Lluís Badia

Un dels temes més discutits a l’hora de la implementació de mesures econòmiques per fer front a la crisi, ha estat les ingents ajudes fetes al món de la Banca, amb crítiques de tot tipus, i amb difícils i complicades explicacions per part del poder polític “de torn” a l’hora de donar compte de les raons de l’actuació portada a terme.

Independentment de la bondat o no de les iniciatives esmentades, dintre d’un context econòmic global, el cert és que, malgrat l’ajuda feta, la realitat posa de manifest que les entitats financeres han tancat “les aixetes del crèdit” per la gran majoria de petites i mitjanes empreses, el que ha suposat l’entrada en fallida tècnica de milers d’emprenedors que s’han vist apartats, sobtadament, del crèdit que feia possible la seva viabilitat.

Sense voler discutir la necessitat o no de la decisió pública de suport bancari, el que no té cap explicació és que aquestes entitats, hagin aplicat aquestes ajudes a arreglar els problemes que elles mateixes, amb la seva nefasta gestió, havien provocat en els darrers anys. Per no esmentar l’escandalós tarannà de molts dels seus directius amb sous multimilionaris malgrat la negativa feina feta, per cert a pagar amb els “diners de tots”.

Davant la situació exposada i la manca de liquiditat als mercats, provocada per les estratègies particulars d’aquells que ho haurien de garantir, crec que és urgent fixar les formules que calguin per què el crèdit torni, si no volem acabar desmantellant un equilibri social que cada cop està més en perill. L’exigència a que es torni a la liquiditat només pot ser fruit d’exigències concretes per part d’aquells que tenen la cura del control d’aquestes entitats, fer-ho a curt termini hauria de ser un objectiu irrenunciable.

Son evidents i necessàries determinades retallades en els pressupostos públics, però el que no és de rebut, és que, malgrat les ajudes fetes al món financer, aquest renunciï a fer el que li toca, cosa que suposaria la consolidació d’una recessió inacceptable; que a més no podríem entendre des d’una gestió de govern que hauria de ser el més transparent possible en decisions com la referida.

En els articles, opinions, declaracions dels darrers mesos, es produeix, de manera repetitiva, la referència permanent a la necessitat de fer tasques de govern a on la trobada de l’equilibri pressupostari és un fet irrenunciable, especialment pels que tenen el poder, i en menor mesura, per part d’aquells que avui son a l’oposició. Inclusiu es justifica, amb arguments molt sòlids, la necessitat de fer una millora de la gestió, que es fonamenta en l’austeritat, portant a terme reduccions de despesa, amb greus problemes d’entesa per part dels que son perjudicats directament. És més, a vegades, els executius es veuen obligats a determinades decisions, molt doloroses socialment, com única alternativa viable davant la manca de tresoreria.

En cap cas poso en discussió la necessitat d’aquestes polítiques, que crec que s’han d’explicar amb la màxima transparència, buscant l’entesa per damunt del fàcil enfrontament entre les parts implicades, ara bé, a més de tot això, crec que hem de ser conscients que solament amb la reducció pressupostària no ens sortirem i, per tant, seria bo que a més de “fer el que toca”, també es comencés a “mirar” el mig i llarg termini a l’hora d’implementar polítiques que permetin superar el moment que vivim, evitant caure en un parany que ens pugui portar a l’ofec econòmic permanent.

Segurament son indiscutibles moltes de les mesures emprades, però també hauríem de fer possible abordar, sense reserves, altres actuacions imprescindibles que poguessin convertir la situació actual de “reducció del model d’estat de benestar” en un parèntesis que hem de superar, un cop la situació econòmica torni a la senda del creixement. Per tant, a què esperem a deixar sense efecte totes aquelles despeses que no serveixen per res, eliminar les prebendes d’alguns, atacar el frau que suposen els grans capitals (SICAV) o inclusiu afrontar el desbaratament dels paradisos fiscals a data fixa, com una proposta amb objectius específics?. Certament, la qualificació d’aquestes actuacions ens “obriran els ulls”, per l’ingent volum que suposen en sí mateixes; deixant de costat les pures “accions de maquillatge” que suposen determinades decisions, més properes a l’espectacle mediàtic que a l’efecte recaptatori real.

