Termes a cercar:
Menú principal
Entrar | RSS |

Promeses per a l’eternitat

22 julio 2014 per Lluís Badia

Si un escolta i analitza, de manera objectiva, els “discursos” de la majoria de líders polítics, sempre incideixen sobre la seva capacitat per resoldre el problemes que afecten a la societat, només a canvi del suport electoral cap als mateixos. Poc he escoltat que algun d’ells parli “tocant de peus a terra” i expliqui realment el que succeeix de manera clara, sense matisos interessats a l’hora de justificar determinades situacions difícils de suportar per una gran majoria de la ciutadania.

El fàcil, i el que dona vots, fins ara, és esmentar i parlar amb convenciment, de la sortida de la crisi, la reducció de l’atur, la baixada d’impostos, les millores salarials, el fi de la misèria, la tornada al crèdit fàcil i, sobre tot, el retrobar-nos en el oasi perdut dels “molts drets i pocs deures” que tant vàrem gaudir en els moments àlgids de la bonança econòmica. Malauradament tots aquest missatges “interessats” poc tenen a veure amb la realitat objectiva del model econòmic en que estem assentats.

Què poc s’esmenten els propis conflictes d’interessos globals, on la gran majoria de la població es vol enmirallar en el model d’Europa o Amèrica del Nord; l’inexcusable conflicte ideològic o de religió vigent, i perquè no esmentar-ho, la lluita despietada del primer món per mantenir el seu nivell, encara que sigui a costa de la misèria dels altres; arguments que són aparcats interessadament a l’hora de concretar alternatives realistes a la problemàtica que ens envolta.

També s’opta, per part d’alguns, per basar el seu oferiment de novetat política en funció d’un anàlisi derrotista del que han comportat les tasques de govern dels darrers anys, incloent a tothom que ha tingut capacitat de gestió, en una clara opció estratègica de substitució, però en cap cas d’oferiment d’alternatives constatables diferents; segurament amb vocació de sanejament del que s’ha fet malament però, en cap cas, amb iniciatives positivistes de futur, alienes sempre als condicionants externs, que ni es valoren ni es tenen en compte a l’hora de dissenyar noves maneres de fer en la tasca pública.

Sembla evident que la línia emprada per alguns té els seus suports i pot aportar bones iniciatives, que hauran de saber implementar, siguin quin siguin els que finalment conquereixin la confiança de la gent; però el fons de la reflexió posiciona a tots en la necessitat de fer el possible, no el desitjable, doncs les utopies que no es poden concretar l’únic que porten és més frustració i passotisme del que ja tenim.

Segurament, si l’objectiu és conquerir parcel·les de poder, pot ser possible transitar per la línia de la inconcreció, la falta de rigor i l’engany calculat; però el fons del nou marc ens pot col·locar en una fal·làcia de la il·lusió i l’impossibilisme evident, conegut d’entrada, per molt que es pugui dir el contrari.

Ja sé que el fàcil és dir el que l’auditori de torn vol escoltar, fins i tot introduint “promeses per l’eternitat” impossibles de concretar, però a les que la gran majoria ens apuntaríem com un desig possible, malgrat que la raó objectiva dels fets ens col·loqui en un espai condicionat en moltes dels nostres anhels, legítims, però evidentment impossibles de implementar des d’una evidència on el conflicte, en totes les seves besants, sempre serà present. Les diferències socials, concretades amb la desaparició accelerada de la classe mitja és un fet evident, que només pot tenir respostes des de la pròpia democràcia, exercida des de l’evidència de les coses i no en funció de projectes ideològics superats per un model global de convivència, que per sobre de la seva complexitat, permeti deixar els enfrontaments del passat, avui regionalitzats en determinades ubicacions geogràfiques i solucionables per l’interès general global.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La realitat global

15 julio 2014 per Lluís Badia

En masses ocasions podem pensar que el nostre entorn és el que pot condicionar el futur, qüestió que per sí mateixa és complicada, si objectivament ens parem a valorar com ens afecta individualment “qualsevol moviment” de caire internacional que es produeix en el món, per molt lluny que estem de les raons, territori geogràfic on es desenvolupa, i els propis condicionaments de les seves conseqüències directes pels implicats.

És evident que la crisi entre Israel i Palestina, de recent “explosió” o, fins i tot, “la tensió incontrolada” a Ucranïa, són fets aliens a la nostra convivència diària, malgrat que la realitat posa de manifest que aquestes situacions comporten desequilibris globals que incideixen de manera definitiva en qüestions com la borsa, el crèdit internacional, o les pròpies decisions d’aquells països de referència, que són els que condicionen la pròpia economia mundial.

Conseqüència de l’anterior és el fet objectiu que ens trobem sobre una amalgama molt fràgil en totes les seves besants, que agradi o no, condiciona qualsevol dinàmica de futur, en el que es coneix com mercats globals, que sí són els centre de les estratègies de la majoria de països a l’hora de fixar les seves prioritats de despesa i interrelació entre ells.

Crec que el tema no és d’ara, i segurament a llarg de la nostra historia la qüestió ha estat sempre present, un altre cosa és que avui, amb l’accés a la informació de manera il·limitada, sigui un punt obert i d’influència automàtica en el moment en que es produeixen determinades situacions de conflicte, amb conclusions divergents segons “els lectors” dels diferents actes econòmics compromesos.

