Lluís Badia

En el debat sobre la situació econòmica del país, s’estan produint grans declaracions, importants debats, invasió incontrolable de dades i sobre tot, parlar molt dels grans trets generals del mercat i molt poc de com afecta a la butxaca de cada ciutadà el moment que vivim.

Certament, sembla que “la crisis” sigui qüestió que queda pel monopoli dels líders polítics, econòmics i financers del país quan, malauradament, les conseqüències les rebem tots sense excepció.

És cert que la preocupació avui és generalitzada, i quasi tothom és conscient del moment pel que passem, a més, crec que són ben intencionades les diferents iniciatives que es publiciten per part dels responsables primers, ara bé, el problema és que a més de les bones intencions programàtiques és fonamental que les decisions que es prenen tinguin eficàcia real sobre la societat, i es aquí a on, malauradament, una cosa són les “bones noves” i l’altra la constatació de les mateixes en actuacions especifiques que vinguin a oferir respostes pels que estan abocats a greus “esvorancs” laborals, financers, socials etc.

Què fàcil és dir, des de les grans dades macroeconòmiques, que és necessària la protecció de la vivenda de protecció oficial (VPO) com punt bàsic per la recuperació de l’economia, quan l’evidència posa de manifest que s’ha passat de prop de 23.000 pisos socials iniciats al primer trimestre de 2.007 a menys de 10.000 pisos de l’any en curs, en igual període, i tot això segons les pròpies estadístiques oficials del Ministeri de la Vivenda.

Així mateix que bé queden les grans declaracions i “fotos” dels governs i entitats financeres, a l’hora d’oferir un màxim suport a la petita i mitjana empresa , quan la realitat posa de manifest que s’ha optat dràsticament cap a una via jurídica implacable a l’hora d’ajustar els problemes de liquiditat de determinats sectors productius, avui en greu crisis. I finalment com tenen per normals les dades d’atur galopant, buscant respostes i arguments, que poden ser brillants en la seva fonamentació, però inviables en l’execució de les iniciatives pràctiques de creació de nous llocs de treball.

En definitiva ens hem instal·lat en una” moda “ a on tot és relatiu, i el que realment importa és la noticia del moment , sense meditar les grans conseqüències que comporta la “via morta” de creixement econòmic, amb conseqüències irreversibles, encara que s’opti pels maquillatges temporals.

És imprescindible que es comencin a dissenyar polítiques que funcionin de “baix cap dalt” i no al revés, si realment estem disposats a superar la situació avui plantejada , i per tant, no valen “els grans compromisos que es queden pel camí “, és vital saber optar per actuacions de microeconomia a on siguin las administracions més properes, els representats sindicals i patronals més vinculats a la discussió particular, els que puguin tenir els mitjans per fer front a la situació amb garanties mínimes d’èxit.

Sembla que s’ha de tornar quelcom normal, per part dels representants polítics, econòmics i socials, el poder afirmar avui una cosa, i només passats uns mesos defendre el contrari, sense cap tipus de rubor i amb un exercici d’ irresponsabilitat, fora de qualsevol paràmetre de credibilitat.

Exemples tant greus, com les afirmacions del govern de l’Estat en tot el que afecta al terrorisme etarra, que fa uns mesos tracten a determinats dirigents d’exemple de pau i avui condemna, sense cap problema, als mateixos; el posicionament dels màxims dirigents del socialisme espanyol que donaven el ple suport al nou Estatut de Catalunya i avui, en un exercici de civisme sense límits, volen l’incompliment de la llei en base a “desigualtats sobrevingudes”; la critica als que anunciaven les negatives perspectives econòmiques, que avui son realitat, i ara parlant d’una evident greu situació “no esperada”; la diferenciació, segons toqui, entre dictadures justificables i injustificables fonamentades en els interessos puntuals econòmics de cada moment; la necessitat d’implementar actuacions de restricció de la despesa publica, per continuar gastant sense límit en actuacions que bé podrien suposar un estalvi per fer front a necessitats de caire social prioritàries; la “desaparició” mediàtica dels sindicats i patronals davant de la greu situació econòmica, amb perspectives ben fosques, a l’hora de fer aportacions innovadores en base a la seva pròpia responsabilitat davant la societat; la permanent aposta per “ distraure al personal” dels temes que no poden endarrerir-se més, a l’hora de prendre decisions urgents, etc.

Estem, per tant, en un “model” en el que els seus grans actors principals opten per “fugir d’estudi”, més que per assumir la seva responsabilitat de coherència per trobar les respostes viables, en cada cas, dels temes que tenim plantejats i que requereixen alternatives urgents.

De poc ens serviran els èxits esportius i els discursos brillants, si realment no som capaços de trobar nous camins que ens tornin a portar a la via de l’esperança en el futur econòmic de molts conciutadans que ara es veuen immersos en la frustració davant uns mercats delicats i complicats.

Malauradament, la desqualificació política, tant assentada en el marc en que convivim, potenciada per la permanent capacitat dels caps responsables en cada moment, no ens suposen millors perspectives, ara bé “si o si”, crec que és el moment de tornar plegats a la coherència en les manifestacions i sobretot fent realitat el dit “és millor dir la veritat, encara que sigui desagradable, que mentir permanentment”, doncs l’evidència demostra que finalment les responsabilitats seran exigides, i el que és més greu, no sent conscients d’una situació que no es pot amagar per molt que per alguns primi més el dia a dia, que el projecte de país a mig i llarg termini.

