Lluís Badia

En l’agre debat de la greu situació que afecta a les infraestructures a Catalunya, on sembla que cada noticia és pitjor que l’anterior, ens trobem davant una falta de tacte per part dels responsables directes, polítics i tècnics, a l’hora de donar les explicacions als autèntics beneficiaris de les obres en curs, els ciutadans.

A ningú se li pot escapat que la greu situació que afecta a les comunicacions viàries i ferroviàries del país, que posa en greu dubte la seva credibilitat, que a més no es pot limitar a Barcelona i rodalies, si no que te un abast major, doncs també arriba a Lleida, Girona i Tarragona, té unes repercussions molt greus per tots els que veuen limitada la seva mobilitat.

Davant de la situació plantejada són moltes les alternatives possibles, fonamentalment las que suposen acabar d’una vegada en l’execució de les obres, però a part d’aquesta, evident, estant totes les altres que comporten l’assumpció de responsabilitats front una situació que ha de tenir la presa de decisions imprescindibles per depurar els irresponsables, des del primer fins l’últim.

No val exclusivament, arribats on som, bones paraules o estratègies retòriques per part d’uns, i més “fatxenderia” per part d’altres; el que és evident és que els responsables tècnics han tingut mancances en la seva actuació i els que havien de supervisar la seva gestió han sigut incapaços de detectar les irregularitats manifestes.

L’espectacle penós d’uns polítics buscant “treure’s el mort” acusant a tot i a dret, amb plantejaments permanentment modificats un dia sí i altra també, ha sigut una “representació” lamentable del que és la incompetència i la incapacitat per assumir els errors, oblidant-se en qualsevol cas dels autèntics “propietaris” de les infraestructures, les persones que s’han vist apartades, convertint-se exclusivament en una mercaderia més de transport.

No és assumible que la màxima responsable del tema busqui responsables i s’amagui de la seva incompetència sota la protecció del President del Govern, que determinades opcions polítiques facin estratègies electorals sobre el problema o, fins i tot, els tècnics de torn estiguin callats davant la situació injustificable.

No és possible que les dates de finalització d’obres es marquin per interessos polítics sense valorar totes les variables, és el moment de parlar clar i que cadascú assumeixi els seus errors i estiguin disposats a afrontar les conseqüències que calguin, només així es recuperarà una credibilitat en la gestió pública, avui posada en dubte, per la gran majoria de persones que assisteixen estupefactes a la macrorepresentació de l’obra, malauradament repetida a casa nostra.

El futur no pot ser com el present, en un tema de tanta rellevància per la gent, doncs la raó de fons del problema no és la data d’acabament de l’obra, si no la transparència en la seva l’evolució i les garanties front l’opinió pública de “treballar” des del coneixement en la tasca que es desenvolupa i les garanties de funcionament futur de la mateixa. Els interessos fonamentals han de ser, per damunt de tot, els de les persones que són les que fan possible el progrés, obviar aquesta premissa, només ens portaria a un model que en cap cas seria el que majoritàriament ens hem donat els darrers trenta anys.

El discurs de la necessitat d’unes infraestructures suficients i que donin resposta a un increment de la circulació de vehicles, ve confirmada, d’una manera unànime, per tota la societat, tan la de caire polític, com l’econòmica i social.

No obstant l’anterior, és una evidència indiscutible avui, que també és el moment en que es plantegen unes altres variables pel que fa a la mobilitat de les persones i els bens, com és el cost imparable dels productes energètics, i molt especialment, de la benzina, imprescindible per fer realitat el “moviment” esmentat.

La pujada continuada del preu del petroli, a cotes insospitades, amb previsions d’arribar a més de 100 dòlars el barril a mig termini, hauria de fer-nos reflexionar de tot el que això suposa, directament sobre les nostres economies particulars, avui encara “no atacades” per una realitat inapel·lable com és la conseqüència de tot això sobre el preu del litre de combustible que posem als nostres automòbils.

Ja sé que el que dic poc comportar “alarmes discutibles”, però el cert és que amb uns costos energètics com els referits, tot es fa ben complicat, si a més tenim en compte que la situació encara ens és favorable sempre que es pugui mantenir una valoració euro-dòlar molt positiu per la moneda europea, doncs quan es torni a equiparar el valor, les conseqüències, en aquest apartat, ens poden ser devastadores.

Segurament no és el moment de criticar el debat sobre les infraestructures, on personalment estic convençut de la seva necessitat, però també seria bo que es fes una reflexió d’aquest problema naixent, que ens pot trastocar estratègies a curt i mig termini, ens agradi o no. La potenciació dels serveis públics de transport i el disseny d’estratègies de suport als mateixos, hauria de convertir-se en una prioritat urgent si no volem que la realitat ens superi.

De poc ens serviran unes magnifiques infraestructures, amb costos supermilionaris, si cada vegada que anem a la benzinera la nostra capacitat d’omplir el dipòsit es veu reduïda de manera escandalosa per un preu desorbitat, per tant, seria bo fer una pensada en aquest tema, i plantejar-nos clarament el disseny de polítiques que siguin capaces de donar les respostes necessàries per evitar, o al menys apaivagar, el model que se’ns pot consolidar.

