Lluís Badia

Debats inerts, con el portat a terme al Parlament de Catalunya, sobre la Llei de Vegueries que necessita per la seva eficàcia d’altres iniciatives legislatives alienes a la pròpia voluntat de la nostra Cambra Parlamentaria, posen de manifest l’allunyament de la política respecte de la realitat que afecta a la majoria de ciutadans, en el seu dia a dia.

Certament, no és de rebut que els grans debats polítics no siguin els que preocupen a la gent, si no que només afecten a minories, molt respectables, però, en tot cas, amb una presència molt limitada a la nostra societat, avui situades, per la puntual aritmètica electoral, en un punt de preponderància que no representa a la majoria social del país.

No podem continuar per la línia emprada pel tripartit, més interessat en resoldre determinats posicionaments identitaris, inclusiu contradictoris en el sí del mateix, si no que és necessari buscar la discussió dels temes reals que condicionen la pròpia viabilitat de futur en un model que té greus mancances de supervivència tal com el tenien concebut avui.

És evident que per fer el canvi, cap a un executiu que sigui capaç de retornar el rigor i la seriositat per la cosa pública, son necessàries unes eleccions, retardades permanentment per un Govern interessat en perdurar fins l’últim moment, encara que això suposa un cost de deteriorament permanent del país. Per tant, seria bo, que el President de la Generalitat decidís de manera urgent, una convocatòria electoral que vingués a constituir un nou Govern amb garanties d’estabilitat, però per damunt de tot, fidel a una nova política, basada fonamentalment en buscar solucions pràctiques als problemes del catalans, renunciant, si fes falta, a altres actuacions, malauradament també vitals per a molts, però que s’han de saber ordenar amb subsidiarietat a l’autèntic problema, l’atur i totes les seves “sinèrgies negatives” que el mateix incorpora.

La desafecció per la tasca pública que es dona de manera tangible, en clara tendència a créixer, es un “mal” que no podem seguir mantenint, per tant, hauríem, entre tots, de ser capaços de dissenyar un nou marc de convivència política que pugues, dintre de la lícita discrepància, trobar punts d’acord bàsics en els temes complicats, als que haurem de fer front.

Per altra banda, també seria aconsellable explicar públicament totes les mancances, evidents, del país a l’hora de dissenyar el nostre futur, especialment pel que fa a les limitacions de caire econòmic, com un dels “paranys”més importants a delimitar, per poder sortir-nos amb garanties.

Aquests punts son els que han de primar en els propers mesos, liderats per un nou govern que sàpiga portar a Catalunya a on mai hauria d’haver sortit, el camí de la coherència, tornant a ser referència positiva, en tots els aspectes, que constitueix la seva forma de ser, des del seny “vital per seguir sent”.

Les darreres decisions del Ministre Blanco fent servir “la tisora” indiscriminadament, per reduir la despesa a qualsevol preu, son una nova mostra de la falta de visió d’un govern més preocupat pel curt termini i la lectura ideològica de les seves decisions, que per articular una estratègia seriosa per fer front a la crisis des de la lògica, la previsió i l’anàlisi del futur.

Certament, determinades retallades portades a terme, que afecten a un territori vital pel desenvolupament del país, son una nova mostra d’incompetència d’un govern caducat, i sense idees, capaç de justificar el injustificable. L’evidència de la paralització de l’obra emblemàtica que constitueix l’A-27, connexió Port de Tarragona – Montblanc, és un pas enrere que deixa a determinades infraestructures Mediterrànies molt tocades en el seu desenvolupament, però es que a més la decisió unilateral presa comportarà deixar en paper mullat l’aposta que hauríem fet per aquesta “necessitat infraestructural”, tots els col•lectius institucionals, públics, socials i econòmics de les zones afectades, des de València fins a Lleida.

A on queden ara “les fotos” d’unitat de tants “líders” per l’aposta referenciada?, quines son les perspectives de futur per una necessitat que hauria de ser una realitat des de fa mes de 15 anys?, quines són les alternatives reals al respecte?, és evident que son preguntes que una vegada més quedaran sense resposta.

