Termes a cercar:
Menú principal
Entrar | RSS |

Lectures informatives

30 septiembre 2014 per Lluís Badia

Moltes són les noticies que en les darreres setmanes omplen els mitjans de comunicació, la majoria d’elles vitals pel que pot ser el nostre futur; de de les de caire econòmic amb lectures divergents respecte de les perspectives de creixement; fins les que, per les seves segures repercussions, posaran en perill un llarg període de pau, lligades a la guerra encoberta contra determinat islamisme violent i desbocat; per no oblidar la pròpia crisi del govern de l’Estat amb conseqüències evidents sobre molts dels electors populars; i sense deixar de costat la pròpia situació a Catalunya, tant pel que fa al cas Pujol com al que constitueix un fet emblemàtic, com és la convocatòria de consulta per dirimir el demà del país.

Davant del panorama exposat, al que es poden sumar petites noves de caire més restringit, a nivell local; l’opinió pública es veu assetjada per un cúmul d’informació que es precís valorar des d’una reflexió mínima, doncs, sinó, la manipulació interessada d’uns i altres, ens garanteix una generalització d’opinions fonamentades amb l’interès de no se sap qui, però que ens aboca a un model cada cop més complicat de convivència i supervivència futura entre tots.

No tinc cap dubte que les noticies son rebudes en funció del posicionament personal de cadascú, però això no hauria de limitar la capacitat general per aprofundir en els temes des d’una garantia de pluralitat mediàtica, que en masses ocasions es veu limitada, pels propis interessos econòmics o polítics dels que “manen” en els propis mitjans; segons el moment.

És possible que la meva reflexió limiti amb la utopia, doncs és impossible demanar una independència total als intermediaris comunicatius, per molt que els idearis de cadascun d’ells es comprometin a buscar l’equanimitat per damunt de qualsevol temptació partidista però en el que no hauríem de caure és amb la desqualificació entre ells a l’hora de fer valer opinions, en tot cas, més properes als propis plantejaments ideològics que a la necessitat d’informar des de l’objectivitat.

En un estat de dret és vital la convivència de diferents comunicadors, cadascun amb els seus propis principis bàsics, però la diversitat no hauria de caure amb la radicalització intencionada segons cada cas, a l’hora d’opinar dels diferents assumptes del debat diari.

Cada cop més es dona el cas, en que cada sector de la població “s’informa” en els mitjans que creu més propers als seus criteris d’ordre polític i ideològic, amb el que aquesta línia d’actuació el que fa és radicalitzar cada missatge en funció d’una predisposició, tancant la possibilitat d’escoltar altres opinions en cada cas.

Les lectures de la informació sempre es fan en funció de l’interès particular de cada mitjà, per molt que ens “vulguin vendre” altres opcions, però no estaria de més reflexionar de manera objectiva de les conclusions, en funció de cadascun, i això comporta disposar d’un servei imprescindible per garantir un sistema democràtic, amb defectes, com el que gaudim .

No es pot seguir en la línia d’interpretacions desvirtuades, manipulades per l’interès del moment o e control dels que dirigeixen, crec que és vital fixar uns mínims d’independència sinó es vol caure en un sensacionalisme permanent, al que sembla tant aficionats són alguns, si això els permet conquerir parcel·les de poder i d’influència que en cap cas els corresponen.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La despesa pública innecessària

24 septiembre 2014 per Lluís Badia

Per part dels que dissenyen les estratègies econòmiques, per cert amb poc èxit, i que sempre representen a determinats poders econòmics, existeix un punt de coincidència repetida en els darrers anys, la eliminació als pressupostos públics de totes les despeses que no tinguin una finalitat pràctica ben concreta, incloent sota aquest concepte opcions de difícil suport polític, i per que no dir-ho, d’ordre ideològic.

Des d’una visió macroeconòmica el fàcil és “pontificar” sobre determinats pagaments públics i la seva necessitat, vital i urgent, d’eliminar o rebaixar, sense entrar en el fons real del que això suposa, sobre tot perquè toca directament a la pròpia viabilitat de moltes persones en el que és la seva subsistència amb un mínim de condicions, quedar-se exclusivament en l’al·lusió al “dèficit públic” com el gran culpable de tots els mals és un fet que ens porta a un equívoc inacceptable.

Segurament, el fàcil és parlar poc pel que fa a la concreció d’aquestes partides a “escapçar “, però en tot cas crec que seria vital explicar amb la màxima transparència el que poden suposar determinades decisions en aquest sentit.

És evident que el debat polític es fàcil quan es parla de pressupostos que van lligats als serveis socials, a la sanitat, a l’educació, etc., on es produeixen posicionaments creuats depenent de qui té el govern o qui és a l’oposició, amb coincidències més lligades al propi poder, en cada moment, que a la basant ideològica; l’exemple dels governs francès o italià marcadament progressistes, “en teoria”, però aplicant polítiques ben semblants als executius conservadors, és un fet poc discutible, malgrat “els matisos” que es volen fer.

De totes formes poc es parla d’inversions fetes fora de lloc, amb pressupostos descontrolats i amb una rendibilitat massa propera a la fallida; com no és diu res de les despeses de la pròpia classe política, ni la reducció de la mateixa, ni d’aplicar mesures de control a tots els nivells en la seva tasca de representació. Tampoc es fa una discussió sobre altres qüestions amb costos multimilionaris, con les televisions i mitjans de comunicació públics, i la seva inviabilitat econòmica manifesta.

