Lluís Badia

Amb l’entrada en campanya electoral, sembla que es vol, per part d’alguns, tornar a una societat, ja superada, on les diferències es marquin en funció d’un discurs dreta – esquerra, quan la realitat és que avui el tema va molt més enllà de tot això i el que vol la majoria de ciutadans, és un govern eficaç amb capacitat de resposta per fer front als greus problemes que es van plantejant. Certament, la majoria de la gent, que no es troba polititzada i que no depèn la seva estabilitat laboral de que guanyin uns o altres, el que vol, del debat electoral, és conèixer qui li dona més garanties per consolidar els seus anhels socials, els més amplis possibles, però fonamentats en la lògica pressupostària i no en una politització basada exclusivament en conquerir el suport electoral puntual; qui li ofereix respostes fiables respecte a poder incrementar el seu nivell d’estat de benestar en una societat cada cop més complicada i més variada, a on la convivència entre tots ha de ser possible des de la lògica, l’entesa comuna i la solidaritat per damunt de la imposició ideològica dels partidismes de torn, amb màxim respecte pel tema identitari. La realitat objectiva d’un país a la cua d’Europa pel que fa a la formació dels nostres joves, la constatació d’uns educadors desil·lusionats, amb un món sanitari ple de problemes laborals pels seus professionals però a més sense perspectives de solució pels greus problemes que segueixen, any rera any, les dificultats d’una situació econòmica complicada amb frenada del crèdit i increment de la morositat. L’espectacular crescuda de la factura energètica o l’entrada de la inestabilitat laboral, com un problema quotidià, etc., són variables de les que es parla molt però que ningú es capaç de dissenyar la formula per donar-los respostes creïbles. La nova societat, està farta de les desqualificacions dialèctiques que es limita als insults pels insults, però que poc entren en el debat de les idees de com fer front als greus problemes plantejats, o que són incapaces d’aprofundir a l’arrel dels temes, en discussió; que fàcil és oferir solucions puntuals però no aprofundir en buscar alternatives viables, com algú diu “prometre es barat” i en tot cas després “ja veurem”. De totes formes el que és més greu, es la consolidació d’aquest model de bons i dolents, segons del costat en que es mira, que suposa assentar una societat sense il·lusió amb un bipartidisme, que pot manipular, des del seu posicionament dominant, la col·lectivitat en benefici propi; que poc té a veure aquesta campanya electoral amb l’americana, amb les seves lògiques variables allí, el que es valora es la voluntat de fer creïble una dinàmica d’esperança en el futur, en el ferm convenciment de fer-ho, no amb un debat únic, si no amb enfrontaments dialèctics, pràcticament, des de fa moltes setmanes; aquí sembla que la garantia democràtica és vàlida en funció de “dos debats” puntuals, això si, amb ampli suport mediàtic, a on cada candidat tindrà els seus valedors garantits d’entrada. No és fàcil modificar el model en que estem instal·lats, ni a bon segur es té cap interès en produir els canvis imprescindibles, però bo seria que els màxims líders, a part de garantir-se el màxim suport electoral, sabessin també fer arribar a la gent una voluntat per introduir les variables d’il·lusió imprescindibles per conquerir a tots aquells que “passen de política per què la política passa d’ells”

Les respostes oficials a les diferents dades econòmiques que es van produint, són en la seva essència política, posicionaments sense cap fonament i mostren una clara incapacitat per fer front al problema reial que tenim plantejat. La resposta del Ministre de Treball davant la situació del creixement imparable de l’atur, al·legant a que el tema és purament transitori, comprometent-se a buscar “alternatives” als aturats per la seva recol·locació, a on?, és una evidència a la falta d’anàlisi d’una problemàtica que no es resoldrà a curt termini. Per altra banda la lectura en positiu del creixement del turisme al llarg del 2007, quan la realitat posa de manifest un estancament clar, i en tot cas un creixement vegetatiu molt per sota dels nostres competidors, per no fer menció a la baixada d’ingressos en el sector; la pujada de la morositat dels bancs i caixes d’estalvi de manera important darrerament; y, en definitiva, la frenada de les inversions estrangeres, la pujada dels costos energètics, o la nul·la capacitat d’influència en les grans decisions de caire econòmic a nivell europeu i mundial, són mostra d’un model en greus mancances per afrontar el futur. Davant del problema plantejat, sembla que uns viuen en una “bonança econòmica virtual de grans dades” i altres es veuen cada cop més abocats a una situació que comporta el “retall” del crèdit al consum, la