Lluís Badia

Exemples evidents com la situació financera de determinats Ajuntaments, la prefallida de referències socials com la Cooperativa de l’Aldea o d’entitats financeres ben conegudes, per no esmentar l’endeutament sense límit de moltes Institucions, inclusiu a nivell autonòmic com d’Estat, són un model massa assentat a la nostra societat els darrers anys, que han desembocat en la situació crítica que a tothom envolta.

Certament el tema és tant preocupant que en masses ocasions oblidem la gènesis de tot el que ha comportat el marc vigent, buscant en moltes ocasiones culpables de la situació, més en funció del discurs “polític” conjuntural, que d’un anàlisi de la realitat objectiva que suposarà la necessitat de fer esforços molt durs en els propers anys, “ens agradi o no”, i el que és més clar, “mani qui mani”.

Malgrat l’evidència del problema, el que també seria bo és reflexionar sobre els responsables directes, de moltes de les decisions, fora de tota lògica, que s’han anat prenent en els anys de bonança, fruit d’una gestió, que segurament, no era de mala fe en la seva majoria, però que constitueix, per sí mateixa, una manifesta incompetència i falta de seny inapel•lable.

L’exemple d’Ajuntaments super endeutats, que no poden assumir, sota cap formula, mínimament realista, una viabilitat de futur, posa sobre la taula una tasca molt negativa que ara recaurà de manera clara sobre una ciutadania que es veu impotent i sense resposta davant les dades que van sorgint. La singularitat de la Cooperativa ebrenca amb una feina directiva sota dubtes, és un altre fet sense precedents amb unes conseqüències directes pels socis, als que els hi serà complicat recuperar les seves posicions d’estalvi. També, la funesta direcció de entitats d’Estalvi, amb un passotisme il•limitat del seu ens regulador, el Banc d’Espanya, ja han suposat greus perjudicis per gran part dels seus estalviadors, malgrat les ingents campanyes mediàtiques, per “tapar” al màxim el desgavell produït. El tema del deute de l’Estat “amagat” intencionadament pel govern sortint, qüestió repetida també a nivell català en el seu moment entre el tripartit i el nou govern Mas, son fets també emblemàtics d’una manera de fer, fruit d’una manera d’actuar a on tot valia. Be, crec que totes aquestes situacions, posen de manifest una situació que ara toca reconduir, des del seny i sabent trobar els consensos que calguin, per fer-ho amb la màxima transparència i donant totes les explicacions necessàries a una societat cada cop més farta de grans discursos però de cap missatge positivista.

És evident que el marc en que ens movem, pot quedar limitat, per interès d’alguns, en una confrontació de caire exclusivament polític, cosa que sembla volen els que avui son a l’oposició, que amb un missatge manipulat, enviant un discurs, que busca fer culpables de tot als que els darrers anys han estat a l’oposició, com responsables d’arreglar el desgavell des d’una actuació fixada exclusivament en el posicionament ideològic, i segurament puc acceptar, inclusiu, una part de raó per determinades actuacions, però el que no es de rebut és deixar de costat la responsabilitat d’aquells que ens han portat a la situació actual i que en ocasions, ara, es posen al front de la crítica ciutadana, amb un atac d’amnèsia aclaparador.

Segurament ens manca més informació objectiva de tot el que “toca fer”, però també noto a faltar “assumir responsabilitats” per part d’aquells que ens han portat al marc avui vigent; la gent assumeix que hem de “fer sacrificis”, però el que no entén és l’existència, encara, de determinades “prebendes “, ni que els màxims responsables de tot això puguin quedar “impunes” per una manera de fer desastrosa.

Avui patim una mala gestió, com sofrim el mal govern d’alguns, l’exemple d’Ajuntaments que han fet bé la feina i altres que han hipotecat al seus veïns de per vida, hauria de ser el marc per endegar les iniciatives de consens necessari per superar una situació que se’ns pot portar a tots per davant.

La pèrdua de memòria és un fet massa estès per la classe política que, acostuma a oblidar amb molta celeritat el que ha dit en determinades situacions, per modificar, sense cap rubor, l’opinió expressada en funció de la situació conjuntural de cada moment.

Certament, les darreres setmanes, ens porten a un exercici d’amnèsia per part del govern de l’Estat front Catalunya, oblidant “interessadament” que és aquesta nacionalitat, l’única que ha endegat autèntiques decisions per fer front a la situació crítica que ens envolta, malgrat el cost social que això ha pogut suposar per un govern català que ha heretat una situació gravíssima de les finances públiques, per una gestió negativa dels tripartits en el govern, al llarg de dues legislatures.

Davant la situació esmentada, la visió de Madrid sembla que sigui exigir encara més a Catalunya, això sí, obviant les obligacions financeres incomplertes, per uns i altres, socialistes i populars, a l’hora de fer front “als pagaments” contemplats en l’Estatut vigent, per cert, llei a tots els efectes.

