Lluís Badia

La passada setmana deia el President del Govern, que l’economia espanyola mai havia estat tant bé i, que, a més això, es reflectia a la pròpia societat que en gaudia a tots els nivells; no obstant les “triomfals declaracions”, només passades unes hores, la Ministra de Sanitat, contestant-me a una pregunta en la sessió de control al Govern al Senat, manifestava que més del 40% de les famílies espanyoles tenen dificultats per arribar a final de mes; certament la contradicció és molt greu i la descoordinació governamental molt perillosa, doncs tot pot ser el preludi d’una forma de fer política que posa la credibilitat de les declaracions i compromisos sota mínims.

És cert que la macroeconomia té unes bones perspectives, i als darrers anys han suposat una etapa positiva per tots els països occidentals, no obstant, la realitat posa de manifest que el futur és complicat. Si ens posem en la situació de la majoria de la gent, es veu que cada cop la pressió econòmica li suposa, increment del preu de l’hipoteca que paga, la pujada del cost dels serveis i bens bàsics, i malauradament, una falta d’adequació de la seva renda salarial que es veu congelada des de fa temps.

Estem per tant davant d’una “miopia“, interessada o no, que és capaç de “vendre” i explicar arguments diferents segons qui sigui el públic que escolta el “discurs de torn”, i aquest és un model de fer política que pot tenir èxits en un primer moment, però que està condemnat, a mitjà i llarg termini, al desencís generalitzat i l’abstenció incontrolada.

A més “l’afició” per aquesta dinàmica d’estratègia política, arriba a cotes insospitades quan s’obren les campanyes electorals, on tot són “promeses” que en cap cas tenen el seu suport pressupostari de viabilitat, ni tampoc han sigut analitzades en base a un examen de prioritats de costos, via impostos, pels suposadament beneficiaris dels compromisos que s’assoleixen.

No és de rebut que s’aprofundeixi en aquesta línia d’actuació, i si realment el tema social va per on manté la responsable de sanitat, més que pel que diu el President del Govern, crec que seria convenient que es fes un esforç per explicar la situació de manera transparent i aparcant la demagògia tàctica de la pròpia dinàmica electoral en portes.

Certament, en política és molt important el que es diu, i darrerament estem començant a acostumar-nos a les “mentires” o “veritats a mitges”, que a més som capaços d’autojustificar sense cap complex; entenc que aquesta dinàmica es pot mantenir per alguns en determinats aspectes identitaris, però no es acceptable per ningú quan es parla de temes tant importants com la viabilitat econòmica de les famílies, on el “números” han de ser ben clars d’entrada, perquè tots sapiguem quines són les previsions reals d’una economia amb una “façana envejable” però amb un rerafons més difícil del que ens venen.

Ja sé que el fàcil és parlar del positiu i del que es farà, però no es pot oblidar quines limitacions tenim i com serà possible arribar als objectius de millora del nostra estat de benestar, amenaçat, ens agradi o no, per variables de tot ordre, en un món globalitzat i interdependent, no explicar-ho de manera transparent, si no buscant temes retòrics per justificar situacions complicades, és un canvi que només ens porta a “estimbar-nos” en l’avenc de l’evidència que no es pot manipular encara que s’intenti.

Després dels resultats negatius del balanç d’accidents de circulació del darrer “pont” de Setmana Santa, moltes són les opinions sobre l’eficàcia del vigent “Carnet per Punts”, especialment negatives pels que podríem pensar que això ho solucionava tot, i ara, vistos els suposats efectes, es permeten posar en dubte la seva eficàcia.

Malauradament, aquests punts de vista, respectables però en cap cas compartits, crec que s’ha d’aprofundir més en el tema per marcar una opinió fiable i una valoració objectiva de la norma en marxa; així si s’analitzen els resultats, la primera evidència és que pràcticament tres quartes parts dels morts al llarg d’aquest dies van ser provocats per accidents en carreteres de doble sentit, el que posa de manifest que independentment de la nova dinàmica legislativa el cert és que una part important de la responsabilitat s’ha d’imputar a les infraestructures amb tot el que això comporta de solucions eficaces a curt termini.

