Lluís Badia

Quan al llarg d’aquests dies, es desenvolupa la competició més important i amb més prestigi del ciclisme, el Tour de França, això coincideix, pràcticament, en que fa un any es va posar en marxa el que s’ha conegut com “Operación Puerto” contra el dopatge, que ha suposat la “caça de bruixes” millor orquestrada per anar contra determinats ciclistes professionals que, suposadament, s’han vist implicats, i que ha comportat una persecució en regla de moltes persones que han sigut condemnades socialment, sense cap problema, per un presumpte delicte, sense cap judici amb garanties.

Certament, el model mediàtic emprat per certa premsa sensacionalista, perfectament dirigida per determinats interessos polítics molt poc clars, ha comportat una situació “Kafkiana” on “s’ha embrutat” el prestigi de determinats esportistes, en base a supòsits, en un procés en el que no ha existit la possibilitat “sagrada” de poder defensar-se per part dels presumptes implicats.

No obstant, els “rius de tinta” i les acusacions sense escrúpols, el cert és que el Jutjat finalment va dictar el “sobreseimiento libre de las actuaciones”, en tant en quant els fets no eren constitutius d’infracció criminal, segons Auto Judicial del passat 8 de març, on a més es decreta la innocència de tots els afectats per la Operación Puerto.

Estem davant d’un tema amb repercussions de caire esportiu, però també d’atac de la pròpia presumpció d’innocència, sagrada en una democràcia, i que en els fets exposats s’ha vist menyspreada permanentment, això sí, encara avui ningú ha demanat responsabilitats a tots els “incitadors”. Centrant-nos en l’apartat esportiu, la realitat ha comportat que molts dels ciclistes “suposadament implicats” han sigut ja comdemnats per part de les organitzacions esportives i així s’ha entrat en un nou model legal on els acusats no són innocents d’entrada, si no que es consideren culpables, i en tot cas han de demostrar la seva innocència, amb negació de qualsevol possibilitat de defensa i fent del “rumor” la base jurídica per la implicació maniquea.

Conseqüència de tot això és que la devaluació del ciclisme s’ha fet realitat, encara que segueix sent un esport que atrau a milers de ciutadans que cada tarda “pedalegem” des de la nostra butaca davant del televisor, seguint el Tour i totes les seves èpiques esportives. Certament, a bon segur, que existeixen esportistes que fan “trampes” i que acudeixen al dopatge, però aquest no és un tema exclusiu del ciclisme de manera monopolista; què poc sabem dels anàlisis als futbolistes d’elit, dels tennistes, dels golfistes o dels pilots del motor; però què pensaríem si aquests “líders esportius” els aixequéssim del seu somni, un dia si i altre també, a les cinc del matí per treure’ls sang i veure que no s’han pres res prohibit?, amb anàlisis permanents?, amb persecució oberta?, …

Ja sé que el tema es complex, però no es acceptable des de cap perspectiva focalitzar el problema en un únic esport, és evident que el dopatge existeix i existirà a l’esport i a la nostra vida quotidiana, només justificat en determinats casos, però l’esforç que indubtablement s’ha de fer, ha de ser fruit d’actuacions transparents, no condemnant a ningú d’entrada i sobre tot, amb capacitat de legítima defensa pels que es vegin implicats.

Esperem que el “seny” torni, i que a partir d’ara, per damunt de les implicacions interessades, siguem capaços de reconduir tota la problemàtica que afecta al dopatge en el món de l’esport, des de la coherència, la independència de les possibles repercussions econòmiques per alguns, i els favoritismes cap a uns esports en perjudici d’altres, només en aquesta línia, podrem garantir, amb fiabilitat, actuacions fora de sospita con la que hem analitzat.