Aprofundint en el tema també es produeixen partides “fosques” que tampoc surten i que pel seu import multimilionari si haurien de ser objecte de discussió, i és aquí on queden qüestions com determinades fallides d’inversió privada, per uns temes d’ordre tècnic, que tenen l’aval directe dels pressupostos públics i, que seran els que hauran de fer-se càrrec d’un risc que en cap cas es va valorar en el seu moment, amb responsables directes; el tema “CASTOR” a la província de Castellón, és un exemple emblemàtic de tot això, que pel seu import econòmic, bé mereixia atencions mediàtiques d’alt nivell. També determinats avals a empreses particulars en obres internacionals de referència, amb implicació directa dels governs de torn, haurien, així mateix, de merèixer explicacions clares, sinó volem caure en una “memòria selectiva” dels problemes que ens apartin de l’objectivitat de tots els fets i no de només una minsa part, interessada per no se sap qui.

En definitiva, estic a favor de trobar l’equilibri de les comptes públiques, però a l’hora de fer-ho, s’ha de fer amb la màxima diligència i posant sobre el mirall públic totes les variables al respecte, optar per altres línies de discussió, aparcant el que convingui, no ens garantirà l’adequació real dels diners de tots, i provocarà la continuïtat de propostes polítiques, respectables, però allunyades d’una evidència, que segurament no ens agrada, però que és la que és.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La bombolla ideològica

16 septiembre 2014 per Lluís Badia

Després de la bombolla financera amb resultats devastadors pel nostre present i futur, amb responsables ben directes que avui segueixen formant part de molts governs, sembla que comença a instal·lar-se a la nostra societat un altre dinàmica també de difícil concreció, la il·lusió ideològica, que amb les seves particularitats ens pot portar a un model inviable, i que en tot cas deixaria el nostre demà compromès de manera definitiva.

Certament, el debats mediàtics que podem veure i escoltar diàriament, ens porten com alternativa al “establisment” de les opcions de poder tradicionals, una oferta política nova, que es ben acollida per una part de la població i que d’entrada ha de merèixer tots els respectes; un altre cosa és l’anàlisi de la viabilitat de les seves idees, així com la formula de ser implementades en la pràctica.

A la majoria ens agradaria jubilar-nos als 60 anys, la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals, tornar a les subvencions indiscriminades del govern Zapatero, o perquè no dir-ho, nacionalitzar la banca per impedir els “injustos desnonaments” posant a tothom al mateix sac de l’abús comés; també, si fos el cas, deixar de pagar la deute pública, i fins i tot, plantejar la nacionalització d’empreses referents com les energètiques o les pròpies farmacèutiques; i dintre d’una basant més populista obrir la possibilitat de tancament de projectes relacionats amb l’energia nuclear; per finiquitar amb una política expropiatoria cap els anomenats “rics”; etc…

Segurament les propostes referides tenen el seu públic a l’hora de ser escoltades, un altre cosa es com es passa de la il·lusió per l’impossible a fer-ho realitat en un món on la geopolítica juga de manera definitiva i la globalització tot ho condiciona.

En la meva opinió és difícil acceptar com un fet nou, aquests discursos que, en tot cas, serveixen per adonar-nos que la gestió pública no és tant fàcil i que la dificultat que comporta prendre decisions, que incideixen sobre milions de persones, és cada cop més complicat, i a vegades impossible de portar a terme per la pròpia condicionant del mateix sistema.

La temptació de convertir el “cabreig ciutadà” en una formula partidista, és un fet que ens suposa la comparació amb altres ofertes ideològiques, en funcionament, en determinats països, tant al centre com a Sud América, on malauradament malgrat un recorregut inicial d’esperança, poc a poc es veuen immersos en una frustració general davant la manca de respostes als compromisos que no es poden assolir.

L’angoixa que suposa el risc d’una bombolla en aquest sentit, pot fins i tot conquerir importants suports electorals, donant el govern de manera legítima, un altre cosa és com tota la seva dinàmica d’oferta de gestió novedosa es concreta en un dia a dia, cada cop més complicat, per variables incontrolables a tots els nivells.

“La política del pèndol”, que ha acaparat la nostra historia més recent, passant de governs socialistes amb majories absolutes, a propostes populars de dreta conservadora també amb suports majoritaris, consolidant un bipartidisme amb molts defectes i que segurament amb l’exclat del nou i presumible arc parlamentari, quedarà esmicolat obligant a noves estratègies, si no es vol caure en una atomització de poder incapaç de dirigir amb garanties.

També, el moment que viu Catalunya, amb una feblesa jurídica, evident dintre de l’estat de dret, però amb una força ciutadana fora de dubte i amb caràcter majoritari, és també una evidència del moment, on es pot passar a ser “un país d’alt risc”, amb sinèrgies difícils de comprendre per uns i altres, a l’hora de fer camí des del seny exigible pels dirigents enfrontats.