L’anàlisi financer que pot ser un problema inassumible des de determinades reflexions de caire ideològic, no pot passar desapercebut si realment som conscients de la incidència directa que comporta per la nostra supervivència personal, per tant, no estaria de més, que en els discursos de caire polític que escoltem s’introduís el pragmatisme del fet econòmic com una expressió d’un model que és molt difícil de modificar, pels propis interessos contraposats entre els col·lectius dels estats, amb variables molt diferenciades amb la seva pròpia entesa de la vida en sí mateixa, per raons d’ordre religiós, històric o de tarannà.

Creure que els nostres problemes es resoldran en funció de determinades actuacions nacionals, obviant la pròpia realitat global es enganyar-nos a nosaltres mateixos, en un clar intent de conquerir “el poder”, encara que sigui només explicant part de la veritat, sense ser conscients que els grans canvis només seran fruit d’estratègies mundials. Relativitzar la interdependència global com una qüestió menor, és un atemptat a la transparència de la que tant estan necessitats en els darrers anys.

Segurament és agraït amb suports electorals, explica el que succeeix en funció d’anècdotes, odis teledirigits, interessos personals, propostes ideològiques, o promeses impossibles de concretar-se, però el que hauria de ser prioritari és ser conscients que tota modificació de convivència ha de passar per un exercici de transparència on el que succeeix necessita de tot un procés pel qual serà difícil de transitar. En tot cas, “amagar” les dades objectives en totes les besants, només és preludi de la frustració general, que posarà en mans d’uns pocs les grans decisions pel demà, i on l’entorn que hem conegut fins avui, pot quedar desplaçat cap a una situació on la inèrcia dels fets puntuals condicionin sense alternatives, un món dividit, en mans d’una economia, induïda pels que gaudiran de la capacitat d’establir un ordre en un context de divisió sense precedents, amb violències de tot tipus, desinformacions i manipulacions, que posaran en dubte la pròpia credibilitat de qualsevol missatge d’esperança que es pugui donar.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La presumpció de culpabilitat

8 julio 2014 per Lluís Badia

L’exercici dels nostres drets és un fet que no hauria de tenir rellevància especial en una societat que té plenament assumit el seu concepte de democràcia a tots els efectes, malgrat que és cert que una cosa és el que manifesten els nostres textos legals i un altre, ben diferent, la realitat de la seva eficàcia i vigència en cada moment.

Dintre de l’apartat del dret a la presumpció de innocència el tema es va complicant, doncs si bé és un dret objectiu que tots tenim, la pràctica posa en evidència que el seu exercici és ben difícil quan es donen una sèrie de circumstàncies que el poden fer inviable a tots els efectes. Així, és clar que tots som innocents fins que no es demostri el contrari mitjançant una sentència judicial ferma, però en masses ocasions aquest dret, que hauria de ser “sagrat”, es converteix en una mera formalitat artificial a l’hora de poder exercitar-se.

Moltes vegades passa que la presumpció es torna en culpabilitat, davant una sèrie d’argumentacions paral·leles fonamentades en interessos “ocults”, i on el judici del carrer sentència en funció d’informacions que, a vegades, poden ser esbiaixades i sota el control de determinades línies de poder segons el moment circumstancial. Tot això lligat amb un exercici de doble moral per part de molts responsables periodístics massa aficionats al sensacionalisme interessat.

Segurament el problema de trobar una línia divisòria acceptable pel que fa a la llibertat de premsa i el respecte al dret a l’honor, és molt complicada i plena de variables de tot tipus; el tractament de segons qui en funció d’un entorn concret suposa una discriminació per altres personatges en similars situacions. Estic convençut que el dret a ser innocent no ha d’impedir informar sobre investigacions penals, però aquí seria necessari aplicar la proporcionalitat, la discreció i la reserva, no sigui que estem en portes de cometre una violació del propi dret, impossible de reconduir si els fets no confirmen les presumpcions.

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha sentenciat molt en aquesta problemàtica i sembla que el sentit majoritari de la seva jurisprudència va en la línia de defensar la igualtat de tots davant la llei, i el màxim respecte pels tribunals en la seva tasca de resoldre, lliures de tota pressió, especialment la de caire mediàtic; però per damunt de tot exigir el màxim respecte a la no culpabilitat prèvia de ningú.

Entenc també que no podem caure en el parany de veure imputats de primera o segona, en funció del seu posicionament social, la seva capacitat d’influència, el suport que puguin rebre, ja sigui polític o d’altres, etc., doncs crec que podríem entrar en una qualificació pública per part d’aquells, que ni són part ni poden ser-ho en el procediment que es tiri endavant.

Certament el debat és polièdric i amb partidismes també ben concrets en una societat on el conflicte d’interessos és una qüestió que es repeteix permanentment, per tant, bo seria reflexionar de la situació, no sigui que assentem a la nostra convivència, que tant ha costat de guanyar, un fet que es pot tornar contra nosaltres com és “la presumpció de culpabilitat induïda”, en funció d’interessos puntuals de cada moment.

