Lluís Badia

En una campanya electoral sembla que és imprescindible que, per part de les opcions polítiques que es presenten, es facin propostes de tot tipus per atreure el vot dels ciutadans, malauradament si després repassem el compliment de tot el proposat es veu que les paraules no s’han convertit en fets en moltes ocasions, qüestió que comporta un descrèdit evident de la classe política i l’increment de suports pels que opten per l’abstenció en futures consultes polítiques.

Certament davant del problema hauríem de ser capaços de que l’incompliment, si es produeix, tingués costos reals pels que “enganyen”, si a més som conscients a l’hora de fer-ho que molts dels seus compromisos seran inviables per la pròpia conjuntura política o per què la disposició econòmica no permetrà fer realitat l’anhel expressat en campanya electoral.

Algú ha parlat, en el seu moment, de que no és possible que els compromisos es deixin de costat, si a més el que existeix és un “contracte” antre els electors i els polítics que haurien de configurar unes garanties tangibles per exigir el seu compliment.

Arribats a la conclusió de que el dit en campanya a més, no és d’obligat compliment, com ja es posa de manifest masses vegades, bo seria que també copséssim la forma d’implementar els compromisos, iniciant així un aprofundiment real sobre les propostes que es fan, especialment donant-se a conèixer com s’aplicaran quan seran realitat i amb quin suport econòmic es pagaran.

La realitat, avui, ens posa de manifest que la inviabilitat de moltes propostes ho és inclusiu per la pròpia dinàmica contradictòria dels propis programes electorals, no té lògica que per un costat es proposi una rebaixa d’impostos i per altra es faci una aposta per incrementar la despesa pública, quan en realitat, ja se sap de l’impossibilitat de “quadrar” la via pressupostària als efectes de possible compliment del que has avalat en campanya electoral.

A ningú se li escapa, a més, que la situació econòmica en que ens movem comporta variables que, en la majoria dels casos, està fora del control directe del govern de torn, però incideixen sobre els pressupostos públics i la gestió dels mateixos. Com és possible, per tant, prometre més despesa, si realment no es fa el càlcul objectiu d’unes recaptacions reals?.

La clara tendència d’uns ingressos de les Administracions Públiques via impostos directes, cada cop més a la baixa, posa de manifest la greu problemàtica dels responsables públics a l’hora de fer front uns compromisos en que no s’havia valorat la viabilitat de liquiditat per fer-los front. Inclusiu no es pot abstreure la realitat, que posa de manifest un creixement econòmic, reconegut, per sota del 3%, qüestió que situa en greu perill uns pressupostos irreals.

Però és que a més de tots els comentaris anteriors, no podem oblidar que la nostre economia està integrada a la de la Unió Europea, amb totes les avantatges i inconvenients que això comporta, per tant tampoc té cap lògica poder pensar que a casa nostre podrem gaudir de avantatges via comptes públiques que no tenen en altres països comunitaris, doncs això el que suposaria és trencar la coherència harmoniosa del que hem construït sota el paraigües del que es coneix com Unió Europea.

En definitiva, no crec que sigui de rebut aquesta devessall de promeses sense cap suport financer real, emmarcades en un moment electoral, sent conscients molts dels que les proposen de la seva inviabilitat. Ja sé que el fàcil és “prometre” i obtenir el poder a qualsevol cost, però crec que seria bo que algú pogués explicar amb tota transparència la situació de les finances públiques i fins a on es pot arribat en les ofertes plantejades; no fer-ho comporta una “extravagància” més de l’allunyament de la política de la gent.

L’escalada de preus del petroli, la viabilitat futura del seu subministrament i, sobre tot, l’increment desbocat del seu consum que suposa que, any rera any, el creixement del dubtes, raonables, respecte de quan es produirà la situació irreversible de manca del mateix, posant de manifest un debat social que per molt que es vulgui amagar, per part del dirigents de torn, en algun moment s’haurà d’explicar amb totes les seves conseqüències i repercussions.

En un moment complicat com el que vivim, amb incerteses sobre la situació econòmica, amb dades objectives no precisament favorables, i amb fets concrets amb la pujada de l’atur, la frenada de tot el relacionat en la dinàmica immobiliària, o inclusiu la davallada dels propis ingressos de la administració pública que podem deixar en ridícul moltes de les promeses socials, d’uns i altres, per la pròpia incapacitat de gestió i de liquiditat, és un bon moment per reflexionar sobre un tema vital com és l’energètic i les seves conseqüències directes sobre el nostre nivell de vida.

