Lluís Badia

Moltes crítiques ha rebut la proposta Mas d’obrir de bat a bat el seu discurs sobre el futur del país, buscant la implicació al mateix, des d’una opció que no vol excloure a ningú si no que té com objectiu sumar a molts ciutadans que puguin sentir-se atrets per un model català diferent al que tenim en aquest moment, en el ferm convenciment que la situació només es modificarà si realment són molts els que “pugen” a la il·lusió que avui pot liderar el President de la primera opció política al Parlament de Catalunya.

En política sembla que és més fàcil i mediàtic la desqualificació de l’adversari, que realment “treballar” un discurs des de la reflexió, oferint propostes i alternatives als problemes de la majoria de la gent, i aquesta és una realitat que pot donar resultats a curt termini, però a la llarga el que comporta és un allunyament de la gent, que veu als polítics con exclusivament “actors”, incapaços de donar les respostes que s’esperen de qui gestiona el govern de tots en cada moment.

A ben segur que el missatge del líder catalanista té defectes, i segur, que segons els ulls en que es veu, pot quedar lluny de les expectatives de determinats col·lectius més propers al independentisme, com igualment es veurà, massa avançat per altres en sentit contrari, però el que comporta en sí mateix és una reflexió del moment que viu el país, on la frustració per la incapacitat de gestió, la manca de lideratge i les nul·les perspectives de futur són un eix reconegut per totes les consultes demoscòpiques que es porten a terme.

Per tant, el que queda clar, és que es vol traslladar a la societat, en el seu conjunt, una alternativa a la situació que vivim donant resposta a molts punts en conflicte, des dels purament emblemàtics ,com és la relació de l’estat amb Catalunya, però també, i molt especialment, en els que ens afecten més directament en l’educació, la sanitat i la imbricació a Europa com resposta a molts anhels de viabilitat com a nació. En qualsevol cas, suposa obrir la discussió a tots els que creuen que el camí que estem fent no ens portarà a cap sortida d’il·lusió comuna amb garanties de resultats satisfactoris en tots els sentits.

Hem de tenir en compte, a més de debatre, que la voluntat de discussió suposa tenir suports per portar-la terme, amb eficàcia, amb propostes que s’han d’implementar, i també aquest punt és transparent en la “conferència” que marca clarament els objectius per poder donar les respostes en positiu que s’esperen del mateix.

Crec, en definitiva, que la “casa” que s’oferta i que té les portes obertes, és una garantia per posar en evidència l’existència tangible d’altres opcions dintre del país, en el que és el model del mateix, això sí, sense sectarismes ni premisses que vetin l’entrada a ningú, amb el màxim respecte a tots aquells que no es senten identificats en l’estructura que es publicita.

En qualsevol cas, sembla evident que el fàcil és no dir res, o limitar-se a fer “brillants” discursos de paraules sense cap suport real pels fets, que s’allunyen de les autèntiques necessitats dels catalans, buscant més quedar bé, que realment explicar la situació en que es mouen i les alternatives per fer-los front, encara que això suposi parlar de la crua realitat amb “costos electorals” més o menys importants segons els estrategues del poder de futur.

Sembla evident que les dades econòmiques de les darreres setmanes, sonades en la greu situació dels serveis públics de mobilitat a Catalunya, comporten per si mateixes el trasllat a la societat d’una sensació de desconfiança general a l’alça, davant de la presumible consolidació d’un ambient de desencís.

Certament l’evolució de l’atur, amb un increment del nombre d’aturats a partir del mes d’agost i en la mateixa mesura pel que fa a la contractació indefinida, la crisis financera amb una “parada” dels mercats immobiliaris i conseqüentment del sector de la construcció d’obra no pública, sense oblidar la pujada de preus dels productes bàsics, amb una conseqüència directa sobre el propi consum; etc, són “notícies” no brillants que ens garanteixen un futur en negatiu per molt que l’entorn mediàtic favorable al govern, ens pugui vendre altres “notícies” més suposadament positives, però sense cap incidència real en la situació actual.

És evident que la línia en que estem instal·lats és altament perillosa pel nostre futur i crec imprescindible que, entre tots, fem l’esforç indispensable per saber implementar els treballs necessari per trobar una sortida en positiu al marc de convivència.