La solució al problema és ben difícil i la pràctica posa de manifest, repetidament, que la noticia de la imputació és objecte de “primera plana”, ara bé, l’absolució no passa d’una petita referència sense cap rellevància compensatòria, per tant, no estaria de més que tots els implicats fixessin les bases d’una formula de tractament generalitzat pel que regir-se, cosa que en el model actual veig com impossible, i ens condemna a tots com presumiblement apuntats a una presumpte il·legalitat, quan es produeixen determinats processos paral·lels, incontrolats en benefici de no saben qui. L’objectivitat, sempre reclamada en la tasca pública, no pot veure’s segrestada en funció d’altres estratègies difuminades per uns moment complicats, on els interessos dels actors públics tenen lectures diferents en funció del personatge que es veu “imputat”.

Arxivat a Política | Cap comentari »

El final del vot captiu

1 julio 2014 per Lluís Badia

Amb els resultats de la darrera consulta general de les eleccions europees, s’han posat de manifest una sèrie de “moviments” emblemàtics que, a ben segur, condicionaran el nostre futur, des de moltes besants, que afectaran a la convivència social i institucional, però de manera molt important al marc polític que es configurarà en els nostre sistema de partits.

Centrant el meu comentari en el punt de la política partidista, la conclusió fonamental és que “el pèndul” està a punt de moure’s de manera significativa, per tant, el model d’opcions polítiques que teníem vigent des de l’any 1982, amb una sèrie de partits amb un important sòl electoral, per una consciència general del que es podria nomenar com “ vot captiu” s’ha esmicolat, doncs les pròpies ideologies que garantien en gran part aquests suports, per damunt de qualsevol altre consideració, han quedat aparcades per una part important de la ciutadania, que ha buscat amb el seu vot respostes, que les opcions clàssiques no saben donar-lis.

És una reflexió objectiva valorar que la desfeta de les grans propostes electorals que compartien un bipartidisme, cada cop més excloent, s’han quedat esmicolades, qüestió que encara serà més evident en les properes cites democràtiques, amb especial referència en el proper debat municipal.

El model fins ara vigent, es concentrava en un canvi de govern entre les dues opcions majoritàries, que segons els cas buscaven els suports que necessitaven en cada moment; el nou model sembla que ens pot portar a un marc parlamentari atomitzat, on serà difícil conquerir acords si no és amb la suma de moltes propostes o bé, amb el que es coneix com “gran coalició”, model emprat, en aquest moment, a la primera potència europea amb el pacte de govern entre socialistes i conservadors democristians d’Alemanya.

Segurament el panorama que s’aventura, pot tenir les seves rectificacions en els propers mesos, ja siguin per un retorn a la bonança econòmica, cosa que veig complicada, o fins i tot a la pròpia regeneració de determinades ofertes partidistes amb canvis creïbles i amb la capacitat de recuperar el suport dels seus incondicionals dels darrers més de 30 anys.

En qualsevol cas, independentment dels moviments d’uns i altres, la realitat posa de manifest que el model de tasca pública feta, ja no és vàlid en el moment actual, i la gent requereix nous formats, més democràtics i transparents, per tornar a donar la confiança als que, basant-se en el control electoral, pensaven que podien fer el que volguessin deixant de costat la valoració de tots aquells als que es deuen, els seus electors.

El repte està servit, crec que és el moment de que la democràcia no sigui exclusivament cada 4 anys, l’apropament als problemes de la gent, la transparència en les decisions i, sobretot, la capacitat de recuperar una credibilitat, avui sota mínims. Optar per continuar en la línia actual, només és garantia d’una desfeta i uns governs dèbils als que els serà molt difícil prendre les decisions urgents que es necessiten, consolidant-se un nou marc de divisió que ja veurem com és capaç de donar resposta els paranys que tenim plantejats a tots els nivells.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Marca Nàstic

25 junio 2014 per Lluís Badia

Per damunt del propi resultat esportiu, és un fet objectiu que “l’efecte Nàstic” ha constituït en les darreres setmanes una fenomen de referència, vital per la ciutat de Tarragona i gran part de les nostres contrades, que en un moment de defalliment social s’ha posicionat com un esdeveniment d’alegria i esperança per molta gent, que ha viscut en la tasca del club de futbol i els seus prometedors resultats un motiu d’orgull al que aferrar-se a tots els nivells.

Segurament el tema per sí mateix, es pot considerar anecdòtic o delimitat a una besant exclusivament de caire esportiu, però la realitat ha posat de manifest que la implicació ciutadana majoritària ha comportat la identificació competitiva d’un fet de referència indiscutible. A ben segur que feia massa temps que no es produïa aquesta simbiosis, esport i gent, que és un fet emblemàtic a tenir en compte, quan masses vegades es parla de divisions i desacords.

El tema que ens ocupa té els seus responsables directes, per una banda els propis jugadors i cos tècnic, que amb la seva aposta sense condicions, han conquerit un rècord de resultats que han fet passar a l’equip de la mediocritat a obrir les portes de l’admiració, per la seva implicació i fe en el que suposava el repte; també la directiva, amb Josep M. Andreu, que un cop més ha liderat quelcom que la gran majoria donava per “caducat”, i aquí no podem oblidar a les persones que l’han acompanyat i que, sense cap contraprestació, han posat la seva dedicació a un projecte que avui, malgrat tot, és d’èxit, però que en el moment d’assumir les seves responsabilitats tenia totes les condicions per descarrilar cap a la pròpia desaparició, personatges com en Virgili, Jordà, Fabregues, Mallol, Rodríguez i molts altres, que han cregut en una il·lusió, avui realitat, haurien de tenir un reconeixement indiscutible; sense oblidar aquells aficionats “invencibles”, que han seguit al seu equip des de sempre, patint resultats negatius, però amb el ferm convenciment per una identitat innegociable, avui amb una ampliació del seu col·lectiu amb milers de persones que s’han anat sumant a l’equip com referència emblemàtica.

