Termes a cercar:
Menú principal
Entrar | RSS |

President Suárez

2 abril 2014 per Lluís Badia

Mirats amb perspectiva els actes funeraris pel traspàs d’Adolfo Suárez celebrats la passada setmana, comporten un fet inapel·lable, el reconeixement, quasi unànime, de la tasca feta pel personatge davant les màximes responsabilitats dels país en un moment gravíssim per la seva viabilitat democràtica i l’anhel majoritari per les llibertats.

Segurament el moment històric que el va tocar viure al front del Govern d’Espanya, constituïa un repte personal per una persona que venia d’un altre règim sense llibertats, però que estava convençut d’un canvi imprescindible per poder avançar; per tant, les seves múltiples decisions d’ordre polític, repetidament lloades els darrers dies, però també les de caire econòmic, “Pactes de la Moncloa”, són referència obligada a l’hora de valorar la seva feina en aquells moments de “dubtes”, després superats per la pròpia capacitat de convenciment de la seva figura, cap als més propers, però també cap aquells que més diferents ideològicament eren.

Tampoc podem oblidar ara la seva vocació pel centrisme com opció alternativa al bipartidisme, que ha constituït la pròpia realitat dels darrers anys, i que segurament amb la seva presència efectiva ens hauria estalviat els posicionaments extrems d’uns i altres a l’hora de fer front als grans temes d’estat. Ni tampoc pot quedar amagat el seu sacrifici personal, amb una aposta del seu propi patrimoni personal a l’hora de dissenyar i finançar una oferta electoral, que malauradament no va tenir els suports necessaris per la seva consolidació.

Segurament el fàcil es “apuntar-se” als èxits, obviant que molts dels que lloen els seu reconeixement ara, varen ser els que van provocar la seva sortida del govern per interessos pocs clars en aquells moments, de totes maneres, el cert és que, com quasi sempre passa, el temps posa a tothom al seu lloc i l’herència del President Suárez és avui un fet a subscriure de manera unànime per part dels líders de la nostra societat en totes les seves besants, de caire polític, econòmic o social.

Moltes vegades vaig escoltar al President Suárez dir que “valdria més que em votessin, encara que això suposés menys estima”, les mostres ciutadanes de les darreres hores posen de manifest que la gent, en general, el segueix estimant com referència obligada d’un país que va saber transitar cap a un nou model de convivència plural i impensable en aquells moments, sense violència, amb reptes que pocs haurien estat capaços d’assumir, per la seva complexitat i els costos personals que tot això comportava.

Avui, el llegat d’en Suárez ja forma part de la nostra història, i certament el seu exemple hauria de constituir un argument a emprar en el nostra dia a dia, per superar el marc en el que estem instal·lats. És evident que la seva capacitat de “saber escoltar”, però també “saber cedir”, si fos el cas, per avançar cap a consensos útils és un exemple que no hauria de caure en el oblit. El model vigent d’autisme, instal·lat a la nostra societat, haurà de poder superar-se amb referències com les que formen part del tarannà del President Suárez.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Llistes fora de lloc

25 marzo 2014 per Lluís Badia

Les llistes de morosos són un fet que cada dia deixa al descobert a milers de persones que es veuen atrapades en un model de “persecució administrativa extrajudicial”, davant la falta de pagament de quelcom deute, per insignificant o injustificat que sigui; aquest tema que acostuma a passar desapercebut a l’hora de reflectir-se en els titulars mediàtics porta pel camí de l’amargura i impotència a una part de la societat, la més damnificada per la crisi econòmica i les seves conseqüències, pels més dèbils.

Tots coneixem, directa o indirectament, multitud de situacions, en masses ocasions injustes, d’amics o coneguts que han vist la seva viabilitat personal posada en dubte per la inclusió en “fitxers” que marquen de manera definitiva la capacitat de massa gent. Moltes són les raons de la justificació de l’existència d’aquestes referències, però el que és evident és l’opacitat com es regulen les mateixes i la falta de transparència en la seva gestió.

És un tema molt amanit la problemàtica que afecta a la insolvència de les persones, físiques o jurídiques, i les seves alternatives d’ordre legal, com l’opció del “concurs”, avanç procediment de suspensió de pagaments, però el que no té cap lògica és la desprotecció existent per la ciutadania quan “s’ingressa” en aquestes famoses “llistes” que poden comportar l’anul·lació social a efectes pràctics, amb alternatives massa tortuoses a l’hora d’evitar o sortir del seu control efectiu.

Segurament la creació de l’instrument referit podria comportar, d’entrada, una formula de pressió pel cobrament dels deutes produïts, però malauradament la realitat posa en evidència que la seva eficàcia supera en masses ocasions la via judicial i el seu tràmit processal al respecte. Sembla evident que per determinats imports és més fàcil pels creditors optar per la via de la “llista negra” que buscar la resolució contenciosa del problema.