Conseqüència de tot l’anterior és que, a més de “treballar la cosa pública” amb el màxim rigor i transparència, com crec que es fa, encara que no es vulgui entendre per part d’aquells que son una part important del problema, també seria bo començar a valorar les iniciatives urgents que puguin donar resposta a aquella part de la nostra societat que és capaç de crear llocs de treball, i aquí seria urgent posar els mitjans per fer-ho possible, així, la tornada del crèdit com clara contraprestació a les pròpies aportacions econòmiques públiques fetes a la banca, hauria de ser un fet a data fixa; la concreció de mesures objectives per facilitar la creació de feina o la potenciació de formules de suport als joves emprenedors, són qüestions inajornables.

No podem quedar-nos amb l’aprimament exclusiu dels pressupostos públics, hem de començar a exigir també aquestes altres vies, imprescindibles, per superar un mal moment i garantir que el país té futur, com objectiu fonamental de qualsevol feina de govern que vulgui il•lusionar des de la credibilitat del bon treball a fer.

Crec fermament en el futur, si realment som capaços de dissenyar estratègies que permetin tornar el crèdit a una societat que, en cap cas pot sentir-se abatuda per un model caducat per la seva insostenibilitat financera, però també per la desfeta moral a que ha estat sotmesa els darrers any.

Amb un any de Govern Mas, amb encerts més importants que els errors que hagin pogut cometre, bo seria fer una valoració, evidentment subjectiva, del que hauria significat si, en lloc de guanyar les eleccions catalanes, CiU hagués obtingut el suport democràtic l’opció del candidat Montilla i tot el que representava com opció socialista – independentista – post comunista.

Evidentment quina hauria estat la resposta de govern, del suposat renovat tripartit, davant l’evidència de manca de recursos, l’incompliment dels pagaments del govern amic del PSOE, o inclusiu, la imprevisió pel que fa a determinades partides pressupostàries del Conseller Castells, fora de la realitat objectiva que avui tenim plantejada?. Segurament la resposta és ben evident, “modificar el seu discurs”, per responsabilitzar a tercers de la crisi, de la manca de previsions i de la despesa incontrolada; malauradament, darrera de la queixa haurien hagut de prendre una sèrie de decisions concretes, i quines serien?.

En el panorama posat de manifest, el que és indubtable, és que les opcions avui a l’oposició, poc tindrien que oferir, qüestió que queda perfectament posada de manifest en el manca d’alternatives reals que poden donar, a part del missatge ideològic al que ja ens tenen acostumats, malgrat que una cosa és l’opció política – dialèctica i un altre la de la crua realitat de que “on no n’hi ha no pot rajar”.

És realment patètic escoltar, un dia sí i altre també, les declaracions de les opcions avui fora del govern, criticant a l’executiu en funció exclusivament de les paraules, però en cap cas dels fets del dia a dia, que exigeixen solucions automàtiques, si no volem caure en una fallida com a país, que crec que no ens podem permetre. Què fàcil deu ser dissenyar el missatge d’enfrontament cap aquell que no té més opcions que fer el que toca, agradi o no.

Segurament, com es pot veure a on encara tenen parcel•les de poder, poc difereix la tasca de gestió real del que es veu obligat a fer el propi govern de Catalunya, un altra cosa és que es busqui, inclusiu, responsabilitzar al propi govern del país, vigent, de determinades mancances heretades del govern Montilla i els seus compromisos inassumibles.

Què poc es valora la negativitat del tripartit, amb endeutaments incontrolats, inversions faraòniques impossibles de mantenir, o l’autèntica disbauxa de decisions a on en cap cas es valorava ni la necessitat prioritària de la inversió, ni la rendibilitat, ni l’evidència de que moltes d’elles eren insostenibles, per no esmentar l’increment desmesurat de personal, més fruit del pacte polític que sustentava el propi executiu, que de la necessitat d’una bona gestió en benefici de tots els catalans.

El càstig electoral rebut pel socialisme, fruit de la seva pròpia gestió i el seu procés de renovació en curs, com un fet de futur molt important, no pot fonamentar-se exclusivament amb la fàcil al•lusió a la queixa lògica i legítima d’una ciutadania que cada cop es veu més “atrapada” per una realitat que no ha provocat, doncs no es pot oblidar que les alternatives a succeir a Zapatero son els mateixos que compartien govern amb ell, per tant, bo seria que es plantegessin opcions reals, aparcant la fàcil “verborrea” que els pot portar a una situació d’opció residual, qüestió que crec que no seria bona, per la nostra encara jove democràcia.

