Lluís Badia

Escriure d’algú que ens deixa és d’entrada complicat, si a més has treballat amb ell durant molt de temps, compartint il·lusions, èxits, encerts i desencerts, però sobre tot en l’anhel de portar a terme una tasca en positiu pel be comú de molta gent.

Moltes eren les virtuts d’en Josep Lluís, però crec que per damunt de tot primava el compromís, amb tot el que suposava, treballar pels demés, la seva opció per donar respostes sempre en positiu, la inacabable capacitat de treball, i per damunt de tot la seva implicació ciutadana, des del Nàstic, fins la Setmana Santa, sense oblidar la Cavalcada de Reis o el Col·legi la Salle, són una mostra del seu plantejament personal; l’aposta pel Port de Tarragona, introduint la seva forma de ser, buscant sempre sumar i fer pinya, també han sigut una aportació personal que la ciutat li ha d’agrair molt.

És cert que el traspàs de les persones és un moment molt complicat, especialment per la família, la Leo i els seus fills, però amb persones com el “Navarro” encara és més difícil, doncs a ben segur és inviable poder reomplir l’espai que ha ocupat amb el seu esforç sense límits i amb la seva forma natural de ser.

No puc oblidar les seves aportacions individuals en molts dels temes en les que he intervingut personalment en responsabilitats anteriors, sabent trobar plegats solucions d’ampli suport ciutadà, obrint la infraestructura portuària a la ciutat, però molt especialment, als tarragonins, que en tot cas, eren una part vital de la seva forma de ser i de fer.

Quan vaig rebre la notícia de la seva mort, d’un dels seus innumerables amics, vaig quedar sobtat, i una vegada més la realitat em va demostrar la nostra fragilitat com a persones, però és aquí on, també, tot ens porta a una reflexió oberta, el nostre pas per aquest món és limitat i majoritàriament curt, però el que és clar, que per alguns, la vida ha valgut la pena, el cas d’en Josep Lluís, amb la seva empremta, és emblemàtic, i per tant a l’hora de fer balanç, a mi no em queda més que dir-li, Josep Lluís Bona feina.

En els debats permanents en que es busca el disseny futur de Catalunya com a país, des de visions ben dispars, el cert és que, ens agradi o no, la implicació de la majoria de la ciutadania és més aviat minsa, segurament per raons ben diferenciades segons els sectors ciutadans que s’analitzen, però també pel propi desencís del que suposa la pròpia dinàmica política, amb les seves frustracions i incapacitats. Però és imprescindible, per parlar amb garanties d’aquest demà, que es busquin, i es trobin, les formules per poder fer que la gent sigui conscient de tot el que es planteja, i molt especialment de com li afectarà com a persona una novedosa situació.

És inqüestionable que la desinformació que té la nostra societat és un tema objectiu, que no mereix apel·lacions per molt que es busquin, així, la gent que llegeix la premsa no arriba al 12% de la població, però el que és molt més greu, és que els que se senten interessats per “la cosa pública” tampoc superen el 15%; estem per tant davant de la consolidació d’un model “passota” que es concreta amb una abstencionisme galopant sense límits.

La situació que es donava als anys 70 que comportava la implicació real dels ciutadans en tot el que significava la superació d’una època , però molt especialment l’aposta pel que es volia que fos el futur, ha quedat superada per una dinàmica on cada cop és més difícil trobar l’interès conjunt de la societat en els temes públics.

En base a tot l’anterior, tampoc crec que sigui acurada l’estratègia d’altres models de democràcia que donen com a bo que la participació electoral no superi mai el 50%, o inclusiu menys, doncs això suposaria renunciar a la voluntat de molts que es veurien definitivament aparcats en la seva capacitat d’influència.

Crec per tant imprescindible que busquem les autèntiques raons de que el nostre entorn “apolític majoritari” cada cop estigui més convençut que “mani qui mani” és el mateix i que les conseqüències personals tenen poques possibilitats d’èxit, independentment de qui estigui al front del país. És fonamental que es pugui fer arribar als futurs electors que la gestió de la cosa pública no pot ser igual per tots, que les expectatives del país poden modificar-se segons qui lidera, que les polítiques econòmiques no són unitàries si no que depenent de qui realment mana, que el tractament del terrorisme o la immigració tenen formules de solució i control diferenciades depenent de qui les implementi, etc., és a dir, que no tots som iguals, i que depenent de les decisions s’incideix sobre el nostre propi estat de benestar.