Esperem, que per damunt del cor de cadascú, l’enteniment permeti fer veure una línia d’entesa vital per una societat que ja porta massa temps instal·lada en “el terratrèmol permanent” i els “somnis congelats”.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Tipus d’interès i salaris

9 septiembre 2014 per Lluís Badia

La passada setmana el Banc Central Europeu va anunciar una baixada, inèdita, dels tipus d’interès, qüestió que va ser acollida pels mitjans de comunicació de referència, tant a nivell de l’Estat com Europeu, com un fet emblemàtic a l’hora de fer front a la “frenada” del creixement previst i al dubte raonable respecte del compliment de les previsions fetes per les màximes autoritats monetàries i governs de torn.

Moltes han estat les lectures del fet esmentat, des de les purament d’ordre tècnic, amb discrepàncies evidents segons els analistes que “escoltem”, fins les que afecten a qüestions ben concretes com la realitat evident de que les coses no van per la línia dels “discursos optimistes” de la majoria de líders polítics.

En qualsevol cas, i per damunt de les interpretacions d’uns i altres, la realitat posa de manifest que l’anunci bancari es queda “només en la macroeconomia”, doncs és evident, que tota aquesta presa de decisions econòmiques tardaran molt de temps en arribar a la ciutadania i a les petites iniciatives de caire empresarial.

Segurament el fàcil és quedar-se en el titular, esperant que de manera imminent el desitjat crèdit arribi a tothom als preus anunciats, però l’evidència posa de manifest que els que gaudiran d’aquest cost ínfim dels diners seran ben pocs, concretats en el món financer que seguirà amb el seu negoci en funció de la seva pròpia rendibilitat i deixant de costat la necessitat social de poder optar a la via creditícia, que seguirà sent massa cara per constituir un fet vital pel rellançament econòmic que tant “ens venen” però que és difícil de concretar en mesures específiques.

Sembla que “la sordera” econòmica continuarà en la seva línia, amb suposats beneficiaris ben assenyalats, però que en tot cas el objectius que es publiciten seran molt difícils de que arribin al seu objectiu. El cost del crèdit seguirà prohibitiu per les famílies, la petita empresa i els autònoms, i per tant, els anuncis al·ludits es quedaran exclusivament beneficiant a les maicroempreses, oblidant sistemàticament als que fan viable des de la seva minsa aportació una “pinya” en la que cada cop és més difícil mantenir-se.

Conceptes com la deflació, entesa com una baixada de preus de bens i serveis de manera continuada, que es fa servir per justificar anuncis como el que comentem, no poden oblidar, també, altres variables de signe econòmic, com la baixada permanent dels salaris que ha comportat una frenada del consum per part d’aquells que veuen caure els seus ingressos, però així mateix pels que, davant del dubte, s’abstenen de fer despesa. El tema salarial ha estat també noticia els darrers dies, amb un posicionament, per part de destacats entesos en la matèria, on s’apunta al concepte de que la congelació salarial és un fre per la recuperació.

En definitiva, les mesures endegades formen part de tot un conglomerat de novetats que segurament poden anar en la bona línia, un altre cosa és com totes aquestes decisions arriben a la gent que segueix constatant l’evidència d’una situació altament complicada i amb difícils alternatives, a part de les que integren el missatge de la demagògia, a la que no em referiré, però que ens portarien a una inviabilitat que posaria en perill la nostra pròpia convivència.

El cert és que el greu problema per damunt de les decisions puntuals, segueix sent, trobar les formules vàlides perquè aquestes vies arribin a la gran majoria, cosa en la que crec s’haurien d’implicar més els dignataris de tots els sectors de poder, sabent explicar amb transparència el perquè d’unes opcions possibles i la seva aplicabilitat; seguir en la línia d’allunyament en la que sembla som instal·lats, no és cap garantia de recuperació per molt que es repeteixi verbalment des dels diferents portaveus d’ordre polític i econòmic.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Ideologia – Geopolítica – Pragmatisme

2 septiembre 2014 per Lluís Badia

Amb la tornada de vacances i amb una agenda repleta de noves de tot tipus, que ens posa en portes d’imminents consultes electorals, molts són “els moviments” que es preveuen en les diferents opcions polítiques, especialment pel que fa als missatges a transmetre als seus potencials votants.

Segurament, en el material programàtic que es deurà “treballar” per part dels partits, amb garanties d’obtenir suports electorals de pes, es plantejaran qüestions d’ordre estratègic puntual, però crec que la novetat, en els propers mesos, també incidirà directament en el “fons bàsic” de les diferents alternatives; intocables des de feia massa temps.

Al llarg dels darrers anys, la gran majoria d’opcions clàssiques han “viscut de renda” a l’hora de publicitar el seu bagatge programàtic davant un “electorat captiu” que exercía el seu dret a vot en funció d’un posicionament ideològic per damunt de qualsevol altre qüestió; així el socialisme o el propi centre-dreta oscil·laven respecte als seus suports en funció de variables puntuals; la qüestió es modifica pendularment en les darreres eleccions europees on es produeixen uns resultats que deixen al bipartidisme esmicolat amb un “càstig” impensable per la majoria de “gurus” sociològics.

L’entrada en el debat públic de conceptes, con la geopolítica que condicionarà el nostre futur des de moltíssimes besants i que es impossible de controlar des de qualsevol política nacional, és també un fet que tampoc havia tingut, fins fa ben poc, la transcendència mediàtica que avui gaudeix i que ja coneix una gran part de la nostra ciutadania, per no esmentar els moviments d’ordre econòmic via endeutament públic o crisi bancària generalitzada que també són variables informatives a la vast de tothom.

