Termes a cercar:
Menú principal
Entrar | RSS |

Emprenedors amb facilitats?

18 noviembre 2014 per Lluís Badia

Recentment s’ha fet públic un treball del Grup del Banc Mundial, que per cert no ha tingut l’acollida mediàtica, que crec justifica, la seva importància, doncs sota el títol de “Doing Business”, s’analitza de manera objectiva i de forma comparativa la capacitat dels diferents Estats pel que fa a les facilitats que tenen els seus emprenedors a l’hora d’obrir negocis en els respectius països.

El ranking no deixa a Espanya molt ben parada, doncs a la classificació que es dona, el nostre Estat es veu rellevat a la posició 33, per sota de països com Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Canadà, Japó, França o Portugal, per esmentar els més emblemàtics; la relació es encapçalada per Singapur, Nova Zelanda i Hong Kong com els països on els avantatges per fer noves empreses són més adients.

Segurament, mirant globalment, l’estudi té les seves errades, com qualsevol treball d’envergadura com el que esmenten, però un cop deixades de costat les dades de competència interestatals, si entrem en el que són les conclusions de la feina esmentada, sí que es poden veure una sèrie d’evidències, que sí valen la pena comentar, així es posa de manifest l’interès de la majoria d’economies per implementar reformes que busquen minorar les traves i els costos que comporten tirar endavant projectes empresarials nous; també s’analitzen les iniciatives de les ciutats de referència global i la tasca que desenvolupen en aquest apartat.

En qualsevol cas, és evident que existeix una preocupació compartida per buscar formules d’agilitat a l’hora de donar l’empenta necessària per arrancar opcions empresarials en la via de reducció de costos, capital social mínim, obtenció de llicències d’apertura de caire municipal, etc. També tot el relatiu a l’accés al crèdit te el seu apartat, emblemàtic per la seva repercussió en la viabilitat de moltes iniciatives que poden veure’s anul·lades, si aquest punt no es pot superar. Finalment, de manera anecdòtica, però vital, es fa referència al concepte “d’obtenció d’electricitat”, amb greus problemes a casa nostra.

Centrant-nos més en el nostre territori, si bé l’informe reconeix que s’han fet esforços a l’hora d’eliminar traves d’ordre burocràtic i s’han reduït els períodes de temps per fer determinats tràmits, la realitat posa de manifest que per obrir un negoci aqui són precisos set procediments i un període de temps de 229 dies, cosa que ens col·loca, encara, entre els països que han de fer moltes millores al respecte, si realment es vol donar imatge en positiu i amb capacitat de competir en un apartat econòmic vital pel nostre futur.

És clar que la nostra economia precisa de projectes empresarials nous, capaços de crear llocs de treball i de ser competitius en tots els aspectes, especialment de caire internacional, i per tant, la normativa reguladora que encotilla la creació de noves empreses, ha se ser àgil per adaptar-se a un món on la competència també arriba a la pròpia regulació jurídica a la que ens hem referit. No es pot oblidar tampoc el pes de la petita i mitjana empresa en tot això, a l’hora de donar respostes optimistes a la greu situació, per tant, seria aconsellable que els nostres governs, a tots els nivells, fossin conscients de que “la promesa” d’expectatives positives no serà real sinó som capaços d’articular modificacions reguladores i il·limitades que “toquin” el tema des del compromís real per un nou conglomerat d’actuacions que agilitzin i facilitin el camí legalista i administratiu als nostres emprenedors.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Lideratge de futur

12 noviembre 2014 per Lluís Badia

Cada cop es fa més evident l’allunyament de la ciutadania respecte als qui els representen, als que veuen més com una qüestió imprescindible que com els que fan una feina pel bé de tots per damunt de qualsevol altre valoració. Certament la conceptuació de poca fiabilitat cap a la classe política comporta generalitzar el col·lectiu en sí mateix, oblidant que la gran majoria està per fer el millor.

De totes maneres, el problema no solament es fonamenta en “la bona fe” del dirigents, cosa evident per un nombre acaparador, sinó en la capacitat per fer la feina que conjuntament tenen encomanada.

Segurament és poc agraït parlar de la preparació dels nostres dirigents, del que feien abans de dedicar-se a la cosa pública, o el que és més greu, el que faran si surten de la feina que exerceixen; també és evident la perpetuació en els càrrecs sense cap solvència concreta a no ser la del suport del “aparell partidista” de torn, fins i tot alguns lideren formacions amb el suport dels dirigents però en cap cas, dels afiliats. Per cert, molts d’aquest líders, quan s’han sotmès a l’escrutini popular, els seus resultats han estat decebedors.

Sembla evident que el model vigent està caducat, no és factible que els que elegeixen els candidats siguin les estructures dels partits, formades per professionals sense cap suport democràtic i fonamentats en la designació dedocràtica, per tant, també aquest punt haurà de modificar-se en el futur, si realment es vol recuperar una credibilitat avui sota mínims.

