Lluís Badia

L’adequació de la despesa en funció dels ingressos és una qüestió indiscutible per qualsevol empresa, independentment del seu volum, sent, a més, una qüestió fonamental en qualsevol dinámica pressupostària; les notícies aparegudes fa ja uns dies en que un Ajuntament de les nostres contrades procedia a la revisió del seu pressupost per adequar-lo a la realitat dels seus ingressos, és una molt bona mostra de responsabilitat, però malauradament no es coneix, a hores d’ara, cap iniciativa més com aquesta. Certament, és evident que els administradors públics haurien de ser conscients que els ingressos, via impostos, seran més minsos en una situació de crisis com la que vivim, i això és d’entrada un perill que pot tenir greus conseqüències de futur si no s’afronta amb responsabilitat. No és acceptable no assumir una situació que comportarà per la microeconomia de molts ciutadans greus problemes per fer front a la seva despesa familiar, com tampoc té cap lògica no conèixer l’increment de sol·licituds d’ajornament de pagaments tributaris de moltes de les nostres petites empreses que es veuen abocades a aquesta opció de manera obligada, amb tot el que això comporta pel seu normal desenvolupament. Sembla que no són conscients els nostres “regidors” responsables de les economies públiques, de quina és la situació a la que ens enfrontem, i segurament encara no han fet l’anàlisi per conèixer com els afectarà als seus ingressos públics la pujada de la inflació, la baixada del consum, la limitació del crèdit o l’increment de l’atur, crec que valdria la pena que analitzéssim com tot això es constatarà a la “comptabilitat” i com es podrà fer front a un panorama que, ens agradi o no, sembla que només està en el seu inici. No val “passar” d’un problema que comportarà que les previsions fetes en el seu moment no es podran complir, i que per tant molts dels compromisos assolits de despesa no podran ser executats, però el que realment és greu és no conèixer les repercussions que tota la dinàmica, en que estem immersos, suposarà per les economies públiques i, quines seran les alternatives a endegar davant del model que se’ns presenta. Ja sé que els comentaris que poso a debat no són agradables i que suposen en sí mateixos qüestions de caire negatiu, però la seva constatació és una evidència a la que s’ha de fer front amb polítiques concretes, cada administració amb el seu camp de decisió sabent trobar les respostes adients, prioritzant les necessitats objectives i sabent ajornar les altres alternatives de caire més secundari. Ningú pot obviar que la globalització de l’economia ens condiciona de manera irreversible, i dades objectives avui posen de manifest que la situació soci-econòmica té un camí de futur complicat, per tant crec que és el moment de que per damunt de les grans propostes, entrem a veure com es fa front a les petites realitats de cada dia, buscant les complicitats imprescindibles per sortir amb garanties del problema; de poc serviran els discursos, els anàlisis, o les lectures polítiques del nou marc en que ens movem, és imprescindible parlar clar oferint alternatives possibles a un tema que per molt que es vulgui “amagar” ja ens toca directament en el nostre model d’estat de benestar, segurament, molt superior al que ens podem permetre

Amb la campanya electoral en portes, moltes són les ofertes que se’ns fan cada dia als electors per conquerir suports, però el cert és que per damunt de les propostes, totes elles plaudibles, poca referència es fa a com es portaran a terme, és a dir, la formula concreta de la seva implementació via els pressupostos públics. Certament, els compromisos partidistes de tot tipus, que podem veure als mitjans de comunicació, expliquen ben limitadament la manera en que s’executaran, especialment pel que fa al moment en el que seran realitat pels ciutadans, que per altre part són, els que mitjançant impostos, els faran possibles. La reflexió esmentada ens porta, lògicament, a un punt vital de discussió, que no és altre que la “priorització pressupostària” o el que és més fàcil d’entendre, en que gastarem els “cabals públics”, quines seran les prioritats, i que es retallarà o a que es renunciarà per fer factibles altres opcions. Sembla evident que les comptes de les administracions, que quasi sempre passen desapercebudes, per la gran majoria , en el seu debat, no són exclusivament números que no incideixen sobre la qualitat de vida dels ciutadans, el que està clar és que suposen una acció directa en molts temes, així, que es contemplin determinades decisions d’ordre fiscal, es dissenyin estratègies d’ajuda a determinats sectors de la nostra societat o es fixin increments en partides de caire “més social” o de “militar”, són posicionaments que posen límits a la despesa pública; ens agradi o no reconèixer-ho. En base a l’anterior, seria bo que en campanya electoral s’expliques quines actuacions pressupostàries es portaran a terme els propers anys que afecten a temes com l’endeutament familiar, el creixement dels salaris, el control de la inflació i els preus dels productes bàsics, la lluita contra el frau fiscal, la competitivitat empresarial, etc., però també aquelles altres partides que fan referència a qüestions menys “famoses” però que comporten importants despeses com el que fa a defensa, actuacions de caire internacional, potenciació de la investigació, ajudes a tercers països, etc., que en la majoria d’ocasions són decidides sense el coneixement generalitzat dels ciutadans. A títol d’exemple, tots estem d’acord en determinades decisions que suposen condonacions de deutes amb països del tercer món, però que poc sabem de possibles compensacions al respecte, si es que existeixen, i el que suposa pel pressupost general aquesta decisió, sense oblidar que aquest “deute pendent” serà una menor disposició monetària pública i per tant la renuncia a desenvolupar determinats temes. Certament l’execució pel poder de torn dels cabals públics hauria de fer-se de manera més transparent, i segurament veuríem la importància electoral d’aquest apartat que malauradament queda molt aparcat a l’hora de la reflexió per optar en l’elecció dels que ens han de regir. La valoració de com es fa la despesa i la seva rendibilització social també són qüestions “tabú” que no obstant, el model democràtic, a millorar, hauria de saber incloure en els debats, el més aviat possible, com una formula per renovar il·lusions, avui, malauradament molt deteriorades i apuntades al passotisme de l’abstenció. En definitiva, ja no es tracta exclusivament de gastar dintre dels paràmetres legals, és prioritari que la despesa es faci d’acord a l’interès comú, garantint resultats específics en la inversió que es fa, donant respostes a les mancances socials, que només es poden afrontar amb apostes serioses, i sobre tot sabent competir, quan pertoqui, amb totes les conseqüències, amb garantia absoluta de gestió pels milions de persones “accionistes” del que es coneix com societat democràtica