Segurament la transparència informativa, malgrat els interessos manipuladors puntuals, ha posat de manifest que cada cop és més difícil confondre a la gent respecte als temes, i així és quasi impossible poder tornar a determinats moments de la nostra democràcia, amb compromisos electorals inviables des de la lògica però que van permetre “guanyar eleccions” en masses ocasions.

L’evidència de tot l’anterior es concreta, cada cop més, en fets ben puntuals, així el cas de França on el govern Valls s’ha vist obligat ha baixar a la realitat dels fets i “aparcar” un discurs ideològic que portava al país a una fallida a ben curt termini; i fins i tot el nou posicionament de propostes novetoses com “podemos” a casa nostra, acceptant com un fet lògic l’existència de l’exercit, per cert, un tema intocable per l’esquerra extrema fins fa poc; són evidències dels canvis percentuals que es venen produint de manera emblemàtic, en un debat polític, cada cop més transparent en totes les seves variables.

En definitiva, és evident que existeixen polítiques alternatives de centre, de dreta o d’esquerra, però el que és indiscutible és que les mateixes s’han de constituir des del “pragmatisme possibilista” i no des de l’oportunisme puntual, al que sembla alguns segueixen tant aficionats . L’explicació permanent de les decisions públiques, crec que haurà de ser un denominador comú de futur, sabent també escoltar, cada cop més, a l’opinió general d’una societat a la que no es pot deixar de costat, un cop ha dit la seva en el sufragi puntual que exerceix cada quatre anys.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Nou model bancari

18 agosto 2014 per Lluís Badia

Amb el tancament fa unes setmanes de l’operació “Catalunya Banc”, crec que es tanca la primera part de la “revolució financera”, encetada només fa quatre anys, i que ha comportat que en aquest període hagin desaparegut del mercat tres de cada quatre ofertes, és a dir, hem passat de prop de seixanta bancs i caixes, majoritàriament caixes, a només setze propostes vigents.

Tampoc es pot oblidar que el “tsunami” contra l’estructura bancària, també ha deixat sense feina a milers de treballadors que han vist desaparèixer el seu lloc de treball, amb pràcticament nul·les possibilitats de recuperació ni a mig ni a llarg termini; sense obviar amb tot això la desfeta del propi sistema de Caixes d’Estalvis que pràcticament s’han vist excloses d’un negoci que controlaven en un 50%, només fa set anys.

De totes maneres tampoc es pot creure que el terratrèmol s’ha acabat, doncs segueix pendent la solució emblemàtica de BANKIA, entitat avui nacionalitzada i que té que tenir la seva alternativa privatitzadora ben aviat, ja sigui via absorció per un tercer, cosa molt difícil, o “trossejada” per poder tornar a una economia no estatalitzada, que no es pot seguir comprometent a mantenir la seva inviabilitat manifesta indefinidament.

També els grans números que el cost d’aquesta “nacionalització desorbitada” fa cap als pressupostos públics, que són els que han assumit els costos de no trobar-nos en una fallida del sistema a tots els efectes i les possibilitats des rescabalament de la inversió feta, és aquest un altre punt que hauria de tenir resposta, més aviat que tard, si realment es vol, des de els poders establerts, justificar les raons que han comportat tota aquesta dinàmica esfereïdora que ha deixat molt tocats i compromesos els propis dèficits públics a l’alça per massa temps.

Segurament la gran pregunta es si el nou panorama establert, amb noms i cognoms, tindrà la solidesa necessària per afrontar un futur complex, amb iniciatives compromeses com la seva viabilitat en una Europa cada cop més intervencionista en les finances dels Estats, o bé encara estarà sotmès a “noves mogudes” via fusions dels que han quedat. Certament, el tema és complicat i es presta a múltiples interpretacions i opinions, especialment si es té en compte que ja no existeix una gran bombolla de caire immobiliari a qui donar resposta, tal com va succeir fa uns anys, i que ha comportat el marc avui vigent; però el que sembla lògic és que encara es donin novetats evidents, especialment pesl “grans” que voldran ser-ho encara més, i els petits que veuen les seves possibilitats de negoci minvades per una desconfiança dels potencials clients, cosa que no succeïa amb el moment àlgid de les Caixes d’Estalvis i els seus “clients captius” avui inexistents.

Tampoc es pot oblidar la internacionalització de l’economia i la globalització dels mercats financers amb un sucursalisme global a l’hora de desenvolupar els seus negocis, per part dels més poderosos, per tant, no descartem veure nous moviments a curt termini des d’un posicionament realista del futur.

En definitiva el sector que ens ocupa no crec que hagi tancat el període de fragilitat que va inaugurar fa pocs anys, sinó que en properes dates, veurem més absorcions, via fusions, que comportaran un nou model, lluny del que hem tingut els darrers anys, esperem que l’eficàcia del mateix i l’accés al crèdit realista torni als mercats com garantia de que la reestructuració encetada tingui l’èxit desitjat.