Tot el panorama exposat comporta per sí mateix importants moviments d’ordre polític, especialment per l’opció majoritària del país, que es veu abocada a prendre decisions d’autodefensa si no vol veure Catalunya en un precipici insalvable. L’esmentat posicionament comporta greus crítiques des de l’Estat, i fins i tot “amenaces velades”, doncs no es vol entendre la situació de manera objectiva, si no que es segueix en una lectura política exclusiva a tots els efectes.

Seria aconsellable als que ara es manifesten en contra de l’opció escollida per CiU, a l’hora de donar suport als Pressupostos Generals de l’Estat, que analitzessin determinades qüestions que suposen un greuge per la ciutadania catalana per damunt de qualsevol lectura exclusivament de caire partidista; així, fets com la nul•la inversió ferroviària i viària a Catalunya, especialment pel que fa a rodalies, RENFE, des de fa molts anys; l’existència acaparadora de peatges, entesa més com un càstig que com un fet necessari; la inexistència de voluntat política per endegar el que es coneix com Corredor del Mediterrani; les subvencions indiscriminades en perjudici directe cap aquí; o per què no esmentar el ofegament que suposa no complir amb les obligacions financeres; son fets que comporten directament l’increment d’una opció cada cop més recelosa d’Espanya i que desemboca en un clar augment de l’independentisme a tots els efectes.

La manca de seny per part dels que avui dirigeixen, amb majoria absoluta, el futur, no pot seguir apostant per una línia d’enfrontament, com la que sembla que festeja una part de la seva pròpia opció política i, en tot cas, no estaria de més anar per una objectivitat, massa anul•lada, en determinades decisions executives, legítimes, però sense cap suport social necessari que, a més, només serien possibles amb una clara opció per explicar totes les possibilitats plantejades en cada moment.

No és de rebut el pressupost que ha imposat el centralisme representat pel Partit Popular, que no ha tingut en compte determinades realitats, per tant, seria aconsellable per tots, repensar el que s’ha de fer més en funció de l’interès general del país que de la conjuntura puntual del moment, si realment no es vol que l’amnèsia passi de ser temporal a incurable, amb tot el que això pot comportar en un marc d’insatisfacció social cada cop més arrelat i, evidentment, aquesta no seria la línia aconsellable ni pels d’allà ni pels d’aquí.

Les darreres noves de caire internacional, han posat de manifest la greu baixada de prestigi de l’Estat Espanyol a nivell internacional, fets evidents com l’expropiació d’una part de la petroliera de referència per part del Govern argentí, l’anecdòtica limitació fronterera pels ciutadans del Regne d’Espanya a l’hora d’entrar al Brasil, la pròpia falta de suport internacional en el tema de Respsol – YPF, la pressió indirecta de la política agrària europea, que ha deixat la nostra industria primària i pesquera sota mínims, etc., son evidències de que les coses són ben complicades, no sols en el marc financer, si no també en el prestigi global del país.

La manca de credibilitat, cada cop més manifesta, queda lluny dels anhels d’aquell president de govern, amb una nefasta gestió i amb una nul•la visió, que ens col•locava per davant de Itàlia i França.

Davant el panorama exposat, que pot acceptar matisos, però que en el fons, ens agradi o no, és un fet objectiu, crec que s’exigeixen de manera urgent actuacions de futur com la necessitat de reordenar els mercats interiors, el sanejament de les finances públiques, la clarificació de l’espai bancari, per no parlar de la necessària reordenació de les pròpies administracions en totes les seves vessants; ara bé, això no pot ser producte de l’aplicació d’una majoria absoluta governamental, legítima, però que en cap cas pot pensar-se que té el monopoli absolut de les decisions.

El model vigent posa de manifest, dades que s’hauran de tenir en compte per part de tots els que tenen quelcom a dir, així la precària situació energètica, la inexistència d’una capacitat industrial fiable, fora del turisme; la falta de productivitat de la nostra economia a l’hora de poder competir amb altres, fins i tot, la pròpia evidència d’un sector financer, on cada cop és més difícil conèixer tota la seva realitat, son fets inapel•lables. Per no esmentar la nul•la conscienciació, voluntària o induïda, d’una societat desinformada que sembla que no vulgui saber el que està succeint.

Certament la situació exposada no podrà superar-se si no existeix un principi d’acord sobre mínims, que avui sembla molt difícil de produir-se i, per tant, si l’opció triada per uns i altres, és l’enfrontament, segurament el nostre empobriment de futur, serà de llarg termini, per molt que pugui satisfer a tots el fet d’imposar uns criteris que només seran positius si són producte del pacte; qüestió a part, les lluites pels rèdits electorals que en el marc actual haurien de quedar aparcades.

Ja sé que és difícil justificar moltes actuacions, i que són molt legítimes la majoria de les reivindicacions socials, però l’evidència ens col•loca a tots davant d’un marc devastador, a ningú se li escapa que no existeix cap model econòmic possible fora de l’economia de mercat que, amb les seves greus mancances, ens ha permès créixer i millorar el nostre model de benestar; per tant, a què esperem per fer els pactes que calguin, amb la màxima informació, i buscar unes vies que permetin avançar cap a un futur millor que el nostre present.