La impresentable situació d’uns serveis públics de mobilitat on els retards en els horaris, la falta de control de l’ocupació per damunt de les permeses o el caos circulatori per la manca d’infraestructures adequades, són una bona mostra de que els serveis que tots paguem, no tenen unes garanties mínimes d’efectivitat i tampoc unes perspectives de millorar a curt termini.

És evident que cada cop s’ha d’apostar més, per part de les administracions, per gaudir d’uns mitjans ferroviaris i viaris, que puguin donar resposta a la necessitat de la gent per suprimir l’ús dels transports particulars, per raons de caire econòmic però també de garantia de servei, i és aquí on es fa imprescindible disposar d’uns serveis públics de transport que puguin competir, a tots els nivells, amb garanties per oferir una alternativa, si realment volem passar de les paraules als fets reals, en un tema del que es parla molt però que s’afronta a càmera lenta.

És cada cop més vital que s’assumeixi aquesta despesa pública, com una prioritat per fer front a l’increment del cost dels carburants, però també com un petit pas més per seguir lluitant contra una contaminació imparable, si no es donen compromisos reals.

No obstant tot l’anterior també és primordial dissenyar un model de servei públic que doni garanties als usuaris en totes les vessants previsibles , i també a les que fan referència a la seva viabilitat econòmica, no sigui que l’aposta suposi costos imparables, obviant la necessitat d’adequar l’oferta a una demanda que exigeix cada cop més unes garanties en el seu ús particular.

En conseqüència, sembla imprescindible, demanar als gestors públics resultats concrets, en un món competitiu on sembla inviable la possibilitat de continuar amb un model que només ens permet competir amb la iniciativa privada a costa dels pressupostos públics; els intents per privatitzar determinades opcions, com la ferroviària pel transport de mercaderies, a ben segur haurà de plantejar a curt termini altres variables en el propi sector.

No són viables uns serveis de transport públic sense condicions competitives objectives, però tampoc podem validar una aposta deficitària sense límits dels mateixos, per tant és prioritari seguir en la línia d’obtenir una oferta que permeti fer compatible els interessos dels ciutadans amb uns costos assumibles, això sí, sabent diferenciar clarament la necessitat de dèficits lògics per damunt d’interessos de gestió, allunyats en un mercat altament competitiu.

És evident que en cap cas em refereixo aquí a la privatització de determinades opcions, però sí a la necessitat d’assumir les lleis del mercat amb totes les seves conseqüències, és clar que sempre existiran “línies” deficitàries que s’han de mantenir en base a la pròpia cohesió territorial, però això no ha de ser l’excusa per fer un disseny que busqui una gestió de primera en un tema cada cop més prioritari.

L’aposta per unes “rodalies” que no es limitin al cinturó de la capital de referència, si no que s’obrin a destinacions fins a 150 km. seran una demanda inajornable en els propers mesos, a les que s’haurà de donar resposta amb garanties si no volem apostar per un model de país supercentralitzat i un territori amb mancances reals de comunicació.

Garantir-nos opcions de mobilitat d’alt nivell pot ser un punt de discussió política però constitueix, per sí mateix, un anhel inqüestionable a l’hora de treballar per una societat més igualitària en un apartat vital per la nostra llibertat personal.

Al llarg de molt de temps i moltes generacions el tema de la propietat de l’habitatge habitual ha sigut un tema fonamental per qualsevol economia familiar, sent aquesta qüestió, emblemàtica, a l’hora de fixar les prioritats de despeses per moltes persones.