A casa nostra la desaparició de Caixa Tarragona, amb totes les seves conseqüències, des de les d’ordre laboral fins les de no poder comptar, en el nostre territori, amb una referència financera directa, crec que ha estat una mala noticia més, que no recuperarem i que pot tenir repercussions indirectes per un moment industrial “dolç” a curt termini amb inversions multimilionàries de les que s’esperen resultats esperançadors en sectors com la química i el turisme pel nostre demà.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Model en perill

11 agosto 2014 per Lluís Badia

La definició del nostre model de convivència, que es concreta en una estructura d’estat de benestar, es sustenta de manera vital en el que són les prestacions sanitàries, les pensions i tot el que fa a l’accés de l’educació per tothom; per tant, posar en dubte aquestes referències ens aboca irremissiblement a parlar de l’esgotament del que ha suposat la raó de cohesió d’una societat que ha passat de l’enfrontament de classes fins a la consolidació d’una convivència envejable només fa quaranta anys.

És evident que la polèmica que suposa parlar de tot això, situa als diferents interlocutors en posicionaments ben discutibles d’entrada, malgrat que el propi model en sí mateix exigeix pel seu manteniment de determinats condicionants externs, i en masses ocasions incontrolables per la seva pervivència.

Crec que és indiscutible avui el compromís dels Estats Europeus i d’Amèrica del Nord per poder mantenir el marc conquerit, especialment en el que es coneix com primer món, altra cosa seria com es fa possible aquest anhel, realitat a aquí, a altres poblacions que es troben a “anys llum” del nostre marc de prestacions i serveis públics.

De totes maneres i estant plenament d’acord amb la necessitat de mantenir l’espai de suport públic conquerit, el cert és que el mateix també té els seus “clars – obscurs”, que es deixen veure de manera més clara en moments com els que ens toca viure, on els pressupostos públics es veuen condicionats de manera definitiva per una difícil trobada de l’equilibri, que superi el dèficit permanent en que estem assentats.

Al llarg dels anys de la bonança incontrolada crec que tots som conscients que es van cometre errors absurds, més propers al “malbaratament”, que a la gestió acurada de la despesa pública, pensant que els pressupostos de tots podrien ser il·limitats i l’estructura de deute de les administracions constituiria un fet normal i assimilat per tothom. Fins i tot, per part d’alguns dirigents, es podria pensar que el tema “gratis total” havia de tenir una demanda a l’alça i sense límits, amb el que tot això comporta per uns “números públics” més propers a la fallida que al seu manteniment viable.

Tampoc es pot oblidar que el consens general de “ tot va bé”, ha comportat greus problemes en l’educació, amb un fracàs escolar líder en les dades dels organismes internacionals, o perquè no dir-ho, amb costos descontrolats a la societat o en la pròpia despesa familiar, segurament induïts en moltes de les seves variables, però que avui ha comportat drames socials de difícil recuperació.

Segurament el fàcil és “amagar la situació” d’una part de la nostra societat i seguir subsistint amb promeses partidistes incomplides, que auguren un demà semblant al que vàrem gaudir, però la realitat posa de manifest que és necessari posar el “seny” per reconduir un marc des de la màxima transparència i procurant no deixar ningú fora del sistema, encara que això suposi sacrificis importants. Optar per quedar-nos en els “discursos agraïts” és garantia de fallida dels pressupostos públics que se’n portaran per endavant, agradi o no, el nostre model de convivència. No ser conscients que el marc està un perill i que es necessita actuar, no pot ser acceptable des de cap posicionament polític, fins i tot, el que lidera des de l’extremisme determinats missatges de trencament sense cap fi de futur possible.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Superficialitat

4 agosto 2014 per Lluís Badia

A tots ens agrada resumir el nostre estat mental, la valoració de la situació econòmica, o les perspectives de futur, en poques paraules, en un intent de sintetitzar allò que ens envolta de la manera més fàcil possible pels nostres interlocutors de fora; fins i tot, a vegades, “baixem” als típics tòpics per explicar el nostre posicionament personal front l’ingent quantitat de noticies que es produeixen cada dia i de les que ens agrada opinar, encara que, en masses ocasions, poc coneixem el fons del tema i especialment les seves consideracions més específiques.

El cert és que el món que ens envolta es fonamenta en “la urgència” en que tot succeeix, des de les noves més anecdòtiques fins les qüestions que després incidiran clarament en el nostre propi model de vida; estem tant “aclaparats” per la informació que aquesta no se’ns atura per meditar el que suposa en cada cas, és a dir, tot succeeix de manera superficial, coneixem la nova quan es produeix però quasi sempre ens quedem en el titular i poques vegades anem a llegir el contingut del fet i les raons de perquè es produeix.

Segurament el model en que estem instal·lats ens permet conèixer de manera general com es mou el món, però poques de les raons i els interessos contraposats que conformen els diferents moviments, sempre interessats per part d’aquells que són els qui controlen la informació en cada moment.

És indiscutible que aquesta manera de fer és ben diferent a la que podrien conèixer els nostres avis, apuntats al “Nodo” semanal quan anaven al cinema o al “part” radiofònic manipulat segons cada cas, però la evidència posa de manifest que el maniqueisme segueix present en la informació, ara en funció d’aquest ingent “bombardeig” de noticies, a vegades purament anecdòtiques, però que serveixen per omplir els diferents mitjans que copen l’oferta “d’oci comunicatiu” que “suposo” avui gaudim.

