Termes a cercar:
Menú principal
Entrar | RSS |

Més números, menys paraules

13 enero 2015 per Lluís Badia

En l’etapa preelectoral oberta a tots els nivells, tant municipal, como nacional, com general, moltes seran les declaracions grandiloqüents, els compromisos, els anàlisis dels fets passats o les prediccions d’un demà millor, que constituirà un denominador comú per totes les opcions partidistes que es presentaran, davant la decisió democràtica de la ciutadania.

Malauradament, i vist en perspectiva des d’altres consultes electorals, el problema serà que es parlarà molt però es concretarà molt poc, a l’hora de fixar les formules de finançament per fer realitat les nombroses promeses a tots els nivells. Fins i tot s’intentarà “divagar” per no perdre electors que podrien fugir si es conegués tot el que s’ha d’executar per fer possible determinats compromisos, ben acollits per la gran majoria sinó s’explica que comportarà la seva posada en pràctica.

De totes maneres el tema no es nou, doncs crec que estem massa acostumats a la “manipulació” permanent dels números, depenent de qui sigui el que fa la lectura dels mateixos, tant si val que els “intèrprets” siguin els mitjans de comunicació o els líders polítics de cada moment.

La realitat posa repetidament de manifest que, malgrat els estudis de tot ordre, avui encara no som capaços de conèixer, amb fiabilitat absoluta, quanta gent surt al carrer en determinats actes emblemàtics; quin és el percentatge que va a la vaga quan es fan determinades crides en aquest sentit; ni quin cost ha comportat el sanejament de les Caixes i Bancs, i com es farà el retorn; ni tampoc es donen dades concretes de previsions de futur, objectivament quantificables, que afecten directament al benestar de moltes persones.

La nul·la precisió numèrica comporta sempre una desinformació general, que sempre té els seus beneficiaris, però que ens col·loca en una utilització d’aquest “números” en funció de l’interès particular en cada cas concret.

Poc es parla de tot això, com tampoc es dirà res respecte a determinats pressupostos públics, massa compromesos, independentment de qui “guanyi” en cada cas, obviant el compromís lògic de que les coses s’haurien d’explicar com són, encara que la seva evidència no sigui tot l’optimista que es desitjaria.

És evident que els exercicis d’objectivitat s’amaguen cada cop mes, i de manera molt especial quan es demana el vot, el que ens situa en un model de “descontrol orquestrat” acceptat per tots els actors que intervenen en el enfrontament partidista.

Tornant a l’inici de la meva reflexió, no és de rebut que les paraules, encara que estiguin molt ben dites i siguin exposades per agradar a la majoria de la ciutadania, no podem deixar de costat “els números que les sustenten”; sinó volem caure en el parany de trobar-nos en una realitat maquillada, tergiversada i manipulada que el que comportarà és frustració per una societat que no pot assumir, per més temps, aquest marc on els compromisos cada cop es queden més limitats en uns fets impossibles de posar en pràctica, per a manca de quantificació real i la situació internacional que tot ho condiciona sota el nom de “geoestragègia”.

Paraules i números haurien d’anar lligats en qualsevol compromís o proposta electoral, com garantia de compliment; altres vies només garanteixen “retòrica puntual” que un cop s’assoleix el poder queda aparcada, per la seva inviabilitat, davant la manca de voluntat pròpia o les circumstàncies alienes que la fan impossible, i que, malgrat tot, eren ja conegudes en el moment de comprometre’s.

Arxivat a Política | Cap comentari »

El deute familiar

5 enero 2015 per Lluís Badia

En els anys de la bonança, moltes varen ser les famílies que van optar per ficar els seus estalvis i el seu esforç de control de despesa, en la compra d’habitatge, tot això sustentat en una política governamental, dels diferents governs, a l’hora de veure aquesta aposta particular com altament positiva per la seva pròpia estratègia de país.

No oblidem a més que aquesta via va ser possible també gracies a la implicació de les entitats financeres que amb una aposta clara pel “diner fàcil” van encoratjar a la població per implicar-se en una estratègia inversora, que vista amb perspectiva era, com menys, molt perillosa.

Tampoc es pot passar per alt la basant especuladora que tota aquesta formula comportava, amb un anunci de rendibilitat garantida, anunciada i publicada de manera generalitzada per tots els altaveus mediàtics; que semblava no posar límits a un creixement desbocat que quasi ningú va saber valorar amb temps per trobar alternatives al previsible final.

Fins i tot, el model esmentat, va comportar la creació de milions de llocs de treball que va fer, inclusiu, aconsellable l’arribada de milions d’immigrants “cridats” a un “paradís” sense límits, no tenint en compte, per part dels responsables polítics i econòmics, del que passaria a l’acabament del cicle, cosa que era evident que es produiria.

Avui és un fet objectiu que l’endeutament de les famílies és una qüestió que condiciona innumerables besants de la nostra convivència diària, doncs no es pot oblidar, a més, que la caiguda del preu immobiliari també ha suposat que “els bons negocis fets” ara s’han convertit en ruïnosos per una gran part de la població, el que fa inviable el poder seguir fent front a unes obligacions financeres signades en el moment de la bonança econòmica avui inassumible. D’aquí “penja” tot el tema de les execucions hipotecàries i els desnonaments d’unes il·lusions, ara pendents d’una fallida evident.