L’esperança de futur i el repte pels propers anys des d’una gestió amb garanties, un projecte esportiu possible i viable en base al suport econòmic i realista, el crit ciutadà d’una afició que existeix i que s’identifica en una aposta fora de dubte, comporten una “alternativa coral” de referència de ciutat, on conceptes com esforç, risc i aventura són valorats des de l’objectivitat sense divisions interessades de ningú.

Tornant a l’inici de la meva reflexió, soc dels convençuts que l’esport s’ha de plantejar per gaudir, encara que l’aposta sigui sempre la de guanyar, per tant, l’exemple dels darrers mesos és una mostra evident de que quan “es vol ser” el límit se’l posa cadascú particularment, però quan el fet es converteix en quelcom més que una qüestió individual, la transformació que es dona comporta un lideratge compartit, a vegades difícil, però en qualsevol cas aval de futur. La unió de molta ciutadania en un consens irrenunciable pel seu equip és la prova de la implicació per aconseguir fites, que a vegades poden semblar impossibles, i que només poden ser fruit del propi anhel col·lectiu, com el cas que ens ocupa.

El final no desitjat que s’ha produït no pot treure el mèrit que ha comportat fer una aposta ciutadana, comuna i indiscutible, amb un anhel que a ben segur serà realitat ben aviat, per la pròpia fe, confiança i vàlua de tots els que són part de la meta marcada.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La utilitat de la política

17 junio 2014 per Lluís Badia

No son bons temps per posar de manifest les bonances de la tasca pública, entesa com servei a la ciutadania i a la societat, de manera desinteressada i amb un compromís de feina en positiu; malgrat “l’àmbit” negatiu que afecta a la opinió majoritària de la ciutadania, la realitat posa repetidament de manifest que sense una tasca política és impossible la comprensió necessària per tirar endavant molts dels anhels que com a col·lectiu ens semblen vitals, tant de present com de futur.

La realitat d’una caiguda d’interès generalitzat per les coses de tots, amb un menyspreu pels qui ens representen, encara que la seva designació sigui via plebiscitària, comporta en sí mateix el propi desprestigi del model democràtic de convivència, imperfecte però sense alternatives, amb greus perills de inestabilitat cap a una convivència difícil.

És cert que són moltes les critiques a l’opció vigent, però també és clar que les altres sortides encara són més difícils d’entendre, per tant, entenc que és el moment de fer un examen de la realitat des de l’objectivitat, reconeixent el dèficits existents i posant les mesures que calguin per salvar l’actual moment crític. La regeneració, tant de moda, no pot oblidar el concepte del polític que hem consolidat i que es veu com un funcionari temporal, amb renovacions cada quatre anys, però amb un clar desig de perpetuïtat, amb unes prebendes envejables, per no esmentar els drets de tot ordre que els col·loca en un estadi superior, inacceptable per la gran majoria de la gent. També la manca de renovació de persones en els llocs de representació o el rígit control que exerceixen els partits a l’hora de situar a determinades persones, són dèficits que no es poden perpetuar en el temps; si no volem caure en una situació de conflicte permanent. L’opció de polítics professionals sense coneixença de la realitat ciutadana, amb poques possibilitats d’assumir el que la majoria vol en cada moment, així com la impossibilitat de limitar els mandats o fins i tot l’exigència d’una mínima formació, són punts d’un debat polihédric, que crec que tenim pendent des de fa massa temps; ja sé que les opinions al respecte poden ser diverses i plenes d’arguments en tots els sentits, però no estaria de més plantejar una discussió al respecte des del ferm convenciment que la situació exigeix un canvi per retornar a una confiança i valoració perduda al llarg dels darrers anys.

Segurament moltes de les noves opcions partidistes, aparegudes en els darrers mesos, van per la línia de la reflexió induïda del problema, però això no hauria de ser excusa per fer-los fora del debat, en tot cas, també ells són part, ara important, d’una col·lectivitat farta de compromisos incomplerts.

És indubtable que el fàcil és el discurs al respecte, les grans declaracions institucionals, el suport mediàtic puntual, etc., però crec que hauríem de ser capaços de passar cap a un segon estadi que plasmés tot això amb propostes concretes que es poguessin implementar en una realitat massa viciada per una manera de fer que ja no serveix.

Quelcom pot pensar que el tema no és vital pel nostre futur, i que en tot cas properes consultes electorals posaran a tothom al seu lloc, la meva opinió és que “el tema no passarà”, sinó que cada cop més, es constituirà com un deure a solucionar, si es vol evitar tornar a circular per camins d’imposició i foscor, feliçment superats el darrers anys. La llibertat no és fàcil i té el seu cost, com la nostra història ha posat de manifest repetidament, per tant, és fonamental obrir, sense més retards, una discussió que ens pugui portar a garantir el que tant ha costat conquerir, quedar-nos solament en assenyalar el problema, però sense oferir altres alternatives, pot deixar la política com un fet que monopolitzaran alguns de manera particular i sense escoltar a la societat a la que han de servir, deixant la tasca pública com una illa inexpugnable per la majoria de la gent.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Discussió real i seny

10 junio 2014 per Lluís Badia

La situació difícil que ens envolta i que ve a ratificar una crisi que tot ho condiciona, s’ha vist agreujada a les darreres hores, amb la renuncia del Cap de l’Estat, cosa que encara posa més en evidència que el cúmul de problemes no para, ni es preveu que ho faci en els propers mesos.