inestabilitat laboral, la pujada dels preus del productes bàsics, i unes perspectives cada cop més complicades per la seva supervivència en un nivell de vida, assolit amb molts esforços, ara amenaçat per una realitat que deixa de banda els discursos polítics “optimistes” per avançar sense límits. L’economia real, a que m’he referit moltes vegades, va ocupant l’espai que la globalització li dona, i crec que és el moment d’intentar buscar les alternatives possibles, que per altra banda només seran possibles explicant la realitat de la situació i buscant el suport polític més ampli de quasi tots els partits. No crec que hàgim entrat en un moment que necessiti acords semblants als que es van configurar a l’any 1977, coneguts com “Pactes de la Moncloa”, però bo seria que la responsabilitat de tots fos, quant menys, semblant a la que van donar vida els acords referits. No és possible una classe política que visqui en una economia irreal, de grans magnituds, però que oblidi la realitat de la gent, que vol veure solucions concretes als seus problemes, amb respostes clares, fonamentades amb estratègies possibles, i no compromisos “electoralistes”, mitges veritats, i per damunt de tot, grans incapacitats per fer front a la situació que ens comença a superar. Quan es començarà a parlar de decisions de caire fiscal, d’ajuda a la petita empresa, de potenciació de les avantatges en la creació de llocs de treball, de fer possible que es recuperi la credibilitat en el sistema i els representants polítics com garantia de futur per superar el moment que ens toca viure?

No és que vegi la situació econòmica des d’un punt de vista pessimista, ni tampoc que valori que les possibilitats de superar el marc en el que ens trobem, siguin insalvables, però malauradament, les dades objectives demostren, clarament, que ens trobem en un moment complicat, amb perspectives a curt termini, al menys poc optimistes. La desconfiança que es va apoderant de l’opinió pública, segons dades d’institucions públiques, al respecte, com l’indicador del Institut de Crèdit Oficial (ICO), posa de manifest que la confiança dels consumidores es troba en el nivell més baix des de 2004, la pujada espectacular de l’atur i la evidència de la baixada dels ingressos públics, via ajornament de pagaments, o la semi paralització de la activitat comercial, són fets que haurien de preocupar, més del que sembla, a les prioritats electorals d’uns i altres. La quotidianitat de la precampanya electoral, amb els seus missatges partidistes, no donen la importància que requereix al tema econòmic, que es planteja con una variable més de la lluita política, però que semblen incapaços de transmetre confiança a la ciutadania, ja sigui per la pròpia manca de credibilitat de les propostes, com la pèrdua accelerada en el valor dels líders de torn. Recapitulant, en relació al que ha sigut el motor de l’economia espanyola als darrers anys, són dos els aspectes fonamentals en que s’ha basat el creixement, la potenciació de la construcció i la consolidació del consum, apartats que en aquests moments no passen pel seu millor moment, el sector immobiliari es troba immers en un “esvoranc” cada cop més profund, i pel que fa la despesa, aquesta començà a indicar una desacceleració amb conseqüències imprevisibles. Per tant, el problema comporta en sí mateix repercussions gravíssimes pel propi sistema, doncs darrera de la congelació del consum i la edificació, aniran altres variables, con el propi sistema financer que es veurà castigat amb una pujada de la seva “cartera de problemes”. Ens trobem, com a conseqüència de tot l’anterior, amb un panorama complicat, sense oblidar, a més, la interdependència que la globalització comporta, i per tant crec que és difícil d’entendre que les possibles solucions, o al menys intents, es puguin posposar a l’acabament de la campanya electoral, doncs sembla evident que la no assumpció de decisions, el que fa, és consolidar aquest ambient de desconfiança que avançar sense fre. De poc serveix la improvisació en el model en que ens anem instal·lant, ni tampoc valen les declaracions buides, “increïbles”, que volen ofertar sortides clarament inviables, el cert és que la situació és cada cop més insostenible doncs les perspectives són també més complicades, i es veuen condicionades per dinàmiques legislatives que en una gran part, el que volen és “encotillar” el mercat com mesura de control del propi poder polític. Sembla imprescindible començar a dissenyar sortides, al que suposaran nous increments de l’atur, frenada del creixement econòmic i reducció dels ingressos públics; però fer-ho des de la responsabilitat d’un futur que no es pot ajornar per més temps, és evident que en el marc actual “hem d’esperar el millor, però preparem-nos pel pitjor”, les prioritats es troben ben definides.