Per no esmentar també determinats formats noticiables, ancorats en l’anècdota de determinats “famosos”, elevats a aquesta posició per interessos de “quota de pantalla”, que ens expliquen les diferents variables de la seva atzarosa vida, que sembla que té milers de seguidors molt interessats per la mateixa.

L’evidència ens porta al fet objectiu, que no és altre que el que realment preocupa a una part majoritària de la nostra societat, és l’originalitat de segons quines qüestions banals, que sembla tenen un seguiment majoritari, deixant de costat la informació vital que resta limitada als grans titulars i la presa de posició en funció d’altres plantejaments aliens al propi contingut de les noves que es publiciten.

El nostre món és cada cop més superficial, en especial referència al que hauria de ser l’objectiu de tota societat democràtica, que és conèixer els temes emblemàtics per poder fixar decisions de vot que suposessin gaudir d’uns electes amb el màxim suport des de tos els nivells, però la realitat transita per altres camins, fins i tot en moments crítics com els que ens envolten. Les solucions al respecte són ben complicades però no estaria de més que entre tots poguéssim fer els esforços necessaris per prioritzar determinades qüestions que crec no podem permetre’s que segueixin la línia de la superficialitat sinó volem que “altres interessats”, malgrat tot, decideixin per la majoria.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Guanyar i perdre Estat de Benestar

29 julio 2014 per Lluís Badia

És evident que en el marc actual de convivència existeix un debat al carrer, massa vegades més a prop de la filosofia i els plantejaments de caire utòpic que de l’anàlisi objectiu d’una realitat evident; a ben segur que el desig dels més desfavorits per “viure millor” i dels acomodats per “conservar el seu nivell de vida”, ens porta a un enfrontament a mig termini amb conseqüències d’ordre global, per més que el problema en sí mateix “s’amagui” amb discursos sobre els propis errors del mercat, la incompetència de la classe dirigent o els estranys poders ocults que volen “manipular” l’ordre establert en funció dels seus interessos.

Objectivament és una qüestió inapel·lable que no tots podem “jugar a primera divisió”, doncs els límits que van des de la pròpia opció ètnica, la idiosincràsia, religió o, perquè no dir-ho, l’explotació dels recursos naturals, són fets que influeixen en el propi desenvolupament de la convivència, i que en masses ocasions porten a milers de persones cap a una frustració i impotència molt complicades de superar. Les respostes via “indignats”, “fanàtics religiosos”. “revolucions solapades”, “extremismes ideològics” o “guerres territorials”, ens aboquen a que la problemàtica descrita ens ubica sobre condicionaments invisibles, segurament difícils de comprendre si pel que s’opta es per donar respostes “possibles” a un debat popular, cada cop més enquistat i que posarà en dubte molts dels posicionaments que han permès fer possible, el llarg període de bonança, pel que afecta al que es coneix com primer món.

Moltes poden ser les alternatives a proposar, segurament algunes de dubtosa viabilitat, però el cert és que el problema necessita respostes urgents si no volem passar de la fallida moral a altres vies properes a la inseguretat i l’anarquia, entesa en el seu més ample concepte identitari; per tant, l’opció de parlar clar a la gent, encara que el que s´ha d’explicar pugui no agradar d’entrada, l’exercici de la transparència institucional i partidista al cost que calgui i fins les darreres conseqüències, saber renunciar a part del nostre “benestar” en benefici dels més dèbils, exigir que siguin els millors el que dirigeixin la societat, etc., són alternatives orientadores del que ha de suposar un futur reordenat, que en el marc actual crec que poc es deixa entreveure.

Continuar pel camí vigent, encara que la línia emprada tingui el suport legal, només ens condueix a una situació de conflicte global del que tots patirem les conseqüències; també la incapacitat de resposta per la pressió de determinats poders assentats en un marc cada cop més inviable, cosa que es posa de manifest, fins i tot, a Europa amb determinades sentències comunitàries que són poc “escoltades” pels Estats a l’hora d’endegar mesures de protecció de part de la seva gent; deixar de costat “polítiques d’equilibri social” per endegar opcions de vocació igualitària, són punts que haurien de estar en l’agenda de qualsevol govern de manera emblemàtica i eficient.

Ja sé que guanyar o perdre qualitat de vida, cada cop més es transforma en subsistir dignament o fer cap a un espai de misèria compartida, i aquesta opció no pot ser acceptada per una comunitat que ha fet esforços indubtables per fixar un espai d’entesa que no pot desaparèixer per la imposició d’uns pocs, més propers a la incapacitat de comprensió que a la pròpia entesa del problema que ens envolta.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Promeses per a l’eternitat

22 julio 2014 per Lluís Badia

Si un escolta i analitza, de manera objectiva, els “discursos” de la majoria de líders polítics, sempre incideixen sobre la seva capacitat per resoldre el problemes que afecten a la societat, només a canvi del suport electoral cap als mateixos. Poc he escoltat que algun d’ells parli “tocant de peus a terra” i expliqui realment el que succeeix de manera clara, sense matisos interessats a l’hora de justificar determinades situacions difícils de suportar per una gran majoria de la ciutadania.

