ningú, ni altres poden optar per la seva autoexclusió. Esperem que “el seny” retorni amb grans dosis i el proper exercici comptable suposi, a l’hora de la despesa i ingressos públics, saber atendre a la gran part dels requeriments de tots plegats.

És indiscutible que l’estratègia política que basa tot el seu discurs amb la desqualificació de l’adversari en funció d’actuacions passades del mateix, pot tenir un rèdit electoral a curt i mig termini, però la realitat posa de manifest que aquesta formula de fer política no té viabilitat quan la realitat de les coses, el que exigeix és la presa de decisions per resoldre els problemes de present i futur, independentment de que hagi pogut passar en el passat.

En els complicats moments que vivim, és molt pobre seguir plantejant propostes en funció del que l’opositor de torn va fer quan era al poder, doncs amb el període de democràcia que vivim, qui més i qui menys, té quelcom que penedir-se. No obstant això, el que s’ha d’exigir als nostres representants a les institucions públiques, és la trobada de solucions per fer front als nous reptes, quedant-se sense valor els arguments passats, per molt que per alguns aquesta proposta de treball encara sigui base de la seva manera d’articular els serveis als demés.

Sembla inapel·lable que la crisis que ens cau a sobre, té components de tot ordre, especialment pel que fa a les pròpies economies familiars, per tant és el moment de “saber innovar” en la gestió, prenent decisions, que avui poden ser difícils de comprendre, però que, a ben segur, aniran en benefici d’un “futur de supervivència” con el que tenim en portes.

L’opció d’esperar que altres ens solucionin els problemes, “passant el temps” mentrestant, buscant debats de caire ideològic, superats per les evidències en les que ens toca conviure, és una línia que està condemnada al fracàs, doncs el que és necessari és donar respostes en positiu als “paranys” que tenim plantejats. Així mateix, fer front a tot “l’aparador” de situacions negatives, amb “fotos” o “campanyes d’imatge”, tampoc serà garantia d’èxit, i en tot cas solament es convertiria en un ajornament artificial, a una situació que no es pot defugir.

En definitiva, és necessari que, entre tots, siguem responsables d’un nou marc de funcionament, del que no es pot excloure a ningú, però a més aquesta nova formula requerirà el màxim consens entre els representants legítims per saber explicar com es farà possible el mateix. Hem de superar amb urgència el concepte de “gratis”, que tant consolidat tenim a la nostra societat, si realment volem que el model d’estat de benestar sigui gaudit per la gran majoria dels nostres conciutadans en base a un suport econòmic realista. No pot ser de rebut, per tant, aprofundir en polítiques que tinguin incapacitat d’explicar el perquè de determinades actuacions, algunes d’elles segurament insospitades, però imprescindibles per seguir tenint uns drets socials irrenunciables, des del “discurs” , però fonamentalment des de la tresoreria per fer-ho possible.

“Ahir o demà”, el repte està servir, ara el que toca és saber elegir ells que volem fer en el futur, “tocant de peus a la realitat”, aquesta és la meva aposta a la que espero ens hi sumem la gran majoria que sobrevivim en l’economia real diària.

Molt es parla de les discriminacions que la nostre societat pateix, especialment pel que fa a les que són de gènere, però poc es diu de totes les altres, que segurament no tenen la quota mediàtica que mereixen però que malauradament incideixen, clarament, en el que hauria de ser, una comunitat a on es primes, de manera fonamental, els valors de les persones en sí mateixes, amb especial referència a la seva preparació i als seus valors personals, per damunt de qualsevol altre concepte.

Sembla una realitat inapel·lable que, en moltes basants, del nostre “funcionament” normal, es prioritza la relació personal de “fidelitat” per damunt d’altres conceptes de valor que s’aparquen sense cap problema; a més aquest punt és vital quan entrem en el món de la política a on l’amiguisme i “les servituds al cap” primen per damunt de qualsevol altre, produint-se, en conseqüència, un model a on els líders de les diferents formacions partidistes poden arribar a les parcel·les de poder, no per la seva vàlua si no per la capacitat de interrelació amb el que pertoca promocionar-los en cada moment.

Certament aquí la discriminació es dona de manera efectiva, deixant de costat la necessitat de que siguin els millors els que hagin de dirigir la societat, mitjançant una mutació que pot confondre la vàlua amb el servilisme sense límits.

Conseqüència de l’anterior és la consolidació d’un sistema a on les opcions de poder, no es valen dels millors en cada moment si no dels més propers, independentment, de les seves capacitats reals; la discriminació que es produeix, per tant, és una evidència que ens suposa greus mancances, sobre tot a l’hora de fer front a autèntics problemes, on els “líders” han de donar el millor de sí mateixos, per damunt dels seus compromisos personals, respectables, però segurament prescindibles en determinats moments.

Així mateix l’opció de buscar en la dinàmica dels serveis públics, sortides professionals i personals és un altre variable amb greus perills per la trobada d’una eficàcia, a vegades repetidament posada en dubte, per tant, seria bo que entre tots féssim les reflexions necessàries per buscar de superar el parany en que ens hem instal·lat.

No podem primar l’opció partidista exclusivament, si no ens volem trobar en una dinàmica a on el monopoli de la cosa pública estigui en mans d’uns pocs, perfectament legitimats, però amb una eficàcia pràctica relativa, si a més tots som conscients que els propers mesos comportaran dificultats de tot ordre a les que s’hauran de donar resposta des de l’experiència professional, la formació acadèmica, la capacitat, etc., a més de les lectures estrictament polítiques.

Els costos de seguir prioritzant la confiança per damunt de la capacitat, pot comportar resultats negatius que no es poden assumir, si realment aspirem a donar valor a altres variables, avui prioritàries, en una formula que ens permeti superar les perspectives que avui se’ns presenten.