Lluís Badia

La crisis que envolta a dos opcions polítiques de referència obligada, a Catalunya i Espanya, posa clarament de manifest la dificultat que suposa sumar voluntats entorn a determinades idees, fent-t’ho a més possible amb el màxim respecte als interessos particulars, i legítims, dels màxims líders de les diferents alternatives partidistes. Certament el debat d’ERC comporta greus dubtes del que realment es vol a efectes estratègics de futur de la formació independentista, especialment pel que fa a l’enteniment de tot això per la majoria de la ciutadania, centrant-se el problema en qüestions d’ordre personal i lluita de poder intern, deixant-se aparcat l’autèntica funció de qualsevol alternativa de partit que hauria de primar, per damunt de tot, la tasca de donar resposta als interessos dels seus electors i de la pròpia societat. La inexistència de models confrontats limita la discussió a un punt exclusiu de persones i per tant el tema queda reduït a un problema intern que en qualsevol cas, sigui quin sigui el resultat, deixarà “molts ferits” per tornar ser, a curt termini, la força política amb èxits recents, avui en clara marxa enrera pel que fa a suports electorals. La problemàtica del Partit Popular també té una basant clarament partidista, però aquí el que arriba, via món mediàtic, és un debat d’ubicació ideològica, això sí, discutit per molts pocs dirigents que, irrogant-se representacions poc contrastades, expressen els seus plantejaments, i determinats “líders” de comunicació, clarament posicionats ideològicament, que volen condicionar el futur de la segona opció política de l’Estat, amb més de 10 milions de sufragis populars al seu costat. Estem, per tant, davant una situació conflictiva que algú pot veure des d’una basant negativa, però jo penso que és tot el contrari, doncs estic convençut que es bo el debat dintre dels partits, en el ferm convenciment que superades les discussions congresuals cadascú prioritzarà la seva autèntica raó de ser en una democràcia, esperant que els guanyadors, en cada cas, sàpiguen superar les diferències, per portar a les seves opcions a la tasca que la societat els ha d’exigir. No obstant tot l’anterior la dinàmica en que estem instal·lats pot comportar la temptació, per alguns, d’aprofitar-se del “guirigall” dels altres, oblidant-se dels seus antecedents particulars, així l’actual President del Govern va ser elegit en un Congrés per molts pocs vots, fruit d’una divisió avui superada amb èxit electoral sense condicions; esperem que els debats d’uns i altres ens portin a la consolidació política de cada formació avui en discussió interna, imprescindible pel seu enfortiment. Per acabar no puc aquí obviar a l’opció de la que formo part, que també haurà de superar un Congrés que ha de fer arribar, per damunt dels lògics personalismes, un missatge de consolidació interna que li permeti ratificar-se com primera opció del país, amb la màxima responsabilitat al Govern de Catalunya; no obstant aquest apartat ja serà objecte de la meva reflexió més endavant

En el propi convenciment de la necessitat de l’energia nuclear com font energètica insubstituïble pels propers anys, és que em plantejo la greu situació de la credibilitat dels gestors públics encarregats del seu control, i d’una empresa que prima més el seu benefici, per damunt de la pròpia seguretat. Ens trobem, per tant, davant un model energètic, en aquest apartat, a on el cúmul de la incompetència arriba a fites insospitades, i que malgrat haver passat molts dies des de les actuacions irregulars, seguim sense conèixer “la depuració” de responsabilitats, a tots els nivells, privats però també de caire públic. És evident que l’energia nuclear ens és vital per seguir mantenint el nostre estat de benestar en l’apartat energètic, sense l’absoluta dependència de tercers països avui vigent, qüestió que a més, ha sigut objecte de debat els darrers mesos, tant a casa nostra com a països del nostre entorn, a on, s’ha arribat a la conclusió de la seva potenciació com fre necessari a la pujada incontrolada dels preus dels combustibles fòssils; sent exemple paradigmàtic els acords, al respecte, dels governs francès i britànic, per cert, de signes conservador i socialista. Ara bé, en la situació en la que estem instal·lats, el cert és que la incapacitat, repetidament posada de manifest, omple de tot tipus de dubtes a la ciutadania, i per tant crec es el moment d’exigir un debat transparent al respecte, molt especialment en l’apartat de les garanties de seguretat que la producció en discussió comporta. La crisis econòmica que tots patim, té una basant molt important pel que fa als costos de l’energia, i en conseqüència la inexistència de polítiques transparents, en aquest punt és un dèficit que no ens podem permetre, sent, per tant, urgent dissenyar models de seguretat amb garanties on quedi clar qui son els responsables a tots els efectes i quines seran les sancions de tot ordre, pel cas d’incompliment dels “protocols” que a ben segur existeixen. Ningú es pot donar per sorprès que la globalitat en que ens desenvolupem, no pot tenir plantejaments singulars, per molt que alguna opció minoritària pugui pensar el contrari, en conseqüència, sembla inapel·lable que la necessitat de l’energia esmentada ens seguirà sent necessària els propers anys, per seguir creixent amb costos viables, optar per altres vies “utòpiques” és una aventura amb greus riscos. És imprescindible que el Consell de Seguretat Nuclear, expliqui el que ha passat sense cap autolimitació, posant sobre la taula totes les conseqüències del tema; però que a més digui, amb noms i cognoms, qui són els responsables de l’escàndol i quines mesures pensa implementar per fer front al problema; optar per altres vies seria un insult que no podria acceptar-se de cap manera pels responsables polítics que en aquest punt no poden permetre que segueixi el descrèdit cap a una institució fonamental per garantir una opció energètica de la que no podem prescindir