Sempre s’ha parlat que haurien de ser el millors de la societat els que haurien de dirigir el país, cosa que repetidament no es així, doncs cada cop és més difícil que els que tenen la preparació i formació de nivell puguin optar per una tasca on el descrèdit està a l’ordre del dia.

Fins i tot la pròpia “sospita permanent” sobre la feina pública, és un altre entrebanc per conquerir persones d’alt nivell per la tasca de tots, doncs no podem oblidar les innumerables “denuncies injustificades” producte del partidisme i l’enveja d’uns pocs que des de la seva “curta mirada” el que volen és mantenir-se a qualsevol preu, encara que sigui amagats darrera l’engany o la desqualificació de l’adversari.

Sembla que per damunt de tot, l’objectiu és perdurar pels que hi son, malgrat que això comporti fer el mínim per no equivocar-se, com deia un bon amic “en política si es fan 3 coses sense errors, la persona és més plaudible que el que en fa 10 amb 3 desencerts”.

En definitiva, és evident que continuar pel camí establert ens garanteix la frustració, cada cop més extensa d’una població a la que cada cop li costa més creure en un marc de representació desacreditat, per tant, bo seria que els nostres partits fessin la feina d’apostar per la transparència i les eleccions internes directes, a tots els nivells, sinó volem que apareguin altres formacions amb propostes més il·lusio nants, malgrat que a vegades siguem conscients que son massa properes a la utopia.

Crec imprescindible que els nous lideratges, que venen, es fonamentin en recuperar la credibilitat des d’una màxima transparència a l’hora de ser triats, tant internament com públicament, com garantia de que quelcom canvia, és un fet vital per la solidesa democràtica futura.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Nou model. Seny i cor

3 noviembre 2014 per Lluís Badia

Les darreres setmanes ens han portat novetats de tot ordre, amb valoracions diverses depenent de la visió subjectiva de cadascú, ara bé, la realitat posa de manifest que les noves, que van des de les de caràcter global fins a les particulars de cada persona, suposaran referències obligades a l’hora de condicionar el nostre futur, ens agradi o no.

Segurament el fàcil és oblidar-se de tot i seguir la vida normal, pensant que poc poden influir en les opcions que es prenguin, i segurament l’anàlisi pot ser encertat des d’una “visió passota”, fins i tot pot ser justificable des dels raonaments de lògica moral, però el que és evident és que el moment que vivim comportarà canvis importants en moltes de les variables consolidades els darrers quaranta anys, ja sigui en la besant política, com en l’econòmica, i també en la pròpia resposta de la ciutadania als diferents fets, dels que no quedaran al marge per molt que es vulgui “teledirigir” la seva opinió en funció d’interessos massa “difusos”.

Davant del nou model, que ja està arribant, es modificarà el sistema de partits polítics, quedant rellevat el concepte ideològic, sota l’eficàcia i garanties de fer realitat els desitjos de la ciutadania, també la relació de la gent amb “els altres poders” com la banca o les institucions econòmiques, i perquè no dir-ho, el tema confesional portarà modificacions significatives, que ja es comencen a veure en discursos del nou cap de l’església catòlica i les recents reunions dels seus màxims líders celebrades a Roma per adequar-se al món del segle XXI.

És evident que “el mapa del demà” necessitarà de molt “seny” a l’hora d’implementar-se si realment es vol que comporti millores respecte a la situació actual, així, pensar que les variacions anunciades seran beneficioses hauria de constituir un requisit imprescindible sinó volem caure en un desencís general que ens transporti a moments ja superats. També “el cor” ha de tenir el seu espai d’influència, doncs no serà fàcil la substitució d’una part del que es posa en joc, i per tant, el terme mig, de l’espenta imprescindible unida al compromís personal de la majoria social, seran vitals per conquerir els objectius de canvi, a millor, que esperem.

Els dies que vindran suposaran, de manera emblemàtica, “canvis de poder” a tots els nivells i les resistències que es trobaran suposaran un fet que s’ha d’avaluar si realment estem convençuts de la necessitat de trobar un nou camí d’entesa on la màxima d’integració pugui ser possible, però és evident que tot això comportarà pressions de tot ordre a les que s’hauran de superar amb el cor i el seny, que a vegades semblen exhaurits, en el nostre viure quotidià.

Arxivat a Política | Cap comentari »

El desig i la realitat

29 octubre 2014 per Lluís Badia

En masses ocasions ens succeeix que el nostre desig no té res a veure amb la realitat, cosa que extrapolada a qüestions quotidianes que ens afecten a tots, encara és més evident. És lògic que esperem que els nostres anhels sempre es confirmin, és més, no seria de rebut plantejar-nos la vida des del pessimisme, però en qualsevol cas, un cop l’evidència es torna inapel·lable el que té valor és com ens sobreposem a la ·desfeta” i a la “frustració” en un marc, ni esperat, ni desitjat.

