Lluís Badia

La credibilitat és un punt fonamental per la gestió de la cosa pública, és a dir, que uns gestors polítics sense la confiança de la gent, estan abocats al fracàs, es vulgui o no reconèixer. A més, sembla evident, que la “paraula” d’un líder hauria de ser inqüestionable, en base a que aquest punt es vital per obtenir els suports electorals que li donen la capacitat d’exercir la seva tasca mitjançant el refrend, en vots ciutadans, dels seus compromisos, fonamentals en les seves declaracions i programes de govern ofertats.

No obstant, la constatació de tot l’anterior, en la teoria, el cert és que ens hem acostumat a que se’ns digui una cosa a l’hora de reclamar el suport electoral i que després sigui la “conjuntura” de cada moment la que vagi variant els compromisos assolits, amb tot el que això suposa de descrèdit per la classe política i l’increment desmesurat del passotisme de la gent via l’abstenció.

En la situació concreta del moment, ens trobem amb un President del Govern que perd el seu aval d’home compromès dia a dia; què lluny queden els compromisos assolits respecte a l’Estatut de Catalunya, obviats de manera urgent davant la pressió de les “enquestes” a la resta de l’Estat, els errors gravíssims en negociacions complicades, la falta de previsió en els gran temes que afecten a la majoria, amb problemes del tercer món a casa nostra, on el dèficit de determinats serveis públics començar a ser aclaparador, o inclusiu les contradiccions entre membres del govern que posen en dubte determinades actuacions en els temes que més preocupen, immigració, terrorisme i feina.

Sembla evident que és imprescindible recuperar la confiança i això només serà possible si es comença a assumir que la mentida en boca dels dirigents màxims ha de comportar el seu “aparcament”, i que l’assumpció de responsabilitats és un peatge vital en democràcia i que no es poden “tapar les vergonyes” uns als altres, així com els compromisos no poden estar condicionats i que, en tot cas, quan existeix un posicionament ferm s’ha de mantenir a qualsevol preu. En definitiva, saber que no dir la veritat té un cost altíssim que pot comportar la sortida de la pròpia dinàmica política amb totes les seves conseqüències.

No és vàlid pensar “les paraules passen “ i que la memòria dels ciutadans es minsa, podent-se dir una cosa avui i la contrària demà, sense cap rubor, com normalment fan determinats personatges públics; tampoc són viables les “crítiques selectives” de determinats mitjans ben compromesos amb interessos de caire partidista, aparcant el seu deure d’informar a canvi d’altres compensacions sospitades, doncs totes aquestes variables venen a consolidar una societat farisea sense crítica aparent, a part de la partidista, però amb nul·la capacitat de resposta a una evident paralització en la seva opció de posicionar-se, amb respostes positives, sobre els paranys que es van plantejant.