Sembla evident que per molt que s’intenta segueixen sense aparèixer nous jaciments petrolífers, com tampoc de gas, i en definitiva res que pugui tenir un origen fòssil, per tant el nostre món global es veu abocat irremissiblement cap el disseny d’un nou marc energètic de manera urgent si no es vol veure condicionat a situacions imprevisibles e impensables avui.

Algú pot creure que aquestes reflexions poden ser alarmistes però malauradament són cada dia més les institucions de tot tipus i els “savis” que posen de manifest on realment ens trobem en un tema tant vital per la nostra convivència, els debats sobre el futur de la terra, amb mostres de personalismes nacionals intransigents, per trobar alternatives fiables posa, a més, de manifest la manca d’una imprescindible solidaritat interestatal ben a les clares.

Davant del “mapa” que se’ns presenta, moltes són les “rutes” a seguir, si bé sembla lògic que cap d’elles té garanties d’èxit si no s’és capaç de fer polítiques unitàries mundials, de poc serveix, per tant, la conscienciació d’uns si d’altres segueixen apostant per la seva viabilitat particular per damunt de l’interès general. Ja sé que és difícil l’acord que es reclama, doncs les particularitats de cadascun dels actors internacionals a ben segur que tenen els seus fonaments legítims, però el cert és que el pas del temps segueix i les solucions unitàries no es fan realitat.

Pel que fa a Europa, i especialment a l’estat espanyol, la situació és ben greu, doncs l’evidència de la inexistència de reserves energètiques fòssils ens fa molt dependents d’altres i en conseqüència, les repercussions de futur són encara més ombrívoles; és per això que crec imprescindible i urgent començar a dissenyar una diversificació que comprometi a tots els europeus i marquin les línies d’actuació en un tema que no té retorn.

La potenciació de totes les mesures d’estalvi, és un bon camí, però també ho és l’aposta per altres opcions menys agraïdes com l’energia nuclear i, sobre tot, les energies alternatives a les que no es pot condicionar amb mesures teledirigides des del poder polític, encara que algú pensi que això té rendibilitat d’ordre electoral. Ens estem jugant ara el nostre futur i no val marcar estratègies basades en la ideologia si no en la realitat pràctica d’un problema imparable en les seves conseqüències.

La situació socio – política mundial amb divisions cada cop més evidents entre països rics, pobres, amb reserves petrolíferes o de gas, amb plantejaments polítics confessionals, etc., són “excuses” que no valen ja, si realment s’està per buscar una via que permeti afrontar el “parany” amb garanties.

El tractament de tota la problemàtica ferroviària que ha afectat a Catalunya als darrers mesos i la forma de afrontar-ho per part del govern central i la seva màxima responsable la Ministre de Foment, posen de manifest l’entesa que des del govern de l’estat es fa d’una situació que comporta no solament un perjudici pels milers de ciutadans si no també el menyspreu cap a Catalunya, en el tractament que ha fet del tema la inefable Sra. Álvarez.

Entendre l’estat com un gran espai unitari amb un centre de decisió únic i “legítim” al centre del mateix, obviant clarament el sentit dels ciutadans que formen el territori i sobre tot l’especial forma d’entendre la incorporació al mateix, és el greu problema que tenim plantejat des de fa molts anys i que no va ser resolt en el moment de la discussió constitucional amb aquell intent de diferenciar conceptualment comunitats històriques i regions.

L’ambient per part d’alguns, a dreta i esquerra, de veure el país des d’una opció centralista, amb regions sense diferències, perfectament ordenades en un nacionalisme únic, pot merèixer el respecte dialèctic, però la realitat posa de manifest que, en cap cas, això respon a una cohesió tangible, a poc que s’hi produeixi un aprofundiment en el sentir majoritari del ciutadans que vivien en determinades comunitats.

Que alguns puguin pensar que Espanya es Madrid i rodalies, suposa apostar per un model de gestió únicament administrativa en un món globalitzat, on Europa es la referència fonamental a l’hora de valorar les opcions de futur en positiu; es per això que el debat que ha provocat la incapacitat “d’assumir” per part del govern Zapatero o inclusiu el propi plantejament dels populars, més preocupats en el “discurs” preelectoral, a nivell d’estat que no en el compromís de defensa ciutadana, són una mostra clara de que ni uns ni els altres entenen el que realment vol la societat catalana, a l’hora de definir la seva relació amb Espanya.

