Lluís Badia

En el model que estem instal·lats, perfectament legal, però de dubtosa eficiència pràctica, assistim a una situació en que encara que determinades opcions polítiques obtinguin més suport electoral a cada consulta, disminueix la seva capacitat de govern, en base a acords de les opcions que van perdent vots, però que no obstant pacten governs malgrat de la seva divergència en molts dels temes estrella dels seus programes electorals.

La situació, que no només es dona a Catalunya, si no que ja comença a repetir-se en altres indrets de l’Estat, i que afecta a totes les opcions polítiques, des del Partit Popular al Partit Socialista, suposa una il·lògica difícil d’assumir pels que guanyen nítidament les eleccions, en casos inclòs a pocs vots de majories absolutes, i que es veuen aparcats a l’oposició.

A més, a casa nostra, el tema va seguit d’un altre variable emblemàtica com és el propi debilitament del país, Catalunya, cada cop més, perd la seva capacitat d’influència, el seu pes polític a Espanya, el prestigi que tenia assolit al llarg de molts anys, etc., entrant en una situació de pròpia resignació i conformisme davant d’una realitat diària i de cara a un futur complicat com el que se’ns presenta.

Aquell projecte de país que era referència a Europa ha quedat ara “congelat”, en base a un objectiu prioritari del govern, més preocupat en la seva pròpia supervivència, que en transmetre a la societat l’objectiu de ser el motor de transformació social i de modernització, irrenunciable per qualsevol acció de direcció i lideratge polític. Estem entrant en el greu perill de no solament deixar d’avançar, si no d’entrar en una dinàmica d’anar enrera, amb tot el que això comporta.

Davant d’aquesta dinàmica, les alternatives són ben clares, i ja no val la “gesticulació” a que ens tenen acostumats alguns, dintre del propi govern, però que a efectes pràctics, no són capaços de moure’s per res del que feien senyera quan no formaven part de l’executiu; l’única sortida possible és la de recuperar l’orgull de ser catalans, sabent obrir-se a la gent, per buscar el màxim suport dels ciutadans de Catalunya que enyoren una situació com la liderada pel President Pujol molts anys i que avui encapçala l’Artur Mas, que vol obrir la seva oferta de centre nacionalista als catalans que no creuen que el sectarisme d’alguns i l’apoltronament dels altres, a l’hora de dissenyar el nostre marc de convivència, sigui un camí d’èxit si no una garantia de fracàs real per molt que mediàticament s’intenti que no es pugui percebre per la gran majoria.

La referència negativa d’un govern cada poc més condicionat per les situacions preelectorals i les picabaralles ideològiques internes, comporta una gestió pública de caràcter intermitent, amb grans dubtes en temes vitals, i amb una imatge de permanent provisionalitat que no ajuda a la consolidació del mateix. Les consultes demoscòpiques, a més, ratifiquen aquesta situació de debilitat, doncs els màxims líders del tripartit es veuen superats nítidament pels propis caps de l’opció majoritària a l‘oposició , que segueixen sent millor valorats.