Lluís Badia

La definició de frivolitat pot comprendre tres conceptes ben clars, com són la superficialitat, la manca de serietat i la inconsciència en les actuacions a desenvolupar; malauradament, la dinàmica política ens porta, en moltes ocasions, a que aquesta realitat “frívola” siguin un fer, massa vegades emprat, per aquells que posseïxen el poder.

Les darreres decisions executives a Catalunya del nostre govern, canviant, un dia si i un altre també, “el discurs”, en temes fonamentals que afecten al desenvolupament normal de la societat, en punts tant vitals com poden ser les mesures per fer front a la sequera, o les actuacions a prendre davant la pròpia crisi econòmica, són arguments que posen en perill la credibilitat d’uns dirigents, més preocupats pels problemes partidaris que pel que realment preocupa a la majoria de la gent.

És evident que tota la dinàmica que afecta a l’aigua comporta problemes, ara només aparcats perquè a plogut, però el greu és no afrontar les decisions que calguin, explicant el perquè de les mateixes, oferint i valorant les diferents alternatives al respecte, i sobre tot decidint punts que segurament no tindran la unanimitat, però que són vitals per la majoria de ciutadans del país, dintre d’un respecte renunciable al territori; obviar el problema perquè s’ha solucionat i esperar a que ens tornem a trobar en greu situació de manca d’aigua, per abordar-lo novament, és, d’entrada, una manera de fer gestió publica perillosa, per molt que es parli de dessaladores com solució miraculosa, per cert amb costos energètics altíssims.

Per altra banda i en el que fa a la crisi econòmica, la mateixa, certament, te motius aliens a la pròpia gestió de casa nostra, però sembla evident que les conseqüències si requereixen el disseny d’estratègies a curt i mig termini, per afrontar, especialment , el que suposa la crisi per les comptes publiques, i el que això comporta per fer front a determinades obligacions assumides, que es veuran en perill per la falta de liquiditat, provocada per la situació negativa en que ens trobem.

Estan per tan davant d’un marc general on les coses no van be per molt que els portaveus polítics de torn afirmin el contrari, no sent de rebut buscar “apedaçar” el tema amb brillants discursos, sinó que es inajornable assumir la situació i començar a parlar de formules que serveixin de veritat per resoldre el problema; no fer-ho, seguint les línies oficials de no explicar clarament la realitat i les seves perspectives, només posa de manifest la incompetència o la irresponsabilitat en una dinàmica imparable a la que s’ha de fer front de manera urgent.

Esperem que la “frivolitat” quedi aparcada amb la concreció d’actuacions que donin respostes possibles als grans temes, sent completament conscients de que, a més, és imprescindible conquerir una “pinya” de la societat per afrontar amb garanties unes polítiques que deixin de costat el interès partidista per abordar un be comú, que només serà viable des de l’aprofundiment en el coneixement dels assumptes, la serietat a l’hora d’assumir compromisos i la consciència per saber trobar la viabilitat necessària des de la responsabilitat.

Sembla evident que quan un es troba malament, va al metge, que li fa les proves que considera adients, arriba a la conclusió de quin és el problema i prepara les actuacions a prendre per superar la situació irregular que provoca el malestar. En economia la fórmula hauria de ser semblant, doncs quan les coses no van bé, el que hauria de fer-se és buscar les raons que ens porten a la situació negativa, analitzar-les i buscar unes alternatives que permetin superar el problema en que estem instal·lats. Ara bé, la realitat posa de manifest que en aquest punt, la lògica queda aparcada i des dels responsables de solucionar el problema, s’amaga el mateix, és dona la culpa a tercers i, fins i tot, s’aparca el tema, esperant que sigui el temps el que resolgui la conflictivitat esmentada. No és de rebut que el metge et digui que estàs bé, quan un es troba amb febre, decaigut o amb dolors insuportables; no obstant, sí sembla que s’accepti que el govern de torn, es tapi els ulls, i sigui capaç de mantenir que no existeix la crisis, que el problema es culpa d’altres i que les solucions ja es plantejaran en el seu moment. Malauradament, per molt que es vulgui tapar l’evidència, el cert és que la nostra economia, la global, però també la microeconomia, necessiten de manera urgent respostes per fer front al problema amb garanties d’èxit, que, a més, tinguin el suport majoritari de la societat civil representada pels seus legítims portaveus, i no esperar els miracles, que és difícil que es produeixin amb el panorama que tenim sobre la taula. Ja sé que és difícil la presa de determinades decisions, especialment quan s’ha dit repetidament que tot anava bé, o s’han buscat les paraules retòriques per amagar un model amb clares mancances, però sembla vital que si no volem entrar en una economia “malalta”, és necessari parlar dels temes amb tota la transparència que suposa, manifestar que l’atur s’incrementarà els propers mesos, la inflació es mantindrà a l’alça, l’endeutament privat pujarà, que els serveis públics més vitals tindran problemes, que els compromisos assolits de despesa pública segurament tindran retards, i sobre tot, que tot això només és resoldrà amb la presa de decisions, segurament poc amables, per molts sectors socials acostumats a una dependència de la cosa pública massa important per la pròpia capacitat de la mateixa en situacions tan complicades com les que vivim. Tornant al símil mèdic, és cert que sotmetre el cos a determinats procediments sanitaris de “xoc” per fer front a malalties greus, és una qüestió de molt difícil entesa, doncs igualment buscar alternatives econòmiques estrictes comportarà també sacrificis, avui segurament ni sospitats. La despesa pública, minvada dia a dia en la seva capacitat de assolir ingressos via els impostos, haurà també de adequar-se a una situació nova que haurà d’implicar un major autocontrol, en el ferm convenciment que solament amb uns comptes públics equilibrats podrem posar bases econòmiques per sortir de la situació en que ens trobem. En definitiva, sembla urgent assumir el problema, com fase prèvia, per buscar les alternatives possibles, no fer-ho ens col·locaria en una fase terminal per molts sectors econòmics, avui en seria crisis de viabilitat futura