Per altra banda es fa referència a la velocitat dels vehicles accidentats que també és una qüestió molt important, fent-se manifestacions respecte a futures accions per limitar-la, al·legant, inclusiu, la necessitat de trobar una millor celeritat administrativa a l’hora de notificar les sancions pertinents i la pèrdua conseqüent dels punts.

Crec que tot mereix un estudi sensat i sense preses, doncs la seguretat vial constitueix un tema fonamental de la nostra pròpia convivència, a on la mobilitat és part decisiva a l’hora d’exercir el nostre dret a moure’ns sense limitacions; és imprescindible analitzar el fons del problema que passa pels vehicles i les infraestructures, però també per la pròpia autoresponsabilitat personal del conductors, i és aquí a on crec que les mesures fins ara no han aconseguit les fites propostes.

No podem plantejar un “carnet per punts” exclusivament com una amenaça pels conductors, o com una obsessió de l’administració per obtenir ingressos, com algú a pogut dir, és imprescindible que veiem la norma com una racionalització de la nostra forma de conduir que en cap cas pot ser individualista, i també canalitzant la solució al problema, no exclusivament des de un punt de vista coercitiu si no més aviat de cooperació entre tots, doncs els resultats ens afecten directament com a societat i per tant, no existeix sortida sense la implicació responsable del propis conductors.

Tampoc és recomanable oblidar-nos de les infraestructures que tenim, i també aquí s’haurà de fer un esforç pressupostari urgent, no val exclusivament en posar un nou radar, el millor es arranjar la carretera per que desaparegui el perill manifest, per tant, seria de vital importància fer un esforç en les properes comptes públiques per atacar aquesta variable de manera decidida.

En definitiva, estem davant d’un parany que hem de saber superar o al menys minorar per arribar a nivells semblants a altres països del nostre entorn; estic convençut que el nou “carnet per punts” ha suposat un pas més per treballar en la línia constructiva, però és també inapel·lable que aquesta no representa la solució definitiva, doncs en calen de moltes altres, que van des de la millores de les pròpies infraestructures viàries fins el compromís personal que com ciutadans ens hem de dotar, per sobre de la capacitat repressora de l’Administració, que té una part de responsabilitat però en cap cas l’única.

Amb la celebració de les properes eleccions municipals es donarà veu a la gent per que valori el que han sigut els darrers quatre anys de gestió política als nostres Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions, amb tot el que això comporta de possibilitat de canvis d’opcions o ratificació dels mateixos al front de les institucions més properes als ciutadans.

No obstant l’examen, que afectarà al període de la legislatura, no es pot oblidar que molts ajuntaments emblemàtics del país tenen el mateix govern des de fa quasi trenta anys amb tot el que això suposa de bo i negatiu; no obstant en aquest moment no s’escolten les imputacions que es feien al President Pujol i Convergència i Unió en el debat electoral per la seva llarga presència al front de la Generalitat de Catalunya per part de determinades opcions ara més aviat “calladetes al respecte”.

És sorprenent com els “discursos” partidistes d’alguns, canviants segons convingui, deixant ara aparcat el seu model de comunicació, lloant les avantatges de renovació del govern del país que es publicitaven en el seu moment, canviant en aquesta nova situació per altres arguments ben diferents; tot fent-ho per part dels mateixos personatges que tant lis fa parlar d’una cosa com d’una altra .

Estem instal·lats en una permanent “amnèsia selectiva” a l’hora de valorar els arguments polítics, en funció de l’interès particular de cada cas i cada moment, és més, el que era dolent abans ara es converteix amb èxit garantit sense cap rubor; crec que aquesta línia d’actuació no és, en cap cas, lògica i seria convenient que féssim balanç del que es diu; sobre tot, que es pugues demanar les responsabilitats que fossin necessàries per evitar aquest doble llenguatge que el que reflecteix és un menyspreu absolut per la ciutadania, buscant la confusió dels missatges a oferir segons l’interès partidiste particular de cada moment.

És cert que la presència llarga al poder comporta “riscos”, però també és evident que en tot cas qui ha de valorar aquesta possibilitat negativa són els electors i per tant, la legitimitat no pot condicionar-se en funció dels anys que s’està al poder, si no en base a la valoració de la tasca feta per part de la ciutadania, que és qui posa i treu els governants.