L’exercici de meditar que hauria passat, amb la situació vigent, amb els mateixos dirigents que ens han portat, en una bona part de la seva mala gestió al marc actual, crec que és un tema que seria bo que ens plantegem puntualment, especialment per valorar el que s’està fent, que no agrada a ningú, intentant trobar alternatives possibles, si fos el cas, encara que aquestes poguessin venir des de la pròpia oposició.

En una recent conferència de mitjans de 2.011, el President Pujol plantejava la disjuntiva pel futur de Catalunya, entre ser residuals o independents i, certament, només passats uns mesos, la definició esmentada té una gran actualitat, si bé encara més dramàtica que la que es plantejava en el seu moment, doncs ara, el gran debat és la possible “intervenció” pel govern de l’Estat, motivada per una suposada fallida del sistema econòmic de la Generalitat de Catalunya o, inclusiu, “la regionalització” com resposta política del centralisme, davant la pròpia incapacitat de gestió de la nostra màxima institució del país, obviant l’herència tripartita rebuda.

Segurament el tema suposa una visió molt dramàtica del problema plantejat, però a ben segur que analitzades les darreres declaracions del nou govern Rajoy, unides als acords de les opcions majoritàries PP – PSOE, amb “la modificació express” de la Constitució, comporta un marc de convivència amb unes “ínfules” no amagades de recentralització, encara que això pugui suposar “fer saltar” l’esperit constitucional que tants bons resultats ha donat els darrers, quasi, 35 anys.

És inapel•lable que la situació crítica que tot ho envolta pot significar, per alguns, una excusa per reconduir una nova estructura d’Espanya més propera al model francès, a on Paris ho controla tot; segurament el tema és, a més, molt reivindicatiu per una gran part del Partit Popular, avui al govern amb majoria absoluta, i a una part important del socialisme, a pesar de la seva divisió personalista i sense cap garantia de lideratge de pes a curt termini, malgrat la lluita fratricida dels que han estat responsables de la desfeta històrica a la que han estat castigats pels seus propis electors; no obstant, seria bo que tots ens asserenéssim i veiéssim de replantejar una entesa imprescindible per afrontar el greu esvoranc a on estem instal•lats i que comporta un gravíssim panorama per milers de persones que no tenen garantides ni les mínimes exigències de supervivència, assumides com normals només fa uns mesos.

Caldria, inclusiu, meditar si l’opció de tasca de govern responsable com les que lidera el President Mas, és realment el més important o si el que es vol, per part d’alguns, és aprofitar l’avinentesa per tornar a models superats, encara que això suposi “l’enfrontament nacional”, que sembla que només es vol des del centre, obviant la justa reivindicació catalana d’obtenir un nou model econòmic de finançament, lògic des de la pròpia realitat que viu el país, discursos apassionants al marge.

Les properes setmanes comportaran “moviments” per part dels implicats, societat civil, política, econòmica i altres, cosa que suposarà tensions de tot tipus per les mesures a implementar i la resposta davant de les mateixes; amb un panorama complicat que hauria de gaudir dels màxims suports per poder portar-se a terme amb eficàcia i amb les màximes garanties d’èxit; davant de tot això no és de rebut el “discurs d’imposició” que pot agradar a una part dels “fans” polítics del govern de l’Estat i a una part del seu potencial mediàtic, si no que el lògic seria buscar els màxims suports per una formula que fes viable la recuperació econòmica al preu que calgui, sent conscients de la necessitat de no optar per la “trencadissa” d’uns ponts vitals al llarg de molts anys d’entesa democràtica.

Tornant al principi de la meva reflexió és evident que no és viable ni l’intervencionisme ni la regionalització, a no ser que el que es vulgui és deixar de costat a una part de ciutadans que no estan per la reivindicació nacional com un únic missatge del seu anhel de millor govern, si no com una formula que objectivament faci més oportuna i justa la seva manera d’auto administrar-se; per tant davant “la que ens espera” que fàcil seria parlar amb la màxima transparència del que es vol des del Govern de Catalunya en un apartat con l’econòmic – financer fonamental per una gran part de catalans. La valentia dels líders, d’uns i d’altres, hauria de fer l’autèntic debat, no deixant-se “pressionar” per una aritmètica parlamentaria, que en qualsevol cas necessitarà d’un suport social irrenunciable, el més ampli possible, que permeti una credibilitat imprescindible per fer front a una situació de màxima gravetat com la que ens toca “suportar”. Optar per la radicalització, possible, només serà responsabilitat d’aquells que no, entenen o volen entendre, l’autèntica realitat d’una situació d’on no ens sortirem uns a costa d’altres, per molt que es pugui maquillar el moment i les seves conseqüències; amb vocació de manipulació per part d’aquells que no accepten la realitat de Catalunya majoritàriament ratificada electoralment en la darrera consulta.