Ja sé que aquesta realitat, comporta que existeixin “justos que paguen com pecadors”, però crec que no és admissible perpetrar la situació que arrossega a masses famílies i petites empreses fora d’un mercat, cada cop més selectiu i tancat per aquells que han tingut dificultats puntuals, malgrat que en masses ocasions aquestes son superades, i malgrat que segueixen vigents les aparicions en aquestes “relacions d’insolvents”.

És un fet objectiu que en els darrers mesos s’han produït iniciatives legislatives, a nivell de les Corts Generals o dels organismes europeus, actuacions dels poders executius i resolucions d’ordre judicial via sentències, que han indicat una clara vocació per equilibrar el “poder” d’entitats financeres i consumidors, amb una potenciació del respecte i la trobada de la màxima transparència per aquests, a l’hora de contractar els diferents productes financers; malgrat l’opció esmentada, poc s’ha fet per regular també, amb objectivitat, l’existència d’aquests instruments de pressió via llista, especialment pel que fa a la seva formula d’inclusió i sortida, evitant els abusos que es produeixen i que suposen un camí molt feixuc pels que es veuen implicats en les mateixes.

Crec prioritari i urgent marcar uns límits raonables a aquests mitjans, en l’interès de que la seva existència comporti un benefici en positiu, no sigui que es quedi com una formula de pressió sense límits com el que ara és, saltant-se tot tipus de drets que han costat molt d’assolir.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La nova normativa bancària

19 marzo 2014 per Lluís Badia

Molt es parla de determinades clàusules que apareixen als contractes bancaris, les quals s’han vist sotmeses, en els darrers mesos, a autèntics atacs directes, ja sigui via nova legislació a l’efecte, sentències tant europees com de caire nacional, així com nous suggeriments dels diferents organismes oficials d’ordre financer, a l’hora de regular amb objectivitat un marc de relació que, fins fa ven poc, només es preocupava per mantenir les prebendes d’una part dels que contractaven.

És evident que tot el que ha comportat la limitació d’inclusió futura, i discussió del que està fet, pel que fa als pactes hipotecaris, sota el concepte de “clàusules abusives” ha suposat la declaració de nul·litat de molts d’ells, en defensa dels consumidors i usuaris, així, referències a la bona fe, al desequilibri contractual o a la imposició unilateral, tant amanits, s’han definit com formules fraudulentes, que hauran d’excloure’s a tots els efectes.

També altres temes de referència mediàtica, com les “clàusules d’interès sol”, de les hipoteques, ha comportat també grans rius de tinta i saliva, als mitjans a l’hora de la seva valoració, amb resolucions judicials de referència que, en gran part, també donen la raó als clients de les entitats financeres; per no esmentar altres productes més sofisticats sobre els que també recau un “dubte” fonamentat en la seva legalitat i eficàcia objectiva pràctica en la seva vigència.

El cert és que el model vigent fins fa uns mesos, és inviable, i les dues parts, bancs i clients, s’hauran d’implicar per buscar un negoci des de la transparència absoluta, per part d’uns i l’exigència d’una informació veraç per part d’altres. No serà vàlid l’abús de confiança, tant emprat en el tema de les famoses “preferents”, ni tampoc parapetar-se darrera de la intervenció del Fedatari Públic de torn, per justificar una situació inviable.

Pot ser discutible que la part financera segueixi gaudint dels mitjans que li permetin tenir una informació de primer nivell per damunt de la que poden tenir els seus clients minoristes, però sembla lògic que la legislació a l’efecte, ha de garantir, quan es parli de productes bancaris i d’inversió, la màxima informació entendible per la part més dèbil. Ja sé que tot això comportarà problemes d’interessos contraposats dels que intervenen en cada acord d’aquest tipus, però sembla necessari que la claredat absoluta sigui un fet inapel·lable, si es vol retornar la confiança al món de les finances, de capa caiguda en la seva credibilitat als darrers mesos.

No es pot pensar que les coses segueixen igual, amb un maquillatge de les formes, crec que el tema exigeix noves vies, com les que ja s’anuncien en models legislatius com el que hauran de ser referència obligada com la recent nova directiva europea sobre hipoteques, on es regulen qüestions inimaginables només fa uns mesos.

Segurament pot existir la temptació d’aplicar criteris de pressió per part dels que ofereixin els diferents productes, però també penso que la tasca a fer per organismes de control públic, com el Banc d’Espanya, o la pròpia Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), hauran de ser més importants del que han estat els darrers temps, on han actuat des del passotisme que ha comportat la greu situació vigent per milers de ciutadans.

A ben segur que en les properes setmanes es produiran novetats en tota la dinàmica financera, ja sigui via sentències judicials, normatives governamentals o dinàmica legislativa urgent, esperem que el resultat de tot això comporti superar el greu moment que per moltes famílies ha suposat un mercat massa controlat per la part més influent, a on el “contracte d’adhesió” era un fet general en tota la relació bilateral referida.

Arxivat a Política | Cap comentari »

El càlcul electoral

11 marzo 2014 per Lluís Badia

Entre els que diuen que entenen de política existeix un concepte molt amanit a l’hora de valorar les decisions públiques, el “càlcul electoral”, entès com el condicionament de les actuacions dels nostres representants, més en funció de l’interès partidista particular de cadascun que en base el que seria lògic, la trobada del bé comú.