Segurament el fet en sí mateix, és lògic, i en tot cas valorable des de tots els posicionaments ideològics, però també de caire social i econòmic, doncs el que s’evidencia és que per sí constitueix una variable que condiciona, agradi o no, un moment ja molt complicat.

És un fet inapel·lable que la substitució del Cap de la primera institució de l’estat, suposa un “daltabaix”, especialment si tenim en compte la història recent del país i les perspectives de futur, per una ciutadania que ha passat de l’èxit compartit i l’abundància a un panorama més aviat fosc, encara que des dels poders se’ns vengui un altre cosa, per tant, és lògic el debat mediàtic que s’està produint, en el meu entendre massa basat en l’anècdota circumstancial i poc en el fons que comporta el mateix.

No pot ser de rebut, en un assumpte tant cabdal, valorar el moment en funció exclusivament del cor i de determinats maniqueismes induïts, doncs el que ens juguem és molt més important que la simple opció d’un canvi puntual; segurament la lògica dialèctica pot tenir la raó de la no viabilitat monàrquica, però no es poden obviar les alternatives a la mateixa i les seves conseqüències, qüestió que també té els seus suports objectius.

Tampoc es pot menysprear el moment en que es produeix el tema, amb una societat canviant a l’hora de donar els seus suports democràtics, amb una atomització partidista que cada cop sembla més consolidada, amb el que això suposarà de provisionalitat per moltes decisions futures. Fins i tot el tema a Catalunya té el seu valor estratègic, i no val “passar” a l’hora de plantejar el posicionament polític al respecte, sopena de caure amb incongruències poc explicades per una col·lectivitat orfe de propostes clares, per damunt del debat permanent.

Tornant al punt concret de la substitució institucional, son respectables els diferents posicionaments, però el que no és de rebut és que no es produeixi un debat obert al respecte, amb el ferm convenciment d’aprofundir en el fons, sabent aparcar els tòpics, al que segurament tothom s’apunta, si no fos perquè la qüestió podria constituir un motiu de divisió, feliçment superada als darrers anys.

Segurament, si som conscients de la realitat, no es pot oblidar que estem en un marc jurídic concret, amb prevencions de tot ordre, i per tant, la trobada d’alternatives que facin content a quasi tots, son complicades per no dir impossibles, el que comporta la necessitat de trobar un consens per damunt de les diferencies evidents, però amb un objectiu de respecte entre uns i altres.

La nostra societat que va començar amb la fallida de l’economia, que ha seguit amb la crisi social, que no respecta res, i que s’ha portat per endavant milers de famílies; i que ara obra una etapa institucional plena de dubtes, no pot permetre’s “el luxe” d’apostar per vies de ruptura i sense cap garantia d’èxit. Pensar que “el canvi” pot suposar continuïtats no desitjades és una predicció amb pocs fonaments i que solament donarà respostes a mig termini.

En definitiva, no estic pel soroll injustificat, respecto qualsevol opinió, però crec que és el moment del seny i ser conscients plegats que necessitem calma compartida si no volem desembocar en un marc de més provisionalitat del que ja tenim. Tota discussió és lícita però dintre d’un ordre i en un marc legal on tothom tingui dret a dir la seva, per tant, la discussió que algú aventura com un fet ineludible, ha de ser debatuda, però amb garanties per tot i amb la capacitat de decisió lliure, altres opcions ens ratificarien en una improvisació amb masses connotacions negatives inassumibles.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Parlar o governar

3 junio 2014 per Lluís Badia

En el moment polític que vivim, amb posterioritat a les eleccions europees, que han suposat un gran sotrac polític general, moltes són les interpretacions fetes als resultats de les mateixes, des de tots els posicionaments polítics, econòmics i socials; cadascú, afegint el seu particular “interès de conclusió”, i buscant les justificacions que calguin per part d’aquells que han sortit derrotats, i les aventatges i expectatives de futur pels que han tingut uns alts suports.

Segurament totes les lectures són interessades, doncs és molt difícil valorar, de manera objectiva, un tema tant polièdric, fins i tot pel que fa a les raons dels ciutadans que no s’han acostat a les urnes, i si mirem el tema en perspectiva, són incomptables les variables que s’han ajuntat a l’hora d’influir sobre els electors, cosa que fa que l’anàlisi esmentat sigui altament complicat.

De totes maneres, el que és evident, i crec fora de tota discussió, és que els que governen han tingut un cost afegit a l’hora de dissenyar una campanya complicada i plena de sorpreses, com s’ha posat de manifest en els diferents territoris de la Unió Europea.

Pel que fa a Catalunya, en la meva modesta opinió, la victòria republicana és un fet inapel·lable, si bé no es pot oblidar l’absència d’aquesta formació en les decisions del dia a dia del país, qüestió que ha recaigut de manera exclusiva sobre la federació nacionalista, que així i tot ha aconseguir guanyar suports, per cert, crec que és l’única opció partidista a tota Europa que sent al front d’un executiu ha tingut més vots dels que va tenir en la darrera consulta comunitària.