En la darrera jornada de debat sobre la situació actual de l’Estat de Benestar, organitzada per la Societat d’Estudis Econòmics, la Presidenta de Càritas de Catalunya, Carme Borbones, va posar de manifest una reivindicació fonamental per tots aquells que estan sofrint de manera directa, en la seva precarietat, la crisi i totes les seves conseqüències, la constitució d’un “Pla de Rescat per les famílies i persones”.

Darrerament, moltes han estat les ajudes que s’han fet al sector bancari des de institucions, tant nacionals com supranacionals, fonamentades en la prioritat de garantir la seva supervivència com garantia d’un model irrenunciable, fonamental per preservar la viabilitat d’una forma de fer, que malgrat els defectes evidents, no té alternatives millors, vistos els resultats de “règims” avui caducats i superats.

Certament, enfront del suport a l’opció del capital, expressat en unes de les seves condicionats més emblemàtiques, poc s’ha parlat de l’ingent quantitat de famílies que es veuen abocades a una situació crítica motivada pel propi reajustament que ha portat a terme l’adopció de determinades decisions, per tant, bo seria, per part dels executius al front de molts governs, que també es prioritzés com una gestió fonamental, a implementar, de manera urgent, la possibilitat de posar en funcionament el referit “Pla de Rescat”, que sabés donar respostes a una col•lectivitat que no pot entendre, des de cap lògica, el suport a la banca i el sacrifici que se’ls hi demana als menys afavorits.

La necessitat de mantenir una cohesió social que eviti el trencament de la convivència, que tant ha costat conquerir, hauria de ser una prioritat pels dirigents polítics i econòmics, si realment es vol evitar una trencadissa que no beneficia a ningú, i que ens pot portar a un nou model d’entesa social a on la seguretat i el respecte quedin ajornats i no constitueixin un dret irrenunciable.

És evident que la política no es pot veure controlada per l’economia i, per tant, l’adopció de mesures com l’esmentada, haurien de formar part de les agendes de les trobades de líders en les properes setmanes, l’assumpció de la problemàtica de garantir “uns recursos mínims” com un fet emblemàtic per la nova societat que, a ben segur, sorgirà de la ciris que ara ens envolta, hauria de constituir un fet nou, per donar esperança a aquells que veuen les seves expectatives col•lapsades per una disfunció impossible com és que l’economia no sàpiga escoltar a les persones, amb tot el que això suposa de perill d’enfrontament social i les seves sinergies negatives.

La caiguda de moltes entitats financeres, més o menys maquillades a efectes mediàtics, és un fet inapel•lable, al que s’han buscat alternatives de tot tipus, i crec que ara també és el moment per donar resposta en positiu a aquells “ciutadans” que es veuen abocats a “sortir del sistema”, expulsats per una realitat de la que no son responsables; per tant, a què s’espera per endegar les iniciatives que calguin per donar cabuda a tots en una situació de benestar mínim que no podem deixar exclusivament com un “fet publicitari” si no real i tangible en el dia a dia de tota la gent.

Els darrers dies han comportat la pressa de mesures gravíssimes per part del Govern de Catalunya, provocades per la greu situació de liquiditat davant la manca de compliment, entre altres qüestions, inherents a la situació de crisi, per part del Govern de l’Estat del compromís de pagament fet en el seu moment.

Certament la situació és manifestament molt complicada, per un executiu que, a més, ha heretat una gestió massa negativa per part dels governs tripartits, que ha suposat una situació crítica a la que s’ha de fer front, des de la transparència i la màxima informació a la ciutadania, malgrat que, a vegades, el tema no sigui ni agraït, ni fàcil d’assumir per molta gent.

L’anunci de mesures d’estalvi, enteses per la gran majoria de la població, també han suposat l’exigència de sacrificis per la funció pública depenent de la Generalitat, el que ha comportat queixes lògiques, però que en tot cas hauran de ser valorades des del seny d’un marc general molt difícil per tothom.