Per altra banda què poc es reconeix ara la falta de rigor en la despesa de les Administracions al llarg dels darrers anys, que ha suposat l’esvoranc a on estem instal•lats, és cert que la “ceguera” sobre vinguda és una conseqüència de tot l’anterior, però això no hauria de ser una trava per gestionar amb capacitat i amb clars posicionaments lògics fonamentats.

La decisió referida, a la que a ben segur ens seguiran d’altres, és una trava a la capacitat de creixement de tot un territori que es veu agredit en una qüestió que el convertiria en més competitiu de present i futur, trobant-se ara novament instal•lat en el desconcert provocat per aquells que des del centralisme no saben escoltar les raons que des del territori s’han posat de manifest repetidament, en la trobada del bé comú de tots.

El desencís davant determinades actuacions, com la que parlem, és una mostra de la manca de rigor d’uns responsables polítics instal•lats en una dinàmica irreal que no és conscient del que és vital, si no que de manera unilateral busca donar respostes urgents sense la reflexió i l’assessorament qualificat, imprescindible per treballar pel bé comú, exemples repetits de contradiccions dintre el propi executiu en temes de política industrial, energètica o fiscal son una mostra massa perillosa, per un marc ja de per sí carregat de “forats” incontrolats, molts dels quals tenen responsables directes al propi Consell de Ministres.

Al llarg dels darrers trenta anys, la relació entre Catalunya i Espanya s’ha fonamentat amb una gran dosis de responsabilitat i sentit d’estat dels catalans i un posicionament tàctic i estratègic per part del centralisme nacionalista, ja fos concretat en el PSOE o en el PP. Aquesta via ha comportat que Catalunya fes una sèrie d’esforços, de tot tipus, per arribar a comprendre la necessitat d’aportar una part del seu “capital” com a país per trobar vies d’equilibri en benefici directe d’aquelles regions o comunitats autònomes “més tocades” en la seva viabilitat de futur.

És evident que superat el problema de les diferències reals, abans esmentades, el lògic és que el debat del nou Estatut de Catalunya, comportes fixar unes noves bases per la nova entesa a dissenyar conjuntament; complimentant-se per això tots els “camins” exigits per l’Estat a l’hora d’aprovar el nou marc d’entesa, així, l’aprovació pel Parlament de Catalunya amb el suport de prop de 90% dels seus diputats, el referen de les Corts Generals i la ratificació mitjançant referèndum, suposaven una “parafernàlia” plena del màxim rigor i l’absoluta transparència i bona fe de tots els implicats.

Malauradament la Sentència, que avui és realitat ferma, comporta un marc que posa en dubte tot el fet fins ara, i el que és més greu, deixa als ciutadans de Catalunya i a la seva legitima representació majoritària, en una posició molt difícil a l’hora de refer unes vies d’entesa, avui trencades unilateralment, per una resolució, criticable en molts dels seus fonaments, a on s’obvia clarament la formula del tràmit portat a terme, i les implicacions legals produïdes en la seva aprovació.

Estem davant un camí amb fronteres inaccessibles, que ens tanca qualsevol possibilitat de visió creïble, per reconduir un anhel de la majoria de catalans, que amb el seu crit a la manifestació del passat 10 de juliol, posen sobre la taula la necessitat imperiosa de buscar una nova formula de relació amb “Madrid”, que no es pot veure condicionada permanentment a una qüestió d’aritmètica electoral circumstancial, si no que ha de ser fruit d’acords solemnes, si fos el cas, amb garanties expresses de tot tipus.

El fi del model emprat fins ara, és tant evident, que ja s’han encarregat de recordar-nos-ho des del centralisme vigent, que tampoc ha tingut cap interès, a part del purament electoral, per buscar vies d’entesa futura. Apuntar ara als culpables podria ser una qüestió partidista, quan el que realment toca és començar a treballar per ficar noves mesures que suposin adequar la realitat al que el país vol, per tant, malgrat el tacticisme electoral evident, per part d’alguns, seria bo marcar el nou terreny de joc a dissenyar, no fer-ho és consolidar una manera de fer rebutjada per una gran part de catalans.

És indiscutible que el fenomen de la globalització ha comportat avantatges objectives reflectides en diferents qüestions, però també ha suposat indirectament que el factor de l’endeutament s’ha generalitzat sense límits, amb el que això suposa per les economies que es veuen amenaçades pel risc d’incompliment de pagament, amb tot el que això suposa per la pròpia viabilitat de les mateixes, i les del seu entorn.