No podem seguir en el “dubte permanent” de descrèdit dels dirigents polítics, dels tècnics, dels empresaris, dels sectors econòmics, etc., si realment estem disposats a cercar les solucions al moment en que ens ha tocat viure; la recuperació de la confiança hauria de ser prioritat inajornable si no volem veure’ns abocats a una crisis d’identitat real en un món globalitzat que no té cap problema per “expulsar” del seu model a qui no està disposat a competir, amb tot el que això comporta per consolidar aquell sistema d’estat de benestar, inviable, en qualsevol altre model social vigent en l’actualitat mundial.

És prioritari donar resposta a tots els temes que tenim “empantanegats”, oferint sortides valentes a tots ells, crec que és el moment de “començar a caminar” en el sentit de saber superar els debats que no porten en lloc, per centrar-nos en les solucions urgents; no podem “amagar-nos”, un altre cop, en ajornaments, mutisme o la creació de “comissions de comissions” per estudiar els problemes, és prioritari fixar els objectius a resoldre marcant el temps de debat, però també el moment en que s’hauran de prendre les decisions sense més premures; no podem condicionar “el fer” a calendaris electorals, ni desqualificar als responsables tècnics per pur interès partidista; és vital que tornem a fer cadascun la seva tasca amb el màxim respecte, només així, recuperarem la confiança imprescindible que ens permeti afrontar amb garanties els grans problemes globals com la situació energètica, el canvi climàtic o la crisis econòmica mundial, en el que només valdrà una aposta conjunta, sent forts a l’hora de dissenyar plegats la resposta comuna essencial davant d’aquests reptes.

He parlat, altres vegades, de microeconomia per referir-me a les petites incidències personals que ens afecten directament i estic convençut que ara hem de fer els esforços precisos per què la situació general no ens superi, si realment volem consolidar un espai viable de futur en les nostres coses més primàries.

És evident que les enquestes polítiques posen de manifest que l’electorat es mostra poc inclinat a canviar de vot, per molt que les situacions conjunturals polítiques posin en evidència a determinats partits polítics, avui al govern de Catalunya; concretat, tot això, amb una gestió negativa pel que fa a temes d’interès vital com són la direcció de determinats aspectes de govern amb clara incidència social. No obstant, no sortir a les dades demoscòpiques, el trasbals que tot el “caos” comporta per molta gent, la realitat és que a ben segur la conseqüència de tot això a l’hora de la trobada electoral serà un nou increment de abstencionistes que es veuen aparcats en la seva legítima aspiració partidista per raons de caire sistemàtic electoral.

No és pot oblidar, en cap cas, que el “passar” de l’exercici del vot, és una carència democràtica imputable directament a totes les opcions polítiques, que no són capaces d’engrescar a la ciutadania en el que suposa la democràcia, una formula de govern possible i legítima; ni tampoc es pot caure en el parany de pensar, per part d’alguns, que aquesta situació ja els hi va bé pels seus interessos partidistes, doncs si arribéssim a aquesta conclusió podríem posar en perill la pròpia llibertat d’elecció que comporta el sistema que ens hem donat.

En la curta vida de llibertats que gaudim, pràcticament totes les opcions polítiques majoritàries han sigut govern algun cop, i això és, d’entrada, una garantia de futur, però és fonamental que entre tots sapiguem dissenyar un nou model de participació que ens permeti recuperar als ciutadans que han abandonat l’exercici de vot com garantia de la seva llibertat, creient que la seva aportació personal no canvia res, mitjançant la modificació de determinades dinàmiques que tornin a apropar la política com una aposta d’il·lusió cap un demà millor des de l’opció particular que cadascú creu com més positiva pel país.

L’exemple d’altres països amb dissenys consolidats de participació, hauria de fer-nos reflexionar sobre moltes de les aportacions que s’han anat produint des de tot el ventall polític, intentant buscar un consens, el més ampli possible, per conquerir una dinàmica que retorni als desencisats.

No crec que amb la situació que s’anuncia de crisis econòmica, amb totes les conseqüències, més o menys real, no siguem capaços de fixar uns paràmetres d’acord a l’hora de buscar una legislació electoral que no deixi de costat una part de l’electorat. Afrontar moments de dubte i preocupació requereix consolidar determinats models fonamentals en els que tots podem sumar, optar per altres vies només serà garantia d’allunyament progressiu de part important de la nostra societat.