Tampoc es pot oblidar en aquest “rosari negatiu” el model fiscal que recau sobre la propietat, i que obra la porta a un concepte nou com és “el patrimoni negatiu” on els actius es troben per sota, de manera específica, del preu de mercat dels mateixos, encara que el cost tributari del mateix sigui a vegades insostenible.

Certament el deute sobre les famílies és cada cop més definitiu per una societat que pensava que es trobava consolidada en una classe mitja evident, i que ara es veu “perseguida” per una situació inassumible per la realitat i el propi reajustament econòmic de la societat que incideix directament també en els propis ingressos familiars.

Ja sé que parlar de condonacions és complicat, però aquest tema exigeix prendre decisions concretes, al mateix nivell que es van prendre quan amb diners públics es va salvar el nostre sistema financer, amb milers de milions esmerçats, pendents de devolució, per tant, no estaria de més començar a fer els estudis que calguin per trobar respostes en aquesta línia, sinó volem posar en perill una columna vertebral, vital i garantia de pau social, que crec que no es pot deixar a la seva sort.

Les administracions han de saber resoldre quest problema, diferenciant clarament que no es el mateix “tenir patrimoni que riquesa financera”, com base per legislar en la trobada de respostes possibles a un problema que està posant al límit per massa gent.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La pressió fiscal global

30 diciembre 2014 per Lluís Badia

Sembla evident que la sortida dels moments complicats que vivim, no vindrà, exclusivament, en base a polítiques nacionals particulars, d’ordre econòmic, fiscal o social, si no que serà necessari la suma d’iniciatives de molts Estats de referència, a l’hora de fixar un nou model que permeti superar la situació de fallida de molts pressupostos públics inviables, per més que es facin esforços de tot tipus per trobar vies alternatives al seu final, massa proper a la manca de pagament de les seves obligacions.

Tampoc es pot oblidar, que des de que la situació crítica es troba assentada a la majoria d’economies occidentals, moltes han estat les veus que han ofert “camins” possibles, malauradament amb èxits molt minsos, salvant sempre situacions conjunturals, tant en positiu com en negatiu, depenent del moment singular en que analitzem el problema, ja sigui per inestabilitats d’ordre social i polític o, fins i tot, de fets emblemàtics com la baixada del preu del cru de petroli.

És clar que tot això, el que posa de manifest es que sembla urgent poder endegar mesures amb garanties, que permetin assolir un nou marc de caire global amb conseqüències concretes, especialment pels que més tenen, que no poden seguir sent la part més beneficiada, sense límits, a l’hora de fer front a una càrrega impositiva de la que “no han de poder fugir” sota cap justificació.

No se’m escapa que els acords entre països són ben complicats, l’exemple europeu és una evidència, especialment quan es discuteix la necessitat de perdre sobirana per molts Estats, acostumats a “fer la seva”, però estic convençut que el moment que vivim necessita grans acords sinó es vol seguir cap a un precipici anunciat.

Per altra banda, els acords referits, s’han de fixar sobre una qüestió fonamental, el tema fiscal i l’aportació igualitària de tots a l’hora de fer front a la despesa comuna, i d’aquí que es comenci a parlar de “ una pressió global de caire impositiu” que no permeti prebendes per ningú. Sempre s’ha dit que la globalització era beneficiosa per la gran majoria, i segurament dades objectives van per aquesta línia, malgrat situacions negatives evidents, però el que crec urgent és parlar de justícia real a l’hora d’aplicar determinades mesures d’ordre tributari, sinó volem caure en una situació confusa en un punt emblemàtic per la convivència futura.

Ja sé que el tema és molt complicat per la seva incidència en la capacitat decisòria de molts països, i que deixa fora del terreny de joc el que es coneix com “paradisos fiscals”, però sinó som capaços de posar-nos d’acord en aquest punt, crec que el futur encara serà molt més difícil.

Segurament el acords de USA/XINA o EUROPA (UE) / USA, poden ser el punt de partida per començar a tancar un laberíntic camí amb resultats concrets, i avançar de veritat en aquesta línia, com una garantia per tornar el seny a un mon especulatiu massa proper a situacions insostenibles que pugui posar en perill la pròpia democràcia.

La superació de determinats missatges, propers a “la utopia”, només té garanties d’èxit des de la presa de decisions serioses en aquesta línia argumental, per tant, si el que es vol és donar arguments viables, s’ha d’apostar clarament per la via de la coherència que he esmentat, fins i tot pels que des de la novetat del seu discurs han pogut guanyar determinats suports electorals als que no poden desenganyar davant la impossibilitat electiva de fer possible l’anunciat en el seu moment.

El capitalisme desbocat només ens porta a la desigualtat en tot els nivells, per tant, les seves limitacions en la via recaptatòria pública suposen una forma d’actuació que s’ha de posar en marxa quan abans, malgrat la complicació que suposa fixar un marc regulador global al respecte.