La discussió de l’Estatut vigent va posar en debat les diferents formes d’entendre el futur territorial, posant-se de manifest l’antagonisme d’alguns suposats portaveus mediàtics davant de la legítima reivindicació de Catalunya, però també dels estrategues partidistes que feien del disseny futur un peó més de la seva lluita, obviant clarament el sentit de les persones que reclamaven una nova formula d’entesa interterritorial.

El dret a decidir, que sembla que cada cop té més adeptes, especialment, també entre aquelles que es podrien sentir més allunyats del debat polític, és la constatació de que no és vol acceptar aquesta manera de relació bilateral, permetent-se, per part d’alguns, “passar” del Parlament de Catalunya i de la gran majoria d’opcions polítiques econòmiques i socials del país en una denuncia a uns fets inassumibles.

És imprescindible saber sumar grans majories per reivindicar, amb garanties, noves formules d’entesa o d’ordenació de la futura relació, i això ha de ser competència de tots, per tant, avançar en aquesta línia de reivindicació, que va íntimament lligada a la imperiosa necessitat de gaudir de suports amplis per portar-ho a terme, es vital; cas contrari és consolidar, per molt que no ens agradi, el vell “Madrid i províncies ” que alguns creiem superat.

Encara que se’ns vulgui vendre la manca de resposta, en molts temes, per part del govern tripartit, com una qüestió de reflexió o de serenitat davant el desgavell de les infraestructures del país, de la pèrdua de pes de Catalunya, de la davallada de credibilitat o inclusiu de la absoluta dependència del socialisme “mesetàire”; la realitat és que el que es produeix és una incapacitat manifesta per estructurar un projecte propi i independent, enfront l’anhel d’un discurs de caire centralista que només vol “maquillar” per què tot segueixi igual.

No obstant el mutisme referit, el cert és que ara també es produeix una sordesa manifesta per falta de reconeixement al crit de la societat catalana que diu que ja n’hi ha prou, de que ens vulguin prendre el pel, entabanant-nos en una discussió de xifres i un concurs sobre qui fa més o menys; la realitat és que avui Catalunya esta farta de la incompetència, de no parlar clar, de dir unes coses aquí i altres a Madrid, de que “passi el que passi, no passa res” i per damunt d’això que “tot s’hi val” per seguir al cap de la Generalitat, en un govern on el desacord és normal en els temes fonamentals, especialment en el concepte de país de present i futur.

A ningú se li pot amagar que la divisió a l’executiu és evident, mantenint-se exclusivament en base a l’interès de “poder”, però és que a més, dintre del propi socialisme, la trencadissa també és clara, fins i tot una part del mateix, també s’inclina per saber escoltar la societat en una mostra clara de decantament cap el que realment volen la majoria de catalans.

Arribats a la situació en que ens trobem, sembla inapel·lable que s’haurien de prendre decisions, si a més es confirma la previsió de retalls al nou Estatut, per recuperar el lideratge com a nació i fer-ho buscant el suport de tots els que creuen que el camí que fem no és l’adequat per conquerir espais de consolidació de les expectatives que majoritàriament, a ben segur, subscriurien i que comportarien la recuperació del propi orgull de ser catalans.

Ja sé que per determinades opcions polítiques és més fàcil consolidar opcions de poder, per damunt de qualsevol altre alternativa, però també és vital que la frustració que es pot generalitzar a la col·lectivitat no es faci realitat, i és aquí on s’hauria de fer un esforç per saber donar respostes als problemes plantejats que poden suposar, si no busquem altres alternatives adients, la pròpia paralització del país i l’increment del passotisme abstencionista per falta de confiança en la pròpia tasca de la política com garantia de solució dels problemes plantejats .

No és el moment, en cap cas, de buscar els culpables que ens han portat fins aquí, si no que és prioritari treballar per donar resposta en positiu als problemes, sabent resoldre els dubtes en que estem instal·lats, especialment, els que ens afecten a la nostra vida diària; és cert que és imprescindible redefinir la relació amb l’estat, però també saber explicar les iniciatives per resoldre les mancances que ens afecten en el nostre desenvolupament quotidià; no podem seguir amb discursos buits de pragmatisme, instal·lats en una utopia fora de la realitat, sense reconèixer la davallada del creixement econòmic i tot el que suposa respecte a la viabilitat del nostre estat de benestar.