A efectes públics, la reflexió anterior té dos constatacions avui vigents, per una part en la besant econòmica on, malgrat que el desig general és que es va superant, la situació negativa sobre la que estem, assentats des de fa massa temps, l’evidència no va per aquesta línia i els sotracs produïts les darreres setmanes, posen de manifest que les previsions no van pel camí de la “esperança” que “ens havien venut”, sinó que la falta de creixement segueix instal·lat en el nostre ja complicat model, amb conseqüències de tot tipus que agreugen encara més les situacions de reducció de la despesa pública, amb tot el que això suposa pels més dèbils. També a casa nostra el tema identitari tampoc ens dona bones noves, doncs a la suspensió jurídica – política del 9-N s’uneixen els conflictes d’interessos partidistes que posen en perill una suposada unitat, avui sota dubtes més que raonables.

Segurament davant el marc exposat, són moltes les alternatives a pensar, però sense oblidar que totes elles comporten contraprestacions que s’haurien d’avaluar en la seva justa mesura, no sigui que l’opció que es fes servir pugues suposar més negativitat que la que ja ens envolta.

Al llarg dels darrers anys, especialment des de que gaudim de democràcia, s’han plantejat greus problemes de tot ordre, que han anat superant-se per col·locar-nos en un posicionament millor del que vàrem heretar amb el traspàs d’un règim autocràtic cap a la nova forma de participació i convivència, però crec que el moment actual és realment crític a l’hora de saber trobar la sortida possible a un desig general, que és difícil d’encaixar pel que fa a la situació catalana; i amb limitacions extremes, de tot ordre, pel que toca a la paràlisi de creixement econòmic.

En el seu moment, els reconeguts “Pactes de la Moncloa” van servir per posicionar l’Estat cap un marc de modernitat, i no estaria de més que ara es tornés a plantejar una formula similar a l’hora de valorar una sortida lògica a la greu situació de l’economia i al desig majoritari de Catalunya per reconduir una situació ben complicada.

És possible que, a més, “no estigui de moda”, el consens i el diàleg front la desfeta de credibilitat de la nostra classe política, però per damunt de tot això no hauria de ser obstacle per ser tots conscients de que el final de cicle, evident, no ens advoqui a un període d’inestabilitat política, econòmica i social; que ens retorni a situacions avui superades, amb esforços de la gran majoria de la ciutadania.

El repte plantejat té una part molt important de “capacitat de cedir”, per uns i altres, qüestió que es posa en evidència amb els posicionaments enfrontats, acceptar el marc a que alguns ens volen portar només es garantia de desfeta en tots els sentits; també en el apartat socio-econòmic són difícils de comprendre determinades polítiques, pel que suposen per sí mateix, especialment en les seves conseqüències directes per molta gent. En tot cas, seguir en la línia vigent de bones paraules, amagant la realitat, o fent cas als extremistes de torn, ens abocarà a un marc, ni desitjat, ni realista lluny del que vol la gran majoria de la nostra societat.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Temps de balanç, fi de cicle

21 octubre 2014 per Lluís Badia

Els indicatius objectius dels diferents esdeveniments, de tot tipus, que es produeixen darrerament, venen a indicar clarament que ens trobem davant un “final de cicle” en una manera de fer política, d’actuació empresarial o, inclusiu de manifestar-nos i exigir des d’un punt de vista social.

Malgrat “l’acabament” indicat, que crec és assumit des de totes les besants, no estaria de més valorar també el que han estat aquests darrers quaranta anys, i sobre tot les expectatives de futur a l’hora de valorar les diferents alternatives que se’ns presenten.

Des d’una visió centrada en les nostres contrades, els fets passats constitueixen, per sí mateixos, un gran pas endavant en molts apartats, la suma dels quals ens han posicionat en un marc envejable, malgrat la greu situació que avui ens toca patir. Les vitals decisions sobre infraestructures, endegades als anys 80, com el tema viari però, amb un fet emblemàtic com el mini trasvasament d’aigües de l’Ebre que va tirar endavant malgrat l’oposició partidista, irracional d’una suposada esquerra; la ubicació del parc temàtic, avui Port Aventura, que garanteix la viabilitat d’una industria turística vital a tots els nivells; sense rebutjar el que suposa l’aposta pel complex químic de Tarragona i la potenciació del nostre Port, són fets emblemàtics que no es poden oblidar, com gestió d’èxit al llarg d’aquests passats anys; també a nivell municipal amb ciutats ambicioses en el seu progrés a tots els nivells, constitueixen “obres en positiu” a valorar.

És evident que el marc actual és altament negatiu i amb difícils solucions, però no es pot oblidar tot l’actuat, que quasi tothom dona avui com un fet normal, oblidant les traves que es van posar cap alguns d’aquests projectes al seu moment, amb noms i cognoms de personatges que afortunadament no van gaudir, en cap moment, del suport democràtic necessari per aturar un model d’eficàcia, sense cap alternativa possible, com el pas del temps ha posat de manifest.