És evident que les estratègies de poder, en cada moment, independentment de qui el detenta, són quasi sempre fruit dels equilibris interns, però de manera massa important del que diuen les enquestes de vot en cada circumstància; queden en un segon lloc les pròpies necessitats socials, econòmiques, etc., de la societat.

La dependència dels estudis demoscòpics d’anàlisis electoral, és un fet que cada cop enmarca més la dinàmica de la gestió pública, però el que és més greu és que aquest “defecte” incideix en totes les Administracions, amb el que això suposa de trobada de solucions, només en funció d’un interès electoralista puntual i a curt termini.

Comparteixo la tesis que les opcions polítiques han de garantir-se el vot dels que els han donat el suport amb propostes pragmàtiques ben concretes, complimentades en funció de la capacitat parlamentària en cada cas, doncs el que no podem es caure en el parany de que “allò que es diu en campanya no fa falta complir-se”; crec que aquest és el fet que, amb prop de 40 anys de democràcia, ha comportat l’allunyament de la ciutadania respecte als seus representants de manera cada cop més ample.

Certament tot govern assumeix en el dia a dia la necessitat de donar moltes respostes als diferents temes plantejats, cosa que es pot fer des d’una basant de caire ideològic, però que la situació actual requereix que també es porti a terme des de la responsabilitat de sumar els màxims consensos ciutadans, per tant, no estaria de més que els nostres líders, a part de “mirar de reüll” les fluctuacions de suport electoral, quan es fixessin en els grans temes haurien de saber cedir en cada cas en el objectiu d’avançar conjuntament.

Molts són els punts emblemàtics que el moment actual es planteja a l’hora de decidir de determinats assumptes, i no estaria de més que es fessin esforços reals de transparència a l’hora de portar a terme els debats, a tots els nivells, per conquerir una estabilitat social cada cop més en perill; optar per aplicar “corrons” ideològics, parlamentaris, socials, o de pur poder, ens portarà a una trencadissa de la que serà complicat recuperar-nos.

Crec que tots som conscients de la manipulació mediàtica a la que estem sotmesos, segons “el color” del mitjà que publicita les decisions que ens afecten, ara bé, no es aconsellable pensar que la noticia emblemàtica pot tapar la ineficàcia o la mala gestió, per tant, crec que és el moment d’exigir que el sentit comú i la lògica tornin a primar per damunt del “discurs” estratègic dirigit només a una part de la societat.

El model electoral futur ens porta indefectiblement cap uns parlaments i ajuntaments amb molta representació partidista i amb absència de majories, el que suposarà la necessitat d’arribar a pactes amplis per tirar endavant la tasca quotidiana, per tant, en previsió d’aquest demà, seria urgent oblidar el dictat del càlcul previsible de resultats electorals i consolidar missatges de capacitat d’entesa per damunt d’imposicions majoritàries. La previsió d’unes eleccions al Parlament Europeu amb grans resultats pels “extrems”, és un fet que ens col·loca en la inestabilitat absoluta, per tant, no estaria de més començar a governar des de l’objectiu del bé de la majoria, independentment de captar un suposat vot, cada cop més imprevisible, per molt que els “profetes dels resultats” diguin un altre cosa.

Arxivat a Política | Cap comentari »

El dèficit de tots

4 marzo 2014 per Lluís Badia

En els darrers anys en que la qüestió econòmica és referència obligada a tots els nivells de debat, existeix un concepte repetitiu que surt quasi sempre, “el dèficit públic” que s’entén com la situació que comporta que la despesa que realitzen les Administracions Públiques supera els ingressos de les mateixes, en definitiva es gasta més del que es recapta.

És evident que la situació esmentada és de difícil entesa si no la comparem amb el que són els plantejaments pressupostaris d’una família o de qualsevol empresa, on és evident que endeutar-se per poder gastar més del que es guanya, comporta un final de fallida garantida.

Entrant en les dades objectives, el marc general pel que fa als grans números de l’Estat, és esfereïdor, doncs per exemple l’exercici de 2012 es van gastar prop de 490.000 Milions d’euros, sent l’ingrés en el mateix període de poc més de 380.000 Milions d’euros, és a dir, el dèficit va superar el 110.000 Milions d’euros; però el que és més greu és que les dades del l’exercici 2013 en el seu tancament seran molt similars. Baixant a la identificació de les grans partides, també les referències són concloents, així pel que fa a salaris públics estem parlant de uns 115.000 Milions d’euros, la despesa general sobre els 340.000 Milions d’euros i l’emblemàtic rescat bancari d’uns 30.000 Milions d’euros.

Davant del panorama definit es planteja clarament una conclusió evident, la ineficàcia, que es sustenta en qüestions tant evidents com la gestió mediocre, la duplicitat de competències, la inexistència d’economies d’escala, les macroobres fora de lloc, o les “donacions” injustificades, com l’exemple de l’ajuda a la Banca sense concreció específica de la formula de retorn.