És evident que per molta gent, amb greus problemes per poder sobreviure de la crisi que ens envolta, de poc li serveix l’exercici de la crítica política, encara que això suposi una petita pressió per exigir un nou model de finançament pel país del que hauran de gaudir. No obstant això, el cert és que el compliment de la llei pel que fa al vigent nou model d’Estat, avui es un esglaó més perquè el govern de Catalunya pugui oferir alternatives econòmiques que permetin sortir del moment negatiu que tenen molts catalans.

En base a l’anterior, la falta de concreció i aplicació del que és una Llei Orgànica, aprovada pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals d’ Espanya i el Poble de Catalunya en referèndum, és una clara mostra de que aquí algú esta fora de la llei, no se si intencionadament però si en base a un suposat equilibri polític, injustificable per l’execució de la legalitat vigent.

Que fàcil es exigir el pagament de les multes de tràfic, quan s’incompleix el codi de circulació, i que ràpid és passar de la sanció a l’execució quan no es fa front a l’obligació; no obstant, que passa en el moment actual quan són els governs els que incompleixen la llei?

Crec que és un escàndol, la lluita dialèctica d’uns i altres per justificar uns incompliments flagrants, que ataquen a tots els ciutadans de Catalunya en uns drets que s’han indiscutit, ratificat, sancionat i publicats al BOE, amb tot el que això suposa des d’un marc jurídic que no es pot posar en perill per molts arguments que es publiquin des de raonament legítims però molt discutibles.

No sé si es assumible que el país pugui seguir acceptant l’insult permanent, fora de tota lògica jurídica, en que ens trobem, però crec que s’hauria de començar a pensar en treballar altres alternatives, de caire legal, que posin cadascun al seu lloc.

Ja em sembla inacceptable la mentida en la política, si bé com sembla, s’ha convertit en un tema que no té repercussions electorals posteriors, però aquí no solament parlem de no dir la veritat, estem jugant en la pròpia viabilitat del país, que accepta “estoicament” que s’incompleixin les lleis vigents en base a “nous arguments” manipulats segons el moment en que s’han de fer servir.

Per cert que passa quan un Estat no compleix la pròpia legalitat que ell mateix s’ha donat?.

Les lleis són per a complir-se i “el joc” que s’està fent en el tema estatutari suposa una inseguretat general amb greus perills de tot tipus de present i futur, esperem que l’estiu permeti reflexionar a totes les parts i que el tema es solucioni des del positivisme, encara que per algú tingui costos electorals.

Certament encara que no estem a Nadal, el cert és que el “fum” en la gestió publica és una qüestió cada cop més consolidada en aquells que avui lideren la nostra societat, si tenim en compte la falta de resposta als problemes de la ja reconeguda crisi econòmica; la incapacitat real per exigir el compliment de la Llei, en un tema vital pel futur de Catalunya com és el vigent Estatut de Catalunya; la “confusió intencionada” a l’hora de plantejar una reordenació de la gestió dels Aeroports, amb una evident consolidació de “una nova AENA” però igual que l’anterior, etc. En definitiva, ens trobem amb uns governs, més interessats en “adormir” l’opinió, mitjançant propostes o declaracions, que són un exemple de retòrica, però en cap cas garantia de resolució als problemes que tenim plantejats. Que lluny queden, encara que només han passat uns 100 dies, aquelles declaracions, que ratificaven el lideratge d’Espanya a Europa i al món, la capacitat inapel·lable de la nostra economia, “superforta”, per fer front a qualsevol repte i la capacitat de creixement que ens portaria el treball per tothom; avui, la realitat ens col·loca a la cua d’Europa, per no fer més comentaris de les altres variables que ens “condemnen” a ser uns “comparses” de les grans decisions comunitàries. Però no obstant tot l’anterior, “l’optimisme cec” segueix vigent per oferir alternatives, llàstima que aquestes cada cop siguin més plenes de “fum” que d’autèntiques formules per sortir de l’esborranc en que ens situen totes les referències tècniques que es vulguin consultar. Com a ratificació de tot l’anterior, crec que d’una lectura del “Avance de Resultados del Estudio 2769. Barometro de Julio de 2008”(www.cis.es) ens permetrà entendre objectivament el que pensa el país de la tasca pública; més proper al “fum en la gestió” que amb una capacitat real per fer front als temes que ens “ofeguen”. No obstant el precedent, com diu un bon amic, d’esquerres, segons ell, tot es culpa de l’Aznar….., al final resultarà que la situació d’avui serà responsabilitat de “Franco”, ¿o no?. En definitiva els grans temes que s’han de resoldre amb actuacions certeres segueixen a “ l’aigüera”, i per molt que es parli de qüestions que poc tenen a veure en la realitat del dia a dia de milions de ciutadans, buscant amagar la incompetència d’alguns responsables. L’evidència posa de manifest que els problemes no s’aturen i les previsions d’un setembre negre són cada cop més fomentades, pensar que marxant de vacances els temes es solucionaran és una estratègia inacceptable en un moment tan crític per moltes economies personals que es veuran afectades, sense perspectives en positiu de solucions a curt termini