Lluís Badia

L’aparició la setmana passada a un mitjà de comunicació de caire econòmic d’una informació que feia referència al lideratge de l’estat espanyol, pel que fa a consum de cocaïna, posa de manifest una greu problemàtica social que, a ben segur, té greus conseqüències de present i futur, i que condicionarà molts aspectes, segurament insospitats en aquest moments. El consum per part de molts ciutadans d’aquesta droga comporta efectes, que encara que no són tangibles en el normal desenvolupament de la nostra vida quotidiana, però sí són la gènesis negativa, que comportarà molts problemes, de manera directa, pels propis consumidors, i també per l’increment de la despesa mèdica, de caire públic, a l’hora de fer front al parany en que es veurem immersos. Certament que l’informe mundial sobre drogues de 2.007 elaborat per l’ONU, digui que el 3% dels espanyols entre 14 i 65 anys han provat la droga a l’any passat, hauria de tenir uns efectes urgents pels responsables polítics, que han de fixar una sèrie d’actuacions prioritàries per fer front al tema amb garanties d’èxit a curt termini. És evident que el tràfic d’estupefaents té un mercat amb uns moviments econòmics semblants, en volum, als que mou la indústria farmacèutica mundial, per tant, afrontar el tema amb valentia, crec que és una qüestió indiscutible si realment no volem seguir sent referència negativa i permanent en el context global. Ningú pot acceptar el fet en discussió com un tema normal, en greus dificultats per fer-li front, doncs aquesta seria la primera evidència d’una acceptació tàcita que faria consolidar el problema sense possibilitats d’aturar-lo; és per tant inajornable trobar els mitjans polítics per atacar el tema, amb una potenciació de la via policial i judicial, sense cap tipus de concessions “pels comerciants de la mort”. Les repercussions de caràcter sanitari, també haurien de fer-nos reflexionar, doncs el cert és que no existeixen solucions miraculoses per les conseqüències del consum, en tot cas, no poden oblidar-se dades objectives com les que posa de manifest l’Observatori Espanyol sobre drogues, ens els apartats que fan referència a la mortalitat i les malalties subsidiàries dels implicats en el problema. Per altra banda, que algú pugui pensar que tot això només afecta a determinades capes socials que es poden permetre el luxe de gastar prop de 800€ al mes per mantenir la dependència, també és un error gravíssim a l’hora d’afrontar amb garanties el tema, doncs no poden oblidar que en tot cas les conseqüències negatives seran generalitzades, ens agradi o no; així com pensar que la qüestió no té més importància que la que mediàticament se li vulgui donar, doncs els consumidors “amagats”, que són milers, comporten per sí mateixos una franja de la nostra societat amb una potencialitat de conflictes de tot ordre. En definitiva la situació analitzada demana sortides inajornables, si no volem convertir en normal una situació que ataca sense pietat a persones que veuen aquesta via com una sortida a les seves frustracions, oblidant que l’opció emprada només és una alternativa irreal amb conseqüències ben patètiques.

