Lluís Badia

La greu situació que suposa el retard en la resolució dels procediments judicials i els errors d’escàndol en temes emblemàtics de gran transcendència social, poden posicionar, si el tema no es resolt d’una manera urgent, en un convenciment generalitzat de que el servei públic que constitueix la resolució dels conflictes entre parts i la defensa del bé comú, quedi clarament disminuït en el seu “crèdit”, vital, per una societat democràtica com la que gaudim. És cert que les raons de la paralització d’aquesta administració, en totes les seves variables, son molt diverses, i majoritàriament no recauen sobre les persones que les representen des d’un punt de vista funcionarial, sent la falta de mitjans personals i econòmics, la base fonamental del problema; és per tant prioritari exigir als poders públics competents, els compromisos inajornables, per dotar-la d’una capacitat que permeti afrontar amb èxit, el desig de la ciutadania per una Justícia eficaç. Ja sé que el problema és difícil i que els “comptes” de les administracions públiques no es troben en el millor moment, però la realitat posa de manifest que no ens podem permetre una pèrdua de credibilitat social en una de les bases fonamentals de la nostra convivència. A més, bo seria també, potenciar altres vies alternatives, com la mediació i l’arbitratge, que malauradament encara no tenen ni la credibilitat ni la transcendència efectiva que podrien suposar com alternatives, en positiu, al problema plantejat. És evident que s’anuncien inversions en matèria judicial, buscant-se solucions en temes de personal, però el que és clar és que els terminis s’allarguen, i les resolucions dels que imparteixen justícia, via sentencia, cada cop s’han de veure en perspectiva, a vegades fora de la realitat que va motivar el pleit o l’inici de la via judicial. A ben segur, a més, que en aquesta dinàmica tampoc es pot oblidar el paper d’altres “operadors jurídics”, i aquí també seria important la implicació dels mateixos en cercar les alternatives per fer possible l’objectiu que tots subscriuen, ara bé, això només serà possible si existeix la vocació dels implicats per fer pinya comuna en la resolució del problema, sabent aparcar les diferències puntuals, que previuen. L’aplicació del nou Estatut de Catalunya, en aquest apartat, també ha de tenir un pes emblemàtic i, conseqüentment la seva definitiva aplicació ha de garantir avançar en la línia que el món actual exigeix en un tema “sagrat” com l’exercici del dret i la justícia. Malauradament, en determinats assumptes, es pot produir una dissensió, entre dret i justícia, cosa que pot ser assumida com normal pels juristes, però que és un escull important pels que no estan acostumats a la pràctica judicial, i també aquí s’hauria de fer un esforç per fer entendre una situació que pot produir-se en assumptes publicitats mediàticament que comporten un desprestigi, en cap cas merescut, per la gran majoria de servidors de la justícia. Con deia a l’inici, no podem caure tampoc, en el parany de veure només “la injustícia”, doncs això suposaria posar en perill un sistema de garanties a on ja ningú seria “innocent” d’entrada, si no solament al final del procés, amb tot el que això suposaria per la pròpia viabilitat del sistema que ens hem atorgat, amb els seus encerts i defectes