No hauríem d’oblidar, ara que quelcom es mou, tant a nivell polític, com econòmic i social, que no es pot caure, dintre de la nova formula de govern que s’assentarà ven aviat en els diferents punts de decisió, en errors que ja alguns “volien” cometre en el seu moment. La necessitat de fer canvis, indiscutible des d’una visió majoritària de la ciutadania, no ens hauria de posicionar, mitjançant un procés pendular, cap a un novedos objectiu assentat exclusivament en la paraula, però orfe a l’hora de poder executar el seu desig, oblidant que som en un món interrelacionat, on “els poders” no poden obviar que l’equilibri entre ells és fonamental a l’hora de decidir.

Els “cants de sirena” que escoltem per oferir noves vies de gestió comuna, per part d’aquells que, si bé provenen de la formació acadèmica, poc coneixen l’autèntica realitat de la tasca quotidiana dels que han de lluitar per “fer quadrar” unes comptes que els permetin sobreviure per continuar fent empresa; és un perill possible a valorar, i per això, no estaria de més fer balanç, del positiu i negatiu, dels darrers anys a l’hora de donar responsabilitats de futur a nous líders, coneixent el fons de les seves propostes i la viabilitat de les mateixes.

En definitiva, que “el nou demà” no ens amagui res, per part de ningú, no sigui que darrera les paraules només quedin bones intencions i discursos agraïts, que són impossibles de convertir amb decisions d’eficàcia real.

La història forma part de la nostra manera de ser, i per tant, seria aconsellable no caure en més esvorancs dels que costa molt sortir; els propers mesos comportaran decisions que estaran més lligades a l’ètica que a la gestió en sí mateixa, però no oblidem que, en qualsevol cas, també haurem de seguir “fent” si no ens volem veure aïllats per un marc impossible que allargui el fi del cicle de manera indefinida.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Maniobres de confusió

14 octubre 2014 per Lluís Badia

Amb el cas de “l’ebola” s’han posat de manifest, de manera molt clara, una de les estratègies del poder de torn, a l’hora de “despistar” a l’opinió pública front un problema de gran gravetat, que posa el dubte sobre el model sanitari i els controls necessaris davant de situacions complicades properes a la generalització de determinades malalties.

Per alguns mitjans sembla que l’important del tema és el sacrifici del gos de la infermera contagiada, com si aquest constituís l’epicentre de la situació, quan realment tots hem de ser conscients dels milers d’animals de companyia que cada any s’han de sacrificar davant la manca de poder donar resposta a la seva viabilitat, davant la falta d’acollida existent i els costos inassumibles que comportaria.

El fons del tema, en cap cas és el pobre “escalibur”, que en tot cas és una víctima col·lateral d’una nefasta gestió sanitària de quelcom que havia de constituir un exemple internacional de bona tasca de salut, ara fracassada, segurament per un cúmul de desencerts, amb noms i cognoms, a l’hora de desenvolupar una tasca professional que ha resultat fallida i negativa. A ben segur que els responsables deuen ser molts, no exclusivament els polítics, però el que és indubtable és que en aquest reguitzell d’errors, la culpa deu d’estar molt repartida.

També son producte de la desinformació determinats temes “milionaris” que apareixen ben poc als mitjans de comunicació de caire estatal, com l’escàndol que rodeja el tema “gas castor a Vinaròs” i les indemnitzacions a les que haurà de fer front el govern i directament la ciutadania; que poc coneixem de com es va lligar tot, quins són els responsables directes i sobre tot, el per què de l’endeutament induït que tindran les comptes públiques, com conseqüència d’una operació privada que ara es converteix com de tots, en el moment que convé i entra amb pèrdues, davant la seva impossible posada en funcionament.

Certament aquests temes només són indicatius d’una realitat evident d’unes determinades maniobres, a les que no hauríem d’habituar-nos si no volem caure en un model on la manipulació formi part de la nostra convivència, amb el suport d’uns intermediaris mediàtics vitals pel nostre futur en democràcia.

És evident que “el poder”, sigui del color que sigui, sempre voldrà minimitzar el seu fracàs puntual, cosa lògica i natural, un altre cosa és optar per la desinformació a l’hora de valorar determinades actuacions que s’han demostrat poc encertades.

La nostra societat, que ja té que acceptar una crisi econòmica molt complicada, i que incideix directament en el seu propi estat de benestar, no hauria d’assumir exercicis de manipulació com els esmentats, si realment el que volem és que la transparència de la cosa pública sigui una premissa innegociable en els propers anys.

Estic convençut que parlar clar, assumint les malifetes, si fos el cas, sempre serà més comprensible per la gent que buscar excuses injustificades i amb poc fonament, doncs no podem oblidar que equivocar-se es natural, el que no és de rebut és “vestir la realitat” en interès propi, reflectint una imatge falsa del problemes que se’ns van plantejant.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Inseguretat

7 octubre 2014 per Lluís Badia

El concepte d’inseguretat és objecte de debat permanent per totes les societats, però de manera especial per aquelles que gaudeixen d’una opció democràtica de govern, entesa com de participació ciutadana a l’hora de prendre decisions, i de manera especial en el moment de fer lleis per regular els interessos contraposats que existeixen en les mateixes.