La frustració d’un nou debat sense resultats concrets suposaria endinsar-nos en un espai desconegut, amb conseqüències imprevisibles que afectarien, tant als que gaudeixen d’una posició de tranquil·litat, com aquells que estan ficats en la precarietat de la subsistència diària, crec que el repte val la pena. Esperem que els líders mundials facin la seva feina i no es conformin amb bones paraules a la que tant ens tenen acostumats.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Classe mitja sota mínims

23 diciembre 2014 per Lluís Badia

Quan a l’inici de la crisi, el llavors President Francès Nicolas Sarkozy, va fer esment a la necessitat de reinventar el sistema capitalista, poques van ser les veus que li van donar la raó, ja fos pel seu prestigi sota mínims o perquè es pensava que aquesta qüestió només formava part de la retòrica política, però en cap cas, constituïa un fet a tenir en compte.

Passats molts mesos d’aquella “reflexió”, el cert és que la crisi del model d’èxit als darrers 50 anys, és un fet inapel·lable per tothom, indiferentment des d’on es faci el mínim anàlisi objectiu de la situació assolida.

Realment la desigualtat social i de riquesa pot arribar a ser similar a l’existent a principis del segle XX, si no es fan les correccions urgents al respecte, i el que és més greu, es pot entrar en un model de precarietat de convivència que majoritàriament creiem superada, amb el que comporta per una societat orfe de lideratges sòlids i oberta a models utòpics, malgrat el perill que suposa tal opció.

Per altra banda, no es pot oblidar que els grans sacrificats del model en crisi no són altres que els que es coneixen com “classe mitja”, entesa com aquella població que es situa entre “els pobres i els rics” i que segons dades representa el 40%, de totes maneres el problema latent posa en evidència que en els darrers anys aquests percentatges han anat a la baixa de manera molt significativa. El cert és que a principis del segle passat, el 10% de la ciutadania gaudia del 90% de la riquesa total, i el que és més greu és que el 50% de la població estava ben a prop de l’altre 40% molt pobre; en els anys 70 a 90, les coses s’haurien corregit, amb una classe mitja forta que era més a prop “de dalt que de baix”; no obstant tot l’anterior la situació actual ha suposat un fre al creixement de la classe mitjanament acomodada i una baixada significativa i imparable en el seu volum demogràfic al respecte.

Moltes són les conseqüències que ens porta el nou desequilibri social, tant des d’una besant purament econòmica, com d’amenaça real per una convivència que molt a costat de conquerir, sent poques les alternatives que des dels “centres de poder”, se’ns ofereixen per buscar de trobar nous equilibris, avui pràcticament inexistents. Sense oblidar la frustració que determinades noves d’ordre negatiu que ens assetgen en el nostre dia a dia, com una evidència on els límits que ens varen imposar son fàcilment superables pels que troben vies de fugida insolidària a tots els nivells.

Vull suposar que quan el cap de govern francès feia les seves reflexions, en aquells moments de situació crítica, ho plantejava en positiu, al igual que aquells altres missatges a l’hora de buscar finiquitar els paradisos fiscals o trobar formules tributaries rigoroses, on els que més tenen, més obligats estaven a contribuir a les comptes de tots, malauradament, passats molts mesos, i molts canvis de governs, el cert és que seguim suportant un model econòmic a la deriva, incapaç de trobar acords entre governs per fer possible un nou marc polític, econòmic i social, que ens faci confiar en un futur, avui més complicat del que ens agradaria, per molt que els discursos oficials parlin d’altres coses.

Segurament, mirant la situació des de l’optimisme, poden existir variables per l’esperança; la baixada del preu del petroli, o determinats “números” de caire macroeconòmic, però seria un greu error, al meu entendre, fixar-nos exclusivament en aquestes dades, sense endegar unes iniciatives en la línia de política fiscal vitals a curt termini, si es vol retornar a la classe mitja el protagonisme que ens ha garantit els millors anys des del final de la segona gran guerra.

No crec que ens puguem instal·lar permanentment en la inestabilitat, com concepte de convivència, fent de la situació de risc, que tot ho condiciona, un fet “inatacable”; és el moment d’exigir-nos actuacions concretes, que s’han de fixar en la besant de “pressió fiscal globalitzada” com un fet al que estem sotmesos, independentment d’on es tributi en cada cas i com garantia de que les “enginyeries financeres”, que tant han “triomfat” en el passat, segueixin sent una alternativa per aquells als que ja lis va bé el marc vigent, clarament presagi d’una volatilitat on els més dèbils seran novament sacrificats.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Pressupost de l’Estat

16 diciembre 2014 per Lluís Badia

Malgrat els anuncis optimistes, liderats pel govern de l’Estat i refrendats pels màxims responsables de les opcions empresarials de referència, la realitat posa de manifest que darrera les paraules “simpàtiques” i d’esperança, existeix una realitat tossuda que segueix pel camí de les noves pessimistes.

Si les coses fossin com “ens venen”, això es notaria clarament a l’hora de confeccionar una llei de referència i, el més important, que es discuteixi al Parlament, com és la Llei de Pressupostos, que en tot cas hauria d’introduir variables que anunciessin, des de la seva confecció objectiva, que hem entrat en període de recuperació econòmica.