En altres escrits he plantejat que la greu situació econòmica feia necessari el començar a veure la necessitat d’estudiar acords polítics amplis, per fer front, amb garanties, al problema que sinó ens pot superar. En les darreres setmanes el meu argument també el comparteixo amb altres que es van apuntant a analitzar la situació des de un punt de vista realista, ratificant, que, no es tindran solucions, si aquestes no son reals i en cap cas dialèctiques. Es cert que des de la visió política es difícil trobar punts d’acord, quan malauradament únicament es fan anàlisis de previsions electorals, però crec que es el moment de començar a deixar de costat els vots per prioritzar, des de la responsabilitat, altres arguments que no poden ajornar-se per mes temps, si realment volem fer front al “mapa” en el que ens trobem instal·lats. Estic convençut que les garanties per sortir en positiu de la crisi, requereixen d’un acord de mínims entre els representants democràtics, als que posteriorment s’haurà de sumar tot el teixit social, però que d’entrada ha de tindré el vist i plau del màxim numero d’opcions polítiques parlamentaries. En conseqüència amb l’anterior, em sembla inaplaçable el reconèixer sense mes embuts la situació i posteriorment fixa les bases fonamentals per poder sortir; sabent renunciar el que pertoqui, cada partit. La analgama crítica requereix mesures de caire social indiscutibles, doncs molts seran els que es trobaran amb models insospitats d’ingressos, però també demana l’amplematació de mesures que agilitin sectors econòmics “dimonitzats” i que ara resulta que eran imprescindibles pel nostre creixement, sense oblidar la reducció de la despesa publica, desbocada per continus increments de funcionaris, en ocasions només justificats per l’interès partidista de torn. Per altra banda sembla urgent demanar esforços fiscals als que al llarg dels primers anys han tingut importants beneficis, si be el tema ha de ser molt justificat, personalitzant clarament als realment beneficiats, no sigui que posen en perill el propi teixit empresarial, que també sortirà del moment amb mancances ben especifiques. En qualsevol cas es necessari començar a veure quins son els sectors a on es poden fer polítiques que serveixin per recuperar una credibilitat avui absolutament devaluada per un “fer” mes dedicat a la basant mediàtica que el funcionament normal de la pròpia societat, amb les seves variables. Es cert que es poden portar a terme actuacions que generin confiança, però això només es garantirà amb un suport majoritari de la classe política que ha de subscriuré uns compromisos “sagrats” perquè el país torni a gaudir de la confiança i la credibilitat, avui, quan menys posades a dubte. Els Pactes de la Moncloa, en el seu moment, van ser la garantia de futur per una societat que tenia els seus recels polítics i econòmics, per tant ara novament es necessita torna a plantejar un marc que permeti avalar unes estratègies de futur imprescindibles per la nostra viabilitat.

La positiva iniciativa del Govern de l’Estat anunciant un projecte d’estalvi energètic pels propers anys, queda en suspens a l’hora de fer-ne la seva valoració per la manca de concreció a l’hora de fixar les formules reals per conquerir els objectius marcats. Sembla inapel·lable que es imprescindible la trobada de formules que ens permetin rebaixar la nostra dependència de l’energia fòssil i conseqüentment la nostra sumisió a tercers països en un tema tant important pel nostre futur. L’anunci del Ministre d’Indústria pot ser plausible si realment, i d’una vegada, s’enfronta amb realisme el debat del nou model energètic, i no es quedi en l’anunci, es a dir, en una estratègia mediàtica i de gestos, a la que tant es tenen acostumats. Es indiscutible que la política energètica hauria de ser una prioritat del Govern de Zapatero, si realment n’és conscient dels greus problemes de subministri potencial que existeix, per no parlar del cost d’aquest productes que entren en una espiral imparable d´increments de costos. Per altra banda la vocació d’alguns polítics del socialisme espanyol per no parlar de l’energia nuclear, pensant que es pot debatre de nou model sense abordar el tema en qüestió , es un altra variable que segueix garantint que les sortides, per alguns, es veuen a molt llarg plaç, assumint els costos del que suposa no tenir sortides possibles, a una situació que es pot donar. El President Montilla en el seu moment va endegar la “Mesa de l’Energia Nuclear” per tractar del tema amb profunditat, amb resultats plausibles, però passats quasi quatre anys seguim instal·lats en la mateixa situació que ja teníem en aquell moment, per molt que el nou ministre, sense corbata això si, prometi abordar el tema, però sense proposar mesures prèvies al respecte. A mes, no es pot oblidar que un “atac” al consum energètic, només serà possible si es comença a modificar l’actual model d’infrastructures viàries, amb una aposta pel servei públic de transport, a l’hora de fer mes competitiva una mobilitat que ara ens suposa despeses impronunciables i que cada cop es fa mes insuportable pels propis costos energètics. Sense oblidar tampoc l’aposta per les altres energies, no donant prebendes a uns en perjudici d’altres, com sembla que ha pogut passar als últims anys a l’hora de la seva potenciació. En definitiva no pot passar mes temps sense un model energètic eficient i no depenent com l’actual, saben tractar tots els punts de fricció amb vocació de transparència, encara que això suposi l’enfrontament amb determinats sectors socials, instal·lats en un discurs inviable en el mon global del que formem part, ens agradi o no.