També seria important per recuperar aquesta credibilitat perduda, el ferm compromís de tots “els caps polítics” de “no mentir”, de complir els compromisos amb totes les conseqüències, i sobre tot, de baixar a la concreció dels temes, aparcant les generalitats dels programes per l’especificació de les actuacions a portar a terme; saben trobar les formules adients per reclamar les responsabilitats quan això sigui necessari, amb costos tangibles.

Tots aquests suggeriments, als que hi podem afegir molts més, tenen, a més, la necessitat de ser publicitades sense partidismes si realment volem tornar a trobar la il·lusió de la gent, i sobre tot han de ser assumides amb la importància que li puguem donar a les mateixes, com a base d’un futur nou amb transcendència personal. No podem seguir incidint en la incapacitat de resposta, en la potenciació de la política de despatx, o en el “maquiavelisme” com a concepte consolidat en la tasca política.

El títol d’aquest article, ja el vaig fer servir fa uns anys, quan el tema de les infraestructures començava a preocupar i es valorava que les repercussions de les seves mancances comportarien greus perjudicis per les persones, i de manera directa sobre els sectors econòmics de casa nostra que es veurien clarament perjudicats per la falta d’eficiència pública en un sector tant vital, com és el de la mobilitat.

Certament el problema que tenim plantejat, no és exclusivament, la mancança o ineficiència, el que realment és greu, és la incapacitat per parlar del tema amb transparència , i amb el ferm compromís d’assolir les responsabilitats que pertoquin, si es dona el cas, per part dels dirigents de torn.

A ningú pot escapar-se-li que per qualsevol empresa privada, el disseny de l’estratègia de creixement i rendibilitat passa, en primer lloc, per dissenyar projectes de futur, desprès buscar el finançament dels mateixos, i finalment tenir cura de que la despesa que es fa, garanteixi el que es vol, fent-ho en un temps ben concret i determinat.

No obstant aquestes bases fonamentals de qualsevol tasca de gestió privada, les mateixes es posen en dubte quan són les administracions públiques les que s’encarreguen de desenvolupar els mencionats projectes, així, encara que es comprometen temes sense valorar el cost, o inclusiu es pressuposten obres que no s’executen, el que és sagnant són els costos previstos que es disparen sense límits, i la finalització de les obres que s’eternitzen, produint-se una realitat inapel·lable que comporta, que a pesar de tot, no hi ha responsables a qui exigir, ni tampoc l’empresa pública es veu en greu situació econòmica, doncs són els ciutadans els que, amb el seu esforç, “paguen sense queixar-se”.

Estem, en base a l’anterior, instal·lats en un model de fer que no garanteix de cap manera que el que es pressuposta tingui un cost fix, ni tampoc una data d’acabament clara, ja sé que es poden donar situacions conjunturals acceptables, però el que no és lògic és que això sigui una part molt minsa de tot el que s’executa per les administracions, siguin del color polític que siguin.

Arribats a aquestes conclusions, en les que crec que tots podem estar d’acord, és imprescindible començar a dissenyar una nova forma de fer que passi clarament per delimitar jurídicament les obligacions de tots els implicats, exigint l’eficàcia que demanaríem si fóssim corresponsables personalment i la mala gestió pogués anar contra la nostra “butxaca”. Però el que crec també vital és marcar una formula que fixi clarament les situacions que es produeixin, sent molt positiu que quan s’anuncia “a bombo i plateret” determinada actuació es fixés també el cost i el pla d’execució, cosa que faria que les “medalles” del polític quedessin ajornades al moment de la inauguració i posta en servei, i no al moment de l’anunci de l’actuació.

En definitiva, hem de ser conscients que el que tenim vigent té greus mancances, i que solament amb una actuació diferent, es podran aconseguir els objectius anhelats, però per damunt de les decisions de caire pragmàtic, seria molt important poder avançar en la concreció dels compromisos, fixant costos i dates de fer realitat els anuncis, és a dir, sí als bons projectes, però coneixent la seva despesa i el termini d’execució prefixat clarament, estic segur que aquesta dinàmica faria recuperar una part de la credibilitat perduda a una classe política, gens sobrada de la mateixa.