Lluís Badia

Diu la darrera enquesta – baròmetre de Maig del Centre d’Investigacions Sociològiques (www.cis.es) que el principal problema que existeix a l’Estat Espanyol actualment és l’atur, seguit a curta distància de l’habitatge i la immigració; certament la conclusió demoscòpica és realment confusa amb els propis missatges del govern que, un dia si i altre també, “ens ven” l’important èxit respecte de l’atur que baixa, mes darrera mes.

Estem, per tant, davant d’una contradicció entre l’executiu i la ciutadania que sembla que estan enfrontats respecte de l’opinió d’un tema tant emblemàtic com és l’atur; si a més, aprofundim en el problema i fem una mica d’història respecte el mateix, podem veure que al llarg dels darrers mesos s’han modificat les “formules administratives” pel seu anàlisi, cosa que sembla que ha comportat l’existència d’uns bons resultats teòrics, amb clara mancança de la realitat, segons els resultats publicitats pel CIS.

Tot l’anterior ens porta a conclusions molt greus, doncs una vegada més es posa de manifest, que una cosa son les paraules, els discursos i les campanyes publicitàries teledirigides, i altra la realitat que afecta a milers de ciutadans que veuen en l’amenaça a la seva estabilitat laboral, el principal problema de preocupació present.

Certament, la micro economia es torna a imposar als grans números i demostra, amb transparència, que la situació no és tant optimista com permanentment ens “volen vendre”; la realitat de la gent normal és que el punt crític esmentat comença a ser aclaparador i que les perspectives de futur, suposen un perill imminent al que s’hauria de fer front des de el respecte pels més dèbils, amb polítiques, no d’aparador, si no saben incentivar l’estructura econòmica del país amb totes les conseqüències.

Tampoc es pot oblidar a l’hora d’analitzar els resultats de les enquestes esmentades, que els altres problemes mencionats seguidament, l’habitatge i la immigració, també tenen una clara incidència en la primera preocupació a que venim a referir-nos, i així, la dinàmica immigratòria que situa a Espanya com el primer país receptor de la Unió Europea, tindrà clares repercussions a curt termini sobre l’estabilitat laboral de milers de persones, si es confirma la frenada del sector de la construcció, que sembla ja una evidència inapel·lable. Ens trobem davant d’un parany tangible que no es pot “maquillar” per part del govern de torn, si no que requereix, de manera urgent, la capacitat per dissenyar les formules que permetin apaivagar la situació que tenim plantejada.

No ens podem permetre, ni el govern ni les demés opcions polítiques, aparcar per més temps aquest punt d’inflexió determinant pel nostre futur, i crec que entre tots s’hauria de fer un esforç per pactar iniciatives que ens permetin donar tranquilitat i confiança; ja sé que la situació és realment complicada i que variables com la pujada dels tipus d’interès o inclusiu l’increment dels costos energètics, poden condicionar el mercat de treball, per damunt de les iniciatives que es puguin endegar, però no podem seguir “auto enganyant-nos” amb la complaença d’uns números que són inversemblants als ulls de la gran majoria.

La situació que es produeix en la constitució del nou govern de Canarias, on el cap de llista socialista, encara que va ser el guanyador de les eleccions, no serà el cap del govern, ha provocat una sèrie de declaracions per part del líder del PSOE, desqualificant el pacte de les altres opcions que constituiran el nou executiu, en base a la seva suposada falta de legitimitat per poder fer-ho, qualificant de pacte de perdedors, la nova entesa.

Certament el tema és coincident en situacions que tenim a casa nostra, on el President de la Generalitat actual, va ser el gran perdedor de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades fa uns mesos, i no obstant aquesta situació negativa per ell, va ser elegit legítimament amb el suport de partits que havien quedat en tercer i darrer lloc en les voluntats del electors del país.

Estem, per tant, davant d’una situació que té diferents lectures segons els perjudicats de torn, i que en qualsevol cas posa de manifest que s’haurien de buscar alternatives en un punt que no comportés el desencís general de molta gent que no entén com que si es perd a les urnes, es pot guanyar als despatxos.

Ara que tant es parla de l’anàlisi de les raons de l’increment de l’abstenció de la gent que “passa” a l’hora d’exercir el seu vot, crec que seria positiu fixar un nou model de participació que permetés potenciar el paper dels que obtenen el major suport popular, sense que poséssim en dubte el principi de proporcionalitat dels menys recolzats electoralment. L’alternativa d’optar per segones voltes, com ja es fa en altres països, o inclusiu potenciar el paper dels guanyadors via limitació dels condicionaments de les minories, hauria de ser una via de treball a curt termini, si no volem consolidar unes participacions minoritàries en properes consultes electorals.

En cap cas seria acceptable el doble discurs, al que he fet referència, a l’hora de valorar les conseqüències de situacions induïdes que per més que puguin ser criticables, són plenament legals i democràtiques, ens agradin més o menys.

Ara que fa 30 anys de les primeres eleccions democràtiques, crec que és el moment per treballar en millorar el sistema de representació d’acord amb el sentit majoritari de la ciutadania, que ha de poder entendre sense problemes, una gestió vital per la nostra credibilitat política a tots els efectes.

Finalment, és imprescindible que el disseny de com s’hauria de regular la nova situació, hauria de ser fruit del consens de totes les opcions, tal com va ser possible en el seu moment, no treballar en aquesta línia seria buscar més problemes a una situació que solament el diàleg de tots garantirà sortides en positiu. La caiguda de la participació ens ha de servir com una reflexió que ens fan els electors davant d’un tema al que hem de trobar alternatives possibles, evitant, amb tot això, quedar-nos ubicats en un problema per la pròpia incapacitat de saber evolucionar cap a millores imprescindibles amb la credibilitat del nostre marc polític de convivència.

