Lluís Badia

Lamentablement, el nivell de desacord entre les primeres opcions polítiques de l’Estat suposa posicionar el model de convivència en una fase d’enfrontament i discussió que no es limita als actors polítics, si no que comença a arribar a la pròpia societat, que es veu pressionada en uns debats en que tots estem d’acord en el fons però on es discrepa escandalosament en el camí a recórrer per arribar-hi.

No pot ser de rebut la contínua dinàmica de desqualificació entre uns i altres en molts dels temes que ens afecten directament en la nostra vida diària, i per tant, crec que és important que es puguin fer reflexions personals davant d’un panorama que, estic convençut, té altres respostes que les de socialistes i populars, i en aquesta línia va el meu posicionament.

Ja sé que el fàcil és apuntar-se als “discursos” dels grups majoritaris, però des d’una mentalitat oberta, que busca el que uneix per damunt del que separa, crec que és necessari abordar fredament els punts polèmics que tenim plantejats en temes com el terrorisme, la immigració, la seguretat ciutadana, la crisis de credibilitat de la justícia, el desenvolupament del nou Estatut, etc. És necessari, per tant, donar una resposta unitària per fer front al terrorisme, i així l’acord signat a finals de l’any 2000 entre els partits majoritaris a nivell d’Estat que avui ha quedat “destrossat”, “Pacte per les llibertats i contra el terrorisme”, hauria de fer reconsiderar la necessitat de tornar al diàleg transparent i franc, no solament pels signants, si no per totes les opcions parlamentàries, buscant donar resposta a l’anhel de pau que tots subscrivim.

En l’apartat immigratori és vital que els governs de torn parlin clarament del fenomen i les seves repercussions, especialment si les perspectives de caire econòmic ens posicionen en un marc no tant optimista com el que gaudim avui, remarcant clarament el que suposa una societat on drets i deures són fonamentals per dissenyar un futur viable i sostenible socialment.

Pel que fa a la seguretat ciutadana, hem de saber donar respostes creïbles i eficaces des de la legalitat, mitjançant els tràmits legislatius que comportin les modificacions urgents que siguin necessàries, però també amb una tasca efectiva dels cossos i forces de seguretat per una part, i una dinàmica judicial que faci caure tot el pes de la llei sobre aquells que transgredeixen la legalitat sense cap rubor.

Finalment, en relació a l’Estatut de Catalunya de 2006, no es pot oblidar sota cap concepte que el mateix constitueix una llei de caràcter orgànic, aprovada plebiscitàriament i majoritàriament pel poble de Catalunya, per tant, no seria políticament correcte segons quines consideracions d’ordre jurídic es puguin produir, però el que seria més greu és que el seu desenvolupament des del govern de Catalunya no fos executat des d’una visió exclusivament catalana i en cap cas vist des de “Madrid” per molt que el PSOE pressioni.

Em sembla imprescindible i inajornable treballar plegats per superar la crispació; qualsevol altre via, d’entrada, suposarà aprofundir, encara més, en la discussió social, potenciar l’abstencionisme i sobre tot endegar un nou model democràtic on la lleialtat entre els representants polítics es trobi aparcada, amb un interès particular de prioritzar, per part d’alguns, l’enfrontament com a formula per conquerir suports electorals; com dinàmica estratègica vital.

El futur no pot seguir passant per la desconfiança, com norma de debat, si no que ha de retornar el diàleg i consens, si volem fer front amb garanties d’èxit, als paranys que se’ns plantejaran els propers mesos, no fer-ho és un suposat “luxe” que no ens podem permetre.