Lluís Badia

L’escalada de preus del petroli, la viabilitat futura del seu subministrament i, sobre tot, l’increment desbocat del seu consum que suposa que, any rera any, el creixement del dubtes, raonables, respecte de quan es produirà la situació irreversible de manca del mateix, posant de manifest un debat social que per molt que es vulgui amagar, per part del dirigents de torn, en algun moment s’haurà d’explicar amb totes les seves conseqüències i repercussions.

En un moment complicat com el que vivim, amb incerteses sobre la situació econòmica, amb dades objectives no precisament favorables, i amb fets concrets amb la pujada de l’atur, la frenada de tot el relacionat en la dinàmica immobiliària, o inclusiu la davallada dels propis ingressos de la administració pública que podem deixar en ridícul moltes de les promeses socials, d’uns i altres, per la pròpia incapacitat de gestió i de liquiditat, és un bon moment per reflexionar sobre un tema vital com és l’energètic i les seves conseqüències directes sobre el nostre nivell de vida.

Sembla evident que per molt que s’intenta segueixen sense aparèixer nous jaciments petrolífers, com tampoc de gas, i en definitiva res que pugui tenir un origen fòssil, per tant el nostre món global es veu abocat irremissiblement cap el disseny d’un nou marc energètic de manera urgent si no es vol veure condicionat a situacions imprevisibles e impensables avui.

Algú pot creure que aquestes reflexions poden ser alarmistes però malauradament són cada dia més les institucions de tot tipus i els “savis” que posen de manifest on realment ens trobem en un tema tant vital per la nostra convivència, els debats sobre el futur de la terra, amb mostres de personalismes nacionals intransigents, per trobar alternatives fiables posa, a més, de manifest la manca d’una imprescindible solidaritat interestatal ben a les clares.

Davant del “mapa” que se’ns presenta, moltes són les “rutes” a seguir, si bé sembla lògic que cap d’elles té garanties d’èxit si no s’és capaç de fer polítiques unitàries mundials, de poc serveix, per tant, la conscienciació d’uns si d’altres segueixen apostant per la seva viabilitat particular per damunt de l’interès general. Ja sé que és difícil l’acord que es reclama, doncs les particularitats de cadascun dels actors internacionals a ben segur que tenen els seus fonaments legítims, però el cert és que el pas del temps segueix i les solucions unitàries no es fan realitat.

Pel que fa a Europa, i especialment a l’estat espanyol, la situació és ben greu, doncs l’evidència de la inexistència de reserves energètiques fòssils ens fa molt dependents d’altres i en conseqüència, les repercussions de futur són encara més ombrívoles; és per això que crec imprescindible i urgent començar a dissenyar una diversificació que comprometi a tots els europeus i marquin les línies d’actuació en un tema que no té retorn.

La potenciació de totes les mesures d’estalvi, és un bon camí, però també ho és l’aposta per altres opcions menys agraïdes com l’energia nuclear i, sobre tot, les energies alternatives a les que no es pot condicionar amb mesures teledirigides des del poder polític, encara que algú pensi que això té rendibilitat d’ordre electoral. Ens estem jugant ara el nostre futur i no val marcar estratègies basades en la ideologia si no en la realitat pràctica d’un problema imparable en les seves conseqüències.

La situació socio – política mundial amb divisions cada cop més evidents entre països rics, pobres, amb reserves petrolíferes o de gas, amb plantejaments polítics confessionals, etc., són “excuses” que no valen ja, si realment s’està per buscar una via que permeti afrontar el “parany” amb garanties.