El fàcil, i el que dona vots, fins ara, és esmentar i parlar amb convenciment, de la sortida de la crisi, la reducció de l’atur, la baixada d’impostos, les millores salarials, el fi de la misèria, la tornada al crèdit fàcil i, sobre tot, el retrobar-nos en el oasi perdut dels “molts drets i pocs deures” que tant vàrem gaudir en els moments àlgids de la bonança econòmica. Malauradament tots aquest missatges “interessats” poc tenen a veure amb la realitat objectiva del model econòmic en que estem assentats.

Què poc s’esmenten els propis conflictes d’interessos globals, on la gran majoria de la població es vol enmirallar en el model d’Europa o Amèrica del Nord; l’inexcusable conflicte ideològic o de religió vigent, i perquè no esmentar-ho, la lluita despietada del primer món per mantenir el seu nivell, encara que sigui a costa de la misèria dels altres; arguments que són aparcats interessadament a l’hora de concretar alternatives realistes a la problemàtica que ens envolta.

També s’opta, per part d’alguns, per basar el seu oferiment de novetat política en funció d’un anàlisi derrotista del que han comportat les tasques de govern dels darrers anys, incloent a tothom que ha tingut capacitat de gestió, en una clara opció estratègica de substitució, però en cap cas d’oferiment d’alternatives constatables diferents; segurament amb vocació de sanejament del que s’ha fet malament però, en cap cas, amb iniciatives positivistes de futur, alienes sempre als condicionants externs, que ni es valoren ni es tenen en compte a l’hora de dissenyar noves maneres de fer en la tasca pública.

Sembla evident que la línia emprada per alguns té els seus suports i pot aportar bones iniciatives, que hauran de saber implementar, siguin quin siguin els que finalment conquereixin la confiança de la gent; però el fons de la reflexió posiciona a tots en la necessitat de fer el possible, no el desitjable, doncs les utopies que no es poden concretar l’únic que porten és més frustració i passotisme del que ja tenim.

Segurament, si l’objectiu és conquerir parcel·les de poder, pot ser possible transitar per la línia de la inconcreció, la falta de rigor i l’engany calculat; però el fons del nou marc ens pot col·locar en una fal·làcia de la il·lusió i l’impossibilisme evident, conegut d’entrada, per molt que es pugui dir el contrari.

Ja sé que el fàcil és dir el que l’auditori de torn vol escoltar, fins i tot introduint “promeses per l’eternitat” impossibles de concretar, però a les que la gran majoria ens apuntaríem com un desig possible, malgrat que la raó objectiva dels fets ens col·loqui en un espai condicionat en moltes dels nostres anhels, legítims, però evidentment impossibles de implementar des d’una evidència on el conflicte, en totes les seves besants, sempre serà present. Les diferències socials, concretades amb la desaparició accelerada de la classe mitja és un fet evident, que només pot tenir respostes des de la pròpia democràcia, exercida des de l’evidència de les coses i no en funció de projectes ideològics superats per un model global de convivència, que per sobre de la seva complexitat, permeti deixar els enfrontaments del passat, avui regionalitzats en determinades ubicacions geogràfiques i solucionables per l’interès general global.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La realitat global

15 julio 2014 per Lluís Badia

En masses ocasions podem pensar que el nostre entorn és el que pot condicionar el futur, qüestió que per sí mateixa és complicada, si objectivament ens parem a valorar com ens afecta individualment “qualsevol moviment” de caire internacional que es produeix en el món, per molt lluny que estem de les raons, territori geogràfic on es desenvolupa, i els propis condicionaments de les seves conseqüències directes pels implicats.

És evident que la crisi entre Israel i Palestina, de recent “explosió” o, fins i tot, “la tensió incontrolada” a Ucranïa, són fets aliens a la nostra convivència diària, malgrat que la realitat posa de manifest que aquestes situacions comporten desequilibris globals que incideixen de manera definitiva en qüestions com la borsa, el crèdit internacional, o les pròpies decisions d’aquells països de referència, que són els que condicionen la pròpia economia mundial.

Conseqüència de l’anterior és el fet objectiu que ens trobem sobre una amalgama molt fràgil en totes les seves besants, que agradi o no, condiciona qualsevol dinàmica de futur, en el que es coneix com mercats globals, que sí són els centre de les estratègies de la majoria de països a l’hora de fixar les seves prioritats de despesa i interrelació entre ells.

Crec que el tema no és d’ara, i segurament a llarg de la nostra historia la qüestió ha estat sempre present, un altre cosa és que avui, amb l’accés a la informació de manera il·limitada, sigui un punt obert i d’influència automàtica en el moment en que es produeixen determinades situacions de conflicte, amb conclusions divergents segons “els lectors” dels diferents actes econòmics compromesos.

L’anàlisi financer que pot ser un problema inassumible des de determinades reflexions de caire ideològic, no pot passar desapercebut si realment som conscients de la incidència directa que comporta per la nostra supervivència personal, per tant, no estaria de més, que en els discursos de caire polític que escoltem s’introduís el pragmatisme del fet econòmic com una expressió d’un model que és molt difícil de modificar, pels propis interessos contraposats entre els col·lectius dels estats, amb variables molt diferenciades amb la seva pròpia entesa de la vida en sí mateixa, per raons d’ordre religiós, històric o de tarannà.