La nostra integració a Europa va suposar, entre altres qüestions, la renuncia a part de la nostra sobirania, o el que és més fàcil de entendre, traspassar determinats poders a la Comunitat, perquè s’exerceixin amb coordinació tots els països integrants de l’Europa que avui gaudim, amb els seus encerts i defectes. Pel que fa a la temàtica econòmica, la principal renuncia la constituïa la cessió a Brussel·les de les decisions de la política monetària en totes les seves variables, però molt especialment aquelles que afecten a la moneda única i la seva estabilitat, garantida, no en funció de l’interès particular de cada Estat, si no amb l’objectiu comú de tota la Unió. Davant del model consolidat que tenim, es que es plantegen greus problemes a l’hora de buscar sortides per la crisis que ens envolta, que només seran viables amb una política comuna, forta, però també amb la necessitat d’assumir, per part dels Estats, alternatives internes, inajornables, si realment es vol sobreviure a l’esvoranc en que estem instal·lats. És evident que el cost del diner és un problema que comporta una frenada pels mercats, que es veuen orfes d’uns moviments de capital imprescindibles per la seva viabilitat, però també es produeix una abstenció induïda per molts, que, encara que disposen de la solvència necessària, es veuen immersos en un desànim generalitzat. Sent aquí, imprescindibles, polítiques nacionals que afavoreixin aquesta recuperació de la confiança amb actuacions en temes que, indubtablement, porten el dubte permanent per a un futur en positiu. En base a l’anterior és que semblen imprescindibles actuacions pel que fa a la reducció del tipus marginals del IRPF, l’increment de la despesa pública en habitatges de protecció i en infraestructures, la reducció de quotes de la Seguretat Social a determinats salaris, i, fins i tot, l’ampliació del segur d’atur a determinats col·lectius, més si tenim en compte que l’atur seguirà a l’alça, els propers dotze mesos. Totes aquestes mesures suposen per sí mateixes buscar no buidar “els mercats” com conseqüència d’una nova situació a la que no se li podrien veure sortides viables globals a curt termini. Però en qualsevol cas, el que és clar és que solament sortirem del moment delicat que tenim, si els governs de torn, en totes les seves vessants municipal, autonòmica i estatal, són capaços de trobar un consens social imprescindible entre tota la societat, per fer possible recuperar una confiança mútua que avui es veu greument amenaçada per una situació global, la més greu dels darrers cent anys, que no es pot amagar, i a la que s’ha de fer front amb el convenciment de trobar les alternatives possibles

En les darreres setmanes, molts han sigut els que han fet el tràmit de la Declaració de Renda com un ritual obligat en la nostra participació en una societat democràtica, on la qüestió fiscal és un tema inapel·lable, que en tot cas s’ha de veure en positiu i no com una càrrega més a les moltes despeses que ens “ estrenyen” de tot arreu, si, a més, som conscients de la situació general de crisis que suportem, sense cap previsió per acabar-se, al menys a curt termini. Es en aquest model de frustració generalitzada, que en el moment de fer la nostra aportació de l’Hisenda Pública, quant també se’ns ofereix la possibilitat de fer “la creueta”, i mai millor dit, en el cas de que decidim fer una aportació a l’Església Catòlica, exercint la nostra llibertat d’opinió i creença a tots els efectes. No obstant l’anterior, crec que és en aquest punt a on seria bo valorar el que fa, per la nostra societat, l’Església, criticada sense pudor per alguns i desprestigiada, en ocasions, per discursos propis, fora del context del segle XXI; i realment si es fa un anàlisis objectiu ens trobem amb dades realment impactants, especialment en el seu apartat d’acció caritativa, que crec insubstituïble per molt que es vulgui “amagar pels crítics ideològics de torn”. Així, conèixer que la confessió majoritària al país gestiona prop de 5.000 centres socials i de caritat, amb variables que van des d’hospicis i clíniques fins a asils i cases de malalts crònics, sense oblidar la brillant tasca de CARITAS, indiscutible en la seva feina pels més desfavorits, són referències emblemàtiques juntament amb moltes altres, que crec que es bo recordar a l’hora de fer un balanç, en l’apartat més pragmàtic de la gestió, en permanent discussió. No voldria que el meu humil anàlisi suposes qualsevol interpretació interessada per part de ningú, doncs el que poso de manifest, en tot cas, són dades que estan a l’abast de tothom i que no obstant sembla que no tenen cap valor a l’hora de veure la feina feta pels milers de religiosos i seglars que han optat lliurament per aquesta forma de vida compromesa. Aquest debat, sobre la utilitat real o no de l’església, sempre ple de manipulacions i interessos partidistes, seria bo que es fes amb una transparència absoluta i no s’atures exclusivament en els errors singulars, que a bon segur que existeixen, per “marcar” i “rebutjar” un “fer” de molta gent compromesa per damunt, fins i tot, dels deus propis plantejaments confessionals d’ordre personal. És evident que l’Església ofereix un servei a la nostra societat que, si no ho fes ella, a ben segur, ningú ho faria, o be suposaria un cost pels pressupostos públics de caire multimilionari, per tant, quan discutim d’aquests temes, el que no val és quedar-se exclusivament en l’anècdota, si no que sembla imprescindible que es faci un “balanç” real de la situació sense obsessions, maniquees, no sigui que el resultat suposi una sorpresa comptable difícil de justificar pels que es queden només en una part manipulada de la feina que es fa