Lluís Badia

Fa uns dies el diari “La Vanguardia” titulava en la seva primera plana, respecte de la greu situació del cost del petroli, que podria arribar als 300 Euros, lligant-ho a la seva minsa existència pels propers anys, amb tot el que això suposaria per la viabilitat econòmica, política i social del món globalitzat en que ens trobem. Certament, l’anàlisi del tema és una qüestió realment emblemàtica en molts dels “foros” de discussió internacional en els darrers anys; no obstant, sembla que pel que fa als principals líders polítics, aquesta referència, encara no té la importància pel seu anàlisi en profunditat, i sobre tot la conscienciació de la ciutadania al respecte, pel que fa a totes les seves conseqüències. Parlar de quan arribarà el moment final, previsible, de baixa irreversible de la producció mundial de petroli, pot semblar, d’entrada, un tema de “ciència – ficció”, però la realitat posa de manifest, que aquesta situació pot ser una realitat en un termini curt, entre 10 i 25 anys, segons parlem de valoracions de la petrolera TOTAL o l’Agència Internacional de l’Energia. Els diferents estudis que tracten del problema plantejat al·ludeixen en la seva majoria, a tres qüestions fonamentals, que condicionen la “data final”, així, no es pot oblidar l’economia, la tecnologia i la política, paràmetres que, per sí mateix, marcaran l’evolució del problema; en el fons sembla evident que l’economia global, marcarà amb la seva demanda energètica, una variable emblemàtica, doncs sembla lògic que el “despertar” de l’Orient, Xina – Índia, suposa una variable en el que es el consum pels propers exercicis; per la seva banda el trobar tecnologies, més o menys avançades, que permetin incidir en la pròpia producció o inclusiu la potencial existència d’alternatives energètiques, són també condicionants vitals, i finalment la vessant política, que haurà de garantir una disminució de les diferències entre els ciutadans de “l’aldea global”, però que a més haurà de fer possible que una part, minoritària, pugui seguir gaudint del seu “estat de benestar”, serà una part també definitiva, per no incloure aquí les guerres d’origen energètic o el terrorisme de tot tipus que ja està instal·lat en el nostre món. Estem, per tant, davant d’una situació amb greus impactes de futur, i que, al contrari de la consciència ecològica que es troba perfectament assentada en els poders de torn, i molt especialment, en el sentiment del primer món; no és encara un “motiu de preocupació” fonamental. Ara bé, els increments de preu que s’anuncien suposaran un atac frontal pels mercats, a ben segur, però també suposaran el posicionament davant d’altres alternatives energètiques, i segurament debatre respecte de la fi del propi creixement econòmic, totalment depenent d’uns combustibles fòssils en fase d’esgotament. El panorama exigeix de manera urgent, saber realment a on som, i començar a dissenyar, “de veritat”, una estratègia que faci de l’ús de les energies renovables una qüestió vital des de la pròpia capacitat legislativa del govern, però també polítiques d’estalvi energètic que comportin que “el missatge” de la situació en que ens trobem arribi a tots els sectors de la nostra societat; no es pot oblidar que la incidència del petroli no es limita a qüestions purament energètiques i a títol d’exemple, avui, amb la pujada espectacular dels “adobs agrícoles” es demostra que aquestes “sinergies en negatiu” que comporta el problema, incideixen en molts sectors de la nostra vida diària

Superada la consulta electoral, ara el que toca és fer front a una situació econòmica que mostra signes evidents de consolidar una situació negativa, anunciada, però que al llarg del propi debat electoral va quedar aparcada. Avui, la realitat posa de manifest que determinats punts inapel·lables, com la remuntada de la inflació, l’evident desacceleració, la pèrdua de confiança dels ciutadans que frenen la seva capacitat de despesa, però també el final de les aportacions milionàries d’Europa i una situació internacional on els temes econòmics comencem a marcar la presa de “dures” decisions, són variables centrals de la gestió d’un nou govern que tampoc sembla que assoleixi, d’entrada, un fort suport parlamentari. Estem davant d’un panorama ben complicat, doncs