Davant del panorama exposat, a on qualsevol desequilibri suposa autèntics “tsunamis econòmics globals”, bo seria que es fessin esforços per limitar les repercussions que suposa la presumible fallida de determinats mercats en perill, per tant, les solucions haurien de ser preventives, si realment no ens volen veure abocats a un nou descontrol, que per algú ja s’ha superat, malgrat l’evidència de que les coses segueixen molt complicades.

Crec que és el moment de valorar el que s’ha fet i si les mesures endegades con les úniques possibles, la via dels ajustos, tant de moda els darrers mesos, pot ser una línia d’actuació però segurament no l’única, conseqüentment crec que el que toca es valorar els resultats de la mateixa i especialment el que pot superar la paralització del consum, un cop aquesta opció s’implementés.

És evident que “la frenada “, via ajustos salvatges, pot ser una possibilitat, ara bé, quin és el límit de la mateixa i com es podrà reconduir en el futur, no sigui que ens quedem en una contenció incapaç de tornar a la senda d’un mínim creixement vital per reconstruir “la malifeta que ens estreny”.

No és aconsellable, perdurar en una manera de fer “molt controladora”, si bé a ningú se li escapa que tenim una estructura de funció pública sobre dimensionada, i amb una incapacitat manifesta per ser competitiva, però això no hauria de ser una cotilla que impedeixi desenvolupar un sector privat necessitat de mínimes ajudes per tornar a conquerir el seu espai de creació de riquesa, avui molt mal parada.

Els anuncis de restricció creditícia per la petita empresa i els autònoms que s’anuncien, no son una bona noticia per aquells que son els que ens hauran de treure, com sempre, d’una dinàmica que no pot durar indefinidament.

Les avantatges de la globalització en el tema financer han suposat la generalització de conceptes que no poden ser iguals per a tots, per tant, de l’anàlisi del que ha passat seria imprescindible trobar conseqüències que ens permetin afrontar el nou marc general des d’un mínim coneixement; l’excés de endeutament de determinades opcions econòmiques s’ha de reconduir amb mesures impactants, inclusiu via la pròpia eliminació del deute, condonat, des de l’esperança real de superació del mal moment.

Certament la gestió pública hauria de constituir una referència, en tots els sentits, a l’hora d’avaluar la seva eficàcia i competència, malauradament la realitat majoritària s’imposa i l’evidència es que deixa molt a desitjar, amb tot el que això suposa per una situació econòmica clarament “tocada” per una dinàmica a la baixa en la seva pròpia viabilitat.

Exemples de tot tipus es van produint a tots els nivells de l’Administració, ja sigui per la incompetència o falta de rigor i preparació de màxims responsables, o bé per una tasca, en portes, de la responsabilitat penal en moltes ocasions.

Darrerament s’ha publicitat una referència de tot l’esmentat, amb una despesa multimilionària, concretada en la construcció de l’”Aeroport de Ciudad Real”, que havia de constituir un equipament super modern, amb pistes d’última generació, les més llargues de tots els aeroports de l’Estat, unes instal•lacions fonamentades en un moviment de persones de prop de dos milions i mig, i en definitiva, la concreció d’una inversió aeroportuària que havia de competir al màxim nivell amb altres alternatives en funcionament.

La realitat és que, avui, la “proposta novedosa” rep tres vols setmanals de RYANAIR amb subvenció pública, oblidant-nos mediàticament de la inversió de més de 500 milions d’euros, bona part finançats per una entitat financera pública com Caja Castilla La Mancha, i la inviabilitat evident que, a més, ha suposat una nova injecció de prop de 140 milions més de la Junta de Castella La Mancha, per fer front a deutes pendents.

Sembla evident que estem davant una “presumible estafa” amb molts responsables, atomitzats, segurament d’entrada la majoria de bona fe, però que la seva nefasta gestió ha comportat una situació caòtica i el malbaratament de “cales de tots” sense cap tipus de control, ni ningú que poses seny a l’hora de fer els anàlisis successius que es devien d’anar produint.