Entenc que la no incidència electoral de la gestió dels governs de torn, és una qüestió que també té lectures diferents respecte a l’oposició, incapaç, segons pot semblar, de recuperar suports per molt malament que ho facin les opcions al poder; i aquí també s’hauria de fer un esforç per veure quines són les seves mancances a l’hora de fer arribar el missatge de canvi, però per damunt de tot, crec imprescindible la autoresponsabilitat de tots els partits per buscar alternatives reals a una tasca que no admet discussió, l’increment de l’absentisme electoral en els darrers mesos de manera espectacular.

En tot cas, i per damunt d’enquestes, el cert és que el que val, és el recompte el dia de la consulta popular, i per tant, personalment, estic convençut que els catalans sabran “castigar democràticament” als que han demostrat repetidament la seva incompetència en la gestió pública, per molt que tinguin el “suport mediàtic amic” i se’ns vengui una realitat molt allunyada del “sofriment” diari d’una gran part de la ciutadania que es veu greument violentada en els seus drets. La millor forma de denunciar la impotència, no és l’absentisme, si no l’exercici del vot, donant o traient confiances als que directament són responsables de la situació.

Moltes són les crítiques rebudes pel líder nacionalista Artur Mas, respecte de la seva aposta personal i del seu partit per dissenyar el futur que s’ha de marcar el país, per damunt de prioritzar el que suposa el dia a dia de qualsevol opció política que aspira a ser govern en cada consulta electoral.

És difícil, en la nostra societat política – mediàtica, que algú es plantegi quelcom més que buscar les formules legítimes per conquerir el poder o mantenir el mateix, no és normal que els caps polítics de les opcions majoritàries esmercin una part del seu valuós temps per fer arribar a la ciutadania l’opció que es pensa millor pel futur, i no fer-ho exclusivament des d’una proposta ideològica partidista, si no obviant el ventall en discussió a tota la ciutadania.

A més, no es pot oblidar en el context que tenim plantejat, la situació que passa Catalunya, amb una imatge en caiguda lliure, on les notícies de caire negatiu són titular periodístic un dia sí i un altre també, amb problemàtiques de difícil adreçament, una manca de lideratge per part dels que són al govern i, sobretot, un desencís de la gent que no entén que s’hagi passat, en poc més de 1200 dies, de ser un país a imitar, a un territori amb problemes suposadament insalvables i amb unes perspectives de caire negatiu que porten a un “absentisme democràtic” sense precedents.

La “diagnosi oberta” que fa Mas i que suposa redissenyar, per adequar-lo a la realitat del segle XXI, el que ha sigut un model d’èxit liderat pel President Pujol que va tenir, al llarg de molts anys, el suport d’una gran part de la societat catalana, comporta fer un país de prestigi, especialment pels propis catalans, des d’una visió on ningú ha de sentir-se exclòs.

Aquell concepte de “pal de paller” s’ha de concretar ara amb la imbricació del que vol ser la “casa gran del catalanisme” amb un objectiu d’integrar una gran part de Catalunya, en un sentir, un fer, que en base a la pròpia estima pel país com a nació, sàpiga retornar a aquell lloc de referència imprescindible per seguir avançant en conquerir els objectius que molts volem.

No podem, per més temps, seguir pel camí del sectarisme, de l’opció estratègica puntual de poder, de la dinàmica del “tot val”, si no que s’ha de recuperar una nova il·lusió que retorni als catalans les ganes per preservar el seu futur des de la pròpia credibilitat en el país com principal referència, de que només la “pinya” d’una gran majoria modificarà el model en que estem instal·lats, en funció de interessos personalistes i prioritats confuses, que només s’entenen des del propi interès particular d’alguns dirigents.

Certament, parlar avui de tots aquests temes als que m’he referit és, a ben segur, una aposta difícil i complicada, quan la realitat que ens envolta comporta un autèntic “mutisme” pels que són al front de les nostres institucions, sense capacitat de resposta als greus problemes, amb una manca de competència i voluntat per exigir determinades decisions a altres administracions, amagant la seva incompetència sota un silenci mal entès, que posa primer els interessos del partit per damunt dels generals, obviant el catalanisme que representen en funció del mal exercici d’un “poder” sense objectius a mig termini.

Finalment, les propostes concretes que fa Mas en relació a l’elecció d’alcaldes, així com el “codi deontològic” de la gent de convergència, ha de ser un primer pas per fer tornar a l’exercici del vot, a molta gent desencisada per una dinàmica electoral que aparca a la primera opció política del país i posa al govern als que perden les eleccions, en base a pactes de poder i no de país.