L’evidència més clara respecte de que les coses van millor, hauria de ser deixar enrere determinades polítiques d’austeritat que, amb retallades inassumibles, posa en entredit la pervivència del nostre model d’Estat de Benestar, tant castigat als darrers anys, i en greu perill si no s’és conscient, des de les diferents administracions, que la seva pervivència és vital pel nostre marc de relació de tant bons resultats en els darrers anys, abans d’endinsar-nos en la crisi que ens envolta.

Tornant al tema pressupostari, el projecte en discussió, segueix castigant als serveis públics, sense oblidar que a més seran les Comunitats Autònomes amb transferències en aquests apartats, las que es veuran en l’obligació de seguir retallant per complimentar uns objectius de dèficit inassumibles. Entrant en els grans números, la protecció social, la sanitat, l’educació, tindran menys recursos al 2015 dels que tenien en el vigent 2014, el que suposarà nous sacrificis a l’hora de poder esmerçar diners cap a una despesa pública vital pel nostre futur.

Segurament les dades comentades es poden “llegir” des d’un altre besant, i a ben segur que la classe política dirà la seva en funció dels seus interessos partidistes, però la realitat dels fets posa de manifest que el proper exercici, en cap cas, serà el de la recuperació d’un model de benestar cada cop més a precari.

Certament el nou projecte pressupostari vol complimentar els seus deures amb Europa, però no s’entén de cap manera que això passi per pujar la partida de defensa en perjudici de la sanitària, com una qüestió anecdòtica, pel seu import, però indiscutible a l’hora de veure la realitat de la decisió en sí mateixa. Quelcom pot dir que també la pròpia burocràcia publica tindrà reduccions, encara que siguin mínims, o que fins i tot les polítiques sobre el mercat de treball tindran més suport, però en tot cas, no podem oblidar que la despesa pública seguirà a la baixa, en qüestions que haurien de ser prioritàries de manera innegociable.

Segurament el debat pressupostari, condicionat per la pròpia majoria absoluta parlamentaria del Partit Popular, tindrà rectificacions mínimes que voldran “maquillar” una estratègia de despesa, de greu aplicació per una gran part de la ciutadania; però la situació definitiva tindrà poques variacions a les esmentades.

De totes maneres, a l’hora de parlar de pressupostos, molt es discuteix de despesa i poc d’ingressos previstos, i es aquí on els debats de futur, en uns moments on, a ben segur, es produiran canvis importants de parcel·les de poder partidista, seria bo escoltar quines són les alternatives possibles des d’una besant realista, i no només amb temptacions de populisme, on se’ns pugui amagar una part de com es poden portar a terme determinades actuacions que, segurament, subscriuríem quasi tots.

En qualsevol cas, el que és indiscutible es que les perspectives optimistes quedaran novament aparcades, el que farà necessari “un exercici d’inventiva” per molta fent a l’hora de seguir subsistint en un marc on el “malestar” seguirà creixent en una ciutadania que no arriba a comprendre un panorama que s’ha de superar de manera urgent sinó es vol posar en perill un llarg període de bonança social, avui sota mínims.

Qüestió també vital seran els “números “ de Catalunya, dels que haurem de parlar ben aviat, es desenvolupen, com sigui, les estratègies partidistes en curs.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Els diners públics de la banca

9 diciembre 2014 per Lluís Badia

Segons informació pública del “Tribunal de Cuentas” els recursos de tots, que han anat a intentar “salvar” les entitats financeres en els darrers anys, suposen un import aproximat de 110.000 milions d’euros, segons sembla, imprescindibles per reestructurar un sistema financer vital pel nostre futur; si bé, per cert, segons altres organismes públics, l’import encara és més alt, fins quasi els 150.000 milions d’euros.

Certament la situació crítica global que es va produir a partir de 2008, va comportar pel món de la banca, un ingent nombre de problemes, concretats en manca de capital i finançament per desenvolupar la seva tasca en una economia de mercat com la que tenim. A més el tema va suposar, també, la pròpia reestructuració de les diferents entitats mitjançant fusions, transformacions, reordenacions, etc., que ha comportat un fet emblemàtic, la conversió majoritària de determinades entitats financeres, les Caixes en Bancs, a part de reduir el seu nombre, amb conseqüències directes pel que fa al número d’oficines, costos de funcionament, empleats i, sobre tot, amb el propi accés al crèdit, tant pel que fa a les institucions com les particulars, que han vist com el “diner fàcil” ha passat a la història i les restriccions d’arribar al mateix s’ha convertit en un fet generalitzat.

Moltes són les raons del perquè de la desfeta que ha comportat la nova situació, que va des de la mala gestió dels dirigents de les entitats a l’hora de la concessió del crèdit, fins l’evident pèrdua de valor dels actius que garantien moltes d’aquestes operacions; sense oblidar la incompetència de molts caps de les entitats a l’hora de fixar estratègies de negoci, clarament ruïnoses, com s’ha pogut veure.