La complexitat previsible de les properes setmanes, amb un executiu refermat en els seus posicionaments i una societat civil “en peu de guerra”, no ens augura cap optimisme a l’hora de trobar sortides possibles, esperem que tots pensin a on ens trobarem amb els seus posicionaments particulars i que un cop més el seny torni on toca.

En la majoria d’ocasions, per no dir en quasi la seva totalitat, les decisions preses per les diferents administracions tenen tots els requisits per haver estat emprades dintre de la normativa legal vigent; malauradament aquesta formula ha sobrepassat masses vegades el que hauria de constituir la seva eficàcia a tots els efectes. És evident que no poden ser tractades com il•legals moltes iniciatives públiques que, per descomptat, gaudiran de tots els requisits formals, una altre cosa és que les mateixes per si, eren fora de la lògica a l’hora de valorar la seva rendibilitat futura i la seva pervivència en el temps.

Exemples esperpèntics, com aeroports sense passatgers ni avions, infraestructures desertes d’usuaris, tant d’ordre ferroviari com vial, per no esmentar macroentelequies, de serveis inassumibles pels seus costos del dia a dia, son evidències d’una manera de fer que complia amb els controls legals, però que en cap cas entrava en el fons de l’oportunitat de les despeses, guiades fonamentalment per una lectura exclusivament electoral o de “política de campanar” sense ser conscients que es jugava amb el patrimoni de tots, pensant que el finançament era un tema menor i perfectament controlable a mig i llarg termini.

És evident que poc es pot fer contra els irresponsables que van optar per aquesta línia de gestió pública, obviant els pressupostos a l’hora de prendre les seves decisions, pensant que els diners públics no tenien límits i que arribat el moment, sempre existiria algú per fer-hi front. Ara be, en el moment actual, on es veu clarament quines han estat les actuacions fetes, crec que sí s’ha d’obrir la via per afegir a la legislació al respecte, altres conceptes que evitin la repetició d’una manera de fer fora de la lògica moral.

Crec imprescindible parlar a l’hora d’endegar les iniciatives públiques de tot tipus, d’un concepte determinat, l’oportunitat de les decisions de despesa, com una gestió que hauria de comportar variables bàsiques, com d’on venen els diners?, com és el projecte que es vol desenvolupar?, i en quin termini està previst el seu acabament?, delimitant clarament el cost, als efectes de no sobrepassar el resultat final de la inversió que “no es pot disparar” sense límits; cosa que passa en masses ocasions. També la pròpia rendibilitat del que es fa, especialment a efectes comparatius d’altres alternatives al respecte.

Els propers mesos posaran de manifest una reducció dràstica de moltes iniciatives compromeses, ja sigui per manca de finançament com de viabilitat de futur, però el que no serà de rebut és que novament es pugui tenir la temptació, per part d’alguns, de primar la qüestió política electoral en determinades decisions, doncs aquí sí que s’haurien de reclamar les responsabilitats que calguin, i no valdrien les excuses massa utilitzades en el passat.

La necessitat d’unes finances estables, amb pressupostos possibles, serà un fet emblemàtic pels propers anys si realment volen tornar a una línia de creixement que minori la nostra taxa d’atur, per tant també serà necessari que des de les administracions s’exigeixi als seus gestors una manera de fer a on el rigor de les seves resolucions “fili molt prim” a l’hora de decidir com es gasta el diner, en un clar objectiu que faci compatible la seva capacitat recaptatòria amb una rendibilitat a l’hora de primar una despesa que ha de ser vital per reconduir un suport cap aquells que son capaços de crear llocs de treball.

La il•legalitat moral que han suposat determinades decisions compromeses en els darrers anys, s’ha de frenar, des del seny que suposa gestionar amb transparència però també amb un alt grau de professionalitat, per aquells que obtenen el suport majoritari de la ciutadania, deixant de costat “discursos” purament partidistes que ens han pogut porta a una fallida general, de la que encara som massa a prop, per molt que no ens agradi.

És un fet bastant evident que si seguim en la línia de fixar l’austeritat com l’únic objectiu per fer front a la situació crítica que ens envolta, ens podem enfonsar definitivament, per tant, sembla imprescindible instrumentar una sèrie d’actuacions que vagin pel camí de la regeneració de la iniciativa empresarial per retrobar un camí on el privat torni a resultar atractiu pels milers de petits emprenedors que s’han vist “sacrificats” per un model on ha desaparegut el crèdit, entès com motor fonamental per una situació normal d’oferta i demanda.

Certament la “massa monetària” existeix, i si no que els hi preguntin als que han rebut milers de milions d’euros per refer uns balanços bancaris que es trobaven, i en moltes ocasions troben, en una situació de prefallida; per tant, a què esperem a que aquesta “liquiditat selectiva” arribi a l’economia real?. A ningú se li escapa que un dels problemes més greus per fer realitat l’esmentat, es troba en una sèrie d’entitats financeres, fonamentalment Caixes d’Estalvis, que malgrat l’esforç fet, segueixen amb forts problemes de liquiditat i solvència, que posen en dubte la seva pròpia viabilitat a curt termini.