Conseqüència de l’anterior, per a mi, és que el President Mas s’ha col·locat per damunt de la seva pròpia opció política, conquerint un suport indiscutible, tenint i assumint la pròpia responsabilitat de gestió feixuga i poc agraïda del govern que lidera; soc dels convençuts que l’actiu que avui representa el President de la Generalitat és una referència col·lectiva de primer nivell que aglutina a grans sectors de Catalunya, que per damunt dels extremismes d’uns i altres, ofereix una solvència personal per un futur d’una tasca pública molt complicada, que té en ell un valedor indiscutible.

Certament en política el fàcil és criticar des de l’oposició, sense oferir alternatives possibles o viables, i buscant “discursos” que quedin bé i que, en tot cas, “dibuixin” el desig d’una població castigada per una negativitat que ja fa temps que dura, encara que la plasmació de tot això sigui més a prop de l’utopía que de la realitat positivista.

És evident que parlar i governar són conceptes de difícil comunió, doncs en masses ocasions s’està més per influir des de fora que per assumir una tasca de govern en moments poc agraïts, això sí, sense renunciar a “pontificar” sobre la pròpia tasca de govern que fan aquells amb les que t’entens en base a acords parlamentaris sòlids.

Segurament, els propers mesos, plens de grans decisions públiques de tot ordre, comportaran debats intensos, on la dialèctica tindrà un espai de preponderància en tots ells, però tot això no hauria de fer-nos oblidar que després de les discussions venen les actuacions, i per tant, no es pot pretendre mantenir determinats protagonismes, sense assumir sobre la realitat quotidiana, decisions de pes que no poden executar-se per delegació.

Que algú pugi pensar en fer política de manera indirecta, sense compromís real en els temes vitals, també els complicats, és un risc que ens apropa a un model idíl·lic però inviable al que no val la pena “apuntar-s’hi” encara que a curt termini tingui grans redits electorals, doncs el que comportarà és una frustració ciutadana que crec que ningú es pot permetre.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Eleccions i futbol

27 mayo 2014 per Lluís Badia

Independentment del resultat electoral de la consulta celebrada, aquestes darreres eleccions han posat en evidència un fet singular, la importància del futbol per damunt de la pròpia política, i en aquest cas, fins i tot, per damunt del que es decidirà a Europa.

La resolució de la Junta electoral que la setmana passada va resoldre, en el sentit de que un aficionat de l’“Atlético de Madrid”, no havia de complir amb la seva obligació ciutadana en una mesa electoral, per considerar la final de la Champions com un fet excepcional del mateix, suposa una situació especial i en tot cas, obra la porta a una sèrie de dubtes de tot tipus.

Conseqüència de l’anterior, són les possibles justificacions davant d’una abstenció de referència, o el propi desinterès generalitzat de la gent respecte l’esdeveniment d’exercici democràtic, quan menys descafeïnat, davant l’evidència esmentada. A ben segur que els arguments d’uns i altres pel tema en qüestió, són ben variats i tenen fonaments de pes, respectables, però el resultat objectiu de tot això és el descrèdit de la pròpia política entesa com una via amb greus mancances a l’hora de constituir-se com opció vàlida de resposta als problemes que ens agobien a quasi tots.

En determinats moments de la nostra història recent, el futbol s’ha fet servir con eina de manipulació, a l’hora d’evitar debatre d’arguments fonamentals per la nostra viabilitat social, deixant de costat la justa reivindicació o la desqualificació d’aquells que eren els responsables de determinades actuacions polítiques, per tant, poques lectures en positiu pot tenir la resolució judicial esmentada, que com a mínim deixa obert un debat polièdric amb difícils possibilitats de consecució d’unanimitats.

En qualsevol cas, el que és evident, és que els resultats electorals son el que son, amb el que això suposa per una societat “farta” de declaracions superficials, promeses impossibles i demagògies omnipresents, a l’hora d’oferir opcions de futur, amb un mínim contingut d’esperança, per la gran majoria de persones que veuen el seu avenir ple de dubtes i amb poques noves d’odre positiu.

Fins i tot, és possible que per part d’alguns sigui acceptable la resolució esmentada, davant el pes mediàtic de l’esport de referència, però el que és indiscutible, és que raonaments com aquests no ajuden a dignificar el dret al sufragi com una opció vital per la nostra convivència. Quelcom pot pensar que tot és producte d’informacions esbiaixades o que el tema és una cosa aïllada, però no estaria de més fer un esforç, per part de tothom, a l’hora de valorar la nostra jove democràcia com un actiu innegociable que no es pot posar en dubte, encara que sigui per qüestions més fruit de la singularitat que d’un tarannà amb amplis suports efectius.

A partir d’aquí, i del convenciment majoritari per la llibertat, es pot passar al segon punt de qualsevol conseqüència electoral, la valoració dels resultats de cadascuna de les opcions partidistes, però sempre en el ferm objectiu de respecte al fet del vot en sí mateix, lliure, que hauria de constituir una referència vital per la nostra viabilitat.

Arxivat a Política | Cap comentari »

El vot, no solament per a Europa

20 mayo 2014 per Lluís Badia

Amb la campanya electoral que entra ja en la seva darrera setmana, crec que és el moment de fer unes reflexions respecte als potencials resultats, per una banda, i el posicionament ciutadà cap a un procés democràtic amb repercussions de tot ordre, pel nostre futur.

