Lluís Badia

En l’acabament de la campanya electoral municipal , moltes són les conseqüències que es poden extreure, independentment del resultat de les mateixes i les seves repercussions pel futur de la ciutat.

Certament, les poques promeses novedoses, els programes difícils de portar a terme, i els compromisos que malauradament seran oblidats a partir del proper dilluns, són només una referència d’uns dies de debat intens per conquerir suports ciutadans per totes les opcions que es presenten.

Aprofundint en temes concrets, un punt que s’ha amagat al llarg de la campanya és el pacte tàcit entre Iniciativa, Esquerra i els Socialistes, per reeditar a la nostra ciutat un tripartit al mateix nivell que el que governa a Catalunya des de fa uns anys, quan la realitat inqüestionable és que l’estratègia d’aquestes opcions es basa fonamentalment en poder unir els seus suports electorals per accedir al poder, obviant els idearis partidistes amb el fi d’obtenir el govern de la ciutat a qualsevol preu. Ja sé que aquesta no és una qüestió criticable com opció de gestió pública, però sí que crec que la referència d’un govern paralitzat capaç d’eliminar a tot el que suposi problemes per la seva viabilitat, inclòs el seu propi President, pot ser un mal presagi per la nostra ciutat.

En l’aspecte programàtic, moltes han sigut les idees i iniciatives ofertades al llarg dels darrers dies, algunes impossibles jurídicament de portar-les a terme, i altres que demostren que en campanya per alguns “tot val”, com l’exemple d’instal·lar una mesquita a la Rambla Nova; la irresponsabilitat de seguir en aquesta línia és una garantia per que el desencís general de la gent avanci encara més que en altres consultes electorals, amb una abstenció que s’anuncia, que si es fa realitat, comença a “fer por”.

Pel que fa als debats electorals, poc em pogut avançar, doncs l’exemple francès d’un cara a cara entre els líders de les opcions majoritàries, no s’ha fet realitat per moltes raons, però especialment, pels dubtes que suposa debatre sense papers, ni assessors dels temes que realment preocupen la gent, i que a ben segur, no són tant mediàtics com els que ens volen vendre; crec que és un greu error per part de tots, no poder discutir obertament, encara que això comporti riscos pels que puguin creure que poden perdre en aquest enfrontament dialèctic.

La campanya, a ben segur, no ha suposat mobilitzar a la gent, i aquest es un fracàs d’entrada per totes les opcions, s’hauria de fer un gran esforç per veure de superar les mancances que ens han portat a aquest “passotisme ciutadà”, segurament justificat, però al que haurà de donar-se-li resposta de manera urgent, si no volem trobar-nos en una dinàmica política que passa absolutament d’una gran part de la població, amb tot els que això representa.

En definitiva, poc de positiu en la campanya, més aviat repetició d’arguments d’uns i els altres, si bé el compromís de la militància de cada partit ha de merèixer un reconeixement per la seva tasca d’implicació on el suport dels seus candidats, i l’esforç del propi teixit social que s’ha implicat en tots els actes de les opcions partidistes sense exclusions per part de ningú.

Poques hores queden per conèixer la sentencia democràtica, especificada en el resultat electoral, i per tant, bons són tots els tipus d’anàlisi previs a l’exercici del dret a triar lliurement, des del meu posicionament el que queda clar és que el nou govern no gaudirà de cap opció amb majoria absoluta i això farà necessari arribar a pactes; arribats aquí solament dues opcions tenen possibilitats clares, CiU amb Aregio – Alcalde o un tripartit que porti a la nostre ciutat un model que per Catalunya ha suposat un pas enrere inqüestionable.