Lluís Badia

Després d’un estiu ple d’absurds, on la ciutadania ha sofert estoicament la desídia absoluta en el funcionament dels principals serveis públics de mobilitat, ens trobem en un inici de curs polític on sembla que el realment important, és el futur del país, això sí, a 10 anys.

Crec que és molt greu que després de tot el que ha passat, que ha posat en evidència la manca d’inversió a Catalunya dels darrers anys, el debat es quedi en el disseny del que volen ser, obviant clarament la necessitat de donar respostes urgents als greus problemes que tenim plantejats i que no poden esperar per la seva urgent solució altres prioritats que no siguin les pròpiament específiques de trobar sortides viables enfront a la dinàmica plantejada.

És imprescindible, per tant, a part del legítim i necessari posicionament identitari, saber donar alternatives reals al que ens preocupa avui, i aquest punt de vista ens porta sense discussió a oferir a la gent models de gestió de la cosa pública, ben diferents, des de les opcions polítiques majoritàries, que a ben segur garanteixen opcions democràtiques diferents.

Ningú pot obviar que el model d’immigració que ens han venut com un èxit, avui sembla que es posat en dubte pels seus propis propagandistes, necessita la presa de decisions de futur imprescindibles, d’acord amb la realitat econòmica en la que estem entrant; no val ja el “passotisme” fonamentat en el “tot va bé”, és necessari exercir l’acció de govern amb totes les conseqüències. Pel que fa a l’endeutament familiar que ara comença a preocupar a les classes polítiques dirigents, és imprescindible també començar a dissenyar un model de resposta pels milers de persones i famílies que es veuran clarament limitades en els seus hàbits de consum, inviables en moments com els que s’apropen. El tema de l’atur, que en opinió dels governants de torn, era una gestió perfectament garantida, sembla que també pot tenir problemes a curt termini, amb tot el que això comporta de cara a una societat que torna a veure aquest tema com preocupant. En temes de seguretat ciutadana on el terrorisme, malauradament, torna a ser eix de preocupació, s’hauran també de fer els esforços per fer-hi front amb garanties, sense oblidar que una baixada de les pròpies expectatives econòmiques de creixement també incidiran clarament en aquest punt vital pel nostre propi estat de benestar.

Ens trobem, en definitiva, davant d’una problemàtica complicada a la que no li servirà exclusivament les bones paraules, ni els “gestos” dels màxims líders de torn, si no que es fa imprescindible la implementació de polítiques eficaces que sapiguem abordar els problemes amb garanties, passant de les “enquestes “ de torn, i on és parli clarament i amb transparència del que suposa cada acció a emprendre.

La desconfiança posada de manifest en el “caos” d’infraestructures d’aquest estiu, s’ha de superar amb alternatives reals als problemes, segurament sense el suport majoritari de tots els sectors socials, a curt termini, però amb la garantia de buscar les opcions imprescindibles.

Ja sé que és difícil superar el model de “passotisme impotent” en el que sembla que estem instal·lats, i que veu la seva virtual sortida amb declaracions, més o menys ocurrents d’uns i altres, però és vital que es puguin oferir opcions de gestió que donin respostes diferents a molts dels problemes referits, que necessiten més de l’acció que de la retòrica en al que estem acomodats.