És una constatació objectiva que, en els darrers mesos, es van introduint nous conceptes econòmics que mai havíem conegut i que, malauradament, són motiu de discussió a nivells insospitats; així, parlar dels “credits subprime” con causa fonamental de l’actual situació crítica del món, és una realitat que consolida aquesta “nova economia interdependent” a la que ens haurem d’acostumar en el futur. La globalització, de la que tots hem “pontificat” en positiu o negatiu, però en qualsevol cas vital en el nostre model de convivència, avança de manera imparable en totes les economies mundials i condiciona el propi desenvolupament de les diferents societats; per tant, ens troben davant d’un marc de funcionament diferent al que valia només fa uns anys. Si profunditzem en els raonaments més pragmàtics del problema, podrem comprovar que la situació de la dinàmica econòmica es troba interconnexionada de manera irreversible, produint conseqüències, més o menys previsibles, en funció de variables, controlades o sobrevingudes, que afecten a temàtiques, com pot ser la pròpia política, però també moviments climatològics imparables, o inclusiu, dèficits sanitaris sobrevinguts; qüestions fins ara en cap cas amb un pes decisiu, al menys, a l’hora de fer previsions econòmiques. No obstant la influència imparable dels factors al·ludits, també existeix un altre condicionament fonamental, com és la localització dels mateixos; donant-se el cas que situacions que son referència obligada quan succeeixen en un determinat país, en canvi el mateix fet al tercer món no té cap transcendència, amb tot el que això comporta per la igualtat entre persones, que malauradament queda com un argument testimonial. La nostra insensibilitat, en determinades noticies produïdes en països concrets, es veu trasbalsada quan el “drama” es desenvolupa al primer món. Davant de la nova realitat, on l’economia és pesa fonamental per la seva concreció, s’hauria de fer un esforç per part dels nostres dirigents, per explicar tots aquests condicionants i quines són les alternatives per fer-los front, entenent que la “classe dirigent” no es pot limitar a la política, si no que s’ha d’ampliar als altres sectors d’influència, com la pròpia economia i els mitjans de comunicació, que en tots els seus defectes de “clientalisme”, són pilars i garantia de control d’aquest nou marc, cada cop més consolidat. En moments de dinàmica electoral, la crua realitat posa en evidència la poca “ideologia” de la majoria de ciutadans, més preocupats per les seves necessitats materials que per analitzar els models alternatius, limitats, que es poden oferir en la lluita partidista, qüestió que posa encara més de manifest, la conversió de la gent cap a un “nou concepte econòmic particular”, en les seves prioritats vitals. Estem, per tant, davant d’un nou món, amb objectius ben diferenciats dels que fins ara consideràvem prioritaris, on el tema econòmic eclipsa qualsevol altre plantejament; acceptar i adaptar-se a la nova dinàmica és, en sí mateix, el problema pels propers anys; per altra banda, les alternatives, si es que existeixen, no es coneixen o són pitjors que el que tenim plantejat