La referència esmentada no és, segurament, l’única, i a totes les escales, a ben segur, que n’hi ha hagut de molts altres, el que no és de rebut, és que fins la data no existeixin actuacions, de tot tipus, per exigir responsabilitats als “encarregats” d’una quimera que ha suposat un ridícul macroeconòmic incontrolat a nivell internacional.

Segurament, en un panorama social a on s’han de fer esforços per part de tots, no es pot entendre que des dels poders públics s’hagin d’endegar mesures “dures” que recauen sobre una classe mitja amb greus mancances de viabilitat futura, que veu com els efectes de situacions com l’esmentada no tenen cap raó de ser, si bé ara ens toca fer front a un “aval”, que segurament cap de nosaltres hauria signat.

Tots crec que som conscients que els propers mesos se’ns exigiran sacrificis importants del que ha suposat el nostre “estat de benestar”, però no estaria de més que a l’hora d’implementar determinades mesures de contenció de la despesa pública, també indaguéssim les previsions per què situacions com l’esmentada no es tornin a repetir.

Obviar el tema, especialment per la seva repercussió electoral pels seus “directes encarregats” no hauria de ser una excusa per exigir transparència a un model de gestió “nefasta” que hauríem d’eliminar costi el que costi.

Després del multitudinari crit de la manifestació contra la Sentencia de l’Estatut que ratificava el que va dir en el seu dia el poble de Catalunya en el Referèndum d’aprovació, estem abocats sense remei a seguir enfrontant-nos a la realitat del dia a dia, que no es altre que la problemàtica econòmica en totes les seves variables.

És inqüestionable que la resolució judicial contra l’Estatut fa una “criba” sobre tot al que suposa el país com a tal, és a dir concepte nacional, idioma, capacitat de decidir etc…, però incideix de manera humiliant sobre la qüestió econòmica, vital pel nostre futur, deixant-nos com una “regió “ més del centralisme castellà que es consagra com epicentre del poder ibèric més absolut.

Indubtablement és vital la nostra opció per les ensenyes nacionals, però avui és fonamental que parlem clar de les consideracions dineràries, guillotinades sense cap rubor. Així crec que és el moment d’explicar el que suposa el balanç econòmic amb l’Estat, les nostres aportacions o la manca de inversions manifesta cap a Catalunya que al llarg de molts anys ha estat la “locomotora” sobre la que ha caigut totes les exigències i sacrificis per fer possible l’equilibri territorial, avui feliçment aconseguit. Malgrat això, ara el que toca, i per tant s’han de buscar les vies per fer-ho, és recuperar una part important dels diners que es generen a Catalunya per poder sortir-nos amb èxit de la greu situació econòmica que ens envaeix.

Per tant, les properes setmanes i la pròpia campanya electoral haurien de ser fonamentals per endegar les propostes i projectes que garanteixin al país la urgent necessitat de disposar, al màxim, dels recursos que per sí genera, que en cap cas podem seguir anant cap a altres que en tot cas també hauran de fer els esforços per sobreviure.

Parlar en claredat de quines inversions són prioritàries i fins a on estem disposats a arribar per què es portin a terme, o bé dissenyar determinades polítiques fiscals per part del Govern de la Generalitat que garanteixin la seva disponibilitat aquí, independentment de les vies a emprar, haurien de ser les prioritats de futur irrenunciables.

Conformar-nos exclusivament amb la demostració de força mitjançant la “pinya social” del passat dissabte, quedaria solament en el apartat de la teoria però en cap cas suposaria avançar per l’anhel majoritari del país, que haurà de ratificar-se en una consulta electoral a on tots hauran de fixar clarament les seves propostes en el tema fonamental de la relació futura amb Espanya, no valent a partir d’ara seguir amb la línia de “peix al cove” que s’han “carregat” aquells que poden pensar que la nostra ciutadania pot ser manipulable permanent.

Estic convençut que la campanya electoral encetada col•locarà a tots al seu lloc, no sent vàlid fer discursos, depenent del moment i lloc, a on les promeses incomplides deuran de recordar-se i les decisions preses en els darrers anys hauran de ser justificades amb transparència.

Els catalans tenim molt a prop decidir quina formula de govern necessitem en el futur, que res ens amagui el que s’ha fet i el que s’ha de fer.