Aquest control del “risc” que arriba a totes les variables de convivència, ha de ser fruit d’una capacitat de legislar per part dels parlaments en cada cas, sobre les qüestions que afecten a tots, fent-ho des d’una visió de majoria però amb respecte per les minories, en cada moment, si no volem anar canviant depenent de qui mani.

Quelcom pot pensar que un cop fetes les lleis tot queda condicionat a les mateixes, i aquí crec que es produeix l’error que incrementa la desconfiança de la ciutadania cap els seus representants; és evident que sense fonaments jurídics no és viable la llibertat, però no s’hauria d’oblidar que el marc normatiu s’ha d’anar adaptant permanentment al que vol la gent.

Així, com no és lògic que els polítics busquin el seu refrend un cop cada quatre anys i després puguin fer el que vulguin, tampoc tenen cap viabilitat uns marcs reguladors inamovibles que no s’adaptin a la necessitat social en cada moment.

Estic convençut de que no ens podem permetre entrar en un model d’inseguretat jurídica, que suposi que els nostres parlaments facin la seva feina de manera que oblidin la diversitat dels que els elegeixen, imposant criteris unilaterals en funció de les majories de cada legislatura, sinó que és vital que la seva feina sigui conseqüència de grans consensos a l’hora de decidir fer marcs reguladors generals.

També crec fonamental que es sigui conscient quan és necessari fer canvis, aquí es troba una de les principals responsabilitats de la classe política, si el que es vol és gestionar la cosa comuna en benefici de tots.

És evident que no pot ser de rebut, optar per l’anarquia a l’hora d’interpretar cada moment social, per tant, crec que totes les parts implicades han de fer els esforços que calguin per donar resposta al crit d’una ciutadania que vol modificacions en el marc jurídic fonamental, per fixar una nova base legal que garanteixi el respecte als desitjos de la majoria en cada cas.

Les democràcies funcionen perquè existeixen uns marcs d’entesa acceptats; i ja sé que tot té condicionants econòmics, de territori, de cultura o de voluntat de perdurar, units o separats, però el que no té raó de ser és obviar el debat urgent inajornable.

El perill d’entrar en un marc de descrèdit, per manca d’entesa d’una realitat evident, és un perill que crec que no ens podem permetre, i que exigeix, per totes les parts, un “exercici de seny” que no pot seguir aparcat per més temps.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Lectures informatives

30 septiembre 2014 per Lluís Badia

Moltes són les noticies que en les darreres setmanes omplen els mitjans de comunicació, la majoria d’elles vitals pel que pot ser el nostre futur; de de les de caire econòmic amb lectures divergents respecte de les perspectives de creixement; fins les que, per les seves segures repercussions, posaran en perill un llarg període de pau, lligades a la guerra encoberta contra determinat islamisme violent i desbocat; per no oblidar la pròpia crisi del govern de l’Estat amb conseqüències evidents sobre molts dels electors populars; i sense deixar de costat la pròpia situació a Catalunya, tant pel que fa al cas Pujol com al que constitueix un fet emblemàtic, com és la convocatòria de consulta per dirimir el demà del país.

Davant del panorama exposat, al que es poden sumar petites noves de caire més restringit, a nivell local; l’opinió pública es veu assetjada per un cúmul d’informació que es precís valorar des d’una reflexió mínima, doncs, sinó, la manipulació interessada d’uns i altres, ens garanteix una generalització d’opinions fonamentades amb l’interès de no se sap qui, però que ens aboca a un model cada cop més complicat de convivència i supervivència futura entre tots.

No tinc cap dubte que les noticies son rebudes en funció del posicionament personal de cadascú, però això no hauria de limitar la capacitat general per aprofundir en els temes des d’una garantia de pluralitat mediàtica, que en masses ocasions es veu limitada, pels propis interessos econòmics o polítics dels que “manen” en els propis mitjans; segons el moment.

És possible que la meva reflexió limiti amb la utopia, doncs és impossible demanar una independència total als intermediaris comunicatius, per molt que els idearis de cadascun d’ells es comprometin a buscar l’equanimitat per damunt de qualsevol temptació partidista però en el que no hauríem de caure és amb la desqualificació entre ells a l’hora de fer valer opinions, en tot cas, més properes als propis plantejaments ideològics que a la necessitat d’informar des de l’objectivitat.

En un estat de dret és vital la convivència de diferents comunicadors, cadascun amb els seus propis principis bàsics, però la diversitat no hauria de caure amb la radicalització intencionada segons cada cas, a l’hora d’opinar dels diferents assumptes del debat diari.

Cada cop més es dona el cas, en que cada sector de la població “s’informa” en els mitjans que creu més propers als seus criteris d’ordre polític i ideològic, amb el que aquesta línia d’actuació el que fa és radicalitzar cada missatge en funció d’una predisposició, tancant la possibilitat d’escoltar altres opinions en cada cas.