No obstant el concepte patrimonial al·ludit, la realitat és que avui, amb una crisis econòmica plenament constatada, amb increments dels preus del crèdit i la inseguretat econòmica generalitzades, es comença a plantejar, a la nostra societat, la possibilitat de trencar costums fins a ara “ sagrades” i així l’opció de vendre l’habitatge propi per optar a viure de lloguer és una alternativa que comença a fer-se realitat.

A nivell comparatiu, dintre de la Unió Europea, la situació advoca clarament per l’opció del lloguer com postura majoritària, i crec que les excuses a casa nostre en base a una suposada “pèrdua de prestigi” quedaran aviat aparcades per triar el lloguer com una formula de seguretat en el futur amb alternatives d’estalvi i rendabilitat financera, inviables en el model actual.

Els problemes de liquiditat que ja tenen determinats grups familiars farà que, en el propers mesos, el canvi de concepte al que al·ludeixo es comenci a plantejar seriosament, les dinàmiques de caire polític encetades pel que fa a determinats col·lectius, a més, hauran de plantejar-se també cap a la generalització dels mateixos, oferint propostes atractives en aquesta via, ja sigui via disseny via fiscal o ajuda concreta.

La consolidació futura d’un mercat de lloguer, avui molt poc desenvolupat, comportarà també variables de tot tipus especialment pel que fa a la necessitat imperiosa de modificacions legislatives en la defensa dels drets de les parts que signen els contractes de lloguer, garantint conseqüentment els desitjos d’uns i altres. Les dinàmiques de trobada de futurs inquilins amb solvència contrastada però també l’oferiment de propietats amb habitabilitat a nivells satisfactoris pels demandants, serà la tasca que el mercat hauria de començar a endegar de manera urgent.

La possibilitat de pèrdua de valor de les propietats immobiliàries a curt termini, arrossegades pel preu desbocat dels darrers anys, també serà una variable a tenir en compte, que comportarà canvis d’estratègia particulars a l’hora de preparar, inclusiu, les opcions d’estalvi, doncs la realitat posarà els preus al nivell real, que comportarà “sorpreses desagradables” respecte als suposats “refugis garantits” que es veuran amenaçats pel mercat, entès en el seu més ampli concepte.

En definitiva, ja quasi ningú nega que estem instal·lats en un “canvi de cicle” amb conseqüències per tots, on els mercats globals són els que tenen la darrera paraula, i mirat de manera objectiva i sense apassionaments, les perspectives de futur marcant un camí on les decisions a prendre es veuran molt condicionades per dinàmiques alienes al nostre desig i a la lògica de només fa uns mesos, crec que per tant, és el moment de meditar les actuacions que farem de manera urgent.

Amb l’inici de l’any moltes són les previsions de futur que se’ns plantegen i que comporten en sí mateixes la necessitat d’endegar estratègies per fer front a un període de temps amb problemàtiques diverses, a les que no podem abordar amb garanties d’èxit si no ho fem analitzant en profunditat la situació objectiva en que ens trobem.

A nivell de macroeconomia sembla cada cop més evident que la reducció del subministrament energètic global, especialment per falta de producte, però també per incapacitat de previsió del problema, comportarà lluites, més o menys públiques, entre els diferents “actors” internacionals, polítics i econòmics, que es posicionaran en la defensa dels seus legítims interessos particulars.

En qualsevol cas s’aprofundirà la diferenciació entre aquells països amb disposició real energètica, petroli i gas de manera especial, i els que no disposen de jaciments, però que tenen unes necessitats imperioses de conservar el subministrament, a qualsevol preu, per seguir creixent econòmicament i mantenir l’estat de benestar de la seva població.

A títol d’exemple, no podem oblidar en aquest “mapa geoestratègic mundial” la situació en que es troben a l’Índia i la Xina, consumidors, cada cop més necessitats d’energia per sostenir el seu òptim futur; així les previsions pel que fa a la primera potència en població mundial, on es d’un creixement de més del 10% pel 2008, però amb una pujada d’utilització energètica de més del 12%, suposarà un desequilibri imprescindible pel que fa al marc global energètic. Per tant, estarem instal·lats, a curt termini, i en base a les dades exposades, en un conflicte d’interessos imparable, amb debilitats evidents pels que són més dependents, i amb unes perspectives de futur imprevisibles.

Sembla evident que en base a tot l’anterior, sigui indispensable portar a terme reformes estructurals que afectaran a moltes variables que avui ni ens plantegem, i que comportaran un nou model de convivència futura, així con la possibilitat de nous “equilibris internacionals” davant el marc a que ens veiem abocats.

Comprendre la mera situació internacional suposarà un exercici de responsabilitats pels líders mundials i especialment fer entendre les decisions, que s’han de prendre, als seus ciutadans; esperem que les potencials discussions que es portaran a terme suposin establir un “ordre” que representi treballar plegats en el servei dels interessos legítims de tots.

Satisfer a la majoria serà difícil, i per molt que les bones paraules suposin un anhel previ, la realitat farà que els “sacrificis” comportin nous posicionaments i conflictes inapel·lables amb moltes variables per afrontar amb garanties el repte.