Lluís Badia

Sembla evident que quan un es troba malament, va al metge, que li fa les proves que considera adients, arriba a la conclusió de quin és el problema i prepara les actuacions a prendre per superar la situació irregular que provoca el malestar. En economia la fórmula hauria de ser semblant, doncs quan les coses no van bé, el que hauria de fer-se és buscar les raons que ens porten a la situació negativa, analitzar-les i buscar unes alternatives que permetin superar el problema en que estem instal·lats. Ara bé, la realitat posa de manifest que en aquest punt, la lògica queda aparcada i des dels responsables de solucionar el problema, s’amaga el mateix, és dona la culpa a tercers i, fins i tot, s’aparca el tema, esperant que sigui el temps el que resolgui la conflictivitat esmentada. No és de rebut que el metge et digui que estàs bé, quan un es troba amb febre, decaigut o amb dolors insuportables; no obstant, sí sembla que s’accepti que el govern de torn, es tapi els ulls, i sigui capaç de mantenir que no existeix la crisis, que el problema es culpa d’altres i que les solucions ja es plantejaran en el seu moment. Malauradament, per molt que es vulgui tapar l’evidència, el cert és que la nostra economia, la global, però també la microeconomia, necessiten de manera urgent respostes per fer front al problema amb garanties d’èxit, que, a més, tinguin el suport majoritari de la societat civil representada pels seus legítims portaveus, i no esperar els miracles, que és difícil que es produeixin amb el panorama que tenim sobre la taula. Ja sé que és difícil la presa de determinades decisions, especialment quan s’ha dit repetidament que tot anava bé, o s’han buscat les paraules retòriques per amagar un model amb clares mancances, però sembla vital que si no volem entrar en una economia “malalta”, és necessari parlar dels temes amb tota la transparència que suposa, manifestar que l’atur s’incrementarà els propers mesos, la inflació es mantindrà a l’alça, l’endeutament privat pujarà, que els serveis públics més vitals tindran problemes, que els compromisos assolits de despesa pública segurament tindran retards, i sobre tot, que tot això només és resoldrà amb la presa de decisions, segurament poc amables, per molts sectors socials acostumats a una dependència de la cosa pública massa important per la pròpia capacitat de la mateixa en situacions tan complicades com les que vivim. Tornant al símil mèdic, és cert que sotmetre el cos a determinats procediments sanitaris de “xoc” per fer front a malalties greus, és una qüestió de molt difícil entesa, doncs igualment buscar alternatives econòmiques estrictes comportarà també sacrificis, avui segurament ni sospitats. La despesa pública, minvada dia a dia en la seva capacitat de assolir ingressos via els impostos, haurà també de adequar-se a una situació nova que haurà d’implicar un major autocontrol, en el ferm convenciment que solament amb uns comptes públics equilibrats podrem posar bases econòmiques per sortir de la situació en que ens trobem. En definitiva, sembla urgent assumir el problema, com fase prèvia, per buscar les alternatives possibles, no fer-ho ens col·locaria en una fase terminal per molts sectors econòmics, avui en seria crisis de viabilitat futura