Ara que es pot mirar amb perspectiva, pel pas inexorable del temps, és quan la tasca del President Suárez, se’ns exposa més nítidament, per fer una valoració de la gestió del que va ser el primer cap de govern de la nostra encara jove democràcia.

En aquests dies que celebrem el tercer decenni del que van ser les primeres eleccions lliures a l’Estat Espanyol, és quan les valoracions sobre la persona que les va guanyar, pot tenir un anàlisi fora de partidismes i de competències personals, al trobar-se aquest també fora de la dinàmica política diària.

Certament, crec que és indiscutible que el rigor i la sapiència d’En Suárez , van ser fonamentals pel disseny del marc polític que s’ha desenvolupat als darrers anys, per cert, els millors des de molts punts de vista per tota la societat. La seva capacitat de convenciment, el seu anhel per buscar el que uneix per damunt del que separa, i sobre tot, el seu decidit compromís per oferir a tothom, especialment als que no pensaven com ell, la possibilitat de fer aportacions en positiu, van ser una garantia imprescindible per no excloure a ningú del futur que en aquell moment es començava a dissenyar.

Per altra banda, la seva vocació centrista, moltes vegades atacada per uns i altres, va ser també, en el seu moment, un plantejament que avalava el que la prepotència, no es fes realitat. Per cert, en aquests moments d’enfrontaments i crispació en els que ens trobem, la seva referència hauria de servir-nos a tots per buscar fronts comuns, sense excepcions de ningú, doncs això a ben segur que ens garantiria un èxit imprescindible si no volem tornar a un model de divisió, espero feliçment superat.

La meva col·laboració personal al llarg d’alguns anys amb l’expresident va suposar també conèixer un líder indiscutible que sabia que el progrés del país només seria possible amb la suma de totes les opcions polítiques democràtiques, fent front amb senzillesa a totes les reivindicacions que es van plantejar i donant resposta als fets novedosos que dia a dia superava la jove democràcia.

En el moment que sembla de ben nascuts reconèixer-li el seu treball polític, crec que també seria bo que ningú pretengués “apropiar-se’l” des d’una basant partidista, i per tant, tots els reconeixements que es duran a terme en aquests dies, haurien de fer un esforç per posar clarament de manifest la dificultat de moltes de les decisions que va haver de prendre en tots els sentits, però que estic convençut que suposaven una aposta compromesa pel millor.

Finalment, recordar ara al President Suárez, ha de suposar també l’homenatge a tots aquells que van fer possible les fites aconseguides, algun d’ells com el Vicepresident Fuentes Quintana, artífex tècnic dels Pactes de la Moncloa recentment traspassat o d’altres que ja no són a la primera línia política, però que a ben segur, van conformar l’equip que ara recordem en la figura del seu cap indiscutible.

Els resultats electorals municipals de fa uns dies, han suposat, com sempre, que totes les opcions polítiques han guanyat, si ens atenim a les declaracions de tots els seus líders; no obstant, aquesta lectura clarament partidista, la realitat es un altra de ben transparent, doncs “tots perdem” per què som incapaços d’il·lusionar a més del 50% dels nostres conciutadans a l’hora d’exercir el seu dret a participar democràticament mitjançant l’ús del vot.

Davant del problema que tenim plantejat, moltes han sigut les interpretacions, justificacions i sortides fora de context, que s’han publicitat, però en cap cas, crec que s’és capaç d’analitzar el fons del problema. No pretenc, tampoc, amb aquestes línies tenir cap vareta màgica que trobi les solucions, però a ben segur que la dinàmica que es va encetar, a casa nostra, amb la baixa participació al Referèndum Estatutari i que ha continuat en les dues darreres cites electorals, té moltes variables que s’haurien d’analitzar si no volem “auto expulsar” de la realitat democràtica a una part del país.

A la gran majoria li costa entendre les actuacions polítiques, en temes concrets, com també li és difícil assumir que el model electoral vigent pugui comportar situacions on es doni un pes molt important a les minories, inclusiu condicionant aquestes, legítimament, resultats acaparadors de les opcions majoritàries; per altra banda, no es pot oblidar el pes del sector mediàtic que divideix la societat de manera maniquea, manipulant les informacions en qüestions vitals per la convivència social, i que també s’hauria de preocupar per veure sortides des de la seva basant de poder indiscutible, la credibilitat, per altra banda, de les actuacions polítiques és també un fet difícil d’entendre si no s’és conscient de la necessitat dels “equilibris de poder” en un model democràtic com el que gaudim, per no esmentar la corrupció i la sospita interessada que es manipula en base l’interès partidista de torn, o inclusiu el propi sectarisme d’alguns, que sembla que ja els hi va bé la consolidació de la situació de passotisme democràtic en la que estem instal·lats.

No obstant tots els antecedents, el tema és ben complex, però necessita urgentment respostes creïbles per fer-li front; el cas francès en la consulta Presidencial, amb una participació propera al 90%, és un exemple a seguir, on els candidats van debatre sense límits en repetides ocasions, on el líder guanyador va parlar dels problemes reals encara que això pogués no ser “correcta políticament”, o en tot cas la implicació real de la societat civil que no es va quedar a part, si no que es va implicar posicionant-se, sense perjudicis, crec que és una línia a explorar en positiu.

Finalment, crec que s’ha de agrair als que si van anar a votar, doncs ells també s’han de veure’s implicats en la trobada de solucions que a bon segur només seran resultat de l’esforç conjunt tots, especialment d’una ciutadania que ha de tornar a il·lusionar-se sense reserves, denunciant les mancances i defectes, sabent potenciar amb força alternatives, si calen, en el formulisme electoral que garanteixi resultats molt millors que els ara “lamentats”.