Moltes són les alternatives possibles a la situació plantejada, amb grans dosis de demagògia ideològica, però el que es inapel·lable és que seguir en la mateixa línia ens porta a la insolvència, amb exemples evidents amb altres economies ben identificades; a més aquí també es barregen opcions de gran càrrega política, que sota la marca “retallada” es presta a tot tipus de conjetures, opinables sempre.

Crec que malgrat la situació és imprescindible començar a parlar de la necessitat urgent d’analitzar la despesa per no seguir “malgastant” el que és de tots, i en aquesta línia, bo seria que tots els implicats introduïssin en el debat, per damunt del moment electoral determinat, qüestions com la necessitat de polítiques fiscals que no es centrin en els més dèbils, el suport indiscutible als autònoms i petita empresa, la potenciació, per mig de la màxima transparència en la despesa, pel que fa a qüestions com la sanitat i l’educació, la reducció del paternalisme al sectors financers, en els guanys sempre com privats i les pèrdues socials, etc., però per damunt de tot parlar amb claredat i amb argumentacions racionals del que constitueix l’eina vital de qualsevol acció de govern, la seva decisió d’ingressos i despeses.

Sempre es diu que el debat parlamentari dels pressupostos i la llei que ho incardina és la discussió més important de cada exercici polític, si bé, posteriorment la discussió deixa pas a l’anècdota o la gracieta de torn, quedant “amagat” l’autèntic contingut del que serà la pròpia acció de govern a l’hora de decidir com s’estructuren les decisions de pagament o cobrament.

L’article 31.2 de la Constitució diu expressament que “la despesa pública s’executarà sota criteris d’eficiència i economia”, no estria de més que aquest principi fos present en totes les decisions que en aquest sentit s’executen, no sigui que tot quedi en paper mullat per molt que el text referit es faci servir masses vegades per argumentar des de posicions ideològiques fora de la realitat.

També la discussió de temes que es poden considerar, per alguns, com “intocables”, com la reordenació objectiva del que constitueix el sector públic, amb especial referència al propi cost de la classe política, o fins i tot la reordenació de la despesa militar, haurien de ser fites a debatre alienes al càlcul electoral, massa present en la feina diària dels nostres representants.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Normativa ineficaç

25 febrero 2014 per Lluís Badia

És un fet objectiu que la via concursal (abans suspensió de pagaments), no és una solució de futur per les empreses que es veuen abocades a optar per l’opció judicial a l’hora d’intentar solucionar una problemàtica de viabilitat. Certament, cada cop és més evident que la gran majoria de les opcions empresarials que opten per la presentació d’un concurs de creditors acaben en liquidació com alternativa més possible a la seva opció.

Davant el panorama exposat i la negativitat final, quasi general, la realitat posa de manifest el fet objectiu del resultat per tots els implicats, que no es altre que el que suposa, que ni els creditors cobraran la seva deute, ni les administracions públiques es rescabalaran del seu crèdit, ni els treballadors en sortiran bé, ni els propis implicats “salvaran” pràcticament res del seu patrimoni personal, doncs l’evidència deixa clar que malgrat la via contenciosa, la situació personal dels administradors es veu arrossegada a una fallida amb totes les conseqüències, degut als avals personals prestats en el seu moment.

És evident que la Llei Concursal vigent crea masses dubtes respecte de la seva eficàcia, massa pensada per les grans empreses i poc per la petita empresa i els autònoms, per tant, seria urgent que tots els implicats es plantegéssim quines són les alternatives a endegar per reconduir una legislació que, avui, és purament finalista per la majoria dels que optem per la mateixa, com via de sortida al desastre econòmic on són immersos.

Malgrat alguns intents per trobar vies de supervivència dintre la pròpia dinàmica judicial, amb opcions com la venda unitària d’empresa, entesa com “unitat de negoci” o bé “unitat productiva”, la pràctica posa de manifest que aquestes vies són complicades; en tot cas més reservades per les propostes macroempresarials, amb grans volums de treballadors implicats, que pel que suposa les microempreses i el seu entorn.

Crec que com conseqüència de tot l’anterior és el moment de que el legislador sigui capaç d’aprofundir en la situació marc, i es plantegi seriosament buscar alternatives, especialment quan es parli d’empreses rendibles i viables, però que per propi ofegament del deute acumulat es veuen abocades a la seva desaparició, amb deutes impagables i pèrdues de llocs de treball. A què s’espera a iniciar la feina que faci possible reconduir una situació que comporta no solament la fallida privada del personal i d’altres empreses “enganxades” a una situació inviable, sinó també per la pròpia administració que veu desaparèixer una possibilitat d’ingressos davant un tancament definitiu d’opcions possibles però inviables en el marc actual.

La urgència de començar a parlar i implementar les vies de refinançament i reestructuració possible, prèvies al concurs de creditors, però també aprofundir en la implicació de les pròpies entitats financeres i l’Administració Pública, a tots els nivells, a l’hora de buscar sortides, fins i tot amb condonacions parcials, finançaments super-competitius a costos mínims, aplaçaments a llarg termini, condicionats a la pròpia “recuperació empresarial”, són qüestions a parlar, sinó volem veure un terratrèmol en el que ha constituït el nostre teixit empresarial dels darrers anys, avui descontrolat negativament.