Certament, la temptació que, per part d’alguns, es pot tenir de cara a l’incompliment estricte d’una Llei Orgànica aprovada per les Corts Generals en base a argumentacions conjunturals, basades en variables fora de la legalitat, és un clar atac a l’ordre democràtic que ens hem donat amb la consolidació democràtica dels darrers anys. Cercar arguments per “burlar la llei”, d’entrada, és un acte tant il·legal com qualsevol altre que suposi quebrantar l’ordre jurídic al que ens hem obligat plegats en base a un model constitucional refrendat majoritàriament. Determinades declaracions de líders socialistes que sembla que no estan d’acord, ara, amb els seus propis actes anteriors i volen condicionar un text legal estatutari vital pel futur de Catalunya, obren un camí de dubtes, no solament pel propi debat en qüestió, si no també per un apartat tan fonamental com la seguretat jurídica, en el sentit més ampli del propi concepte. En els moments en que vivim, a on els governants de torn es permeten dir en campanya electoral “blanc”, per argumentar als pocs dies “negre”, sense cap rubor, en qüestions fonamentals, perfectament assumides per la ciutadania, el debat que ara es vol introduir, el que fa es seguir “desacreditant” una credibilitat política que es troba sota mínims. No pot ser de rebut canviar les regles de joc a meitat del partit, per molt que els jugadors detentin importants “poders”, per tant la discussió en sí mateixa suposa una ultratge a Catalunya, però el que és més greu, un acte d’incompliment legal, amb totes les seves variables de credibilitat democràtica pel sistema. Ajornar el compliment de la llei, que sembla que és el que es vol, no pot acceptar-se sota cap concepte, doncs suposaria transitar per un camí d’inseguretat jurídica inadmissible. És cert que la situació econòmica és complicada, encara que per algú el tema no és tant greu, però això no és un argument per incomplir la llei, agradi o no. Catalunya no es pot permetre, per interessos partidistes de fora, veure condicionat el seu futur, i per tant, crec que és el propi Parlament de Catalunya el que ha d’endegar les iniciatives que calguin per defensar el model vigent, pendent d’execució; no fer-ho o “amagar el cap sota l’ala” seria la traïció mes flagrant pel país al llarg de la seva història, i la indignitat d’aquells que permetin que això es consolidi

Desprès de la convocatòria electoral i una vegada fetes totes les valoracions pels guanyadors i els que no van obtenir els resultats volguts, crec que és el moment per fer un anàlisi de quins han estat els encerts i errors de totes aquelles enquestes, que un dia sí i altre també, ens van envair per tots els mitjans de comunicació, en un clar interès d’influir-nos i de profetitzar unes dades concretes, en base a anàlisis demoscòpics, més o menys científics. Certament els resultats definitius suposen per sí mateix la constatació d’errors entre el 5% i 30% globals, si bé pel que fa a determinades opcions majoritàries l’error és menor per la pròpia lògica dels grans números; així pel que fa a l’avanç de resultats del PSOE es produeixen mancances que van des de pràcticament el 7% del CIS, fins l’encert d’altres, com els que varen treballar per la SER, EL MUNDO i LA VANGUARDIA ; en relació al PP els errors tornen a ser de pràcticament del 5% pel CIS, i una desviació del 2% dels que varen fer la feina pel Grup Godo; respecte a IU i els seus vots, el CIS torna a ser el líder de l’equivocació en un 40% d’error, estan també tots els altres amb posicionaments no menors al 20%; seguint en els grups parlamentaris menys nombrosos de la Càmbra, CIU va tenir un encert total per part del CIS, amb errors del 20% per la resta; finalment la posició d’ERC també va ser confusa, doncs el propi CIS l’hi atorgava pràcticament el doble del resultat real i les altres enquestes també valoraven molt a l’alça el resultat final obtingut. Crec que la conseqüència del que he dit anteriorment és que per molt que es facin enquestes i s’esmercin diners públics i privats per conèixer el futur polític via sondejos d’opinió, la realitat posa de manifest que el tema és realment feixuc i les garanties d’èxit pels encarregats, més aviat minses. És cert que l’error pel que fa als grans partits politics és inclús acceptable però això té la lògica a la que ja m’he referit de les grans majories, però sembla inapel·lable que pel que fa als grups petits i mitjans on és pràcticament impossible trobar un encert ple. Les excuses dels responsables, publicades darrerament, em semblen, com la dels economistes, que són, quasi sempre, incapaços de mesurar el futur econòmic però sí de justificar el perquè s’ha arribat al mateix , amb totes les variables que facin falta; per tant, crec que és el moment de treure credibilitat a un “bon negoci”, per alguns, que en tot cas el que fan és definir tendències però en cap cas són garantia de res. Segurament els resultats previsibles degudament analitzats partidiàriament, serveixen per vendre més diaris, i intenten influir en els electors més dubtosos però, per bé o per mal, l’evidència posa de manifest que les aproximacions s’equivoquen majoritàriament, i més si tenim en compte que el nostre sistema encara fa més difícil la previsió d’uns resultats que només són reals quan s’obren les urnes i es compten els vots.