Creure que els nostres problemes es resoldran en funció de determinades actuacions nacionals, obviant la pròpia realitat global es enganyar-nos a nosaltres mateixos, en un clar intent de conquerir “el poder”, encara que sigui només explicant part de la veritat, sense ser conscients que els grans canvis només seran fruit d’estratègies mundials. Relativitzar la interdependència global com una qüestió menor, és un atemptat a la transparència de la que tant estan necessitats en els darrers anys.

Segurament és agraït amb suports electorals, explica el que succeeix en funció d’anècdotes, odis teledirigits, interessos personals, propostes ideològiques, o promeses impossibles de concretar-se, però el que hauria de ser prioritari és ser conscients que tota modificació de convivència ha de passar per un exercici de transparència on el que succeeix necessita de tot un procés pel qual serà difícil de transitar. En tot cas, “amagar” les dades objectives en totes les besants, només és preludi de la frustració general, que posarà en mans d’uns pocs les grans decisions pel demà, i on l’entorn que hem conegut fins avui, pot quedar desplaçat cap a una situació on la inèrcia dels fets puntuals condicionin sense alternatives, un món dividit, en mans d’una economia, induïda pels que gaudiran de la capacitat d’establir un ordre en un context de divisió sense precedents, amb violències de tot tipus, desinformacions i manipulacions, que posaran en dubte la pròpia credibilitat de qualsevol missatge d’esperança que es pugui donar.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La presumpció de culpabilitat

8 julio 2014 per Lluís Badia

L’exercici dels nostres drets és un fet que no hauria de tenir rellevància especial en una societat que té plenament assumit el seu concepte de democràcia a tots els efectes, malgrat que és cert que una cosa és el que manifesten els nostres textos legals i un altre, ben diferent, la realitat de la seva eficàcia i vigència en cada moment.

Dintre de l’apartat del dret a la presumpció de innocència el tema es va complicant, doncs si bé és un dret objectiu que tots tenim, la pràctica posa en evidència que el seu exercici és ben difícil quan es donen una sèrie de circumstàncies que el poden fer inviable a tots els efectes. Així, és clar que tots som innocents fins que no es demostri el contrari mitjançant una sentència judicial ferma, però en masses ocasions aquest dret, que hauria de ser “sagrat”, es converteix en una mera formalitat artificial a l’hora de poder exercitar-se.

Moltes vegades passa que la presumpció es torna en culpabilitat, davant una sèrie d’argumentacions paral·leles fonamentades en interessos “ocults”, i on el judici del carrer sentència en funció d’informacions que, a vegades, poden ser esbiaixades i sota el control de determinades línies de poder segons el moment circumstancial. Tot això lligat amb un exercici de doble moral per part de molts responsables periodístics massa aficionats al sensacionalisme interessat.

Segurament el problema de trobar una línia divisòria acceptable pel que fa a la llibertat de premsa i el respecte al dret a l’honor, és molt complicada i plena de variables de tot tipus; el tractament de segons qui en funció d’un entorn concret suposa una discriminació per altres personatges en similars situacions. Estic convençut que el dret a ser innocent no ha d’impedir informar sobre investigacions penals, però aquí seria necessari aplicar la proporcionalitat, la discreció i la reserva, no sigui que estem en portes de cometre una violació del propi dret, impossible de reconduir si els fets no confirmen les presumpcions.

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha sentenciat molt en aquesta problemàtica i sembla que el sentit majoritari de la seva jurisprudència va en la línia de defensar la igualtat de tots davant la llei, i el màxim respecte pels tribunals en la seva tasca de resoldre, lliures de tota pressió, especialment la de caire mediàtic; però per damunt de tot exigir el màxim respecte a la no culpabilitat prèvia de ningú.

Entenc també que no podem caure en el parany de veure imputats de primera o segona, en funció del seu posicionament social, la seva capacitat d’influència, el suport que puguin rebre, ja sigui polític o d’altres, etc., doncs crec que podríem entrar en una qualificació pública per part d’aquells, que ni són part ni poden ser-ho en el procediment que es tiri endavant.

Certament el debat és polièdric i amb partidismes també ben concrets en una societat on el conflicte d’interessos és una qüestió que es repeteix permanentment, per tant, bo seria reflexionar de la situació, no sigui que assentem a la nostra convivència, que tant ha costat de guanyar, un fet que es pot tornar contra nosaltres com és “la presumpció de culpabilitat induïda”, en funció d’interessos puntuals de cada moment.

La solució al problema és ben difícil i la pràctica posa de manifest, repetidament, que la noticia de la imputació és objecte de “primera plana”, ara bé, l’absolució no passa d’una petita referència sense cap rellevància compensatòria, per tant, no estaria de més que tots els implicats fixessin les bases d’una formula de tractament generalitzat pel que regir-se, cosa que en el model actual veig com impossible, i ens condemna a tots com presumiblement apuntats a una presumpte il·legalitat, quan es produeixen determinats processos paral·lels, incontrolats en benefici de no saben qui. L’objectivitat, sempre reclamada en la tasca pública, no pot veure’s segrestada en funció d’altres estratègies difuminades per uns moment complicats, on els interessos dels actors públics tenen lectures diferents en funció del personatge que es veu “imputat”.

Arxivat a Política | Cap comentari »

« Articles anteriors