El temps del lament ha de veure’s superat per la capacitat de les opcions polítiques per donar resposta urgent als temes que no poden retardar-se, i el tema exposat requereix un consens bàsic per fer el que calgui per recuperar un camí que no pot quedar tancat per milers d’emprenedors, avui abandonats a la seva sort i amb una normativa jurídica clarament ineficaç.

L’esforç encomiable que es fa des dels diferents Jutjats Mercantils, així com per part dels implicats directament en el tema, no és suficient per donar resposta a un clam social, amb masses damnificats en tots els sectors relacionats.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Desinformació

18 febrero 2014 per Lluís Badia

Masses vegades es produeix el cas que el que es publica als mitjans de comunicació és més fruit de l’interès particular de no se sap qui ni perquè, que resultat d’una informació objectiva, producte de l’anàlisi i, fins i tot, de valorar la lògica en determinades apreciacions.

Segurament el fàcil és no aprofundir en les noves que es publiquen, deixant de costat la feina que comporta la confecció de les suposades noticies amb les parts que es veuen implicades, o aplicar el sentit comú a l’hora de transcriure determinades noves.

És evident, també, que cada cop més els mitjans es cataloguen des d’una visió ideològica i tots sabem per on aniran el comentaris, opinions i noticies depenent de qui sigui el comunicador, qüestió que comporta que en masses ocasions l’efecte informatiu es veu, d’entrada, acceptat o rebutjat, no en funció del que es diu, sinó del mitjà on es llegeix.

També estem acostumats a la pròpia desqualificació de determinades noticies, un cop passat un temps, quedant absolutament desvirtuades en funció de la pròpia valoració d’interès feta en el moment de la seva publicació; malgrat que són poques les vegades que les rectificacions posteriors poden “igualar” la noticia donada en el seu moment a “bombo i plateret ” totalment desmentida amb posterioritat.

Fins i tot sembla que s’accepta que l’important és “dir” la novetat encara que aquesta tingui poc fonament, si això pot suposar determinats guanys, de tot ordre, pels propietaris de torn de cada opció empresarial, que per cert no s’amaguen a l’hora de gestionar amb demagògia, en masses ocasions fora de lloc.

Segurament tot l’esmentat comporta el fet objectiu de “la baixa en picat de lectors” de la gran majoria de premsa escrita, i incideix clarament en uns comptes de resultats de les diferents societats de premsa cada cop més minses, sense oblidar la caiguda de publicitat davant la manca d’incidència real.

És evident que la desconfiança mediàtica és una qüestió cada cop més evident, amb el que això suposa per una forma d’informació que hauria de ser referència social, i que es converteix, cada cop més, en un aparador pseudoideològic o econòmic per damunt d’un fet de llibertat.

Segurament els responsables de tot això són molt variats i no es limiten als que es coneixen popularment, doncs en la majoria d’ocasions les directrius venen imposades per una precarietat econòmica dels intervinents directes a l’hora de poder exercir la seva feina de manera objectiva, en tot cas, l’evidència és la credibilitat d’uns i altres i el seu suport efectiu que malauradament cada cop és menor.

Ja sé que el fàcil és fer sensacionalisme, encara que els arguments siguin febles, però quelcom hauria de valorar que l’objectivitat mínima hauria de servir com garantia per poder recuperar una informació veraç sobre cada tema d’ordre públic deixant de costat el propi interès econòmic, personal i polític, massa decisiu en el model comunicatiu escrit actual.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Atomització política

11 febrero 2014 per Lluís Badia

De la lectura de les darreres enquestes d’intenció de vot aparegudes als diferents mitjans de comunicació es produeixen dos fets, unànimes en totes elles, per una banda la fi del bipartidisme, i per altra l’aparició de noves opcions electorals, o la consolidació de les que fins ara eren minoritàries o quasi testimonials.

És evident que els grans partits que han estat referència de poder als darrers 35 anys, perden suport de manera accelerada, quedant sota mínims històrics, amb fugides de suports pels seus propis “extrems ideològics” i el fet, en sí mateix, comportarà ben a curt termini que la configuració de governs, a tots els nivells, no es solucionaran amb posicions dominants sinó que serà imprescindible sumar altres visions de la realitat a l’hora de constituir autèntics plans de gestió pública. L’atomització que tenim en portes comportarà, a més, una dinàmica de renovació de líders i de responsables institucionals, qüestió que d’entrada entenc positiva, ja que això serà garantia, a l’hora de no “assumir” els vicis d’una part de la classe política vigent.

