Lluís Badia

Certament el més fàcil es passar d’una situació d’eufòria a una situació normal, a on les coses es vegin de manera lògica, fora de la pròpia imatge optimista que per part del govern se’ns va voler vendre al llarg de la campanya electoral, a on, un dia sí i l’altre també, se’ns manifestava com anava tot de bé, i amb unes perspectives de lideratge del país a Europa i al món, amb unes previsions de futur que ens col·locaven en una situació envejable respecte de la majoria dels nostres estats veïns. Sense oblidar “les medalles” que es posaven respecte a la seva impecable gestió pel que fa a temes com la immigració, la despesa pública, la capacitat de creació de llocs de treball o els “records” de creixement econòmic incomparables amb altres períodes. Malauradament després de la data electoral, el cert és que hem aterrat en un país que no va bé, que no ha fet els deures quan tot rutllava i que no té respostes eficaces als problemes plantejats, a no ser que sigui donar la culpa a tercers o imputar els greus moments a la pròpia dinàmica internacional. Ara, sembla que s’obliden errors en la gestió de la immigració, descontrol en la despesa pública, o falta de cura en la previsió de mancances reals que fan que el creixement econòmic previst decaigui de manera preocupant. Sembla, per tant, que hem passat de l’optimisme a una pessimisme provocat, fonamentalment, per la falta de resposta del govern que es troba sorprès i incapaç de fer front a una realitat que el supera per tot arreu, i això que encara no hem entrat als moments i sense amb conseqüències més flagrants de la crisis en la seva realitat més tangible per la gent. Segurament vist el marc d’avui amb perspectiva, les dades que ens oferien en el seu moment no eren creïbles, però a tothom li anava bé que des del govern es parles de situacions singulars, problemes circumstancials o moments fàcils de superar a curt termini, malauradament i encara que es segueixi sense afrontar el problema sembla imprescindible que es comencin a dissenyar les polítiques que facin possible superar amb garanties el moment complicat que tenim. És imprescindible que el govern torni a assumir les seves responsabilitats i sàpiga explicar la situació, buscant els aliats que calguin a la societat civil i política, per afrontar amb garanties d’èxit de futur, crec que aquesta és l’única via possible. Seguir negant la realitat, buscant enemics externs i prioritzar una estratègia pseudoideològica inviable en el món en que vivim, són garanties per passar, no solament, al pessimisme generalitzat si no a la frustració social amb tot el que això comporta per poder sortir de la fallida de confiança en que cada cop ens veiem tots immersos.

Una de les receptes emprades per tots els líders polítics i econòmics a l’hora d’ enumerar les formules per recuperar-nos de la crisis, es de manera general la potenciació de l’obra pública, no obstant una cosa son el discursos i l’altra la crua realitat de qui pot optar a la realització d’aquestes actuacions a costa dels pressupostos comuns.
Certament, la realitat posa de manifest que els grans beneficiats de aquestes iniciatives son majoritàriament les grans constructores del país, que amb els seus legítims “poders” copan de manera quasi absoluta els concursos públics de quantia, no solament multimilionàries, sinó també aquelles que son de menys pes econòmic.
Naturalment, els fets objectius constaten que una part molt important de l’obra publica es acaparada per aquells grups econòmics del sector de referència, que en tot cas una vegada assolides les adjudicacions, deriven a les petites i mitjanes empreses les execucions de les actuacions, però a uns pressupostos a la baixa, i a mes subjectes a uns contractes d’adhesió indiscutibles.
En base a tot l’anterior sembla inajornable que per part dels responsables de torn, es facin de manera urgent les modificacions que permetin que tots els afectats per la crisi de la construcció puguin tenir accés, amb igualtat de condicions, a uns concursos públics que no poden ser “prohibits”, per una part de les moltes empreses del país que es veuen impossibilitades de poder competir amb garanties.
La reflexió que plantejo la faig des de un interès constructiu, i en cap cas per buscar discussions dialèctiques en les que tothom pot tindré alguna raó; acceptar la realitat es un tema vital per buscar solucions, especialment com els que potencien l’obra publica de les Administracions mes properes als ciutadans, i es aquí a on s’hauria de buscar les alternatives possibles al “esvoranc econòmic” en que estem instal·lats.
A major abundantment de la temàtica, també es planteja la qüestió dels pagaments als proveïdors del sector públic que malauradament veuen retards permanents que posa en dubte la seva pròpia viabilitat econòmica, en tan en quan la seva capacitat financera es també limitada, la qual cosa frena el seu accés a aquestos pressupostos de tots.
La situació critica que tenim no es pot quedar absolutament en les bones paraules a l’hora de fer front a les possibles solucions, es imprescindible assumir uns compromisos econòmics als que tots tinguin accés, amb la màxima transparència, als “diners de tots”, no “blindant” a determinats grups econòmics, que per la seva potencia econòmica surten a l’hora d’accedir a aquestos temes, amb unes avantatges, que si seguim consolidant-los no suposarien una alternativa per la gran majoria i si exclusivament per a uns pocs.