Davant del panorama exposat, els governs de torn d’aquí, però també els de la resta del món, s’han vist obligats a tirar endavant mesures de “reestructuració” que han comportat esmerçar milions de recursos públics per blindar el capital de totes aquestes “empreses”. Fins i tot la situació ha portat tirar endavant organismes públics encarregats de controlar aquesta arribada dels “diners de tots” a unes entitats, a vegades massa properes a la fallida, amb perjudicats de tot ordre; així, la posada en marxa del FROB (Fondo de Reestrcuturación Ordenada Bancaria) va suposar, a meitats del 2009, un fet de referència a l’hora de fer un seguiment d’una dinàmica que podria descontrolar-se sinó es feia una tasca “d’inspecció.”

És evident que són moltes les decisions preses, tant dintre com fora, especialment també pels organismes Europeus, a més , tampoc es pot oblidar que les “ajudes” no s’han limitat a aportacions dineràries sinó que també ha anat per la via normativa amb l’aprovació de legislació a l’efecte.

En definitiva la situació crítica iniciada al 2008 ha fet esmerçar recursos públics cap a la supervivència d’un sector econòmic que en algun moment haurà de començar a retornar el que ha costat la seva recuperació i “rescat”, a l’hora de convertir en públic un deute privat, amb tot el que això comporta.

No sé si és encara el moment d’exigir explicacions sobre com està el tema, especialment pel que fa al retorn d’aquests diners als pressupostos públics, però el que sí és evident és que serà necessari explicar clarament i amb la màxima transparència les raons i resultats de tot l’actuat, especialment a l’hora de justificar ajudes a entitats en fallida evident, avui encara intervingudes pel propi Estat. Què poc s’ha comentat que unes poques entitats d’estalvi, ben concretes, rebessin pràcticament més del 50% de les ajudes, i avui encara la seva situació estigui sota mínims, malgrat els anuncis de resultats positius “maquillats” en una realitat falsa a tots els efectes.

Segurament les corrents novedoses de nous equilibris polítics comportaran “informació clara”, avui difuminada per una situació poc comprensible, a l’hora de conèixer les raons i els noms dels responsables en cada cas de la desfeta comentada; sense oblidar els milers de perjudicats en una qüestió vital per la seva supervivència personal.

Arxivat a Política | Cap comentari »

La caiguda del preu del petroli

2 diciembre 2014 per Lluís Badia

Moltes poden ser les raons de l’enfonsament del preu del petroli, més d’un 25% en els darrers 100 dies, passant a tenir un preu de 80 dòlars el barril, qüestió que en sí mateix constitueix un fet amb incomptables conseqüències per la majoria de comptes públiques i privades de tot el món. D’entrada les raons d’aquesta “voladura de preus” tenen raons que s’han repetit abastament en els darrers dies, i que van des de la frenada de l’economia global amb una baixada de la seva demanda, fins la pròpia estratègia energètica dels Estats Units, sense oblidar la situació difícil del propi Orient Mitjà i les guerres “encobertes” que afecten al Nord d’Àfrica.

Malgrat les explicacions oficials més generalitzades, entenc que també se’n donen d’altres més difícils de percebre, especialment si s’aprofundeix en la basant d’ordre geoestratègic, que crec que també “juga” en la partida d’interessos que s’està discutint, i a on la majoria d’Estats actuen com simples comparses secundàries a tots els efectes, agradi més o menys als mateixos.

Segurament des d’un anàlisi simplista el tema té raonaments de caire econòmic, però no es poden oblidar les conseqüències indirectes que tot això té pels grans productors, OPEP, de manera directa, però sobre tot pels “números públics” de moltes economies dependents del petroli, sense esmentar el que pot suposar aquesta situació per determinades polítiques pro islamistes radicals de països ben concrets, grans productors de cru, assentats sobre l’opulència per una producció petrolera expansiva els darrers anys.

De totes maneres, i malgrat la bona nova que suposa la baixada de preu, tampoc s’hauria d’oblidar que estem en uns mercats inestables a on la “nòria dels preus” va girant sense cap control des de fa massa temps, amb interessos ocults controlats per no se sap bé qui quasi mai.

Pel que fa al nostre entorn, no es pot deixar de pensar que la incidència de preu suposa una variable directa en la nostra pròpia competitivitat, amb conseqüències sobre el propi mercat de treball, tant en precari des de fa massa temps; per tant, els avantatges que aquesta nova situació suposa, hauria de servir per endegar iniciatives estratègiques en un apartat, com l’energètic, on el dèficit és evident des de totes les besants.

No cal parlar del que suposa el petroli pels ingressos de l’Estat, i la seva càrrega impositiva sobre el preu de venda al públic, però no estaria de més fer esforços per buscar adequar tots els preus energètics als comparatius europeus, qüestió que incideix en l’apartat empresarial però també en les famílies que es veuen obligades a fer front a pagaments per damunt del que es paga per part de la resta de consumidors de l’Europa comunitària.

En definitiva, el que és indubtable és que “a preus baixos millora dels comptes de resultats” de les empreses i dels Estats, doncs la factura energètica és fonamental, si a més tenim en compte les males noticies de la nostra economia, sembla que propera a una nova crisi, amb recessions ja vistes, per tant, no estaria de més que es fessin les reflexions i la pressa de decisions urgents.