Des d’una visió d’Estat el tema obre un ventall d’alternatives molt semblant al model italià de fa uns anys o del que va constituir el propi tripartit a Catalunya, amb tot el que això suposa de negatiu per un moment de crisi, on les reivindicacions de tot ordre es manifesten també ara amb suports institucionals manifestos. El tema comportarà, a més, l’obertura de temes “intocables” fins el moment, que no podran aparcar-se davant una veu ciutadana que exigirà poder debatre en qüestions emblemàtiques i fer les “modificacions legislatives” que calguin, en base a un suport democràtic que es pot convertir com indiscutible i vital per conformar opcions de govern viables i possibles.

El nou panorama polític també veurà resultats pel que fa a molts governs autonòmics i als ajuntaments, on passaran de veure majories absolutes o relatives a direccions de poder molt repartides amb opcions partidistes de diferent color ideològic, amb una radicalització en els plantejaments de despesa i recaptació, o fins i tot, pel que fa a la pròpia direcció política en qüestions que fins avui es podien considerar emblemàtiques.

Segurament el marc d’entesa es complicarà a l’hora de buscar accions de consens ampli, el que pot dificultar no endegar decisions compromeses ni arriscades, però necessàries objectivament per retornar a la ciutadania un anhel d’esperança cada cop més necessària; però en tot cas, la novetat de la situació també esperem que permeti recuperar un reconeixement cap a la classe política, avui sota mínims, vital per avançar per camins de tasca pública amb garanties de consens de la gent.

Com qualsevol novetat, la qüestió que plantejo pot comportar un risc que avui no es pot valorar, malgrat que estem acostumats a que res ens sorprengui, si bé, la implicació i el seny que quelcom pot dubtar que doni el nou model de convivència, és en sí mateix un regenerador imprescindible i inapel·lable al que ens haurem d’acostumar, esperem per millorar en totes les besants de exercici democràtic que això suposarà.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Indústria turística, líder

28 enero 2014 per Lluís Badia

La passada setmana es van donar a conèixer els resultats del turisme al llarg del 2013, des d’una econòmica, que posa de manifest que la indústria de l’oci constitueix el primer “puntal” respecte a la creació de riquesa del país, amb uns resultats de rècord a Catalunya, que consoliden l’oferta del país com una referència mundial a tots els efectes.

És evident que al llarg dels darrers temps, i com conseqüència de la situació de crisi que tot ho envolta, el turisme es constitueix com una indústria preferent a la que totes les administracions haurien de prioritzar en les seves actuacions, tant de caire formal com de suport financer, i d’ordre fiscal cap a els que aposten per la mateixa.

Segurament en el balanç que es fa, no es pot obviar la greu situació dels països del nord d’Àfrica i d’Àsia, ni la inestabilitat als mateixos que constituïen una competència forta i que avui queden aparcats per la inseguretat interna que no aconsegueixen superar, però el cert és que les dades conegudes són un fet a consolidar en propers exercicis, sabent oferir als potencials clients atractius que ratifiquin la línia ascendent de resultats econòmics que comporten l’arribada massiva de visitants.

En aquesta línia d’oferir propostes noves, s’han produït en els darrers mesos, iniciatives diverses per concretar alternatives de tot tipus, així, l’aposta de Madrid per una estratègia monopolística de “casinos”, juntament amb la que es produeix a Catalunya respecte del que es coneix com BCN WORLD, són opcions que han tingut el seu camí, i front el que ja és un fracàs del centralisme, sembla que a casa nostre les coses poden anar pel bon camí.

No obstant l’aposta que suposa concretar inversions importants, sempre surten els que s’oposen a tot, recordar el posicionament front el parc temàtic avui realitat indiscutible com Port Aventura, malgrat tot això sembla que s’ha entrat en la darrera fase i existeix un consens quasi majoritari, polític – econòmic – social, per fer realitat un fet que posicionaria a les nostres contrades com l’autèntica “Florida del Sud d’Europa”, amb tot el que això pot suposar pel nostre territori.

És evident que segurament el que queda és el camí més complicat, des de la via parlamentaria, que ha de donar el vist i plau a la modificació de l’actual normativa de Centres Recreatius i Turístics (CRT), fins la concreció de les inversions específiques d’aquells que han apostat per una proposta que ha de complementar-se amb el que constitueix la realitat de Port Aventura, clarament consolidat com el parc de referència del Sud d’Europa.

També s’ha dit que la iniciativa en curs comportarà obrir noves expectatives, especialment pel que fa a l’accés cap a segments de població que fins el moment podien no gaudir d’una oferta atractiva amb el que podem oferir avui, i que ara s’incrementarà clarament.

El posicionament unànime del màxims representants institucionals és una garantia que hauria de servir per superar les darreres traves, que segur que sortiran, fent realitat el desig d’una població massa acostumada a les males noticies dels darrers anys.

Estic convençut que el nostre territori, per damunt de controvèrsies interessades, pot oferir respostes en positiu a totes les dubtes que es produiran, i que els que han anunciat l’aposta liderada per VEREMONTE han de comptar amb el suport que ha de merèixer una aposta que pot comportar la creació de llocs de treball, riquesa i ingressos per les administracions, avui orfes de propostes engrescadores.

