Lluís Badia

L’exemple francès del debat dels líders socialista i conservador és un exemple que sembla ser no serà possible a la nostra ciutat, on el cap socialista sembla no es veu amb capacitat per fer una confrontació de programes i plantejaments de futur amb el líder de CiU.

Estem, per tant , davant de la ratificació repetida dels “primers” dirigents del socialisme a Catalunya, que no accepten el poder debatre amb els seus adversaris, cas de Maragall i Montilla, amb Mas, o ara, a la nostra ciutat, on no es podrà valorar si darrera de la campanya mediàtica, amb suports institucionals de tot tipus, existeix una persona capacitada per discutir, amb arguments, sobre els temes que preocupen a la gent de Tarragona.

El precedent català, que ara es repeteix a la nostra ciutat, no és un model molt acceptable, si realment el que es vol és que la gent participi amb la seva implicació personal, podent valorar a cada dirigent i les seves apostes de disseny futur de la ciutat.

Amagar-se amb “excuses de formulari”, és una mostra de no saber afrontar amb garanties, els grans reptes que sens presenten, i suposa ratificar una forma de fer política apartada de la realitat que demana la ciutadania, que es vol implicar en conèixer no solament els titulars, preparats pels professionals del marketing de cada opció, si no el fons de les propostes i la credibilitat de la seva execució, en els encarregats més importants per fer-les realitat.

Tornant a l’enfrontament dialèctic Sarkozi -Royal, va quedar ben clar que per damunt del suport mediàtic d’un i altre, el que es desprenia era una impotència d’una enfront el compromís de l’altre, que en propostes menys còmodes va saber captivar a la majoria d’electors, que “no passen” amb grans propostes fora de lloc, que queden en paraules, si no que tocant de peus a terra proposava el que realment necessitaven els seus conciutadans que, de manera majoritària, van anar a votar i li van donar el seu suport.

És molt greu renunciar a parlar, quan aquesta és una gestió vital per qualsevol dinàmica política, buscant excuses de tot tipus; esperem que no hagi de repetir-se a la nostra ciutat el “mutisme” del Govern de Catalunya, preocupat fonamentalment en no dir res per no equivocar-se o que “s’enfadin” els de Madrid, és una clara dinàmica de renunciar al lideratge de ciutat, això sí, amb un únic objectiu de tornar al poder sigui al cost que sigui, instal·lant una forma de fer des de la mediocritat d’aquells que no parlen, no per què no volen, si no, pot ser, per què no en saben més.