Lluís Badia

En altres escrits he plantejat que la greu situació econòmica feia necessari el començar a veure la necessitat d’estudiar acords polítics amplis, per fer front, amb garanties, al problema que sinó ens pot superar. En les darreres setmanes el meu argument també el comparteixo amb altres que es van apuntant a analitzar la situació des de un punt de vista realista, ratificant, que, no es tindran solucions, si aquestes no son reals i en cap cas dialèctiques. Es cert que des de la visió política es difícil trobar punts d’acord, quan malauradament únicament es fan anàlisis de previsions electorals, però crec que es el moment de començar a deixar de costat els vots per prioritzar, des de la responsabilitat, altres arguments que no poden ajornar-se per mes temps, si realment volem fer front al “mapa” en el que ens trobem instal·lats. Estic convençut que les garanties per sortir en positiu de la crisi, requereixen d’un acord de mínims entre els representants democràtics, als que posteriorment s’haurà de sumar tot el teixit social, però que d’entrada ha de tindré el vist i plau del màxim numero d’opcions polítiques parlamentaries. En conseqüència amb l’anterior, em sembla inaplaçable el reconèixer sense mes embuts la situació i posteriorment fixa les bases fonamentals per poder sortir; sabent renunciar el que pertoqui, cada partit. La analgama crítica requereix mesures de caire social indiscutibles, doncs molts seran els que es trobaran amb models insospitats d’ingressos, però també demana l’amplematació de mesures que agilitin sectors econòmics “dimonitzats” i que ara resulta que eran imprescindibles pel nostre creixement, sense oblidar la reducció de la despesa publica, desbocada per continus increments de funcionaris, en ocasions només justificats per l’interès partidista de torn. Per altra banda sembla urgent demanar esforços fiscals als que al llarg dels primers anys han tingut importants beneficis, si be el tema ha de ser molt justificat, personalitzant clarament als realment beneficiats, no sigui que posen en perill el propi teixit empresarial, que també sortirà del moment amb mancances ben especifiques. En qualsevol cas es necessari començar a veure quins son els sectors a on es poden fer polítiques que serveixin per recuperar una credibilitat avui absolutament devaluada per un “fer” mes dedicat a la basant mediàtica que el funcionament normal de la pròpia societat, amb les seves variables. Es cert que es poden portar a terme actuacions que generin confiança, però això només es garantirà amb un suport majoritari de la classe política que ha de subscriuré uns compromisos “sagrats” perquè el país torni a gaudir de la confiança i la credibilitat, avui, quan menys posades a dubte. Els Pactes de la Moncloa, en el seu moment, van ser la garantia de futur per una societat que tenia els seus recels polítics i econòmics, per tant ara novament es necessita torna a plantejar un marc que permeti avalar unes estratègies de futur imprescindibles per la nostra viabilitat.