conseqüència de tot l’anterior, tampoc es pot oblidar les repercussions que la situació econòmica suposarà pels immigrants, sens dubte els que es veuran més castigats per una frenada en la creació de llocs de treball, ni tampoc la necessitat inajornable de fer polítiques socials i econòmiques d’acord amb la realitat, aparcant el desitjos, davant d’una “falta de liquiditat” que a ben segur es començarà a fer evident ben aviat. Per altra banda, la urgència en l’implementació de canvis estructurals en temes emblemàtics, com la potenciació de la competitivitat, la liberalització de l’economia, la segura modificació en el mercat laboral o les mesures d’increment de la productivitat, suposaran noves dinàmiques legislatives que no seran fàcils d’assumir pels agents socials; en conseqüència el panorama sembla ben complicat. No obstant tot l’anterior, sóc dels que pensa que l’economia espanyola pot ser capaç de superar la situació en que es troba instal·lada, si realment tots els responsables fan una reflexió objectiva del problema, i si aconsegueixen assolir uns mínims de caire majoritari, no deixant a ningú fora del nou context econòmic, que segurament no superarien si no es fa la pinya imprescindible; així, la implicació política de les opcions partidistes amb pes, els sectors socials i econòmics, han de ser la garantia per fer front al model al que s’ha de fer front. És evident que les notícies que ens arriben, ens auguren greus problemes de prerecessió econòmica pels propers mesos, amb tot el que això podria comportar, especialment pels més dèbils, i per tant, crec primordial la implicació de mesures fonamentals, via reformes, que no poden tenir suports febles al Parlament i a la societat, si no que han de ser assumides per una gran majoria de les parts implicades. Les alternatives a una manca d’acord, són molt negatives, per què comportarien un atac frontal contra el propi “estat de benestar” que es posaria en greu perill, fent més ample l’esvoranc entre “els que tenen i els que no tenen”, amb una divisió social inacceptable. Ja sé que segurament el que toca, encara, és parlar de política, de pactes, d’acords, de càrrecs o de persones, però la meva reflexió vol anar més enllà de la pura dinàmica del poder polític per introduir el debat de les decisions econòmiques vitals per plantar cara a una situació que no es resoldrà amb “bons discursos”, si no que necessita també de l’anàlisi realista i actuacions encertades.

Dels resultats del passat diumenge, es desprenen tres qüestions fonamentals pel que fa als mateixos, en primer lloc que el guanyador es queda en portes de la majoria, que la seva victòria no serà estable si no conquereix suports per tota la legislatura i, finalment, que a Catalunya el tripartit es veu concretat amb un PSC superpotent en front una “debacle” d’ERC i IC. Davant d’aquestes premisses, no es pot oblidar que a partir d’ara el que es necessitarà és que, a més de fer política, es comenci a fer gestió i treballar per donar resposta a molts dels problemes que tenim plantejats, i això es farà amb un govern a l’Estat que ha perdut el seu suport per “l’esquerra”, que ha succionat però no suficientment per tenir majoria absoluta, i un govern a Catalunya a on des de les seves bases partidistes, independentistes i comunistes, han tingut un retrocés d’escàndol amb tot el que això comporta, especialment, per un partit com “Esquerra” de caire assembleari. Certament el panorama polític és, d’entrada, preocupant, i quan passi l’eufòria electoral i s’hagin de construir suports de govern, la cosa entrarà en uns moments d’inestabilitat importants, és per això que crec que ara toca valorar la decisió de la gent però fent-ho fora de l’apassionament partidista i veient el futur amb clau de capacitat de gestió, no valdrà primar exclusivament la política, serà necessari adaptar-la a una realitat econòmica que no permetrà errors, si no volen caure en una espiral de frustració generalitzada que, crec, no ens podem permetre. Les lectures intencionades, depenen del color polític al que es dona suport, hauríem de saber “aparcar” les “revenges”, i optar per la seriositat com garantia de portar a terme una tasca que doni resultats a curt termini, la reordenació de polítiques fiscals que potencien a la petita empresa