Les lectures de la informació sempre es fan en funció de l’interès particular de cada mitjà, per molt que ens “vulguin vendre” altres opcions, però no estaria de més reflexionar de manera objectiva de les conclusions, en funció de cadascun, i això comporta disposar d’un servei imprescindible per garantir un sistema democràtic, amb defectes, com el que gaudim .

No es pot seguir en la línia d’interpretacions desvirtuades, manipulades per l’interès del moment o e control dels que dirigeixen, crec que és vital fixar uns mínims d’independència sinó es vol caure en un sensacionalisme permanent, al que sembla tant aficionats són alguns, si això els permet conquerir parcel·les de poder i d’influència que en cap cas els corresponen.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La despesa pública innecessària

24 septiembre 2014 per Lluís Badia

Per part dels que dissenyen les estratègies econòmiques, per cert amb poc èxit, i que sempre representen a determinats poders econòmics, existeix un punt de coincidència repetida en els darrers anys, la eliminació als pressupostos públics de totes les despeses que no tinguin una finalitat pràctica ben concreta, incloent sota aquest concepte opcions de difícil suport polític, i per que no dir-ho, d’ordre ideològic.

Des d’una visió macroeconòmica el fàcil és “pontificar” sobre determinats pagaments públics i la seva necessitat, vital i urgent, d’eliminar o rebaixar, sense entrar en el fons real del que això suposa, sobre tot perquè toca directament a la pròpia viabilitat de moltes persones en el que és la seva subsistència amb un mínim de condicions, quedar-se exclusivament en l’al·lusió al “dèficit públic” com el gran culpable de tots els mals és un fet que ens porta a un equívoc inacceptable.

Segurament, el fàcil és parlar poc pel que fa a la concreció d’aquestes partides a “escapçar “, però en tot cas crec que seria vital explicar amb la màxima transparència el que poden suposar determinades decisions en aquest sentit.

És evident que el debat polític es fàcil quan es parla de pressupostos que van lligats als serveis socials, a la sanitat, a l’educació, etc., on es produeixen posicionaments creuats depenent de qui té el govern o qui és a l’oposició, amb coincidències més lligades al propi poder, en cada moment, que a la basant ideològica; l’exemple dels governs francès o italià marcadament progressistes, “en teoria”, però aplicant polítiques ben semblants als executius conservadors, és un fet poc discutible, malgrat “els matisos” que es volen fer.

De totes formes poc es parla d’inversions fetes fora de lloc, amb pressupostos descontrolats i amb una rendibilitat massa propera a la fallida; com no és diu res de les despeses de la pròpia classe política, ni la reducció de la mateixa, ni d’aplicar mesures de control a tots els nivells en la seva tasca de representació. Tampoc es fa una discussió sobre altres qüestions amb costos multimilionaris, con les televisions i mitjans de comunicació públics, i la seva inviabilitat econòmica manifesta.

Aprofundint en el tema també es produeixen partides “fosques” que tampoc surten i que pel seu import multimilionari si haurien de ser objecte de discussió, i és aquí on queden qüestions com determinades fallides d’inversió privada, per uns temes d’ordre tècnic, que tenen l’aval directe dels pressupostos públics i, que seran els que hauran de fer-se càrrec d’un risc que en cap cas es va valorar en el seu moment, amb responsables directes; el tema “CASTOR” a la província de Castellón, és un exemple emblemàtic de tot això, que pel seu import econòmic, bé mereixia atencions mediàtiques d’alt nivell. També determinats avals a empreses particulars en obres internacionals de referència, amb implicació directa dels governs de torn, haurien, així mateix, de merèixer explicacions clares, sinó volem caure en una “memòria selectiva” dels problemes que ens apartin de l’objectivitat de tots els fets i no de només una minsa part, interessada per no se sap qui.

En definitiva, estic a favor de trobar l’equilibri de les comptes públiques, però a l’hora de fer-ho, s’ha de fer amb la màxima diligència i posant sobre el mirall públic totes les variables al respecte, optar per altres línies de discussió, aparcant el que convingui, no ens garantirà l’adequació real dels diners de tots, i provocarà la continuïtat de propostes polítiques, respectables, però allunyades d’una evidència, que segurament no ens agrada, però que és la que és.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La bombolla ideològica

16 septiembre 2014 per Lluís Badia

Després de la bombolla financera amb resultats devastadors pel nostre present i futur, amb responsables ben directes que avui segueixen formant part de molts governs, sembla que comença a instal·lar-se a la nostra societat un altre dinàmica també de difícil concreció, la il·lusió ideològica, que amb les seves particularitats ens pot portar a un model inviable, i que en tot cas deixaria el nostre demà compromès de manera definitiva.

Certament, el debats mediàtics que podem veure i escoltar diàriament, ens porten com alternativa al “establisment” de les opcions de poder tradicionals, una oferta política nova, que es ben acollida per una part de la població i que d’entrada ha de merèixer tots els respectes; un altre cosa és l’anàlisi de la viabilitat de les seves idees, així com la formula de ser implementades en la pràctica.

