Lluís Badia

El tractament de tota la problemàtica ferroviària que ha afectat a Catalunya als darrers mesos i la forma de afrontar-ho per part del govern central i la seva màxima responsable la Ministre de Foment, posen de manifest l’entesa que des del govern de l’estat es fa d’una situació que comporta no solament un perjudici pels milers de ciutadans si no també el menyspreu cap a Catalunya, en el tractament que ha fet del tema la inefable Sra. Álvarez.

Entendre l’estat com un gran espai unitari amb un centre de decisió únic i “legítim” al centre del mateix, obviant clarament el sentit dels ciutadans que formen el territori i sobre tot l’especial forma d’entendre la incorporació al mateix, és el greu problema que tenim plantejat des de fa molts anys i que no va ser resolt en el moment de la discussió constitucional amb aquell intent de diferenciar conceptualment comunitats històriques i regions.

L’ambient per part d’alguns, a dreta i esquerra, de veure el país des d’una opció centralista, amb regions sense diferències, perfectament ordenades en un nacionalisme únic, pot merèixer el respecte dialèctic, però la realitat posa de manifest que, en cap cas, això respon a una cohesió tangible, a poc que s’hi produeixi un aprofundiment en el sentir majoritari del ciutadans que vivien en determinades comunitats.

Que alguns puguin pensar que Espanya es Madrid i rodalies, suposa apostar per un model de gestió únicament administrativa en un món globalitzat, on Europa es la referència fonamental a l’hora de valorar les opcions de futur en positiu; es per això que el debat que ha provocat la incapacitat “d’assumir” per part del govern Zapatero o inclusiu el propi plantejament dels populars, més preocupats en el “discurs” preelectoral, a nivell d’estat que no en el compromís de defensa ciutadana, són una mostra clara de que ni uns ni els altres entenen el que realment vol la societat catalana, a l’hora de definir la seva relació amb Espanya.

La discussió de l’Estatut vigent va posar en debat les diferents formes d’entendre el futur territorial, posant-se de manifest l’antagonisme d’alguns suposats portaveus mediàtics davant de la legítima reivindicació de Catalunya, però també dels estrategues partidistes que feien del disseny futur un peó més de la seva lluita, obviant clarament el sentit de les persones que reclamaven una nova formula d’entesa interterritorial.

El dret a decidir, que sembla que cada cop té més adeptes, especialment, també entre aquelles que es podrien sentir més allunyats del debat polític, és la constatació de que no és vol acceptar aquesta manera de relació bilateral, permetent-se, per part d’alguns, “passar” del Parlament de Catalunya i de la gran majoria d’opcions polítiques econòmiques i socials del país en una denuncia a uns fets inassumibles.

És imprescindible saber sumar grans majories per reivindicar, amb garanties, noves formules d’entesa o d’ordenació de la futura relació, i això ha de ser competència de tots, per tant, avançar en aquesta línia de reivindicació, que va íntimament lligada a la imperiosa necessitat de gaudir de suports amplis per portar-ho a terme, es vital; cas contrari és consolidar, per molt que no ens agradi, el vell “Madrid i províncies ” que alguns creiem superat.