i als autònoms, el respecte i suport per la família, en totes les seves vessants i el funcionament d’un model d’estat de benestar que s’ha de garantir, són reptes que s’han de saber afrontar amb un anhel de superació imprescindible, assumint els riscos que calguin, però, a més, fent-ho amb la urgència que es necessita. En el moment de fer balanç, no valen, exclusivament, lectures a curt termini, si no interpretar el missatge que la ciutadania ha fet arribar, en el sentit de consolidar un suport indiscutible pel socialisme, però també un important vot pel partit popular, la “instauració” del bipartidisme, que sembla un fet, només ha sigut apaivagada pels nacionalistes “seriosos” de Catalunya i Euskadi, i per tant poder pensar que la viabilitat del govern de l’estat és solament cosa de dos, cau pel seu propi pes, al no obtenir una majoria absoluta. A partir d’ara el que toca és concretar la formula que es vol emprar, sabent, d’entrada, que no valen acords puntuals si no que és necessari un suport parlamentari que perduri, al menys, els propers quatre anys, amb les contragaranties que siguin necessàries per fer-ho viable

Una societat a on els líders polítics facin servir l’insult o la mentida per buscar suports electorals, és una societat amb mancances importants de cohesió entre, els que, per damunt de la discrepància, han de buscar el millor, no sols pels seus, si no per la majoria de ciutadans, els hi donin o no el suport mitjançant el vot. L’espectacle “infumable” de destacats dirigents fent servir la desqualificació personal com un argument per assolir “aplaudiments puntuals” en els actes electorals, és un pobre balanç per una campanya, que hauria de suposar, exclusivament, posar de manifest les propostes o les alternatives, però en cap cas, entrar en una escalada dialèctica; malauradament, per què, segurament, això és més fàcil que donar resposta a les greus dificultats que té plantejada la gent en la seva dinàmica diària, cada cop més allunyada de pura lluita política partidista. Què poc importants són en aquesta campanya els problemes reals, que com a molt són referits con arguments desqualificadors per l’adversari, però en molt pocs casos com objecte de debat en profunditat, amb totes les variables que comporta qualsevol dels grans problemes que tenim sobre la taula. És evident que per determinats personatges, tant en el govern com a l’oposició, el més senzill és optar per les mitges veritats, la politització judicial dels temes o inclusiu la tergiversació de determinades declaracions, com un bagatge de la seva tasca pública; quan la realitat posa de manifest, masses vegades, la incapacitat o la incompetència per ocupar determinats llocs de responsabilitat en la nostra vida pública, sent, a més, tot això “lloat” pels “amics de torn” del món mediàtic, clarament marcats en una “independència de paraula” però en cap cas real. De totes formes el que és més greu, és que ens puguem acostumar a veure la vida pública més com un espectacle, que com una tasca de servei públic que és valorada cada quatre anys per la gent. El risc de que ens quedem amb l’anècdota o la “representació”, pot ser, de totes formes, possible quan les coses van mitjanament bé però en moments de crisis, com la que estem patint, crec que seria una irresponsabilitat no aprofundir en les alternatives que se’ns ofereixen. De què ens serviran, una vegada superada la campanya electoral, les “ocurrències” dialèctiques, més o menys brillants, si darrera de les mateixes no existeixen posicionaments efectius per buscar les millors polítiques per fer front als problemes, que poc ens recordarem de les múltiples promeses sense fonament efectiu, dels compromisos banals en qüestions vitals pel nostre futur i què greu pot ser el dia 10 de març, a l’hora de fer balanç dels compromisos, quan només siguin possibles actuacions en base a una realitat que a ben segur haurà de ser compartida per altres. No puc creure que la majoria de la ciutadania no sàpiga veure el fons de determinades situacions, ben evidents, i es pugui fixar exclusivament en el “titular de la notícia”, doncs crec que això donaria “ales” a aquells que aposten per l’insult, com bagatge programàtic, això si polític, a l’hora de trobar els suports electorals que els hi poden donar el poder