Lluís Badia

El títol d’aquest article, ja el vaig fer servir fa uns anys, quan el tema de les infraestructures començava a preocupar i es valorava que les repercussions de les seves mancances comportarien greus perjudicis per les persones, i de manera directa sobre els sectors econòmics de casa nostra que es veurien clarament perjudicats per la falta d’eficiència pública en un sector tant vital, com és el de la mobilitat.

Certament el problema que tenim plantejat, no és exclusivament, la mancança o ineficiència, el que realment és greu, és la incapacitat per parlar del tema amb transparència , i amb el ferm compromís d’assolir les responsabilitats que pertoquin, si es dona el cas, per part dels dirigents de torn.

A ningú pot escapar-se-li que per qualsevol empresa privada, el disseny de l’estratègia de creixement i rendibilitat passa, en primer lloc, per dissenyar projectes de futur, desprès buscar el finançament dels mateixos, i finalment tenir cura de que la despesa que es fa, garanteixi el que es vol, fent-ho en un temps ben concret i determinat.

No obstant aquestes bases fonamentals de qualsevol tasca de gestió privada, les mateixes es posen en dubte quan són les administracions públiques les que s’encarreguen de desenvolupar els mencionats projectes, així, encara que es comprometen temes sense valorar el cost, o inclusiu es pressuposten obres que no s’executen, el que és sagnant són els costos previstos que es disparen sense límits, i la finalització de les obres que s’eternitzen, produint-se una realitat inapel·lable que comporta, que a pesar de tot, no hi ha responsables a qui exigir, ni tampoc l’empresa pública es veu en greu situació econòmica, doncs són els ciutadans els que, amb el seu esforç, “paguen sense queixar-se”.

Estem, en base a l’anterior, instal·lats en un model de fer que no garanteix de cap manera que el que es pressuposta tingui un cost fix, ni tampoc una data d’acabament clara, ja sé que es poden donar situacions conjunturals acceptables, però el que no és lògic és que això sigui una part molt minsa de tot el que s’executa per les administracions, siguin del color polític que siguin.

Arribats a aquestes conclusions, en les que crec que tots podem estar d’acord, és imprescindible començar a dissenyar una nova forma de fer que passi clarament per delimitar jurídicament les obligacions de tots els implicats, exigint l’eficàcia que demanaríem si fóssim corresponsables personalment i la mala gestió pogués anar contra la nostra “butxaca”. Però el que crec també vital és marcar una formula que fixi clarament les situacions que es produeixin, sent molt positiu que quan s’anuncia “a bombo i plateret” determinada actuació es fixés també el cost i el pla d’execució, cosa que faria que les “medalles” del polític quedessin ajornades al moment de la inauguració i posta en servei, i no al moment de l’anunci de l’actuació.

En definitiva, hem de ser conscients que el que tenim vigent té greus mancances, i que solament amb una actuació diferent, es podran aconseguir els objectius anhelats, però per damunt de les decisions de caire pragmàtic, seria molt important poder avançar en la concreció dels compromisos, fixant costos i dates de fer realitat els anuncis, és a dir, sí als bons projectes, però coneixent la seva despesa i el termini d’execució prefixat clarament, estic segur que aquesta dinàmica faria recuperar una part de la credibilitat perduda a una classe política, gens sobrada de la mateixa.