És cert que el turisme es constitueix com a bàsic per la nostra viabilitat, i per tant, tots els esforços seran pocs per fer realitat “la BCN WORLD” a la “TGN WORLD”, com una fita pels propers anys, que ens portin a liderar un mercat que es constitueix com a líder de referència a tots els nivells.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La regeneració de la política

21 enero 2014 per Lluís Badia

Sempre he pensat que la política és la via lògica perquè les coses públiques complicades es puguin resoldre sense opcions violentes, i que el desig de la majoria sigui el que marqui la línia d’actuació dels diferents governs de torn; el tema, a més, crec que és vital per cohesionar la societat via una formula de caire democràtic a tots els nivells.

Malauradament la realitat dels darrers anys posa en dubte el concepte de servei que hauria de tenir la tasca pública de les persones que ens representen, i que ens ha portat a un desprestigi galopant i a una valoració negativa que guanya adeptes cada dia. El desencís respecte de governants que incompleixen repetidament els seus compromisos electorals, la influència de poder ocults sobre la pròpia tasca de govern, o fins i tot, la manca de renovació dels partits, en persones i formes d’actuació, són fets en negatiu que no ajuden a reconduir el model que reclama a crits profundes modificacions en la seva manera d’actuar.

També fets objectius, com la pervivència de determinada legislació, superada per la pròpia dinàmica dels organismes europeus, en temes de tant ressò social en el tema hipotecari, són “missatges” que arriben a una societat que es veu superada per la pròpia manca de voluntat de canvi dels que haurien de fer l’esforç per portar-ho a terme.

El panorama descrit, al que podríem afegir altres variables, fins i tot més mediàtiques com tot el que fa referència a la corrupció entesa en el més ampli aspecte, ens porta a un estat de desconfiança general de la gent cap als seus representants a l’hora d’esperar dels mateixos respostes possibles a la greu situació que a tots toca sobreviure.

Segurament la meva reflexió no suposa cap novetat a la descripció del moment vigent, però en tot cas, sí que vol, des de la meva modesta opinió, posar sobre la taula de debat un fet objectiu del que és necessari parlar moltes vegades i des de tots els posicionaments, per crear l’estat d’opinió que faci imprescindible endegar mesures urgents que no es poden retardar per més temps.

L’exigència social d’una regeneració política que sigui capaç de debatre obertament que solament un increment de l’exercici democràtic ens permetrà trobar vies de resposta a l’ofuscació que es viu avui, crec que començar a germinar entre la ciutadania, cosa que no tinc cap dubte, comportarà una atomització de la representació pública a les institucions en les properes consultes electorals, on podrem veure “pactes i acords de govern” fins avui impensables, amb lideratges nous i personatges arribats al món de la política de manera novedosa.

També serà vital valorar tots els canvis que es preveuen en la pròpia actuació dels futurs equips de gestió de la cosa pública, sense oblidar la feina a fer per les opcions polítiques “clàssiques” que per damunt del seu lògic retrocés en suports electorals, hauran també de saber implementar mesures que els permetin sobreviure en el nou marc.

En qualsevol cas, el que segur que ens portaran els propers mesos és l’esclat d’una renovació en persones que opten per la tasca de tots i que, fins fa poc, no formaven part del món polític, esperem que també això, signifiqui un avançar cap a un objectiu que permeti portar a terme les modificacions necessàries per reconduir un sensació avui sota mínims, per la pròpia incapacitat de decisió d’aquells que haurien de fer els esforços necessaris per millorar la situació.

Arxivat a Política | Cap comentari »

L’avorriment dels líders

14 enero 2014 per Lluís Badia

Les declaracions de l’expresident Felipe González, anunciant la seva renuncia a seguir pertanyent al Consell d’Administració de l’empresa “Gas Natural”, així com la publicació de que l’expresident Aznar és membre del mateix òrgan de direcció d’un altra opció econòmica privada com “Endesa”, són fets que per sí mateix es podrien considerar com naturals, sinó fos per la incidència directa que aquestes macroempreses tenen en la sustentació diària de milions de ciutadans que veuen com els costos familiars d’electricitat o gas, es disparen cada cop més, sense tenir en compte la greu situació econòmica que a tots ens condiciona.

Segurament es lícit i legal optar a percebre “salaris agraïts” un cop es deixa la primera línia de la política, però no estaria de més tenir cura de les ofertes a acceptar, més quan en masses ocasions es poden malentendre interessos particulars, en el sentit de que van ser els governs del implicats els que van intervenir en privatitzar les companyies que avui s’assessoren des del primer nivell.

És evident que la situació actual està plena de contradiccions permanents, tant pel que fa al que afecta a la classe política, com en moltes decisions de caire econòmic que s’han pres darrerament; la vinculació de molts dirigents polítics actuals amb entitats financeres que han fet “quasi fallida”, i a les que s’ha hagut de donar suport a milers de milions d’euros públics, no és un fet que objectivament ajudi a reconduir la desconfiança de la ciutadania cap als seus dirigents, però no estaria de més, en tot cas, fer un exercici de transparència a tots els efectes.