A efectes pràctics, el que no té raó de ser, és que moltes entitats, “comatoses”, vagin a la trobada dels fons Europeus alliberats pel Banc Central Europeu a un cost de l’1%, i que aquestes mateixes entitats col•loquin els préstecs rebuts mitjançant dipòsits al 0,25% en el propi organisme bancari supraterritorial, en pràcticament el 80% dels imports rebuts; conseqüència d’això és que no es produeix la canalització d’aquests fons cap a l’economia real en forma de crèdit. Davant de l’exposat, quelcom podria pensar que aquestes entitats fan un mal negoci, dons paguen l’1% i reben el 0,25%, però la realitat el que diu és que la seva actuació és positiva, doncs el que fa, a efectes dels seus Balanços, és millorar el seu marge financer.

La realitat, per tant, el que posa de manifest, és el tancament del crèdit cap a l’economia real, amb tot el que això suposa per una evidència manifesta, a on l’existència de liquiditat és pràcticament nul•la per una microeconomia que cada cop és veu més impotent davant una situació que no té cap tipus de sortides possibles.

Segurament en les propers dies ens quedarem amb el debat mediàtic sobre l’amnistia fiscal, ja abans posada en pràctica pels governs González, Ministres Boyer i Solchaga; quan la crua realitat posa de manifest que la solució pendent és com fer per què el crèdit torni als mercats, amb les màximes garanties, però que es faci realitat de manera urgent, si no volem instal•lar-nos en un model irreal, en el que cada dia que passa van desapareixent milers de petits empresaris i autònoms, única garantia per tornar a la creació de llocs de treball.

Algú em comentava que la situació actual incideix també en un tema, que normalment passa desapercebut, com és la fiabilitat contractual entre els que encara son als mercats, és a dir, les garanties de cobrament cada cop son més minses, per molt que existeixi legislació i via judicial possibles, davant un marc general que no té fre i a on la inseguretat de tot tipus es va fent “un forat” massa gran en poc temps, que serà molt difícil superar. Crec que aquesta variable també hauria de ser analitzada pels que tenen “el poder” per fer-ho, malgrat que l’exemple d’unes Administracions Públiques moroses no és la millor referència d’una serietat a precari.

És un fet discutit la bondat, o no, de la gestió de las empreses publiques, qüestió que a mes suposa un debat de caira ideològic, que en masses ocasions deixa aparcat l’autèntic fons del problema, la bona o mala feina real i practica de les mateixes, especialment per que fa als “resultats” pels usuaris directes o indirectes.

Malgrat tot la discussió, en una situació negativa com la que suportem, hauria de primar sobre tot l’eficàcia de la tasca empresarial, pública o privada, un cop fet l’anàlisi objectiu respecte del compliment o no dels plans marcats en cada cas; sembla evident per tant que avui el que s’hauria de decidir a “qualsevol preu”, hauria de ser optar pel que millor pugui funcionar, amb els millors costos i tenir les màximes garanties de servei.

Malauradament aquest “model” que hauria de ser el lògic, es deixa de banda per donar prioritat a una manera de fer per part de moltes administracions que segueixen volem substituir o complementar una iniciativa privada que es veu “atacada” per una voracitat publica sense fre a l’hora de voler controlar-ho tot. L’exemple de Ajuntaments que han posat en marxa guarderies, gimnasos públics, economats, etc. a costos menors que els d’iniciativa privada, ha suposat la ruïna municipal per l’incapacitat financera de fer front els seus costos, però també a comportat la desfeta de molts emprenedors que no van poder afrontar aquesta competència il•lícita i irracional, no mes entendible en moments d’eufòria creditícia pública, que es difícil que tornin a curt termini.

Es indiscutible que han de existir empreses públiques en determinants sectors, a les que, a més s’haurà d’exigir una eficiència absoluta, però la realitat posa de manifest que en una gran majoria les opcions empresarials oficials son ineficients, i a efectes comparatius, per fer el mateix, gastant molt mes del que seria aconsellable; per no parlar del amiguisme, el partidisme o, inclusiu la capacitat discutible de molts dels seus gestors, designats en funció del carnet de partit como mèrit únic.

No soc dels que creuen que la restricció de despesa sigui la base de referència absoluta en el futur, dons es inapel•lable la necessitat, que darrera del sacrifici ha de existir un marc que permeti reconduir cadascun dels errors comesos; així, la tornada del crèdit, la adequació real de politiques fiscals, i el propi blindatge del nostre model de benestar son temes que no poden quedar al marge, especialment per defensar els mes dèbils en cada moment; per tant la racionalitat en la despesa hauria de constituir un fi que podria donar-nos a tots la esperança de recuperació que tan anhelem.