Què difícil serà la nostra situació com a ciutadans si els costos energètics arriben a les previsions que s’anuncien, doncs això refermaria una realitat impensable fa uns anys, on ningú creia que els alts preus energètics serien una qüestió ferma, sense possibilitats reals de disminució en un món cada cop més necessitat de l’energia en totes les seves variables, amb una demanda sense límits per raons objectives evidents.

Poder pensar amb costos energètics com el que ja es publicita per part de destacades consultories internacionals, suposaria reduir dràsticament el volum de vehicles circulant per les nostres vies, però el que és més greu, limitar clarament la nostra capacitat de ser lliures en la nostra mobilitat, condicionada per uns preus inassumibles. Esperem que per damunt del debat polític preelectoral, en el que estem immersos, també sapiguem analitzar les dades referides en el marc d’un futur amb moltes dubtes, en un punt tant influent com és l’energètic.

És una realitat inqüestionable, a part de la política oficial de que tot va bé, que malauradament es segueixen produint situacions de deslocalització empresarial, el que comporta greus problemes per les persones que es veuen afectades per aquest fenomen, especialment de cara a la seva reinserció al món laboral amb garanties de reconeixement a la tasca feta al llarg de molts anys a l’empresa que avui opta per la alternativa esmentada.

El complex moment econòmic en el que vivim ens suposarà, els propers mesos, especials repercussions sobre el món del treball, on sectors d’èxit als darrers anys es veuran abocats a prendre dràstiques resolucions a curt termini, amb tot el que això comporta; per tant crec que és el moment que, des del poder polític s’indaguin les iniciatives per fer front a aquest problema anunciat que te moltes variables amb el seu “esclat”, que haurien d’afrontar-se amb les decisions encertades.

La complexitat del tema fa que mirem com els altres països de la Unió Europea dissenyen el seu model al respecte, i així podem veure que pel que fa al punt directe d’incidència sobre el mercat laboral, moltes són les iniciatives emprades, des de la potenciació de determinats sectors socials amb apostes que van des dels salaris subvencionats cap els menors de 25 anys, fins el que es coneix com mercat laboral social”, que vol incidir sobre els parats de llarga duració amb greus dificultats de reinserció al mercat del treball, sense oblidar les ofertes de formació i qualificació cap a determinats col·lectius més en precari; estem, per tant, davant actuacions concretes que no poden ajornar-se a casa nostra.

Certament el tema de l’atur no és una qüestió primordial per molts dels nostres conciutadans, però la realitat posa de manifest que un creixement econòmic per sota del 3%, com el que s’anuncia, comportarà ajustaments importants en aquest apartat, sense oblidar que la realitat del dia a dia posa també de manifest la necessitat de treballar per poder donar resposta a molts col·lectius que ja pensen que també “els hi pot tocar a ells”, i que hauria de ser primordial treballar en aquest sentit.

Els propers mesos, on entrarem en una campanya política preelectoral, on sembla que les qüestions que afecten més personalment als ciutadans, a la seva vida quotidiana, no seran el centre del debat, seria bo que es planteges clarament el tema que en tot cas sí és vital per milers de persones que veuen el problema com un punt inapel·lable.

La classe política ha de donar alternatives als problemes, com a base de la seva credibilitat social, i per tant, crec imprescindible que a més de discutir dels grans punts emblemàtics en els que tots tenim la nostra legítima opinió, seria bo que fóssim capaços de marcar actuacions, amb el màxim suport, per abordar els problemes esmentats. A ben segur que les diferents alternatives possibles no han de suposar problemes de caire ideològic, d’entrada, i en tot cas sí que servirien per traslladar a la societat una capacitat de resposta i reforma amb temes que no poden “maquillar-se”.

De poc ens serviran uns representants que no obtinguin èxits en els temes on és més fàcil posar-se d’acord, amb la implicació de tot el teixit social; esperem que les prioritats partidistes del moment no deixin aquesta reflexió com una possibilitat per solucionar després de la “batalla electoral”, crec que no seria el camí aconsellable. Per damunt del electoralisme es fa necessari arribar a pactes, el més amplis possible; per fer front a un futur econòmic, quant menys, més complicat que el dels darrers anys.

No entenc, encara avui, el perquè les iniciatives de qualsevol tipus que beneficien a la societat són “etiquetades” de bones o dolentes en funció de qui les tira endavant; crec que per damunt dels plantejaments personals, respectables en un model democràtic con el que gaudim, no és viable fer crítica partidista sempre davant d’aquestes situacions, ni tampoc rebutjar d’entrada tot allò que no tingui una direcció, majoritàriament de caire polític, com a premissa d’una gestió comuna que hauria de ser, en tot cas, integradora i en cap cas excloent.