De totes maneres, i baixant a la microeconomia, seria un error imperdonable si aquests nous costos no arribessin a la petita empresa, autònoms i famílies, doncs no es pot oblidar que les conseqüències de la bona nova són també patrimoni de la ciutadania i els seus comptes de resultats particulars, vitals per sortir de l’esvoranc on som situats.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Les noves globals

24 noviembre 2014 per Lluís Badia

Massa sovint passa que determinades noticies de casa, impactants i importants, deixen de costat altres noves segurament també vitals pel nostre futur. És evident que el debat sobre la situació a Catalunya, “la moguda partidista” amb l’anunciada caiguda del bipartidisme, la corrupció o fins i tot la “premsa del cor”, aparquen altres situacions que poden passar desapercebudes, malgrat que les seves conseqüències per tothom, ens condicionaran en molts aspectes de la nostra convivència diària.

Poc han “sortit” les previsibles raons del que comporta l’acord “Àsia – Pacífic”, amb l’entesa de USA i Xina, a l’hora de liderar un món pels propers anys, que deixarà de costat la influència d’Europa, vital fins fa pocs mesos, en el “teatre global”, del que passarem a ser actors secundaris en tots els aspectes, especialment els de caire econòmic. També la crisi entre Rússia i Ucraïna, que ha comportat indirectament la devaluació de la moneda russa, cosa que hem sentit clarament a les nostres contrades amb una caiguda del turisme rus sense precedents, després de les previsions optimistes que ens havíem fet conjuntament, amb repercussions directes sobre el nostre teixit empresarial turístic. Inclusiu la caiguda del preu del petroli, amb múltiples lectures de tot ordre, des de les geoestratègiques, a l’hora de frenar determinats governs autocràtics del Golf Pèrsic, però també d’un “toc d’atenció” respecte del suport dels mateixos a un islamisme cada cop més perillós i violent. Però sobretot, posant de manifest una estratègia dels Estats Units per seguir controlant una economia mundial, amb una aposta encertada pels seus interessos, amb resultats òptims a tots els efectes.

En definitiva, és molt emblemàtic el debat proper, però la seva resolució no ens pot amagar les altres decisions que fixaran un nou terreny de joc al que ens haurem d’adaptar si no volem ser exclosos de manera imparable, amb tot el que això comporta per moltes de les premisses que fins avui podien donar com un fet inamovible; crec que no es gratuït meditar sobre que el nou equilibri global comportarà noves formules d’entesa i d’aliances de tot tipus, i per tant, bo seria que els poders de torn, a part de “mirar-se el melic” també comencessin a valorar com farem front a una nova situació que comportarà la pressa de decisions urgents, algunes “res simpàtiques” per una societat a la que no se li pot desvirtuar una situació cada cop més complexa, encara que això comporti “perdre eleccions” i parcel•les importants de decisió pels que fins fa poc eren intocables des de totes les besants d’influència.

Les grans “mogudes” que s’anuncien, i que moltes d’elles es comencen a fer realitat, exigiran una capacitat d’adaptació a la nova situació per part de totes les societats, per tant, no pot ser de rebut “l’apagada” informativa d’aquestes qüestions que per sí mateixes vindran a estructurar un nou món imprevisible, però també ple d’esperances.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Emprenedors amb facilitats?

18 noviembre 2014 per Lluís Badia

Recentment s’ha fet públic un treball del Grup del Banc Mundial, que per cert no ha tingut l’acollida mediàtica, que crec justifica, la seva importància, doncs sota el títol de “Doing Business”, s’analitza de manera objectiva i de forma comparativa la capacitat dels diferents Estats pel que fa a les facilitats que tenen els seus emprenedors a l’hora d’obrir negocis en els respectius països.

El ranking no deixa a Espanya molt ben parada, doncs a la classificació que es dona, el nostre Estat es veu rellevat a la posició 33, per sota de països com Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Canadà, Japó, França o Portugal, per esmentar els més emblemàtics; la relació es encapçalada per Singapur, Nova Zelanda i Hong Kong com els països on els avantatges per fer noves empreses són més adients.

Segurament, mirant globalment, l’estudi té les seves errades, com qualsevol treball d’envergadura com el que esmenten, però un cop deixades de costat les dades de competència interestatals, si entrem en el que són les conclusions de la feina esmentada, sí que es poden veure una sèrie d’evidències, que sí valen la pena comentar, així es posa de manifest l’interès de la majoria d’economies per implementar reformes que busquen minorar les traves i els costos que comporten tirar endavant projectes empresarials nous; també s’analitzen les iniciatives de les ciutats de referència global i la tasca que desenvolupen en aquest apartat.

En qualsevol cas, és evident que existeix una preocupació compartida per buscar formules d’agilitat a l’hora de donar l’empenta necessària per arrancar opcions empresarials en la via de reducció de costos, capital social mínim, obtenció de llicències d’apertura de caire municipal, etc. També tot el relatiu a l’accés al crèdit te el seu apartat, emblemàtic per la seva repercussió en la viabilitat de moltes iniciatives que poden veure’s anul·lades, si aquest punt no es pot superar. Finalment, de manera anecdòtica, però vital, es fa referència al concepte “d’obtenció d’electricitat”, amb greus problemes a casa nostra.