A la majoria ens agradaria jubilar-nos als 60 anys, la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals, tornar a les subvencions indiscriminades del govern Zapatero, o perquè no dir-ho, nacionalitzar la banca per impedir els “injustos desnonaments” posant a tothom al mateix sac de l’abús comés; també, si fos el cas, deixar de pagar la deute pública, i fins i tot, plantejar la nacionalització d’empreses referents com les energètiques o les pròpies farmacèutiques; i dintre d’una basant més populista obrir la possibilitat de tancament de projectes relacionats amb l’energia nuclear; per finiquitar amb una política expropiatoria cap els anomenats “rics”; etc…

Segurament les propostes referides tenen el seu públic a l’hora de ser escoltades, un altre cosa es com es passa de la il·lusió per l’impossible a fer-ho realitat en un món on la geopolítica juga de manera definitiva i la globalització tot ho condiciona.

En la meva opinió és difícil acceptar com un fet nou, aquests discursos que, en tot cas, serveixen per adonar-nos que la gestió pública no és tant fàcil i que la dificultat que comporta prendre decisions, que incideixen sobre milions de persones, és cada cop més complicat, i a vegades impossible de portar a terme per la pròpia condicionant del mateix sistema.

La temptació de convertir el “cabreig ciutadà” en una formula partidista, és un fet que ens suposa la comparació amb altres ofertes ideològiques, en funcionament, en determinats països, tant al centre com a Sud América, on malauradament malgrat un recorregut inicial d’esperança, poc a poc es veuen immersos en una frustració general davant la manca de respostes als compromisos que no es poden assolir.

L’angoixa que suposa el risc d’una bombolla en aquest sentit, pot fins i tot conquerir importants suports electorals, donant el govern de manera legítima, un altre cosa és com tota la seva dinàmica d’oferta de gestió novedosa es concreta en un dia a dia, cada cop més complicat, per variables incontrolables a tots els nivells.

“La política del pèndol”, que ha acaparat la nostra historia més recent, passant de governs socialistes amb majories absolutes, a propostes populars de dreta conservadora també amb suports majoritaris, consolidant un bipartidisme amb molts defectes i que segurament amb l’exclat del nou i presumible arc parlamentari, quedarà esmicolat obligant a noves estratègies, si no es vol caure en una atomització de poder incapaç de dirigir amb garanties.

També, el moment que viu Catalunya, amb una feblesa jurídica, evident dintre de l’estat de dret, però amb una força ciutadana fora de dubte i amb caràcter majoritari, és també una evidència del moment, on es pot passar a ser “un país d’alt risc”, amb sinèrgies difícils de comprendre per uns i altres, a l’hora de fer camí des del seny exigible pels dirigents enfrontats.

Esperem, que per damunt del cor de cadascú, l’enteniment permeti fer veure una línia d’entesa vital per una societat que ja porta massa temps instal·lada en “el terratrèmol permanent” i els “somnis congelats”.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Tipus d’interès i salaris

9 septiembre 2014 per Lluís Badia

La passada setmana el Banc Central Europeu va anunciar una baixada, inèdita, dels tipus d’interès, qüestió que va ser acollida pels mitjans de comunicació de referència, tant a nivell de l’Estat com Europeu, com un fet emblemàtic a l’hora de fer front a la “frenada” del creixement previst i al dubte raonable respecte del compliment de les previsions fetes per les màximes autoritats monetàries i governs de torn.

Moltes han estat les lectures del fet esmentat, des de les purament d’ordre tècnic, amb discrepàncies evidents segons els analistes que “escoltem”, fins les que afecten a qüestions ben concretes com la realitat evident de que les coses no van per la línia dels “discursos optimistes” de la majoria de líders polítics.

En qualsevol cas, i per damunt de les interpretacions d’uns i altres, la realitat posa de manifest que l’anunci bancari es queda “només en la macroeconomia”, doncs és evident, que tota aquesta presa de decisions econòmiques tardaran molt de temps en arribar a la ciutadania i a les petites iniciatives de caire empresarial.

Segurament el fàcil és quedar-se en el titular, esperant que de manera imminent el desitjat crèdit arribi a tothom als preus anunciats, però l’evidència posa de manifest que els que gaudiran d’aquest cost ínfim dels diners seran ben pocs, concretats en el món financer que seguirà amb el seu negoci en funció de la seva pròpia rendibilitat i deixant de costat la necessitat social de poder optar a la via creditícia, que seguirà sent massa cara per constituir un fet vital pel rellançament econòmic que tant “ens venen” però que és difícil de concretar en mesures específiques.

Sembla que “la sordera” econòmica continuarà en la seva línia, amb suposats beneficiaris ben assenyalats, però que en tot cas el objectius que es publiciten seran molt difícils de que arribin al seu objectiu. El cost del crèdit seguirà prohibitiu per les famílies, la petita empresa i els autònoms, i per tant, els anuncis al·ludits es quedaran exclusivament beneficiant a les maicroempreses, oblidant sistemàticament als que fan viable des de la seva minsa aportació una “pinya” en la que cada cop és més difícil mantenir-se.

