Lluís Badia

En les darreres setmanes, molts han sigut els que han fet el tràmit de la Declaració de Renda com un ritual obligat en la nostra participació en una societat democràtica, on la qüestió fiscal és un tema inapel·lable, que en tot cas s’ha de veure en positiu i no com una càrrega més a les moltes despeses que ens “ estrenyen” de tot arreu, si, a més, som conscients de la situació general de crisis que suportem, sense cap previsió per acabar-se, al menys a curt termini. Es en aquest model de frustració generalitzada, que en el moment de fer la nostra aportació de l’Hisenda Pública, quant també se’ns ofereix la possibilitat de fer “la creueta”, i mai millor dit, en el cas de que decidim fer una aportació a l’Església Catòlica, exercint la nostra llibertat d’opinió i creença a tots els efectes. No obstant l’anterior, crec que és en aquest punt a on seria bo valorar el que fa, per la nostra societat, l’Església, criticada sense pudor per alguns i desprestigiada, en ocasions, per discursos propis, fora del context del segle XXI; i realment si es fa un anàlisis objectiu ens trobem amb dades realment impactants, especialment en el seu apartat d’acció caritativa, que crec insubstituïble per molt que es vulgui “amagar pels crítics ideològics de torn”. Així, conèixer que la confessió majoritària al país gestiona prop de 5.000 centres socials i de caritat, amb variables que van des d’hospicis i clíniques fins a asils i cases de malalts crònics, sense oblidar la brillant tasca de CARITAS, indiscutible en la seva feina pels més desfavorits, són referències emblemàtiques juntament amb moltes altres, que crec que es bo recordar a l’hora de fer un balanç, en l’apartat més pragmàtic de la gestió, en permanent discussió. No voldria que el meu humil anàlisi suposes qualsevol interpretació interessada per part de ningú, doncs el que poso de manifest, en tot cas, són dades que estan a l’abast de tothom i que no obstant sembla que no tenen cap valor a l’hora de veure la feina feta pels milers de religiosos i seglars que han optat lliurament per aquesta forma de vida compromesa. Aquest debat, sobre la utilitat real o no de l’església, sempre ple de manipulacions i interessos partidistes, seria bo que es fes amb una transparència absoluta i no s’atures exclusivament en els errors singulars, que a bon segur que existeixen, per “marcar” i “rebutjar” un “fer” de molta gent compromesa per damunt, fins i tot, dels deus propis plantejaments confessionals d’ordre personal. És evident que l’Església ofereix un servei a la nostra societat que, si no ho fes ella, a ben segur, ningú ho faria, o be suposaria un cost pels pressupostos públics de caire multimilionari, per tant, quan discutim d’aquests temes, el que no val és quedar-se exclusivament en l’anècdota, si no que sembla imprescindible que es faci un “balanç” real de la situació sense obsessions, maniquees, no sigui que el resultat suposi una sorpresa comptable difícil de justificar pels que es queden només en una part manipulada de la feina que es fa