La “pre sentencia” de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha suposat en els darrers deies un allau d’opinions de tot tipus que el que posa de manifest és que, malgrat la greu situació econòmica que afecta a tothom, el tema Estatutari suposa una qüestió vital pel futur de les relacions de Catalunya amb l’Estat.

Certament, són molts anys de discussió i tasca feixuga per trobar “l’encaix” que fes possible una viabilitat acceptable entre els legítims interessos del poble de Catalunya i l’estructura de Espanya, malauradament el que sembla que podria ser una línia positiva, ha quedat desvirtuada en funció d’una “pre decisió judicial” que no ha deixat content a ningú.

La realitat sembla que posa de manifest que totes les parts implicades perden en el seu anhel de haver avançat cap un model, que malgrat les seves limitacions, podria ser acceptable de futur. Així perd el Tribunal Constitucional que només ha estat capaç de dictar “pre resolució” en funció dels equilibris polítics existents en el seu ser, deixant de costat els criteris jurídics i la seva obligació de dictar justícia en funció de totes les variables. També surt “tocat” el govern de l’Estat i especialment el seu cap, amb poc prestigi i credibilitat a l’hora de complimentar els seus compromisos de tot tipus, que ara es veuen agreujats davant un panorama previsible al que no es va fer front quan tocava. Pel que fa al principal partit de l’oposició tampoc les coses li son favorables, doncs la seva contradicció permanent de buscar l’enfrontament amb Catalunya per créixer electoralment a altres Comunitats Autònomes, té un problema quan es a prop de governar i, per tant, serà necessari que faci un esforç d’adequació del seu discurs si vol tenir una mínima credibilitat a curt termini. Finalment resta la societat catalana amb les seves institucions, la seva societat civil, i els seus partits polítics que tenen un panorama complicat per saber fixar el seu posicionament, tenint en compte, a més, la consulta electoral de la tardor, malgrat això i la “derrota “ pre confirmada, la resposta ha d’anar pel camí del seny responsable sense renunciar a res, exigint-nos un exercici de intel•ligència des del mandat donat, en el seu moment, pel poble de Catalunya al ratificar en Referèndum l’aprovat pel Parlament i les Corts Generals.

Pensar, com voldrien alguns, que “només toca” el “derecho al pataleo”, seria no veure la frustració d’una societat que perd majoritàriament el seu legítim anhel d’autogovernar-se, per tant, buscar formules reals per tornar a reconquerir el que ara ens han escamotejat, hauria de ser la feina a fer per tots els que son responsables del país, sense autoexclusions per interessos partidistes estratègics de ningú.

Conseqüència de tot l’anterior és la necessitat imperiosa de tornar la veu a la gent, mitjançant una consulta electoral a on tothom pugui expressar lliurament els seus posicionaments de futur, seguir en la línia de mantenir un “govern sota mínims” només és treballar per altres estratègies alienes a l’interès del país i el seu desig de disposar dels mecanismes imprescindibles pel seu millor desenvolupament.

La manifestació del proper dissabte és un primer pas per fixar la veu de tota la societat, però només és un fet per tornar a fixar uns objectius que no poden ser difuminats per ningú a l’hora del compromís general i majoritari, que va suposar, en el seu moment, l’aprovació estatutària, avui pre retallada.

En la darrera reunió del països més poderosos, sembla que seguint la línia oberta pels Estats Units, s’han buscat vies de control al sistema financer, que suposin que no tornem a caure en l’esvoranc que ha suposat la crisi financera internacional i tot el que ha seguit a la mateixa, especialment pel que fa al retall de l’Estat de Benestar.

Avui ningú discuteix la gravetat, per manca de liquiditat, que té el món del diner, però sembla complicat trobar mesures de control si aquestes no són fruit d’una dinàmica internacional, malgrat tot, el que si sembla viable és la trobada d’uns punts mínims que permetin, al menys, avançar cap a unes formules que frenin l’arribada de moments com els superats en una primera etapa.