Certament el més fàcil es passar d’una situació d’eufòria a una situació normal, a on les coses es vegin de manera lògica, fora de la pròpia imatge optimista que per part del govern se’ns va voler vendre al llarg de la campanya electoral, a on, un dia sí i l’altre també, se’ns manifestava com anava tot de bé, i amb unes perspectives de lideratge del país a Europa i al món, amb unes previsions de futur que ens col·locaven en una situació envejable respecte de la majoria dels nostres estats veïns. Sense oblidar “les medalles” que es posaven respecte a la seva impecable gestió pel que fa a temes com la immigració, la despesa pública, la capacitat de creació de llocs de treball o els “records” de creixement econòmic incomparables amb altres períodes. Malauradament després de la data electoral, el cert és que hem aterrat en un país que no va bé, que no ha fet els deures quan tot rutllava i que no té respostes eficaces als problemes plantejats, a no ser que sigui donar la culpa a tercers o imputar els greus moments a la pròpia dinàmica internacional. Ara, sembla que s’obliden errors en la gestió de la immigració, descontrol en la despesa pública, o falta de cura en la previsió de mancances reals que fan que el creixement econòmic previst decaigui de manera preocupant. Sembla, per tant, que hem passat de l’optimisme a una pessimisme provocat, fonamentalment, per la falta de resposta del govern que es troba sorprès i incapaç de fer front a una realitat que el supera per tot arreu, i això que encara no hem entrat als moments i sense amb conseqüències més flagrants de la crisis en la seva realitat més tangible per la gent. Segurament vist el marc d’avui amb perspectiva, les dades que ens oferien en el seu moment no eren creïbles, però a tothom li anava bé que des del govern es parles de situacions singulars, problemes circumstancials o moments fàcils de superar a curt termini, malauradament i encara que es segueixi sense afrontar el problema sembla imprescindible que es comencin a dissenyar les polítiques que facin possible superar amb garanties el moment complicat que tenim. És imprescindible que el govern torni a assumir les seves responsabilitats i sàpiga explicar la situació, buscant els aliats que calguin a la societat civil i política, per afrontar amb garanties d’èxit de futur, crec que aquesta és l’única via possible. Seguir negant la realitat, buscant enemics externs i prioritzar una estratègia pseudoideològica inviable en el món en que vivim, són garanties per passar, no solament, al pessimisme generalitzat si no a la frustració social amb tot el que això comporta per poder sortir de la fallida de confiança en que cada cop ens veiem tots immersos.

Una de les receptes emprades per tots els líders polítics i econòmics a l’hora d’ enumerar les formules per recuperar-nos de la crisis, es de manera general la potenciació de l’obra pública, no obstant una cosa son el discursos i l’altra la crua realitat de qui pot optar a la realització d’aquestes actuacions a costa dels pressupostos comuns.
Certament, la realitat posa de manifest que els grans beneficiats de aquestes iniciatives son majoritàriament les grans constructores del país, que amb els seus legítims “poders” copan de manera quasi absoluta els concursos públics de quantia, no solament multimilionàries, sinó també aquelles que son de menys pes econòmic.
Naturalment, els fets objectius constaten que una part molt important de l’obra publica es acaparada per aquells grups econòmics del sector de referència, que en tot cas una vegada assolides les adjudicacions, deriven a les petites i mitjanes empreses les execucions de les actuacions, però a uns pressupostos a la baixa, i a mes subjectes a uns contractes d’adhesió indiscutibles.
En base a tot l’anterior sembla inajornable que per part dels responsables de torn, es facin de manera urgent les modificacions que permetin que tots els afectats per la crisi de la construcció puguin tenir accés, amb igualtat de condicions, a uns concursos públics que no poden ser “prohibits”, per una part de les moltes empreses del país que es veuen impossibilitades de poder competir amb garanties.
La reflexió que plantejo la faig des de un interès constructiu, i en cap cas per buscar discussions dialèctiques en les que tothom pot tindré alguna raó; acceptar la realitat es un tema vital per buscar solucions, especialment com els que potencien l’obra publica de les Administracions mes properes als ciutadans, i es aquí a on s’hauria de buscar les alternatives possibles al “esvoranc econòmic” en que estem instal·lats.
A major abundantment de la temàtica, també es planteja la qüestió dels pagaments als proveïdors del sector públic que malauradament veuen retards permanents que posa en dubte la seva pròpia viabilitat econòmica, en tan en quan la seva capacitat financera es també limitada, la qual cosa frena el seu accés a aquestos pressupostos de tots.
La situació critica que tenim no es pot quedar absolutament en les bones paraules a l’hora de fer front a les possibles solucions, es imprescindible assumir uns compromisos econòmics als que tots tinguin accés, amb la màxima transparència, als “diners de tots”, no “blindant” a determinats grups econòmics, que per la seva potencia econòmica surten a l’hora d’accedir a aquestos temes, amb unes avantatges, que si seguim consolidant-los no suposarien una alternativa per la gran majoria i si exclusivament per a uns pocs.

