Lluís Badia

Cada cop és més complicat “somiar” que els projectes i il·lusions col·lectius es puguin fer realitat en base a una gestió transparent de la cosa pública per part d’aquells que obtenen els suports electorals en cada moment, certament els darrers esdeveniments posen en evidència que a vegades, un cop superat el moment electoral, el que compte és la parcel·la de poder que es pot aconseguir, per damunt dels compromisos assolits en campanya electoral, que resten aparcats en funció de la tàctica dels dirigents, més preocupats pel seu “tros de pastís” a qualsevol preu, que del compliment dels compromisos assolits. Segurament la pròpia dinàmica política ens porta a aquest model de gestió pública, a on l’interès partidista justifica qualsevol estratègia a curt, encara que això suposi defensar aferrissadament el que abans es rebutjava amb totes les forces. És evident, a més, que en això hi col·laboren, de manera directa, els “poders mediàtics” instal·lats a la nostra societat que amb una “falta de memòria selectiva” poden donar suport editorial a allò que fa uns mesos també rebutjaven, estem, per tant, en una situació on sembla que la democràcia es pot veure limitada, no a la majoria de ciutadans, si no a uns pocs que “mouen els fils” per influir a unes realitats canviants segons l’interès en que es mirin els fets. Possiblement el meu anàlisi és massa tremendista i les coses no estan tant “tortes” com les pinto, però bo seria que féssim una reflexió al respecte, si no volem entrar en un sistema com el que al·ludeixo, en el ferm interès de que no és lícit parlar i comprometre’s exclusivament en base al moment o l’interès particular, pensant que superat el problema, ja direm el que convingui, i si no ja canviarem via “semàntica” el nom del que decidim fer arribat el moment. Crec que és vital que busquem les formules que no permetin que tota aquesta dinàmica s’assenti, com quelcom normal al nostre tarannà democràtic, pot ser que la meva reflexió sigui utòpica però crec que val la pena apostar per ella com garantia per tots aquells que de “bona fe” i sense cap interès particular defensen el que veuen, amb el ferm convenciment de ser lliures en una societat oberta i transparent, a on tots som iguals

Els darrers esdeveniments polítics posen en primera línia de la discussió “la semàntica” per damunt d’altres conceptes, més o menys discutibles, però en tot cas claríssims a l’hora d’interpretar els greuges que per una part del territori tenen determinades actuacions, fruit de la improvisació i la prepotència, al obviar clarament a uns ciutadans que es veuen aparcats en els seus legítims arguments, que en altres moments van ser bàsics per determinades estratègies polítiques dels grups polítics avui al govern de Catalunya. Si baixem a la identificació dels temes, és clamorosa “l’estratègia de dispersió”, d’uns i altres, per “rebatejar nominalment” determinades actuacions en el tema de l’aigua, a on la lògica dels arguments necessaris es vol imposar des d’un poder que el que ha de fer, de manera urgent, és assumir els errors del passat, explicar la situació actual i “suplicar” l’entesa dels que es senten defraudats i enganyats amb tota la humilitat que faci falta. Qüestió creu, és també, la “fuita” de la nuclear d’Ascó que sembla que es coneixia des del passat mes de novembre i ara “l’únic” responsable és cessat sense explicar quins han sigut els altres “col·laboradors necessaris”, per què es dones aquesta situació de desinformació, en un tema tan greu i amb tantes repercussions potencials per molts ciutadans d’aquestes comarques. Seguint amb les notícies negatives, malaltisses són determinades declaracions, que volen confondre a l’opinió pública en el sentit, purament pràctic, però també en la basant política, i així les manifestacions de la Direcció de determinat grup, pilar del govern tripartit, de les Terres de l’Ebre, acusen al Conseller de Mediambient de “incompetent nacional”, però ratificant la viabilitat a “tot preu” del seu suport al govern que critica durament, és un altre mostra de que les paraules “no volen dir el que fan”, si no altres consideracions subjectives. En definitiva sembla que hem aparcat la lluita de les idees, i en hem “apuntat” a la “guerra de paraules”, en el ferm compromís estratègic per confondre a tothom, intentant justificar el injustificable, en un exercici de funambulisme més propi “d’artistes del circ de les paraules”, que de representants polítics amb suport de milers de ciutadans. Crec que el panorama és molt negatiu per la pròpia credibilitat de la classe dirigent i seria el moment de reflexionar si es pot seguir en aquesta línia que només ens donarà desencís i abstenció electoral, per falta de credibilitat en uns líders que un dia diuen una cosa i l’altre defenen aferrissadament la contraria, això sí, amb un domini del vocabulari fora de tota dubte

Totes les referències i indicadors econòmics posen de manifest que la realitat de l’economia pot arribar a ser molt pitjor de la prevista o previsible, per tant, davant d’aquest panorama només caben dos opcions, la d’afrontar la qüestió amb responsabilitat, estant disposats a fer el que toca, o seguir per la línia de “l’optimisme polític “ i pensar que les coses ja s’aniran arreglant per sí mateixes.