L’existència d’un règim d’incompatibilitats reals, ajudaria, segurament, a no assentar el “dubte permanent”, que pot considerar-se general en la nostra societat i que recau sobre els seus líders, tant polítics, com econòmics i socials. Realment és poc comprensible per la gent, com es pot passar de tenir responsabilitats públiques a exercir funcions assessores per aquells que, en tot cas, depenien de moltes decisions quan els mateixos que avui assessoren assumien les mateixes que condicionaven directament la seva viabilitat empresarial.

És evident que les limitacions, a més, no poden ser iguals per a tots, si no que exigiran una graduació en funció de les competències i resolucions assolides en cada cas, així com la fixació d’un període de temps lògic per poder optar a determinades “ofertes privades”. El que no és lògic és el canvi “semiautomàtic” de poder “saltar” des del món públic cap el privat, sense que estiguin regulades unes normes que deixin fora del dubte raonable qualsevol opció en aquest sentit.

Deia el president González que es trobava “avorrit” en la seva tasca empresarial, cosa que posa de manifest, o bé, que la seva feina era exclusivament de justificació per poder percebre importants emoluments, o que no tenia la capacitat d’influir en les decisions que endegava la companyia de referència, per tant, el que queda clar és que el que feia, poc tenia que veure amb una gestió empresarial, entesa, poc des de la basant econòmica i molt des de la influència que com persona de referència continua gaudint.

La nostra societat segueix sent orfe de moltes formules que permetin que la credibilitat dels nostres “ex” formi part de l’actiu públic que tenim com col·lectiu, i que no sigui posada en dubte per situacions com les referides que no ajuden a col·locar a aquests personatges, que per damunt de tot, haurien de constituir referència en positiu, malgrat la pròpia discrepància partidista de cada moment.

Arxivat a Política | Cap comentari »

2014

7 enero 2014 per Lluís Badia

Els màxims organismes de l’economia mundial publiciten en les últimes setmanes les seves previsions per l’exercici que recentment han inaugurat, amb dades de tots “els colors” i amb unes expectatives que en masses ocasions, o bé no es compleixen o queden superades per resultats diferents, que posen en dubte als analistes de torn, a l’hora de fer les seves prediccions.

Malaurades les explicacions que es discuteixen, amb aportacions ben diverses, l’única qüestió que sembla a prova de resultats posteriors, és la pròpia capacitat de l’economia global a l’hora de fer canvis permanents, en moltes ocasions imprevistes, però que malgrat tot, condicionen el nostre model de vida i les nostres perspectives particulars.

És evident que en els darrers anys de crisis, la dinàmica del que es coneix com països emergents, ha tingut el seu pes, amb evidències insospitades com la inversió de empreses d’aquests estats cap a Europa, és un fet emblemàtic de que quelcom està canviant; però el que és general és la sensació d’impotència de molts governs a l’hora de fixar estratègies eficaces per fer front a una manera d’organitzar les seves formules econòmiques de creixement.

El futur seguirà sent complicat i, per tant, de difícil comprensió, per una ciutadania que no arriba a comprendre perquè al llarg de molts anys s’ha gestionat des de la irresponsabilitat, sense fer previsions, i ara, totes les decisions comporten sacrificis, cada cop més impossibles.

Segurament el nou any veurà debats importants a tots els nivells, malgrat tot “la majoria silenciosa”, seguirà exigint formules que li permetin sobreviure en una tranquil·litat que no es vegi assaltada per noticies que condicionin permanentment la seva viabilitat.

Quedaran molts assumptes a tancar, i per damunt de tot, no es pot oblidar que entrarem novament en eleccions, amb una radicalització dels missatges partidistes a tots els nivells, deixant-se de costat i un cop més, el necessari consens i pacte, tantes vegades reclamat i últimament sempre aparcat, en funció d’un interès electoral i de repartiment de poder que tot ho condiciona.

El nou any no ens garanteix unes expectatives positives, però en tot cas, si suposarà canvis importants en moltes vessants de la de la nostra vida, com ha succeït en els darrers anys, esperem que per damunt de les previsions menys optimistes s’apliqui una capacitat d’influència de la pròpia societat per reclamar als que toca, des de les diferents vies per fer-ho.

L’exigència d’una transparència a l’hora de conèixer les grans decisions que afecten a sectors econòmics vitals, hauria de constituir un fet irrenunciable si realment es vol recuperar un lideratge social per part dels dirigents, a tots els nivells, també les repercussions de fets assenyalats com l’ajuda a la Banca i el seu retorn serà un tema a valorar; sense oblidar tot el que es refereix a la dinàmica impositiva de les administracions; etc., són punts de vital importància que no poden seguir en un ocultisme massa generalitzat. Conèixer la realitat, encara que pugui no agradar, ha de ser un fet normal que no es pot difuminar sota cap concepte, si realment tenim el convenciment de que el que s’està fent ens valdrà per sortir-nos de la negativitat que ens envolta.

El desig d’un exercici amb respostes urgents als temes que tenim pendents hauria de ser un objectiu que no es pot relegar gaire més temps.

Arxivat a Política | Cap comentari »

« Articles anteriors