Sóc del convençuts que la credibilitat en la cosa pública passa per un “joc polític” de govern i oposició on el monopoli de la gestió no sigui dels governs de torn si no que suposi una formula on l’oposició, circumstancial en cada moment, també tingui la seva veu real i no solament teòrica, podent oferir alternatives que, en casos, seran millors que les del propi govern que haurà de fer l’esforç necessari per acceptar-les i posar-les en pràctica, si suposa un avanç per la majoria dels ciutadans.

No podem acostumar-nos, si no volem seguir potenciant indirectament l’opció abstencionista, a actuar des del poder amb absolut menyspreu sobre els que no gaudeixen del mateix i es mantenen com l’alternativa, doncs podríem caure en el greu error de pensar que “la raó” només es te quan estem instal·lats a la direcció de la societat.

Ja se que la meva reflexió és fàcil d’assumir des de la situació opositora, i que en tot cas es fa més difícil des del legítim govern, però bo seria que entre tots féssim una pensada al respecte, en el ferm convenciment de portar a la pràctica una teoria que, en tot cas, s’aparcat en moltes ocasions de la nostra curta vida en llibertat, per part de tots els que han tingut responsabilitats.

A ningú se li escapa que la societat cada cop te vocació de ser més oberta, però també és més difícil d’aconseguir la implicació de la gent pels temes que són comuns; sent cada cop més evident, a més, la separació entre el que pensen els militants de les diferents opcions polítiques i els seus votants, a qui representen, posant-se un cop més de manifest la divisió entre “polítics” i “ciutadans”, amb tot el que això suposa per seguir avançant cap els objectius de benestar social que ens hem marcat.

En definitiva, no crec que sigui positiu seguir per una línia, que depenent de qui mani, s’exerceixi el poder de manera aclaparadora, pel governant de torn, sense escoltar el parer de la part de la ciutadania que dona suport a l’opció que no és al poder, es a dir, magnificar per damunt de la lògica una divisió de la pròpia societat, que a ben segur no ens porta en lloc. Optar, encara que sigui legítim, per l’exercici del poder de manera sectària, ens portarà sense dubte, a un model de futur on serà cada cop més complicada la nostra convivència, en la conseqüència inapel·lable d’una societat dividida o, en tot cas, abstencionista fins a cotes insospitades.

L’esforç, que crec imprescindible, per reordenar la forma “de fer” hauria de ser prioritària a curt termini, per “reconquistar” per la cosa pública, als desenganyats i desencisats, que a ben segur, si seguim per la línia emprada, aviat seran majoria.

En la nostra societat on sembla que s’ha canviat l’ordre de les coses, és quelcom normal que exigim sempre, sense preguntar-nos, en cap cas, de les obligacions prèvies per poder fer valer els nostres drets; així, és normal que demanem al poder públic de torn, sense meditar, que en tot cas, el nostre suposat crèdit front els nostres governs, neix de la nostra pròpia aportació via impostos.

Estem instal·lats en un model de societat que actua de manera hipòcrita, accepta el que rep però no vol saber res de com això és possible, ni tampoc de que és probable que arribi un moment en que el “poder establert” no pugui fer front al nostre requeriment per la pròpia inviabilitat del que es compromet.

Tots estem d’acord en la immigració, però en veu baixa alguns es queixen de moltes de les seves conseqüències a l’hora de gaudir dels serveis públics; unànimement estem per ajudar als més pobres, però sempre que això no ens suposi un cost directe; exigim una escola pública amb garanties, però no som conscients de la pèrdua del reconeixement social dels mestres als que desautoritzem en ocasions davant els nostres fills; estem, en tot cas, abocats a aquell principi de “viure sense obligacions i gaudir sense limitacions” amb el que això suposa.

Davant d’aquest “relativisme” on tot és possible, i la ètica en sí mateixa és aparcada, ens trobem que hem de fer front a una realitat de present, que no coincideix amb la majoria dels líders polítics, on els problemes de tot tipus se’ns presenten d’una manera crua, doncs el cicle econòmic positiu arriba al seu final i les conseqüències de futur ens incidiran directament sobre el nostre bé més preuat, “l’estat de benestar”.

És inqüestionable que vivim en una societat de drets consolidats, ningú pensa que li pot afectar directament la crisis econòmica, que ens comportarà costos superiors en els nostres pagaments crediticis, la fragilitat en el treball, la pujada de preus en bens bàsics, la inseguretat conseqüència de tot l’anterior, etc., però malauradament molts són els que ja “sofreixen” els problemes anunciats i que per molt que es publiciti el contrari, veuen que la seva situació ha entrat en crisis.

Davant del panorama esmentat, de poc serveixen les paraules, els discursos, o les retòriques més o menys brillants, és fa necessari conscienciar-nos de que solament assumint la evidència serem capaços de sortir amb garanties d’èxit. Hem de acceptar que les nostres obligacions són, al menys, tant importants com els nostres drets, i per tant bo serà que cadascú assumeixi la seva part si no volem formar part d’un “món” virtual on uns pocs gaudeixin del benestar i una amplia majoria solament “ho gaudeix per la tele”, doncs es veu aparcada de l’accés real als suposats drets, cada cop més restrictius en el seu goig.