Lluís Badia

Després d’un estiu ple d’absurds, on la ciutadania ha sofert estoicament la desídia absoluta en el funcionament dels principals serveis públics de mobilitat, ens trobem en un inici de curs polític on sembla que el realment important, és el futur del país, això sí, a 10 anys.

Crec que és molt greu que després de tot el que ha passat, que ha posat en evidència la manca d’inversió a Catalunya dels darrers anys, el debat es quedi en el disseny del que volen ser, obviant clarament la necessitat de donar respostes urgents als greus problemes que tenim plantejats i que no poden esperar per la seva urgent solució altres prioritats que no siguin les pròpiament específiques de trobar sortides viables enfront a la dinàmica plantejada.

És imprescindible, per tant, a part del legítim i necessari posicionament identitari, saber donar alternatives reals al que ens preocupa avui, i aquest punt de vista ens porta sense discussió a oferir a la gent models de gestió de la cosa pública, ben diferents, des de les opcions polítiques majoritàries, que a ben segur garanteixen opcions democràtiques diferents.

Ningú pot obviar que el model d’immigració que ens han venut com un èxit, avui sembla que es posat en dubte pels seus propis propagandistes, necessita la presa de decisions de futur imprescindibles, d’acord amb la realitat econòmica en la que estem entrant; no val ja el “passotisme” fonamentat en el “tot va bé”, és necessari exercir l’acció de govern amb totes les conseqüències. Pel que fa a l’endeutament familiar que ara comença a preocupar a les classes polítiques dirigents, és imprescindible també començar a dissenyar un model de resposta pels milers de persones i famílies que es veuran clarament limitades en els seus hàbits de consum, inviables en moments com els que s’apropen. El tema de l’atur, que en opinió dels governants de torn, era una gestió perfectament garantida, sembla que també pot tenir problemes a curt termini, amb tot el que això comporta de cara a una societat que torna a veure aquest tema com preocupant. En temes de seguretat ciutadana on el terrorisme, malauradament, torna a ser eix de preocupació, s’hauran també de fer els esforços per fer-hi front amb garanties, sense oblidar que una baixada de les pròpies expectatives econòmiques de creixement també incidiran clarament en aquest punt vital pel nostre propi estat de benestar.

Ens trobem, en definitiva, davant d’una problemàtica complicada a la que no li servirà exclusivament les bones paraules, ni els “gestos” dels màxims líders de torn, si no que es fa imprescindible la implementació de polítiques eficaces que sapiguem abordar els problemes amb garanties, passant de les “enquestes “ de torn, i on és parli clarament i amb transparència del que suposa cada acció a emprendre.

La desconfiança posada de manifest en el “caos” d’infraestructures d’aquest estiu, s’ha de superar amb alternatives reals als problemes, segurament sense el suport majoritari de tots els sectors socials, a curt termini, però amb la garantia de buscar les opcions imprescindibles.

Ja sé que és difícil superar el model de “passotisme impotent” en el que sembla que estem instal·lats, i que veu la seva virtual sortida amb declaracions, més o menys ocurrents d’uns i altres, però és vital que es puguin oferir opcions de gestió que donin respostes diferents a molts dels problemes referits, que necessiten més de l’acció que de la retòrica en al que estem acomodats.

La credibilitat és un punt fonamental per la gestió de la cosa pública, és a dir, que uns gestors polítics sense la confiança de la gent, estan abocats al fracàs, es vulgui o no reconèixer. A més, sembla evident, que la “paraula” d’un líder hauria de ser inqüestionable, en base a que aquest punt es vital per obtenir els suports electorals que li donen la capacitat d’exercir la seva tasca mitjançant el refrend, en vots ciutadans, dels seus compromisos, fonamentals en les seves declaracions i programes de govern ofertats.

No obstant, la constatació de tot l’anterior, en la teoria, el cert és que ens hem acostumat a que se’ns digui una cosa a l’hora de reclamar el suport electoral i que després sigui la “conjuntura” de cada moment la que vagi variant els compromisos assolits, amb tot el que això suposa de descrèdit per la classe política i l’increment desmesurat del passotisme de la gent via l’abstenció.

En la situació concreta del moment, ens trobem amb un President del Govern que perd el seu aval d’home compromès dia a dia; què lluny queden els compromisos assolits respecte a l’Estatut de Catalunya, obviats de manera urgent davant la pressió de les “enquestes” a la resta de l’Estat, els errors gravíssims en negociacions complicades, la falta de previsió en els gran temes que afecten a la majoria, amb problemes del tercer món a casa nostra, on el dèficit de determinats serveis públics començar a ser aclaparador, o inclusiu les contradiccions entre membres del govern que posen en dubte determinades actuacions en els temes que més preocupen, immigració, terrorisme i feina.