Centrant-nos més en el nostre territori, si bé l’informe reconeix que s’han fet esforços a l’hora d’eliminar traves d’ordre burocràtic i s’han reduït els períodes de temps per fer determinats tràmits, la realitat posa de manifest que per obrir un negoci aqui són precisos set procediments i un període de temps de 229 dies, cosa que ens col·loca, encara, entre els països que han de fer moltes millores al respecte, si realment es vol donar imatge en positiu i amb capacitat de competir en un apartat econòmic vital pel nostre futur.

És clar que la nostra economia precisa de projectes empresarials nous, capaços de crear llocs de treball i de ser competitius en tots els aspectes, especialment de caire internacional, i per tant, la normativa reguladora que encotilla la creació de noves empreses, ha se ser àgil per adaptar-se a un món on la competència també arriba a la pròpia regulació jurídica a la que ens hem referit. No es pot oblidar tampoc el pes de la petita i mitjana empresa en tot això, a l’hora de donar respostes optimistes a la greu situació, per tant, seria aconsellable que els nostres governs, a tots els nivells, fossin conscients de que “la promesa” d’expectatives positives no serà real sinó som capaços d’articular modificacions reguladores i il·limitades que “toquin” el tema des del compromís real per un nou conglomerat d’actuacions que agilitzin i facilitin el camí legalista i administratiu als nostres emprenedors.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Lideratge de futur

12 noviembre 2014 per Lluís Badia

Cada cop es fa més evident l’allunyament de la ciutadania respecte als qui els representen, als que veuen més com una qüestió imprescindible que com els que fan una feina pel bé de tots per damunt de qualsevol altre valoració. Certament la conceptuació de poca fiabilitat cap a la classe política comporta generalitzar el col·lectiu en sí mateix, oblidant que la gran majoria està per fer el millor.

De totes maneres, el problema no solament es fonamenta en “la bona fe” del dirigents, cosa evident per un nombre acaparador, sinó en la capacitat per fer la feina que conjuntament tenen encomanada.

Segurament és poc agraït parlar de la preparació dels nostres dirigents, del que feien abans de dedicar-se a la cosa pública, o el que és més greu, el que faran si surten de la feina que exerceixen; també és evident la perpetuació en els càrrecs sense cap solvència concreta a no ser la del suport del “aparell partidista” de torn, fins i tot alguns lideren formacions amb el suport dels dirigents però en cap cas, dels afiliats. Per cert, molts d’aquest líders, quan s’han sotmès a l’escrutini popular, els seus resultats han estat decebedors.

Sembla evident que el model vigent està caducat, no és factible que els que elegeixen els candidats siguin les estructures dels partits, formades per professionals sense cap suport democràtic i fonamentats en la designació dedocràtica, per tant, també aquest punt haurà de modificar-se en el futur, si realment es vol recuperar una credibilitat avui sota mínims.

Sempre s’ha parlat que haurien de ser el millors de la societat els que haurien de dirigir el país, cosa que repetidament no es així, doncs cada cop és més difícil que els que tenen la preparació i formació de nivell puguin optar per una tasca on el descrèdit està a l’ordre del dia.

Fins i tot la pròpia “sospita permanent” sobre la feina pública, és un altre entrebanc per conquerir persones d’alt nivell per la tasca de tots, doncs no podem oblidar les innumerables “denuncies injustificades” producte del partidisme i l’enveja d’uns pocs que des de la seva “curta mirada” el que volen és mantenir-se a qualsevol preu, encara que sigui amagats darrera l’engany o la desqualificació de l’adversari.

Sembla que per damunt de tot, l’objectiu és perdurar pels que hi son, malgrat que això comporti fer el mínim per no equivocar-se, com deia un bon amic “en política si es fan 3 coses sense errors, la persona és més plaudible que el que en fa 10 amb 3 desencerts”.

En definitiva, és evident que continuar pel camí establert ens garanteix la frustració, cada cop més extensa d’una població a la que cada cop li costa més creure en un marc de representació desacreditat, per tant, bo seria que els nostres partits fessin la feina d’apostar per la transparència i les eleccions internes directes, a tots els nivells, sinó volem que apareguin altres formacions amb propostes més il·lusio nants, malgrat que a vegades siguem conscients que son massa properes a la utopia.

Crec imprescindible que els nous lideratges, que venen, es fonamentin en recuperar la credibilitat des d’una màxima transparència a l’hora de ser triats, tant internament com públicament, com garantia de que quelcom canvia, és un fet vital per la solidesa democràtica futura.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Nou model. Seny i cor

3 noviembre 2014 per Lluís Badia

Les darreres setmanes ens han portat novetats de tot ordre, amb valoracions diverses depenent de la visió subjectiva de cadascú, ara bé, la realitat posa de manifest que les noves, que van des de les de caràcter global fins a les particulars de cada persona, suposaran referències obligades a l’hora de condicionar el nostre futur, ens agradi o no.