Conceptes com la deflació, entesa com una baixada de preus de bens i serveis de manera continuada, que es fa servir per justificar anuncis como el que comentem, no poden oblidar, també, altres variables de signe econòmic, com la baixada permanent dels salaris que ha comportat una frenada del consum per part d’aquells que veuen caure els seus ingressos, però així mateix pels que, davant del dubte, s’abstenen de fer despesa. El tema salarial ha estat també noticia els darrers dies, amb un posicionament, per part de destacats entesos en la matèria, on s’apunta al concepte de que la congelació salarial és un fre per la recuperació.

En definitiva, les mesures endegades formen part de tot un conglomerat de novetats que segurament poden anar en la bona línia, un altre cosa és com totes aquestes decisions arriben a la gent que segueix constatant l’evidència d’una situació altament complicada i amb difícils alternatives, a part de les que integren el missatge de la demagògia, a la que no em referiré, però que ens portarien a una inviabilitat que posaria en perill la nostra pròpia convivència.

El cert és que el greu problema per damunt de les decisions puntuals, segueix sent, trobar les formules vàlides perquè aquestes vies arribin a la gran majoria, cosa en la que crec s’haurien d’implicar més els dignataris de tots els sectors de poder, sabent explicar amb transparència el perquè d’unes opcions possibles i la seva aplicabilitat; seguir en la línia d’allunyament en la que sembla som instal·lats, no és cap garantia de recuperació per molt que es repeteixi verbalment des dels diferents portaveus d’ordre polític i econòmic.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Ideologia – Geopolítica – Pragmatisme

2 septiembre 2014 per Lluís Badia

Amb la tornada de vacances i amb una agenda repleta de noves de tot tipus, que ens posa en portes d’imminents consultes electorals, molts són “els moviments” que es preveuen en les diferents opcions polítiques, especialment pel que fa als missatges a transmetre als seus potencials votants.

Segurament, en el material programàtic que es deurà “treballar” per part dels partits, amb garanties d’obtenir suports electorals de pes, es plantejaran qüestions d’ordre estratègic puntual, però crec que la novetat, en els propers mesos, també incidirà directament en el “fons bàsic” de les diferents alternatives; intocables des de feia massa temps.

Al llarg dels darrers anys, la gran majoria d’opcions clàssiques han “viscut de renda” a l’hora de publicitar el seu bagatge programàtic davant un “electorat captiu” que exercía el seu dret a vot en funció d’un posicionament ideològic per damunt de qualsevol altre qüestió; així el socialisme o el propi centre-dreta oscil·laven respecte als seus suports en funció de variables puntuals; la qüestió es modifica pendularment en les darreres eleccions europees on es produeixen uns resultats que deixen al bipartidisme esmicolat amb un “càstig” impensable per la majoria de “gurus” sociològics.

L’entrada en el debat públic de conceptes, con la geopolítica que condicionarà el nostre futur des de moltíssimes besants i que es impossible de controlar des de qualsevol política nacional, és també un fet que tampoc havia tingut, fins fa ben poc, la transcendència mediàtica que avui gaudeix i que ja coneix una gran part de la nostra ciutadania, per no esmentar els moviments d’ordre econòmic via endeutament públic o crisi bancària generalitzada que també són variables informatives a la vast de tothom.

Segurament la transparència informativa, malgrat els interessos manipuladors puntuals, ha posat de manifest que cada cop és més difícil confondre a la gent respecte als temes, i així és quasi impossible poder tornar a determinats moments de la nostra democràcia, amb compromisos electorals inviables des de la lògica però que van permetre “guanyar eleccions” en masses ocasions.

L’evidència de tot l’anterior es concreta, cada cop més, en fets ben puntuals, així el cas de França on el govern Valls s’ha vist obligat ha baixar a la realitat dels fets i “aparcar” un discurs ideològic que portava al país a una fallida a ben curt termini; i fins i tot el nou posicionament de propostes novetoses com “podemos” a casa nostra, acceptant com un fet lògic l’existència de l’exercit, per cert, un tema intocable per l’esquerra extrema fins fa poc; són evidències dels canvis percentuals que es venen produint de manera emblemàtic, en un debat polític, cada cop més transparent en totes les seves variables.

En definitiva, és evident que existeixen polítiques alternatives de centre, de dreta o d’esquerra, però el que és indiscutible és que les mateixes s’han de constituir des del “pragmatisme possibilista” i no des de l’oportunisme puntual, al que sembla alguns segueixen tant aficionats . L’explicació permanent de les decisions públiques, crec que haurà de ser un denominador comú de futur, sabent també escoltar, cada cop més, a l’opinió general d’una societat a la que no es pot deixar de costat, un cop ha dit la seva en el sufragi puntual que exerceix cada quatre anys.

Arxivat a Política | Cap comentari »

« Articles anteriors