Lluís Badia

La crisis que envolta a dos opcions polítiques de referència obligada, a Catalunya i Espanya, posa clarament de manifest la dificultat que suposa sumar voluntats entorn a determinades idees, fent-t’ho a més possible amb el màxim respecte als interessos particulars, i legítims, dels màxims líders de les diferents alternatives partidistes. Certament el debat d’ERC comporta greus dubtes del que realment es vol a efectes estratègics de futur de la formació independentista, especialment pel que fa a l’enteniment de tot això per la majoria de la ciutadania, centrant-se el problema en qüestions d’ordre personal i lluita de poder intern, deixant-se aparcat l’autèntica funció de qualsevol alternativa de partit que hauria de primar, per damunt de tot, la tasca de donar resposta als interessos dels seus electors i de la pròpia societat. La inexistència de models confrontats limita la discussió a un punt exclusiu de persones i per tant el tema queda reduït a un problema intern que en qualsevol cas, sigui quin sigui el resultat, deixarà “molts ferits” per tornar ser, a curt termini, la força política amb èxits recents, avui en clara marxa enrera pel que fa a suports electorals. La problemàtica del Partit Popular també té una basant clarament partidista, però aquí el que arriba, via món mediàtic, és un debat d’ubicació ideològica, això sí, discutit per molts pocs dirigents que, irrogant-se representacions poc contrastades, expressen els seus plantejaments, i determinats “líders” de comunicació, clarament posicionats ideològicament, que volen condicionar el futur de la segona opció política de l’Estat, amb més de 10 milions de sufragis populars al seu costat. Estem, per tant, davant una situació conflictiva que algú pot veure des d’una basant negativa, però jo penso que és tot el contrari, doncs estic convençut que es bo el debat dintre dels partits, en el ferm convenciment que superades les discussions congresuals cadascú prioritzarà la seva autèntica raó de ser en una democràcia, esperant que els guanyadors, en cada cas, sàpiguen superar les diferències, per portar a les seves opcions a la tasca que la societat els ha d’exigir. No obstant tot l’anterior la dinàmica en que estem instal·lats pot comportar la temptació, per alguns, d’aprofitar-se del “guirigall” dels altres, oblidant-se dels seus antecedents particulars, així l’actual President del Govern va ser elegit en un Congrés per molts pocs vots, fruit d’una divisió avui superada amb èxit electoral sense condicions; esperem que els debats d’uns i altres ens portin a la consolidació política de cada formació avui en discussió interna, imprescindible pel seu enfortiment. Per acabar no puc aquí obviar a l’opció de la que formo part, que també haurà de superar un Congrés que ha de fer arribar, per damunt dels lògics personalismes, un missatge de consolidació interna que li permeti ratificar-se com primera opció del país, amb la màxima responsabilitat al Govern de Catalunya; no obstant aquest apartat ja serà objecte de la meva reflexió més endavant