Lluís Badia

Moltes són les crítiques rebudes pel líder nacionalista Artur Mas, respecte de la seva aposta personal i del seu partit per dissenyar el futur que s’ha de marcar el país, per damunt de prioritzar el que suposa el dia a dia de qualsevol opció política que aspira a ser govern en cada consulta electoral.

És difícil, en la nostra societat política – mediàtica, que algú es plantegi quelcom més que buscar les formules legítimes per conquerir el poder o mantenir el mateix, no és normal que els caps polítics de les opcions majoritàries esmercin una part del seu valuós temps per fer arribar a la ciutadania l’opció que es pensa millor pel futur, i no fer-ho exclusivament des d’una proposta ideològica partidista, si no obviant el ventall en discussió a tota la ciutadania.

A més, no es pot oblidar en el context que tenim plantejat, la situació que passa Catalunya, amb una imatge en caiguda lliure, on les notícies de caire negatiu són titular periodístic un dia sí i un altre també, amb problemàtiques de difícil adreçament, una manca de lideratge per part dels que són al govern i, sobretot, un desencís de la gent que no entén que s’hagi passat, en poc més de 1200 dies, de ser un país a imitar, a un territori amb problemes suposadament insalvables i amb unes perspectives de caire negatiu que porten a un “absentisme democràtic” sense precedents.

La “diagnosi oberta” que fa Mas i que suposa redissenyar, per adequar-lo a la realitat del segle XXI, el que ha sigut un model d’èxit liderat pel President Pujol que va tenir, al llarg de molts anys, el suport d’una gran part de la societat catalana, comporta fer un país de prestigi, especialment pels propis catalans, des d’una visió on ningú ha de sentir-se exclòs.

Aquell concepte de “pal de paller” s’ha de concretar ara amb la imbricació del que vol ser la “casa gran del catalanisme” amb un objectiu d’integrar una gran part de Catalunya, en un sentir, un fer, que en base a la pròpia estima pel país com a nació, sàpiga retornar a aquell lloc de referència imprescindible per seguir avançant en conquerir els objectius que molts volem.

No podem, per més temps, seguir pel camí del sectarisme, de l’opció estratègica puntual de poder, de la dinàmica del “tot val”, si no que s’ha de recuperar una nova il·lusió que retorni als catalans les ganes per preservar el seu futur des de la pròpia credibilitat en el país com principal referència, de que només la “pinya” d’una gran majoria modificarà el model en que estem instal·lats, en funció de interessos personalistes i prioritats confuses, que només s’entenen des del propi interès particular d’alguns dirigents.

Certament, parlar avui de tots aquests temes als que m’he referit és, a ben segur, una aposta difícil i complicada, quan la realitat que ens envolta comporta un autèntic “mutisme” pels que són al front de les nostres institucions, sense capacitat de resposta als greus problemes, amb una manca de competència i voluntat per exigir determinades decisions a altres administracions, amagant la seva incompetència sota un silenci mal entès, que posa primer els interessos del partit per damunt dels generals, obviant el catalanisme que representen en funció del mal exercici d’un “poder” sense objectius a mig termini.

Finalment, les propostes concretes que fa Mas en relació a l’elecció d’alcaldes, així com el “codi deontològic” de la gent de convergència, ha de ser un primer pas per fer tornar a l’exercici del vot, a molta gent desencisada per una dinàmica electoral que aparca a la primera opció política del país i posa al govern als que perden les eleccions, en base a pactes de poder i no de país.