És evident, i així ho ratificava l’enquesta del CIS, que es va fer pública abans de l’inici de la confrontació política, que una majoria de ciutadans, prop del 80% a l’Estat, es trobava poc informat del que passa a la Unió Europea, amb una clara mostra de passotisme generalitzat de la població, amb respecte a les conseqüències que per la seva vida diària representa les decisions de Brussel·les; per tant, d’entrada sembla que la consulta democràtica esta més a prop del desinterès que d’una implicació real pel que pot succeir amb uns resultats electorals, sembla que bastant incerts.

Entrant en el tema puntual de quina pot ser la possible resposta a les urnes, és evident que les dos grans formacions, PP i PSOE, es disputaran qui guanya, però amb una caiguda de suports electorals molt pronunciada, el que suposarà creixements per altres opcions polítiques, però tampoc de manera significativa, per aventurar un trencament del bipartidisme on estem instal·lats des de l’arribada de la democràcia.

Com a cada anada a votar, els resultats segurament tindran lectures de tot tipus, a ben segur interessades, però el que és indiscutible és que totes elles seran llegides amb clau local, per tant el que es discuteix, ens agradi o no, per damunt del discurs europeista d’uns i altres, és el que està succeint aquí, amb una crítica o suport respecte a la política del Partit Popular, la pervivència o no del Sr. Rubalcaba al front dels socialistes, la consolidació de UPD, conèixer el suport real de Izquierda Unida i en definitiva “inaugurar” la propera campanya municipal, prèvia a les Eleccions Generals de 2016.

A Catalunya el tema té també les seves incògnites, des del volum de gent que anirà a votar, poca la darrera vegada, fins com es repartiran el suports electorals, amb interessos contraposats també pel que fa a la consulta sobre el dret a decidir, i l’anunciat “sorpasso” d’ERC respecte de CiU. Fins i tot a les nostres contrades també s’han d’esperar respostes, doncs determinats resultats en poblacions de referència hauran de comportar canvis de direcció política o consolidació dels actuals dirigents de determinades formacions, per poder fer front a futurs reptes, on la capacitat d’aglutinar vots sembla imprescindible també pels líders locals de torn.

El que és evident és que aquesta cita electoral no deixarà a ningú a banda i les seves repercussions, pels propers mesos, seran importants a tots els nivells; en definitiva és vital i seria encomiable s’exercís el vot per part d’una gran majoria que, amb la seva decisió, doni sortida a molts del dubtes existents a la societat.

En masses ocasions es critica, per part d’alguns, la manca de protagonisme de la societat civil, si bé també per altres s’entra en la desqualificació, a tots els nivells, quan és la ciutadania la que s’organitza per reivindicar el que creu just i no té resposta en la via partidista, per tant, les urnes constitueixen una garantia perquè aquestes crítiques interessades quedin en l’oblit, si la participació electoral marca un rumb indiscutible en molts dels aspectes que avui estan sobre la taula, i formen part dels programes que les diferents formacions partidistes defensen.

Europa és una referència que no es pot deixar de costat, malgrat els problemes que el seu funcionament pot comportar, molt millorables en tots els sentits, però el que sembla evident és que el dret a vot segueix sent un fet al que no hauríem de renunciar si realment volem avançar en aquest model imperfecte que es la democràcia partidista, encara que, en tot cas, no se’n coneixen altres de millors.

Arxivat a Política | Cap comentari »

El món no previsible

14 mayo 2014 per Lluís Badia

És un fet acceptat que determinats successos d’ordre mundial condicionen directament les economies en tots els sentits, per tant obviar que la geopolítica constitueix una variable vital per l’esdevenir de la nostre qualitat de vida és un fet a valorar permanentment, per aquells que decideixen, sobretot, el que comporten decisions econòmic – polítiques de futur.

Sembla també evident que aquestes situacions de referència són majoritàriament imprevisibles, ja sigui per que responen a raons de caire natural, o bé perquè la seva “complicació” està molt lligada a plantejaments puntuals del territori on es desenvolupen; en qualsevol cas el que és inapel·lable és la incidència directa sobre el que es coneix com “mercats”, que en tot cas, són els que marquen l’estratègia dels que, agradi o no, marquen les agendes globals.

A efectes pràctics la situació d’inseguretat d’ Ucranïa, el conflicte Sirià, o fins i tot els resultats de les properes eleccions europees, ens poden semblar qüestions llunyanes i fora del nostre àmbit personal, però la realitat posa de manifest que el seu resultat final ens marcarà en molts dels nostres interessos, amb el que això suposa de condicionants externs fora de control. A ningú de li pot escapar l’evidència pràctica que poden comportar determinades sortides al conflicte ucraïnès, pel que fa a determinats costos energètics, vitals pel desenvolupament industrial de zones concretes d’Europa; ni tampoc la solució del conflicte Nord-Africà, centrat en Síria, però amb ramificacions que passen per Egipte, i una part molt important del món àrab, especialment pel que pot significar una reactivació de la inseguretat general, o fins i tot, la desaparició d’un potencial competidor turístic, avui “adormit” i sense cap expectativa a curt termini; també els nous equilibris de poder democràtic a Europa, amb un debat permanent sobre l’autèntic paper a desenvolupar pel Parlament Europeu, com fins ara o convertint-se en l’autèntica referència de decisió per damunt del propi control dels estats; per no esmentar els marcs possibles de catàstrofes naturals, que també tenen la seva quota d’incidència vital; en definitiva, el que queda clar és que permanentment estem sotmesos a moviments no previsibles i que, per tant, el conflicte d’interessos vigent és de difícil resolució i ens aboca a un panorama de precarietat al que ens haurem d’acostumar per seguir sobrevivint.

