Lluís Badia

La nostra integració a Europa va suposar, entre altres qüestions, la renuncia a part de la nostra sobirania, o el que és més fàcil de entendre, traspassar determinats poders a la Comunitat, perquè s’exerceixin amb coordinació tots els països integrants de l’Europa que avui gaudim, amb els seus encerts i defectes. Pel que fa a la temàtica econòmica, la principal renuncia la constituïa la cessió a Brussel·les de les decisions de la política monetària en totes les seves variables, però molt especialment aquelles que afecten a la moneda única i la seva estabilitat, garantida, no en funció de l’interès particular de cada Estat, si no amb l’objectiu comú de tota la Unió. Davant del model consolidat que tenim, es que es plantegen greus problemes a l’hora de buscar sortides per la crisis que ens envolta, que només seran viables amb una política comuna, forta, però també amb la necessitat d’assumir, per part dels Estats, alternatives internes, inajornables, si realment es vol sobreviure a l’esvoranc en que estem instal·lats. És evident que el cost del diner és un problema que comporta una frenada pels mercats, que es veuen orfes d’uns moviments de capital imprescindibles per la seva viabilitat, però també es produeix una abstenció induïda per molts, que, encara que disposen de la solvència necessària, es veuen immersos en un desànim generalitzat. Sent aquí, imprescindibles, polítiques nacionals que afavoreixin aquesta recuperació de la confiança amb actuacions en temes que, indubtablement, porten el dubte permanent per a un futur en positiu. En base a l’anterior és que semblen imprescindibles actuacions pel que fa a la reducció del tipus marginals del IRPF, l’increment de la despesa pública en habitatges de protecció i en infraestructures, la reducció de quotes de la Seguretat Social a determinats salaris, i, fins i tot, l’ampliació del segur d’atur a determinats col·lectius, més si tenim en compte que l’atur seguirà a l’alça, els propers dotze mesos. Totes aquestes mesures suposen per sí mateixes buscar no buidar “els mercats” com conseqüència d’una nova situació a la que no se li podrien veure sortides viables globals a curt termini. Però en qualsevol cas, el que és clar és que solament sortirem del moment delicat que tenim, si els governs de torn, en totes les seves vessants municipal, autonòmica i estatal, són capaços de trobar un consens social imprescindible entre tota la societat, per fer possible recuperar una confiança mútua que avui es veu greument amenaçada per una situació global, la més greu dels darrers cent anys, que no es pot amagar, i a la que s’ha de fer front amb el convenciment de trobar les alternatives possibles