Sembla evident que és imprescindible recuperar la confiança i això només serà possible si es comença a assumir que la mentida en boca dels dirigents màxims ha de comportar el seu “aparcament”, i que l’assumpció de responsabilitats és un peatge vital en democràcia i que no es poden “tapar les vergonyes” uns als altres, així com els compromisos no poden estar condicionats i que, en tot cas, quan existeix un posicionament ferm s’ha de mantenir a qualsevol preu. En definitiva, saber que no dir la veritat té un cost altíssim que pot comportar la sortida de la pròpia dinàmica política amb totes les seves conseqüències.

No és vàlid pensar “les paraules passen “ i que la memòria dels ciutadans es minsa, podent-se dir una cosa avui i la contrària demà, sense cap rubor, com normalment fan determinats personatges públics; tampoc són viables les “crítiques selectives” de determinats mitjans ben compromesos amb interessos de caire partidista, aparcant el seu deure d’informar a canvi d’altres compensacions sospitades, doncs totes aquestes variables venen a consolidar una societat farisea sense crítica aparent, a part de la partidista, però amb nul·la capacitat de resposta a una evident paralització en la seva opció de posicionar-se, amb respostes positives, sobre els paranys que es van plantejant.

La vergonya aliena de veure la capital de Catalunya “mig apagada” ha posat la realitat per damunt del que algú “vol vendre” com una Barcelona de “glamour” i d’èxit. Certament el descontrol davant la falta de previsió , la incapacitat de resposta, o inclusiu la “mentida institucional” de que el problema és d’altres i en tot cas no existeix cap responsabilitat per part dels governants de torn, són “excuses” que ja ningú creu.

L’evidència de que no es pot viure exclusivament de la imatge, per molt controlada que es vulgui o es pugui tenir, ha vingut a ratificar que l’enfonsament del Carmel, el caos aeriportuari de l’estiu del 2006, la falta de rigor en la gestió de la seguretat ciutadana, la contradicció permanent en el Govern de Catalunya per fer front a les necessitats energètiques, el caos ferroviari, el garbuix circulatori a l’Ap-7, etc., no són una anècdota o producte de la “mala sort”, són una concreció d’una forma de fer la tasca pública, nefasta i amb unes perspectives de futur, avui encara de costos incalculables.

Què lluny queden els èxits olímpics, o l’orgull d’aquella Barcelona referència Europea, avui la situació és de pèrdua de credibilitat, de mutisme permanent dels que manen, segurament per no saber que dir, i sobre tot el desencís general del país que es veu sorprès, un dia sí i altra també, per situacions negatives imparables.

L’esforç de maquillatge que es porta a terme, es veu superat per unes situacions cada cop més greus que suposen la pèrdua de confiança, no pels responsables de torn, si no per tota la classe política que es veu immersa en una situació de descrèdit que es reflexa en un passotisme electoral cada cop més aclaparador.

No és fàcil la trobada d’alternatives al model que tenim plantejat, especialment si seguim per la línia de la permanent opció pel sectarisme polític, prevalent més la militància que la capacitat a l’hora de dirigir i fer rutllar les administracions; no podem oblidar la falta de preparació de determinats responsables polítics, sense cap bagatge a l’hora de dirigir, amb uns “currículums” on el monopoli de caire partidista és el seu únic mèrit, però sense experiència professional com gestors de cap tipus.

L’exemple de Barcelona als darrers mesos, és una mostra clara, a més, de que no tot s’arregla passant el temps i esperant que “aclareixi”, si no que és imprescindible endegar feines i esforços per canviar tendències, buscant dirigents polítics i tècnics, exigint l’assumpció de les responsabilitats que pertoquin i no amagar-se les vergonyes, uns als altres, davant d’un panorama en el que sobren les paraules i comencen a ser necessàries les actuacions per fer front als problemes plantejats, per damunt d’ideologies o demagògies interessades.

El problema, a ben segur, no es solucionarà amb la visita del President del Govern, ni amb l’encàrrec a determinat “director de cinema”, el tema és molt més complicat i exigeix el convenciment de saber on som i a partir d’aquí buscar les formules per obtenir els resultats desitjats, amb la suma de totes les parts implicades, especialment de la societat civil vital per donar un aval a una feina que comportarà decisions de tot tipus, sabent superar l’interès partidista puntual a curt termini, arribant a una entesa imprescindible per seguir avançant.

No és possible allotjar-nos novament en un discurs triomfalista amb suport mediàtic, ben subvencionat, sense ser conscients de la situació, ni optar per la politització com alternativa per resoldre el parany en que el estem instal·lats, és vital reconèixer els errors comesos i obrir vies de defensa per abordar un demà en positiu sense exclusions.