De les meves modestes reflexions, moltes podrien ser les conclusions al respecte, que podrien llegir-se des de besants ideològiques interessades, però el que és indiscutible és el nostre dia a dia, ple de dubtes de tot ordre, fins i tot de caire moral, que no podem oblidar, com el que afecta la greu situació de la immigració en totes les variants, ja sigui de supervivència o de caire més econòmic, però en tot cas de molt difícil solució, en un món on l’equilibri, assolit en els darrers anys, es veu trasbalsat per un marc general de difícil encaix.

La valoració general de tot l’anterior, ens porta a una conclusió, que crec objectiva, i que no és altre que ser conscients d’on ens trobem, valorant que les vies noves de convivència no es poden fonamentar en el marc que ens ha servit en els darrers 60 anys, per tant, determinats “discursos” d’ordre polític basats en la crisi de valors o volent-se beneficiar electoralment d’una desfeta del vell model, només ens torna a ubicar en la pròpia frustració social que cada cop té més suports i que atomitzarà el mapa partidista fins a límits insospitats.

Estic convençut de que la negativitat que tot ho envolta, no es supera amb noves majories, ni amb canvis d’actors, apostes mediàtiques publicitàries o amb propostes impossibles, encara que em sonin molt bé, el demà només pot ser fruit d’uns consensos molt amplis, pactats sense condicions ni contraprestacions individuals per ningú, a l’hora de concretar un gran marc que permeti afrontar modificacions legals i econòmiques amplies; seguir en la línia vigent ens portarà irremissiblement a un enfrontament social amb unes conseqüències desconegudes, més aviat que tard.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Les “bones” perspectives de la macroeconomia

6 mayo 2014 per Lluís Badia

Els aparells propagandístics dels governs i de la gran empresa ens omplen cada dia de noticies optimistes respecte el esdevenir econòmic, amb dades de tot tipus que venen a ratificar una millora, que sembla, indiscutible. Tot aquest positivisme, que a més es sustenta també amb declaracions dels líders de torn, tant de caire nacional com internacional, i amb publicitat “pagada” a tots els nivells; suposa un clar intent per crear una atmosfera d’optimisme; en el ben entès que no es pot oblidar que estem immersos en una campanya electoral que, com totes, tindrà múltiples lectures a l’hora d’analitzar els resultats que es produeixin, de cara a concretar les diferents esferes de poder polític i econòmic pels propers mesos.

Malgrat “la bonança” teòrica, la realitat és que si es baixa a l’anàlisi objectiu dels números, les coses no són tant espectaculars, i posen de manifest moltes dificultats en que aquestes bones noves puguin passar de la macroeconomia cap a les petites microeconomies familiars, dels petits emprenedors i a les pròpies institucions que seguiran amb “la sequera inversora” a la que ens tenen acostumats els darrers anys.

Certament, és complicat d’entrada, per la gent del carrer, comprendre la dualitat existent entre una economia que comença a obtenir resultats positius i un altre que segueix aturada en una crisi insuportable, que posa en perill la seva viabilitat a ben curt termini; tampoc s’entén que la banca pugui anunciar importants beneficis quan, només fa uns mesos, “es trobava subvencionada”, i el que és pitjor, l’aixeta del crèdit segueix tancada de manera indefinida, per molt que també les campanyes mediàtiques esmercin molts recursos per oferir uns productes “impossibles”. Segurament es pot acceptar que s’ha iniciat un canvi de cicle, però el que és irrefutable és que això només arriba a una part de la societat.

És evident que la realitat objectiva segueix posant sobre la taula tancaments empresarials, que en tot cas castiguen de manera directa el que es coneix com el sector més dèbil, la petita empresa i els autònoms, en masses ocasions davant la pròpia impossibilitat de trobar alternatives de negociació amb els seus creditors, ja siguin entitats financeres o la pròpia administració, però el que és més greu és que segueixen sense articular-se formules d’ajuda pública a aquests sectors en crisis, que no podem oblidar que són els que creen prop del 85% dels llocs de treball.

La necessitat urgent, si es que s’accepta oficialment que les coses van millor, per endegar ajudes públiques pels sectors més castigats, igual que es va fer en el seu moment per les entitats de crèdit, amb sumes de diners públics multimilionàries, hauria de ser una mesura urgent, que amb les garanties que calguessin pugues obrir una escletxa d’optimisme, semblant a la que ja gaudeixen les grans corporacions empresarials. Optar per “no moure fitxa”, ens portarà irremissiblement a un estancament econòmic com el que portem suportant ja fa masses anys, amb unes perspectives de continuïtat massa llargues, per molt que ens “puguin vendre el contrari”.

Les bones noves no poden quedar-se limitades a una part de la societat, si realment pensem que és possible obrir un període de reactivació, doncs el que això suposaria és aprofundir encara més en una divisió social amb respostes impensables.

Arxivat a Política | Cap comentari »

« Articles anteriors