La dinàmica electoral en portes, a bon segur, posarà en discussió programes i projectes de futur, però també valorarà altres aspectes com la gestió feta, i certament serà bo que també es puguin examinar continuïtats o renovacions, enteses en el seu més ampli aspecte; però en la meva opinió, seria bo que també fóssim capaços de comparar models de gestió pública a l’hora d’escollir, especialment pel que fa a formules que ens han de servir per afrontar el futur amb garanties. Està bé el debat identitari de ciutat, de poble, de país o de nació, però això no ha d’amagar el poder discutir dels temes que ens afecten directament, impostos – serveis públics – educació – justícia – immigració – seguretat – habitatge – feina – etc…, i les maneres que ens proposen de gestionar-ho.

No seria bo que la “campanya” es limites als grans temes “macrociutadans” i deixes de costat com ens afectarà la pujada dels rebuts de llum, telèfon, gas o l’autobus; l’increment dels tipus d’interès, la distribució dels pressupostos municipals i la seva implicació respecte de mancances territorials concretes; en definitiva s’entres clarament en la preocupació “micropersonal” per cercar les alternatives a implementar en el propers mesos.

Amb la proposta de canvi de govern formulada per ERC als darrers dies, crec que es posa, malauradament, de manifest, un allunyament de la classe política respecte de la realitat dels temes que preocupen a la gent. Certament la desestabilització malintencionada dels republicans posant a debat un tema sense cap voluntat d’aprofundir el mateix, i jugant exclusivament en base la seva estratègia política partidista per damunt dels interessos generals, és un mal preludi pel nou Govern de la Generalitat que torna a la situació d’inestabilitat permanent de l’època Maragall.

No obstant l’anterior, el greu del tema, és que aquest model de fer política, per part d’alguns, obvia els temes que realment preocupen a la gent, la sanitat, les infraestructures, la política social, la formació, la immigració, l’endeutament familiar, la inestabilitat i accidentalitat laboral, etc., i per tant crec que s’hauria de fer un esforç per centrar el debat dels punts que realment són prioritaris per la gent, si no volem que la ciutadania s’aparti de la política per que la gestió pública s’allunya d’ells.

L’exemple de fa uns dies, a on la societat civil catalana es posicionava en un tema tant important con les infraestructures del país, i especialment pel que fa al futur del principal ens Aeriportuari de casa nostra, ha suposat un “toc d’atenció “ que no pot passar inadvertit per la classe política que haurà de fer un esforç per reconduir la seva actuació a l’hora de dissenyar les prioritats que el país té plantejades.

La necessitat de parlar dels problemes que ens afecten o que ens afectaran, a la majoria, a curt termini, hauria de ser una prioritat ineludible; així, baixar a la crua realitat també de les petites preocupacions i la seva incidència en el debat quotidià dels nostres conciutadans ha de tornar ser fonamental si volem incorporar a la política als que avui es consideren exclosos per falta de respecte als seus legítims interessos.

Certament, la política irreal no hauria de consolidar-se sota cap concepte, si no volem caure en un parany que suposi incrementar l’abstencionisme electoral i posar en perill el model democràtic que tant a costat assolir. Donar respostes als problemes és fonamental, i a bon segur que en ocasions les sortides són complicades i difícils d’explicar, però és vital no defallir en garantir el treball de tots per gestionar un panorama de futur que en cap cas serà ni fàcil, ni obtindrà aplaudiments d’agraïment espontanis; és imprescindible fer la pedagogia d’explicar la feina que s’ha de fer i treballar plegats, cadascú des del seu posicionament ideològic, però ben centrats en el que esperen els nostres conciutadans i la seva articulació social participativa, a part de la política.

Optar per una tasca pública exclusivament de caire identitari, que oblida a les persones i les seves dubtes, pors, prioritats, anhels o desitjos, és un mal camí per continuar-hi; crec que és el moment de la reflexió de tot això per saber oferir les respostes que es requereixen, amb garanties d’èxit futur i sobre la base de la valoració de les possibles conseqüències d’una dinàmica que pot deixar-nos instal•lats en la divisió social i la incapacitat per resoldre les urgències planejades.