No obstant les bones intencions, la realitat és que no existeix una unanimitat internacional per trobar camins plegats a l’hora de dissenyar un model que freni l’especulació de les entitats financeres, que dissenyi la intervenció per part dels estats respecte als préstecs fets al sector bancari, el control de les Agències de Qualificació de deute, fonamentals per la seriositat d’un món avui posat greument en dubte, o inclusiu els conflictes d’interessos latents, un nou marc de riscos a l’hora de fer noves operacions, etc., que haurien de constituir la base del nou funcionament del sector financer.

A petita escala, microeconòmica, el tema segueix sent vital i urgent, doncs, a part dels grans discursos, l’evidència és que el crèdit segueix sense arribar a la petita empresa i als autònoms, amb tot el que suposa “un mercat sense entitats financeres”, on l’especulació i els negocis marginals “foscos” s’instal•len sense control, per tant, sembla irrenunciable exigir actuacions que es puguin valorar tangiblement, a part de les bones intencions mediàtiques dels que “més manen”.

Les petites solucions son poques, per la gravetat de la situació, i aquesta evidència suposa la frenada de l’economia real, amb unes perspectives complicades si no s’és capaç, des dels governs de torn, de fixar uns mínims, complementaris a les grans decisions, per donar respostes a les mancances que qualsevol iniciativa empresarial té avui plantejada. Estan bé els anuncis dels màxims líders globals, però no estaria de més veure que fan els poders més propers, amb problemes també econòmics de supervivència, però que resulten bàsics per trobar “mesures terrenals vitals”.

En les darreres setmanes s’ha parlat molt de les novetats introduïdes en tot el que fa a la temàtica laboral, ara bé, això i la polèmica que ha comportat, no poden ser una trava per seguir aprofundint en altres reformes pendents, imprescindibles, si volem retornar al món de la credibilitat internacional, amb les màximes garanties i el més aviat possible.

Tots, crec que som conscients, que són moltes les qüestions que tenen greus mancances de funcionament, la justícia, l’eficàcia de l’Administració, el món financer, o inclusiu, la sanitat i la seva despesa, cada cop més imparable, per no oblidar el tema energètic, per tant, els esforços necessaris per avançar en uns temes que en cap cas poden ser “tabú”.

És evident que la reforma de la justícia passa per dotacions econòmiques, però no és menys certa la necessitat de trobar punts d’acord entre tots els implicats en la seva retrobada de prestigi, avui posada en dubte per molts sectors de la nostra societat. L’esforç ingent que comporta donar resposta a les mancances evidents en aquest apartat hauria de ser un repte fruit d’un consens a tots els nivells.

Pel que fa al funcionament de l’Administració, crec que és prioritari introduir en la seva gestió diària objectius de competitivitat i eficàcia, que algú pot pensar com exclusius de la iniciativa privada, però que són imprescindibles si realment desitgem una funció pública més propera als ciutadans i amb objectius claus de serveis, trencant “la distància” insalvable vigent a l’hora de fer requeriments a una Administració més preocupada per la seva viabilitat particular que pel que hauria de ser el seu objectiu de servei a la societat.

En el apartat financer les coses estan molt complicades, si bé, l’esforç per la concentració de Caixes D’Estalvi ha suposat un pas important de clarificació, no obstant seria aconsellable aquí aprofundir en la situació real de solvència de moltes entitats, apostant clarament per la transparència fins les últimes conseqüències, per què tothom fos conscients d’on es troba cadascú. Sens dubte la trobada de formules per què el crèdit arribi a la petita empresa i als autònoms també hauria de ser una prioritat a curt termini si realment es volen donar alternatives de futur per un sector econòmic molt castigat en els darrers mesos. En qualsevol cas sembla imprescindible la trobada d’acords en aquest apartat, especialment per la seva incidència internacional de les decisions internes a prendre, i els seus condicionaments externs a l’hora d’endegar determinades mesures.

La sanitat ha constituït una de les “senyes” del nostre estat de benestar, per tant, la seva supervivència hauria de ser innegociable, una altra cosa és poder trobar opcions noves que poguessin aplicar criteris de racionalitat per garantir la seva solvència en el futur, no fer-ho a curt termini seria tornar a un servei públic inviable ben aviat.