No podem suportar per mes temps unes opcions de serveis públics desfasats en els seus costos, en rendibilitats socials sospitoses, ineficaços en la seva gestió i sobre tot inviables en un moment crític de excés de despesa que ara s’ha de afrontar i finançar en uns altíssims valors de demora, en molts casos inassumibles. Per tant, a què esperem a gestionar de una manera brillant el que es de tots?

Cada cop son més els factors d’ordre econòmic, que incrementen el greuge de l’Estat cap a Catalunya, pel que fa als seus legítims drets de poder administrar una gran part dels ingressos que es generen al país, buscant trobar una alternativa realista al vigent model fiscal existent, ineficaç, fora de lloc, i el que és més greu, molt perjudicial pels interessos de la ciutadania catalana.

És evident que la realitat social que va guanyant adeptes dia a dia, no està majoritàriament d’acord en el vigent model, fruit d’una aposta molt centralista, més preocupada per primar el concepte d’Estat que de buscar els necessaris equilibris territorials que permetin créixer a tots, i no buscar que “uns paguin el que altres gasten sense límit”.

Tot l’esmentat es va assentant a la nostra societat, malgrat l’evident impotència, que ha de tenir límits, si no es vol que l’opció independentista sigui ben aviat majoritària front una forma de fer que en cap cas sembli que vulgui comprendre la justa reivindicació catalana.

La nostre societat, cada cop és més conscient del pes de l’econòmica, i la necessitat de disposar d’un finançament adequat per poder tirar endavant, especialment en el moment crític que avui toca viure, i és més receptiva el debat sobre temes generals, com els infraestructurals, cabdals pel nostre futur, i és en tot això a on l’autisme de Madrid, recolzat per les opcions polítiques majoritàries d’allà, però també pel poder econòmic mesetari, segueix optant per un discurs aliè a les pròpies evidències objectives. Qüestions emblemàtiques con el posicionament d’oposició a la priorització del Corredor Ferroviàri Mediterràni, a l’hora de fixar obres urgents innecessàries, hauria de constituir una referència que no hauríem d’acceptar des de Catalunya, per molt que el nostre “seny” sigui inacabable.

Conseqüència de tot l’anterior, és la necessitat de que el nostre Govern, lideri, com crec que fa, però encara amb més capacitat resolutiva, la reivindicació d’una autonomia fiscal que no pot retardar-se més en el temps si no volem posar en entredit la pròpia capacitat de moltes de les nostres empreses que contemplen amb impotència una situació, que posa en perill la seva viabilitat present i futura.

El President Pujol, declarava recentment, la seva vocació per compartir Espanya, el problema és que segurament, “ni ens deixen, ni ens volen”, i per tant, crec que el temps de buscar la bona entesa està tocant a la seva fi, i comença a ser hora de incidir en un nou camí, que des de la pròpia democràcia, ens permeti assolir el que és nostre.

Segurament el Govern Català necessitarà fer una “pinya” ample a l’hora d’endegar aquest camí sense retorn, i per tant, seria bo que la classe política, però també el món social i econòmic, “s’apuntessin” a trobar les línies per fer-ho tot possible el més aviat, malgrat els entrebancs polítics i mediàtics, que, “a ben segur”, ja han comportat dissenyar “la seva estratègia” que no hem de deixar que ens guanyi.

Espero que els esdeveniments socials de les properes setmanes, no difuminin de cap manera, el tema de la nostra viabilitat fiscal, per tant, també seria bo conquerir suports al respecte, malgrat els desacords puntuals que la pròpia discussió política diària pot comportar; especialment en el sentit de fixar uns “acords base” que puguin ser subscrits per una gran majoria de la nostra societat, amb tot el que es pugui derivar d’un model d’autonomia financera vital per Catalunya. Per tant, economia i independència ja son un fet que va conjuntament, per molt que no agradi als “d’allà.”

Sembla que parlar d’economia seriosa és un monopoli del govern de l’Estat, que fonamenta la seva gestió de govern, en una sèrie de plantejaments, principalment de caire econòmic, i vol imposar un discurs, que al menys, té determinats punts discutibles.

És evident que qui marca les línies d’actuació macroeconòmiques és l’executiu del President Rajoy, però el que no hauria d’oblidar “el nou poder polític a Madrid” és que, malgrat la seva majoria absoluta a Les Corts Generals, necessita, de manera urgent, acords amplis per poder ratificar una manera de fer que, a més, no pot oblidar complimentar determinats compromisos si vol mantenir una mínima credibilitat, imprescindible per no trencar el darrers ponts que li queden, per no haver de quedar-se sol a tots els efectes.

Vist des de Catalunya, el tema econòmic pot semblar que es limita a la liquiditat de la Generalitat o a la pròpia fragilitat d’un govern en minoria, però la realitat posa de manifest que el país és més que tot això, cosa repetidament ratificada pel seu màxim responsable el President Mas. En aquest context, el fàcil per l’opció política que dona suport al govern de Catalunya, seria posar uns límits infranquejables, que començarien per l’exigència urgent del pagament del compromès per l’Estat; per continuar per altres vies, molt legítimes, com la reivindicació d’un autonomia financera, a la que dona suport pràcticament tota la realitat social, política i econòmica; no obstant tot això, des d’un clar posicionament de responsabilitat il•limitada, es segueix “apostant” per trobar sortides pactades a totes aquestes legítimes reclamacions.