Segurament el fàcil és oblidar-se de tot i seguir la vida normal, pensant que poc poden influir en les opcions que es prenguin, i segurament l’anàlisi pot ser encertat des d’una “visió passota”, fins i tot pot ser justificable des dels raonaments de lògica moral, però el que és evident és que el moment que vivim comportarà canvis importants en moltes de les variables consolidades els darrers quaranta anys, ja sigui en la besant política, com en l’econòmica, i també en la pròpia resposta de la ciutadania als diferents fets, dels que no quedaran al marge per molt que es vulgui “teledirigir” la seva opinió en funció d’interessos massa “difusos”.

Davant del nou model, que ja està arribant, es modificarà el sistema de partits polítics, quedant rellevat el concepte ideològic, sota l’eficàcia i garanties de fer realitat els desitjos de la ciutadania, també la relació de la gent amb “els altres poders” com la banca o les institucions econòmiques, i perquè no dir-ho, el tema confesional portarà modificacions significatives, que ja es comencen a veure en discursos del nou cap de l’església catòlica i les recents reunions dels seus màxims líders celebrades a Roma per adequar-se al món del segle XXI.

És evident que “el mapa del demà” necessitarà de molt “seny” a l’hora d’implementar-se si realment es vol que comporti millores respecte a la situació actual, així, pensar que les variacions anunciades seran beneficioses hauria de constituir un requisit imprescindible sinó volem caure en un desencís general que ens transporti a moments ja superats. També “el cor” ha de tenir el seu espai d’influència, doncs no serà fàcil la substitució d’una part del que es posa en joc, i per tant, el terme mig, de l’espenta imprescindible unida al compromís personal de la majoria social, seran vitals per conquerir els objectius de canvi, a millor, que esperem.

Els dies que vindran suposaran, de manera emblemàtica, “canvis de poder” a tots els nivells i les resistències que es trobaran suposaran un fet que s’ha d’avaluar si realment estem convençuts de la necessitat de trobar un nou camí d’entesa on la màxima d’integració pugui ser possible, però és evident que tot això comportarà pressions de tot ordre a les que s’hauran de superar amb el cor i el seny, que a vegades semblen exhaurits, en el nostre viure quotidià.

Arxivat a Política | Cap comentari »

Les altres noves globals

1 noviembre 2014 per Lluís Badia

Massa sovint passa que determinades noticies de casa, impactants i importants, deixen de costat altres noves segurament també vitals pel nostre futur. És evident que el debat sobre la situació a Catalunya, “la moguda partidista” amb l’anunciada caiguda del bipartidisme, la corrupció o fins i tot la “premsa del cor”, aparquen altres situacions que poden passar desapercebudes, malgrat que les seves conseqüències per tothom, ens condicionaran en molts aspectes de la nostra convivència diària.

Poc han “sortit” les previsibles raons del que comporta l’acord “Àsia – Pacífic”, amb l’entesa de USA i Xina, a l’hora de liderar un món pels propers anys, que deixarà de costat la influència d’Europa, vital fins fa pocs mesos, en el “teatre global”, del que passarem a ser actors secundaris en tots els aspectes, especialment els de caire econòmic. També la crisi entre Rússia i Ucraïna, que ha comportat indirectament la devaluació de la moneda russa, cosa que hem sentit clarament a les nostres contrades amb una caiguda del turisme rus sense precedents, després de les previsions optimistes que ens havíem fet conjuntament, amb repercussions directes sobre el nostre teixit empresarial turístic. Inclusiu la caiguda del preu del petroli, amb múltiples lectures de tot ordre, des de les geoestratègiques, a l’hora de frenar determinats governs autocràtics del Golf Pèrsic, però també d’un “toc d’atenció” respecte del suport dels mateixos a un islamisme cada cop més perillós i violent. Però sobretot, posant de manifest una estratègia dels Estats Units per seguir controlant una economia mundial, amb una aposta encertada pels seus interessos, amb resultats òptims a tots els efectes.

En definitiva, és molt emblemàtic el debat proper, però la seva resolució no ens pot amagar les altres decisions que fixaran un nou terreny de joc al que ens haurem d’adaptar si no volem ser exclosos de manera imparable, amb tot el que això comporta per moltes de les premisses que fins avui podien donar com un fet inamovible; crec que no es gratuït meditar sobre que el nou equilibri global comportarà noves formules d’entesa i d’aliances de tot tipus, i per tant, bo seria que els poders de torn, a part de “mirar-se el melic” també comencessin a valorar com farem front a una nova situació que comportarà la pressa de decisions urgents, algunes “res simpàtiques” per una societat a la que no se li pot desvirtuar una situació cada cop més complexa, encara que això comporti “perdre eleccions” i parcel·les importants de decisió pels que fins fa poc eren intocables des de totes les besants d’influència.

Les grans “mogudes” que s’anuncien, i que moltes d’elles es comencen a fer realitat, exigiran una capacitat d’adaptació a la nova situació per part de totes les societats, per tant, no pot ser de rebut “l’apagada” informativa d’aquestes qüestions que per sí mateixes vindran a estructurar un nou món imprevisible, però també ple d’esperances.

Arxivat a Política | Cap comentari »

« Articles anteriors