Finalment el tema energètic que ha comportat en els darrers anys una incapacitat manifesta a l’hora de prendre decisions per part del govern socialista, a on ha primat més el discurs ideològic – polític que el de gestió realista – objectiva; ara es veu com una amenaça sent l’hora de prendre les decisions urgents que no es varen endegar en el seu moment, la imperiosa obligació de “tocar de peus a terra” en aquest apartat hauria de ser fonamental de manera urgent, definint un marc energètic pels propers deu anys els costos que calguin.

En definitiva, les altres reformes també són vitals per la nostra supervivència, aprofundir en les mateixes és una obligació que hem de complir sense cap dubte.

Les comparacions entre la crisi del 92-93 i la que avui ens “ataca”, tenen punts de trobada en molts temes, malgrat que ara ningú discuteix la gravetat que ens envolta, per tant, qualsevol dels fets que ens poden semblar insalvables d’alguna manera ja van ser una realitat només fa uns anys.

Per altra banda és evident que en l’anterior etapa negativa, se’n varem sortir, una altre cosa es si estem disposats a fer les coses que calguin ara, i al meu entendre quatre són els temes que hem d’atacar si realment volem “sortir vius” del moment actual.

1.- ATUR, el debat sobre la reforma del mercat laboral és un primer pas, però la seva concreció ha de deixar de costat les temptacions de populisme i demagògia, que per part d’alguns es pot tenir la intenció d’introduir. No oblidem, en aquest apartat, el que han suposat les polítiques de “papeles para todos”, i les obligacions concretes amb milers d’immigrants de bona fe, als que els hi serà molt complicat trobar, novament, feina.

2.- DÈFICIT, el nostre comparatiu que suposa que de l’any 1999 a avui hem multiplicat per 10 el nostre dèficit públic, és una qüestió molt complicada, però tots haurem de fer els esforços que calguin per tornar a nivells del 5% a molt curt termini, si realment volem que la nostra credibilitat internacional torni a nivells del passat. Un país amb unes comptes públiques a on el dèficit és desmesurat i s’incrementa de manera imparable, no pot tenir possibilitats de trobar vies de sortida positives.

3.- DEUTE, la incidència d’aquest apartat sobre dades macroeconòmiques com pot ser el PIB, a on en pràcticament dos anys hem duplicat l’import, passant del 35% al 65%, comporta un punt d’inflexió que s’ha d’aturar al cost que sigui. Per tant, les iniciatives iniciades de cara a frenar la despesa pública son un primer pas al que ha de seguir molts altres de control dels pressupostos públics de manera urgent.

4.- FINANÇAMENT, la recuperació del finançament a la petita empresa i als autònoms és un fet vital per tornar la confiança als que lideres la creació de llocs de treball, per tant, aquest punt hauria de ser prioritari, per damunt, inclusiu, dels altres.

Crec, per tant, que el marc a on estem instal•lats es complica, però això no ha de suposar un fre per endegar totes les mesures necessàries per trobar vies de sortida, que a ben segur existeixen.

En moltes ocasions he parlat de la necessitat d’uns Pactes de la Moncloa II, i segueixo creient que seria una bona eina per sumar les voluntats de tots els sectors econòmics, polítics i socials; per tant, abans de que la situació encara pugui semblar més complicada, seria el moment de poder sumar les intencions de tots aquells que han de dirigir la nostra societat, amb un objectiu comú de superar l’actual moment complicat, fent front als punts emblemàtics referits des del consens i no des de l’enfrontament, legítim, però difícil de comprendre avui.

Sembla evident que el debat de la reforma del mercat laboral, tant de moda els darrers dies, comporta per sí mateixa un motiu de discussió especialment a l’hora de fer una anàlisi objectiu de la mateixa, fora de demagògies intencionades que el que busquen és confondre al “personal” en un tema que hauria de ser fonamental per tornar a crear llocs de treball.

És indiscutible que modificar el mercat laboral és un tema que ja venia sent necessari des de fa molt temps, i el greu és que no s’hagi implementat abans, ara bé, pensar que una nova regulació solucionarà tant el problema que tenim plantejat de manera automàtica, és no tocar de peus a terra, doncs les seves conseqüències no es poden veure a curt termini.