Els propers dies es celebraran els Congressos partidistes de PSOE i CDC que suposaran un intens debat dels seus afiliats per consolidar, uns la defensa dels seus arguments al govern de l’Estat, i altres per rellançar el seu discurs d’alternativa real al govern tripartit de Catalunya. A mes, les dos opcions hauran de saber transmetre als seus militants i votants el convenciment per unes línies polítiques ben marcades, de present i futur.

Pel que fa al partit socialista, no obstant posseir el poder quasi absolut, la realitat posa de manifest la seva feble situació parlamentaria, a on es troba en minoria; i te greus problemes per assolir majories els propers mesos que li permetin afrontar, amb garanties, els debats sobre la evident i ja acceptada crisi econòmica i els propers pressupostos generals de l’Estat. Certament el President Zapatero desprès de la seva victòria electoral es troba en precari a l’hora de conquerir suports al Congres dels Diputats a on li es molt difícil assolir majories, sobretot desprès de las debacles electorals d’ ERC i l’amplia coalició multicolor del Sr. Llamazares; així els possibles acords, amb garanties, es limiten a les opcions de CiU i PNV, però sent, aquestos, molt desconfiats amb un President al que sembla que li costa molt complir els seus compromisos.

A mes, els repetits escàndols de corrupció a Andalusia que esquitxen indirectament a determinats càrrecs socialistes i la greu situació d’ Euskadi, suposen per si mateixos, qüestions a les que s’ha de fer front amb la màxima transparència.

En el camp de Convergència Democràtica de Catalunya la situació es ben clara pel que fa al lideratge, indiscutit, del seu líder Artur Mas que te el suport unànime del Partit per guanyar i governar Catalunya en base a unes futures eleccions al Parlament de Catalunya, que a ben segur es produiran en els propers mesos; no obstant aquest apartat fora de polèmica, la opció majoritària a Catalunya s’enfronta a un Congres on ha de fer possible l’entesa entre la voluntat dels seus militants, amb el vist i plau dels seus votants, als que ha de fer entendre, des de el concepte de la “casa gran”, la supervivència, en la seva opció, d’aquells que veuen una Catalunya amb lligams al Estat i una altre d’independent, sense oblidar el debat respecte del manteniment de la coalició amb Unió Democràtica.

Estem per tant davant de reunions partidistes sense polèmiques personalistes, tant marcada en els Congressos de Populars i dels independentistes d’Esquerra, però que també hauran de fer un esforç per reflectir a la societat missatges claus respecte al seu futur, amb clares opinions de govern, amb prioritats per marcar mes estratègies que hauran de concretar posicionaments polèmics, i amb un objectiu imprescindible de poder sortir de les reunions partidistes mes enfortits, de com hi entren.

Finalment, la necessitat d’assolir per part del PSOE majories estables a Madrid també suposarà marcar un discurs que aprofiti el aval cap a temes tant polèmics com el desenvolupament del Estatut de Catalunya, en uns moments econòmics complicats, però, en qualsevol cas, subjectes a escenaris foscos o aplaçaments injustificats, per una llei que s’ha d’aplicar sense mes demores.