Lluís Badia

Lamentablement, el nivell de desacord entre les primeres opcions polítiques de l’Estat suposa posicionar el model de convivència en una fase d’enfrontament i discussió que no es limita als actors polítics, si no que comença a arribar a la pròpia societat, que es veu pressionada en uns debats en que tots estem d’acord en el fons però on es discrepa escandalosament en el camí a recórrer per arribar-hi.

No pot ser de rebut la contínua dinàmica de desqualificació entre uns i altres en molts dels temes que ens afecten directament en la nostra vida diària, i per tant, crec que és important que es puguin fer reflexions personals davant d’un panorama que, estic convençut, té altres respostes que les de socialistes i populars, i en aquesta línia va el meu posicionament.

Ja sé que el fàcil és apuntar-se als “discursos” dels grups majoritaris, però des d’una mentalitat oberta, que busca el que uneix per damunt del que separa, crec que és necessari abordar fredament els punts polèmics que tenim plantejats en temes com el terrorisme, la immigració, la seguretat ciutadana, la crisis de credibilitat de la justícia, el desenvolupament del nou Estatut, etc. És necessari, per tant, donar una resposta unitària per fer front al terrorisme, i així l’acord signat a finals de l’any 2000 entre els partits majoritaris a nivell d’Estat que avui ha quedat “destrossat”, “Pacte per les llibertats i contra el terrorisme”, hauria de fer reconsiderar la necessitat de tornar al diàleg transparent i franc, no solament pels signants, si no per totes les opcions parlamentàries, buscant donar resposta a l’anhel de pau que tots subscrivim.

En l’apartat immigratori és vital que els governs de torn parlin clarament del fenomen i les seves repercussions, especialment si les perspectives de caire econòmic ens posicionen en un marc no tant optimista com el que gaudim avui, remarcant clarament el que suposa una societat on drets i deures són fonamentals per dissenyar un futur viable i sostenible socialment.

Pel que fa a la seguretat ciutadana, hem de saber donar respostes creïbles i eficaces des de la legalitat, mitjançant els tràmits legislatius que comportin les modificacions urgents que siguin necessàries, però també amb una tasca efectiva dels cossos i forces de seguretat per una part, i una dinàmica judicial que faci caure tot el pes de la llei sobre aquells que transgredeixen la legalitat sense cap rubor.

Finalment, en relació a l’Estatut de Catalunya de 2006, no es pot oblidar sota cap concepte que el mateix constitueix una llei de caràcter orgànic, aprovada plebiscitàriament i majoritàriament pel poble de Catalunya, per tant, no seria políticament correcte segons quines consideracions d’ordre jurídic es puguin produir, però el que seria més greu és que el seu desenvolupament des del govern de Catalunya no fos executat des d’una visió exclusivament catalana i en cap cas vist des de “Madrid” per molt que el PSOE pressioni.

Em sembla imprescindible i inajornable treballar plegats per superar la crispació; qualsevol altre via, d’entrada, suposarà aprofundir, encara més, en la discussió social, potenciar l’abstencionisme i sobre tot endegar un nou model democràtic on la lleialtat entre els representants polítics es trobi aparcada, amb un interès particular de prioritzar, per part d’alguns, l’enfrontament com a formula per conquerir suports electorals; com dinàmica estratègica vital.

El futur no pot seguir passant per la desconfiança, com norma de debat, si no que ha de retornar el diàleg i consens, si volem fer front amb garanties d’èxit, als paranys que se’ns plantejaran els propers mesos, no fer-ho és un suposat “luxe” que no ens podem permetre.

La darrera campanya electoral a Catalunya va tenir un tema important de debat al llarg de la mateixa, la reordenació de l’impost de successions i la seva equiparació al model d’altres comunitats autònomes de l’Estat Espanyol.

Certament, molts van ser els debats i les confrontacions dialèctiques en un tema que afecta sobre tot als més dèbils, per molt que per part d’alguns es vulgui “vendre” el contrari, ja que són aquestos els que es veuen en la incapacitat de poder implementar un disseny fiscal que els permeti optar per les alternatives més favorables en la liquidació de la càrrega impositiva successòria.

Davant del problema plantejat, el cert és que objectivament els ciutadans de Catalunya paguen molt més que els que viuen en altres territoris de l’Estat, on pràcticament aquest impost s’ha reduït a la mínima expressió. A la discussió electoral, Convergència i Unió va defensar la necessitat de buscar un nou disseny de l’impost per adequar-lo a una realitat inapel•lable, com és buscar que els hereus no es vegin obligats a afrontar grans despeses en el traspàs d’un patrimoni guanyat pels seus causants a costa d’esforç i sacrifici al llarg de molts anys.

El tema pot ser polèmic i fàcil per buscar-hi la típica demagògia de l’afavoriment dels més rics, però la realitat demostra que en tot cas aquesta és una reivindicació que afecta a milers de ciutadans, no precisament de classe alta i adinerada. El posicionament del grups al Govern de Catalunya al llarg de la contesa electoral va ser de criticar a CiU, rebutjant la proposta que consideraven “classista”; no obstant, passats només uns mesos, ens trobem que la política comparativa posa de manifest la necessitat de regular el tema buscant donar resposta a una reivindicació imprescindible i legítima, qüestió que ara també assumeix el govern, encara que sigui amb retard.

Estem per tant, davant d’un executiu a Catalunya, que com en altres temes, va a roda dels esdeveniments, sense saber dissenyar les solucions a les estratègies de futur que el país reclama, més preocupada pels seus problemes interiors de govern que per oferir als catalans propostes i respostes als problemes reals que té plantejats, situacions repetitives en molts temes, són consideracions inapel•lables que necessiten un canvi de prioritats en els punts plantejats, si no volem que els mateixos “ens sobrepassin”.

La situació econòmica pràctica, que afecta a la gent normal, a part de la gran macroeconomia, suposa situacions clares, com la pujada del tipus d’interès, la multiplicitat de deslocalitzacions empresarials, la precarietat laboral, la crisis de la sanitat pública per falta d’inversió, o la pèrdua de credibilitat als serveis públics, etc., i sembla que les prioritats són altres; per tant, al igual que en el tema successori, és vital fixar un nou model de gestió, sent urgent que l’executiu del President Montilla passi d’una vegada de les paraules als fets, i comenci a afrontar amb serietat una situació menys positiva que la que ens venen els mitjans “oficials”.

No és de rebut que Catalunya segueixi pagant més impostos, més pels seus serveis, més per la seves opcions viàries, més en definitiva que altres territoris de l’Estat; esperem que l’Estatut de 2.006 i l’acció del Govern suposin el primer pas als que hauran de seguir d’altres que facin realitat l’anhel de ser solidaris, però en cap cas, no exclusivament “pagans”.