Del debat d’investidura del nou president del govern, sembla que el tema que ens ocupa no és una qüestió fonamental i en conseqüència, poques van ser les alternatives que es van oferir al mateix per part dels diferents líders polítics; però malauradament sembla imprescindible que de manera prioritària s’estableixin actuacions de tot tipus per fer front al model en que ens veiem, ja avui, instal·lats.

Ningú pot obviar les ”prediccions” però tampoc” tapar-nos els ulls” davant de qüestions evidents, com la parada en sec del sector immobiliari, la congelació del consum familiar, la pujada espectacular de la morositat bancària,la frenada en la creació de llocs de treball, etc, no obstant és evident que la nostra classe dirigent política, amb responsabilitats a l’Estat, però també a les Comunitats Autònomes i Ajuntaments, encara no és conscient del “aterratge brusc”.

Crec que és el moment que les administracions siguin conscients de que no seguiran tenint uns recursos, ”pressupostats”, però que en cap cas seran reals per la baixada de recaptació, qüestió que ja ningú discuteix. Estem, per tant, en una situació que s’ha d’abordar des del pragmatisme, sabent explicar als ciutadans que molts dels compromisos assolits no seran viables per falta de liquiditat.
Suposo que en les properes setmanes el tema que al·ludeixo, serà motiu de discussió i anàlisis, però seria aconsellable que aquest debat fos explicat sense “cortines de fum” i fóssim conscients del que suposa i quines mesures s’haurien de prendre; a l’empresa privada una baixada d’ingressos suposa clarament una reducció de despeses, per tant, no podem seguir davant una evidència que ens pot superar, per molt que parlem de diners públics.

Malauradament per una part dels politics, es pot creure que els pressupostos públics son il·limitats, així ens podem trobar amb contractacions de personal, fonamentades en el servilisme partidista, despeses injustificades, o inversions fora de lloc, no obstant la situació que tenim els obligarà a endegar alternatives fonamentades en una gestió en positiu i possible; crec que és el moment d’oferir alternatives viables i no tenir la temptació de anar per línies ”d’escanyament fiscal” que en tot cas el que farien és precipitar una crisis descontrolada.

Els plans d’adequació pressupostaria que s’hauran d’afrontar son la única sortida per tractar la situació des del realisme, sense utopies o demagògies barates que ja no tenen cap credibilitat, i que en tot cas només es queden en pura justificació d’una incapacitat de gestió evident.

Per cert, la temàtica de la fallida de les institucions publiques municipals ja ha estat una realitat en moltes entitats locals, els darrers mesos als Estats Units, per tant no pensem que aquest és un tema baladí, la política pressupostaria no funciona pels discursos sinó per la capacitat del seus responsables i la disponibilitat efectiva.