Entrant en el fons del projecte plantejat existeixen una sèrie de qüestions que haurien d’estar clares a l’hora del debat parlamentari i social que es produirà, la primera qüestió és que en cap cas el tema suposi l’abaratiment de l’acomiadament con qüestió exclusiva, si no que ha de primar per damunt de tot la flexibilitat reduint la temporalitat dels llocs de treball, i això només serà realitat si s’ataquen aspectes, que algú pot considerar “tabú”, com les pròpies quotes de la seguretat social i les seves conseqüències directes sobre sindicats i patronals.

Per altra banda, no es pot oblidar el paper de la petita empresa i els autònoms a l’hora de contractar, i aquí també s’hauran de fer esforços que potencien el sacrifici d’aquells que són els grans creadors de treball, però sent tots conscients de la incidència que sobre la seva viabilitat tenen els costos laborals, sent vital trobar vies legals que els permetin seguir liderant els mercats de feina, sense esclavitzar-los a una situació que avui se’ls ha emportat per davant i els ha deixat frustrats en la seva tasca d’emprenedors.

Malauradament que ningú pensi que la sortida a la situació negativa que ens envolta, es veurà solucionada amb la reforma laboral, doncs de poc servirà el sacrifici que s’exigirà a la societat, si no s’és capaç també de parlar, sense complexos, de les altres reformes pendents, també vitals, per conquerir una credibilitat com país, avui al menys posada en dubte des de fora.

A ben segur que les properes setmanes es produiran posicionaments de tot tipus, però el que ningú pot oblidar és que estem dintre d’un nou marc general al que hem d’adaptar-nos, ens agradi o no, conseqüentment, optar per l’immobilisme a l’hora de trobar les millores alternatives, no seria una recepta que en garanteixi res en positiu, per molt que es vulgui obviar la nostra existència en un món global a on els nostres competidors, a tots els nivells, cada cop són millors en molts del paramentes, que fins fa poc, ni es valoraven.

En el món que vivim, el cert és que veure un exemple de servei com el que suposa CARITAS, amb la seva tasca, pel que més pateixen, es converteix en una esperança per seguir intentant buscar alternatives viables per un futur complicat, a on la negativitat no pot convertir-se en quelcom quotidià en el nostre viure de cada dia. És indiscutible la tasca de motes ONG que sense demanar res a canvi, fan un treball social en bé de la comunitat, molt envejable, per tant ara que es publicita la tasca de Caritas Diocesana es pot valorar objectivament l’esforç de quasi mil voluntaris a les nostres contrades que, amb la seva feina fosca, ajuden als que són més castigats per l’actual marc general econòmic. Malgrat l’exemple que suposa en sí mateix, crec que a més tot això ens hauria de servir per ser conscients d’una feina a la que s’hi pot fer una aportació objectiva, cadascú des de les seves disponibilitats particulars, i per tant, sumar des de l’anonimat, per ser una via que no hauríem de deixar passar, si realment podem mitigar d’alguna manera la situació d’algú; més a prop nostre del que podem sospitar. En una convivència social a on sembla que cadascú “va per ell, sense importar-li el que li passa al veí més proper”, seria bo poder-nos aturar i meditar de com afecta la situació actual a molta gent, en cap cas responsable de la disbauxa consumista dels darrers anys; segurament la conclusió seria que solament des de la conscienciació mútua es podran buscar les sortides necessàries per trobar respostes de futur amb un mínim percentatge d’optimisme. La pobresa que cada cop “atrapa” a més dels nostres conciutadans no pot convertir-se en una gestió “ja descomptada”, i per tant, assumida com normal, així des de la reflexió i el petit sacrifici particular serem capaços de sortir-nos, trobant alternatives passibles que ens suposin sobreviure amb dignitat els propers anys, inclusiu aquells que avui es troben en el llindar d’un model de supervivència, impensable només fa uns mesos. Tornant a la referència del que porta a terme CARITAS, també crec que seria el moment que des de les Administracions es reflexioni si és suficient el suport que se li dona, o bé s’han d’incrementar els seus mitjans, estic segur que superat el camí de la despesa pública “fàcil” aquesta és una partida pressupostària que demana a crits la seva ampliació, especialment, en el ferm convenciment, que el balanç que presenta, “ahir, avui i demà” suposarà l’única “salvació terrenal” pels que segurament ja han esgotat altres esperances de salvació.