Lluís Badia

La darrera campanya electoral a Catalunya va tenir un tema important de debat al llarg de la mateixa, la reordenació de l’impost de successions i la seva equiparació al model d’altres comunitats autònomes de l’Estat Espanyol.

Certament, molts van ser els debats i les confrontacions dialèctiques en un tema que afecta sobre tot als més dèbils, per molt que per part d’alguns es vulgui “vendre” el contrari, ja que són aquestos els que es veuen en la incapacitat de poder implementar un disseny fiscal que els permeti optar per les alternatives més favorables en la liquidació de la càrrega impositiva successòria.

Davant del problema plantejat, el cert és que objectivament els ciutadans de Catalunya paguen molt més que els que viuen en altres territoris de l’Estat, on pràcticament aquest impost s’ha reduït a la mínima expressió. A la discussió electoral, Convergència i Unió va defensar la necessitat de buscar un nou disseny de l’impost per adequar-lo a una realitat inapel•lable, com és buscar que els hereus no es vegin obligats a afrontar grans despeses en el traspàs d’un patrimoni guanyat pels seus causants a costa d’esforç i sacrifici al llarg de molts anys.

El tema pot ser polèmic i fàcil per buscar-hi la típica demagògia de l’afavoriment dels més rics, però la realitat demostra que en tot cas aquesta és una reivindicació que afecta a milers de ciutadans, no precisament de classe alta i adinerada. El posicionament del grups al Govern de Catalunya al llarg de la contesa electoral va ser de criticar a CiU, rebutjant la proposta que consideraven “classista”; no obstant, passats només uns mesos, ens trobem que la política comparativa posa de manifest la necessitat de regular el tema buscant donar resposta a una reivindicació imprescindible i legítima, qüestió que ara també assumeix el govern, encara que sigui amb retard.

Estem per tant, davant d’un executiu a Catalunya, que com en altres temes, va a roda dels esdeveniments, sense saber dissenyar les solucions a les estratègies de futur que el país reclama, més preocupada pels seus problemes interiors de govern que per oferir als catalans propostes i respostes als problemes reals que té plantejats, situacions repetitives en molts temes, són consideracions inapel•lables que necessiten un canvi de prioritats en els punts plantejats, si no volem que els mateixos “ens sobrepassin”.

La situació econòmica pràctica, que afecta a la gent normal, a part de la gran macroeconomia, suposa situacions clares, com la pujada del tipus d’interès, la multiplicitat de deslocalitzacions empresarials, la precarietat laboral, la crisis de la sanitat pública per falta d’inversió, o la pèrdua de credibilitat als serveis públics, etc., i sembla que les prioritats són altres; per tant, al igual que en el tema successori, és vital fixar un nou model de gestió, sent urgent que l’executiu del President Montilla passi d’una vegada de les paraules als fets, i comenci a afrontar amb serietat una situació menys positiva que la que ens venen els mitjans “oficials”.

No és de rebut que Catalunya segueixi pagant més impostos, més pels seus serveis, més per la seves opcions viàries, més en definitiva que altres territoris de l’Estat; esperem que l’Estatut de 2.006 i l’acció del Govern suposin el primer pas als que hauran de seguir d’altres que facin realitat l’anhel de ser solidaris, però en cap cas, no exclusivament “pagans”.