Durant la campanya electoral el país no tenia cap problema, l’atur baixava, la venda de vehicles seguia a l’alça, la situació financera era bona, l’economia només tenia petits desajustaments, l’aigua no era un motiu de preocupació, etc., no obstant, acabada la lluita política, la realitat ha passat de “l’optimisme sense límits” a una evidencia on la activitat econòmica cau, la venda de vehicles sofreix una parada de vendes de mes del 30%, les operacions creditícies són més difícils que mai, i l’aigua oficialitza la seva greu situació, ja coneguda des de fa mesos, però que no es podia acceptar la seva mancança, previsible, en època de conreu del vot. Conseqüència de tot l’anterior es que avui ens trobem en un model a on res té a veure en el que se’ns va dir repetidament, per alguns, al llarg del període d’eleccions, reconeixent, a més, en un exercici de “cinisme sense límits”, per part de destacats membres del govern de Catalunya, que molts temes eren sobradament coneguts però que no convenia treure’ls al coneixement de l’opinió publica. És evident que la constatació de tots aquets fets, posa de manifest, un desprestigi molt greu d’una bona part dels nostres representats que, espero, faran els esforços que calguin per reconduir la seva credibilitat. No obstant i centrant-nos en algun dels temes negatius, pel que fa a la situació de l’aigua, aparentment, sembla que es vulgui seguir en la línea de la desinformació, i així, a pesar de buscar “alternatives terminològiques”, és greu que no es vulgui reconèixer l’error i la necessitat de solucions per aquells, que fa uns anys deien una cosa i ara es veuen abocats a donar suport al contrari, com única via possible. Crec que és imprescindible que entre tots, uns més que altres, sapiguem aparcar els personalismes, les demagògies, o les situacions puntuals d’estratègia partidista, buscant les formules necessàries per mirar d’afrontar la situació amb garanties, estant a l’altura de les necessitats que tenim plantejades, fent-ho, a més, amb urgència i eficàcia, només així ens garantirem la viabilitat. Tots som mitjanament conscients que estem en un moment d’emergència, amb mancances en molts dels nostres pilars bàsics de vida en comú, i per tant, de poc valen les estratègies particulars, ni intentar trobar avantatges per futurs interessos electorals, crec que és el moment d’arribar a consensos, els més amplis possibles, encara que això pugui tenir “costos polítics”; ara, si és vital entendre que el país esta per damunt dels plantejaments ideològics particulars, legítims, i en conseqüència tots hauríem de plantejar-nos aparcar les desavinences per aconseguir uns resultats fonamentals en positiu per la nostra pervivència de present i de futur

La greu situació que suposa el retard en la resolució dels procediments judicials i els errors d’escàndol en temes emblemàtics de gran transcendència social, poden posicionar, si el tema no es resolt d’una manera urgent, en un convenciment generalitzat de que el servei públic que constitueix la resolució dels conflictes entre parts i la defensa del bé comú, quedi clarament disminuït en el seu “crèdit”, vital, per una societat democràtica com la que gaudim. És cert que les raons de la paralització d’aquesta administració, en totes les seves variables, son molt diverses, i majoritàriament no recauen sobre les persones que les representen des d’un punt de vista funcionarial, sent la falta de mitjans personals i econòmics, la base fonamental del problema; és per tant prioritari exigir als poders públics competents, els compromisos inajornables, per dotar-la d’una capacitat que permeti afrontar amb èxit, el desig de la ciutadania per una Justícia eficaç. Ja sé que el problema és difícil i que els “comptes” de les administracions públiques no es troben en el millor moment, però la realitat posa de manifest que no ens podem permetre una pèrdua de credibilitat social en una de les bases fonamentals de la nostra convivència. A més, bo seria també, potenciar altres vies alternatives, com la mediació i l’arbitratge, que malauradament encara no tenen ni la credibilitat ni la transcendència efectiva que podrien suposar com alternatives, en positiu, al problema plantejat. És evident que s’anuncien inversions en matèria judicial, buscant-se solucions en temes de personal, però el que és clar és que els terminis s’allarguen, i les resolucions dels que imparteixen justícia, via sentencia, cada cop s’han de veure en perspectiva, a vegades fora de la realitat que va motivar el pleit o l’inici de la via judicial. A ben segur, a més, que en aquesta dinàmica tampoc es pot oblidar el paper d’altres “operadors jurídics”, i aquí també seria important la implicació dels mateixos en cercar les alternatives per fer possible l’objectiu que tots subscriuen, ara bé, això només serà possible si existeix la vocació dels implicats per fer pinya comuna en la resolució del problema, sabent aparcar les diferències puntuals, que previuen. L’aplicació del nou Estatut de Catalunya, en aquest apartat, també ha de tenir un pes emblemàtic i, conseqüentment la seva definitiva aplicació ha de garantir avançar en la línia que el món actual exigeix en un tema “sagrat” com l’exercici del dret i la justícia. Malauradament, en determinats assumptes, es pot produir una dissensió, entre dret i justícia, cosa que pot ser assumida com normal pels juristes, però que és un escull important pels que no estan acostumats a la pràctica judicial, i també aquí s’hauria de fer un esforç per fer entendre una situació que pot produir-se en assumptes publicitats mediàticament que comporten un desprestigi, en cap cas merescut, per la gran majoria de servidors de la justícia. Con deia a l’inici, no podem caure tampoc, en el parany de veure només “la injustícia”, doncs això suposaria posar en perill un sistema de garanties a on ja ningú seria “innocent” d’entrada, si no solament al final del procés, amb tot el que això suposaria per la pròpia viabilitat del sistema que ens hem atorgat, amb els seus encerts i defectes