La realitat d’una Catalunya amb vocació d’una identitat pròpia, reflectida en la seva llengua, les seves institucions i en la necessitat d’un model financer específic, haurien de ser les bases que ens permetin sortir de la situació crítica que ens envolta, i a la que ens hi ha portat, també, una manera de fer del centralisme polític – econòmic dels darrers anys, massa teledirigit per interessos particulars de poder de Madrid.

També és evident que la tasca pública basada en la serenor, que demostra el govern Mas, té una frontera en el temps que seria bo fos valorada pel Madrid polític i econòmic, no fos que la pròpia “unitat” que es veu a Catalunya a l’hora de “fer pinya” pel seu futur, es convertís en una raó per passar de l’entesa a l’enfrontament territorial amb tot el que això suposaria de trencadissa institucional, per tant, a què s’espera a fixar el full de ruta per implementar el tema econòmic que Catalunya necessita.

Segurament, la suma social que dona suport a aquesta necessitat de “autonomia financera”, no es percep com realment és, per la pròpia pressió mediàtica del “micròfon mesetari”, o inclusiu per la superposició de noticies de referència, com la pròpia vaga general en portes, però la realitat exigeix, cada cop més, implicar a tots els que treballen per la nova realitat financera catalana, malgrat els desacords puntuals en temes que es produeixen i es produiran. Fer que es visioni aquesta aposta comuna per l’autonomia financera de Catalunya, hauria de ser un objectiu fonamental en les properes setmanes, “si realment volem conquerir el que és nostre”.

En la situació actual moltes son les declaracions que analitzen les raons del perquè hem arribat a la situació crítica actual i el que seria desitjable de cara al futur, així, afamats economistes, polítics sindicalistes, comunicadors, etc., posen de manifest les circumstàncies que han suposat el model que ara “sofrim”, i també el que seria òptim que no es perdés, inclusiu des d’un “discurs” voluntarista que es permet exigir determinades reivindicacions, això sí, sense dir d’on sortiran els “diners” per poder mantenir-ho.

Què fàcil és “predicar” del passat o demanar, des d’un missatge polític, determinades reivindicacions, justes, però clarament insassumibles, amb els pressupostos vigents; segurament pensant que ja seran altres els que solucionaran el tema, però oblidant que som en un món global, a on l’equilibri cada cop es farà més evident entre els que ho han tingut tot i aquells que no tenen res i volen millorar.

El marc de discussió on tothom busca culpables i clama per mantenir un nivell de vida, d’acord el que ha estat una manera de fer, en que no existia cap problema per l’endeutament a tots els nivells, comporta “aterrar” a la realitat quan darrera de la reivindicació, més o menys justa, no s’ofereix cap alternativa real.

Crec que hem de passar de valoracions del “perquè”, al “que hem de fer”, i és aquí on es produeixen discrepàncies de tot tipus, per tant, crec prioritari marcar quines son les actuacions mínimes per poder retornar al marc que ens permeti mantenir una situació de convivència amb la consolidació del màxim que hem aconseguit.

Ja sé que les solucions son complicades, i segurament poc agraïdes pels governs, a tots els nivells, a l’hora de la seva implementació, però es vital que comencen a endegar plantejaments que no es poden retardar més.

Al meu entendre entenc vital la nostra pertinència a Europa, des d’un punt de vista econòmic però també polític, i així donar tot el poder al Parlament Europeu hauria de ser un objectiu a conquerir ben aviat; la potenciació de les mini empreses, autònoms i petits empresaris, també hauria de ser un objectiu inajornable; per no esmentar la simplificació administrativa a tots els nivells, conscienciant-nos que les Administracions no poden ser un fre a la iniciativa empresarial; sense oblidar la reducció de la despesa pública, explicant clarament cada decisió, i posant al debat públic, no solament l’argumentació pressupostària, si no també la del cost real dels serveis pressupostats, amb una clara aposta per la transparència en un punt d’especial transcendència social a l’hora de fer retallades imprescindibles; així, també en l’ordre laboral, començar a parlar clarament de vincular la productivitat al sou; sense oblidar la necessitat de buscar polítiques impositives pràctiques amb clares al•lusions al que es coneix com els paradisos fiscals; haurien de ser punts concrets a executar.

No podem seguir en la línia de l’enfrontament per una situació que no agrada a ningú, si no que hem d’optar per assumir el problema i passar pàgina, sabent trobar les alternatives concretes que ens permetin retornar al creixement i quedar-nos en l’anàlisi sense buscar solucions, és un risc que consolida una recessió sense fi, per tant, a què esperem per acordar les bases mínimes i començar a treballar en positiu, malgrat que una part de la nostra societat, assentada en la frustració de l’oposició permanent a qualsevol proposta, pugui pensar que com “pitjor, millor”.

Al llarg de molt temps, s’ha entès com empresari aquella persona rica que dona feina a una sèrie de “empleats” per fer que el seu capital segueixi guanyant rendibilitat a qualsevol preu; aquest concepte “rudimentari” s’ha ampliat, a més, amb unes característiques de persona adinerada, poc preocupada per la societat i amb un únic objectiu “guanyar diners”. Certament aquest model conceptual és el que ha fonamentat molts dels “discursos ideològics” del que es coneix com “esquerra” des d’un punt de vista polític.

Malgrat l’anterior, la realitat, avui, és molt diferent, doncs la gran majoria dels empresaris son petits emprenedors que amb el seu sacrifici personal i familiar, jugant-se el patrimoni conquerit amb el seu propi esforç, han tirat endavant projectes de negoci al que ha incorporat a familiars propers o a altres persones, que en la majoria d’ocasions, es senten tant identificades en els projectes con el propi líder del negoci.

Conseqüència amb l’anterior, i tenint en compte que a casa nostre la creació de mes de 95% dels llocs de treball ve per la iniciativa d’aquestes minieconomies, crec que no es just el tractament que es fa dels que, agradi o no, hauran de ser els que realment ens poden treure de “l’esvoranc financer i laboral” on som instal•lats. Què fàcil, però amb quina demagògia es parla del món empresarial, incloent al marc del mateix a tots aquests petits treballadores de l’empresa, que amb la seva aposta personal ha tirat endavant multitud d’apostes de creació de riquesa, obviant que el seu repte, és en la majoria d’ocasions similar a uns “treballadors” amb més compromisos que la gran majoria dels mateixos.

A què esperen a regular clarament, amb totes les seves variants, els drets i deures de petits empresaris, que no es poden confondre, de cap manera, amb el que significa “el gran empresari”, a on segurament és molt difícil conèixer qui formen part dels Consells d’Administració amb compensacions econòmiques multimilionàries; és evident que per determinades opcions polítiques, avui a l’oposició, després d’un pas nefats pel govern, el fàcil és confondre la realitat d’un gruix de la nostra societat, posant a tots “els empresaris” al mateix nivell, quan ells coneixen clarament quina és la situació objectiva. Aferrar-se a la ideologia de “la revolució industrial” en els seus inicis, és un error gravíssim, si realment el que volem és fer la pinya necessària per tornar al camí del creixement econòmic i la consolidació del model de benestar, encara que es pugui pensar que apostar pels tòpics, avui superats, pugui donar rendibilitat electoral a curt termini.

La situació conjuntural que ha suposat l’increment de la taxa d’atur fins a cotes insospitades i impossibles d’assumir, juntament amb la caiguda i desaparició esfereïdora de milers d’autònoms i petits “comerciants”, degut a l’”amanida crisi”, hauria de comportar clarificar, objectivament, els conceptes empresarials per adequar-los a una evidència que no incideixi en una valoració irreal, per molt que alguns puguin tenir interès en mantenir.

El debat localista, però amb transcendència nacional i internacional, sobre les necessitats ferroviàries a casa nostre, ha posat de manifest l’estratègia dels que avui són al govern de l’Estat per “marejar la perdiu” sobre un tema que no hauria de ser objecte de debat polític permanent.

Al meu entendre, de totes formes, el debat real no son “les opcions”, que també, si no sobre tot la capacitat pressupostària i el període concret d’execució que va íntimament lligat a la voluntat política dels que en cada moment tenen la clau de la caixa pública.

És ridícul el posicionament de les opcions majoritàries a l’Estat que malgrat que estem parlant d’un tema tant vital; es donen mútuament la culpa de la incapacitat per fixar clarament una estratègia al respecte; el retard inexplicable per tirar endavant una obra vital per la viabilitat econòmica del país no es pot deixar al debat partidista de manera permanent i segons els interessos electorals interessats.

La lamentable postura d’uns i altres, en el moment en que la situació econòmica permetia tirar endavant grans projectes de futur, prioritzant “AVES” deficitaris i “CARRETERES” innecessàries, amb un únic objectiu de rendibilitat política, és un model que ara ens porta a un dèficit de desenvolupament que serà molt difícil de superar.

A què venen els “cants de sirenes” sobre la façana marítima o sobre opcions rebutjades de manera unànime pel territori en el seu moment, quan la realitat posa de manifest que tot són posicionaments i declaracions sense cap fonament de caire econòmic pressupostari, o el que és encara més greu, el voluntarisme mediàtic per “fer veure” que es fa quelcom quan tots sabem que amb la situació financera vigent aquest tema no és una qüestió fonamental per avui dels responsables públics.

Crec que és el moment de “tocar de peus a terra” i parlar d’aquest problema de manera seriosa i deixant de costat els suposats “avantatges electorals” que tots creuen poder tenir, amb un clar objectiu de posar en debat les conseqüències objectives que la manca d’aquesta infraestructura comportarà pel territori i el seu futur, fent valer el que calgui el suposat “poder” que podria comportar la feina de tots plegats a l’hora de dissenyar una estratègia concreta, demanant si cal, les responsabilitats que facin falta, arribat el moment.

La realitat, avui posa de manifest que els documents programàtics subscrits al llarg dels darrers anys, queden com “paper mullat” en el moment en que la seva executabilitat queda en suspens per mil raons de tot ordre, anul•lant de manera efectiva una via que, com es pot veure, és totalment ineficaç.

La evidència objectiva que posa de manifest un greu problema pel nostre port, que pot posar en dubte l’aposta per la multi modalitat dels darrers anys, la frenada de la inversió al polígon petroquímic per manca d’una sortida repetidament exigida, o la caiguda d’expectatives per un sector industrial que veu “fallides” les seves expectatives de disposar d’una logística envejable, son qüestions a tenir en compte a l’hora de ser conscients que el problema només té una via de solució, la demostració del potencial que representa el Camp de Tarragona i la seva posada en dubte, per una manera de gestionar, a on no ha primat el que realment era vital per la nostra viabilitat econòmica.

És clar que la situació que ens envolta és la que és, però més que mai, crec que s’hauria de ser capaç de fer l’esforç per primar el sentit econòmic de la reivindicació, deixant de costat la discrepància política puntual, com una alternativa per constituir el “lobi” territorial amb capacitat de pressió real amb totes les conseqüències i “pagant” el preu que calgui a l’hora de possibles contraprestacions que resultin en defensa d’una opció fonamental pel nostre demà.

Un dels arguments més utilitzats pels que es denominen de esquerres és la necessitat de pujar els impostos con una gestió vital pel manteniment del model d’Estat de Benestar, i el seu raonament inclusiu pregona, sense cap rubor, que el pujar impostos és una garantia de sentit social per millorar la pròpia societat.

Malauradament, una cosa és el discurs ideològic i partidista, i un altra, més evident, és identificar els que “paguen” i els que sostenen el gruix de la capacitat de recaptació de les Administracions, independentment del seu color polític, i és aquí a on ens trobem en l’evidència inapel•lable que comporta que els qui liquiden la càrrega impositiva no son altres que els treballadors, el petit empresari i els autònoms.

Davant de la realitat del tema, què queda en la pràctica d’aquell teòric manifest demagògic?, doncs el que resta és l’evidència d’uns governs que volen recaptar a qualsevol preu, i que a on troben més facilitats per fer-ho és en el gruix de persones que ni tenen l’assessorament legal per trobar les alternatives fiscals millors, ni aquelles petites opcions empresarials que ja en tenen prou en sobreviure al seu dia a dia.

Què lluny queden els suposats “rics” a l’hora de fer el pagament d’impostos, als que, per cert, tampoc se’ls hi dona una atenció especial a l’hora del seu control, si no tot el contrari, se’ls beneficia sense cap rubor, exemple de les famoses SICAV, mitja utilitzat per les grans fortunes per “marejar al fisco”, això sí, de manera legal.

Darrerament s‘ha publicitat una dada que segurament pot passar desapercebuda per la gran majoria de la ciutadania, com és el comparatiu de la pressió fiscal que “aguanten”, entesa com la relació que existeix entre el que guanyem i el que fem servir per pagar els nostres impostos, també definit com “esforç fiscal”; aquest tema ha suposat un exercici de comparació amb altres països i el resultat es “esfereïdor”; doncs resulta que Catalunya només es veu superada, a tot el món, per Suècia i Aruba a l’hora de fer front a una pressió impositiva fora de lloc a tots els nivells.

No vol dir que els meus raonaments, subjectius, però sobre dades concretes, indueixin a pensar que estic en contra de l’existència d’un model impositiu, ben al contrari, entenc que les meves reflexions el que volen posar de manifest és que els qui son els autèntics suports efectius del nostre model, son els ciutadans normals i que seria bo que a l’hora de parlar del tema impositiu es fes amb la màxima objectivitat, i amb el compromís de radicalitzar la pressió sobre aquells que més tenen però des d’una visió efectiva i no solament de “missatge manipulat”.

Pel que fa a Catalunya, el tema encara és molt més greu, doncs l’evidència esmentada posa al país en una situació que s’ha de superar el més aviat possible, per tornar a paràmetres més realistes, un cop equilibrat el desgavell heretat pel govern Mas, que ens permeti adequar la nostra realitat impositiva al model de països del nostre entorn, no fer-ho podria comportar no sols la fallida del país, si no també del seu teixit social que es podria veure abocat a un model inassumible. Per no esmentar tot el que suposa la inexistència d’un nou pacte fiscal amb Espanya, vital per tornar a la línia del creixement, fet irrenunciable als propers mesos, i que comportarà, també, reestudiar el marc fiscal que avui hem d’assumir, si realment s’arriba al mateix com una qüestió innegociable, agradi o no, i pugui comportar, si fos el cas, anar a eleccions anticipades com un fet emblemàtic per la nostra supervivència de futur.