Aprofundint en la situació, la crisi de liquiditat evident, que suposa l’assentament d’un model de dificultat, insospitat només fa uns mesos, no es limitarà exclusivament als anuncis fets fins el moment, si no que exigirà la pressa de tot tipus de mesures, que puguin garantir la fiabilitat del país, des d’un posicionament de solvència imprescindible, per tant, els propers mesos hauran de comportar posar en pràctica aquell dit de “fer més amb menys”, amb tot el que això suposa d’exigència d’esforços generalitzats.

L’alternativa del model emprat pel govern de Catalunya, no es coneix, si bé sí es veuen les crítiques, majoritàriament dels que ens han portat a la situació actual, fonamentades en una demagògia fàcil, pensant en redits electorals futurs, però en cap cas oferint opcions diferents de les que ja s’estan portant a terme. És realment patètic escoltar, segons quins arguments, sustentats, exclusivament, en la crítica ferotge, però en cap cas, oferint noves vies per solucionar el tema. Sembla que el que es vulgui, per part d’alguns, és no reconèixer el problema que es té, intentant posicionar-se frontalment amb un discurs d’oposició dura, però sense poder oferir noves opcions per trobar la senda del creixement econòmic i l’atac frontal contra l’atur, que hauria de ser la funció vital d’uns i altres.

La tasca de govern que, inclusiu, comporta el “tancament de caixes”, entès com la trobada de vies per preservar la liquiditat, com una estratègia a curt termini, per donar resposta al problema, és un pas més en la línia de conquerir la supervivència com a país, irrenunciable sota cap condicionament extern, per tant, bo seria que la classe política, a part de mirar el seus interessos partidistes, fossi capaç d’assumir amb objectivitat el moment que ens toca viure, fent els esforços que fessin falta per buscar línies de consens que ens permetés sortir-nos del marc actual, exigint amb tota la duresa que calgui, els pagaments dels compromisos de l’Estat, en primer lloc, i seguidament pactar, prioritzant l’interès de Catalunya, el que calgui per garantir un futur innegociable, independentment del color polític dels responsables circumstancials de cada moment.

El canvi polític dimanant de les eleccions decisions generals, esperem que suposi una modificació important a l’hora d’endegar mesures realistes per fer front al model a on som instal•lats des de fa mesos; és evident que el nou executiu haurà de primar la transparència i fer possible la recuperació de la credibilitat política cap a uns representants, “posats massa en dubte” per una ciutadania molt castigada, per una crisi que, en tot cas, no és responsabilitat seva.

A part de l’objectiu emblemàtic esmentat, la crua realitat posa de manifest que totes les bones intencions no es podran concretar si d’alguna manera no es fa front directe al que suposa la lacra més complicada que tenim plantejada, l’atur, i és aquí a on el nou executiu central hauria de basar la seva estratègia de gestió a curt termini, donant les respostes que calguin per tornar a “animar” a aquells que son els únics que ens poden treure de la situació actual, la petita empresa i els autònoms.

Realment és molt important el manteniment de les pensions, la optimització dels recursos públics; l’aposta per una educació de futur, o el manteniment, al preu que sigui, del nostre marc d’estat de benestar, però el que hauria de ser vital és saber donar una resposta positiva als milers d’emprenedors que s’han vist castigats per una situació que se’ls pot emportar per davant.

Esperem que les mesures anunciades, de suport, no siguin novament un pur maquillatge i que tot això es concreti en una aposta clara, a curt termini, per un teixit empresarial, avui “molt tocat”; el pagament als proveïdors del deute públic que acrediten, la reducció dels entrebancs administratius, la tornada del petit crèdit, o la configuració d’un marc laboral viable, haurien de ser fets reals al llarg dels propers 90 dies, qualsevol altra alternativa, el que pot comportar, és assistir a un “malalt terminal” que ja no veu sortida a una situació massa negativa.

La urgència de la situació suposa plantejar prioritats i crec que les exposades son vitals si realment s’està en disposició de buscar una opció possible per tornar al camí del creixement, vital per la nostra pròpia viabilitat com societat equilibrada.

Els darrers anys han comportat governants més a prop de l’interès partidista que del que hauria de ser fonamental, el millor pel país; així a part de la falta de preparació de molts d’aquests gestors públics, s’ha prioritzat de manera exclusiva, el sectarisme polític buscant afavorir als companys o simpatitzants de partit, obviant que la seva responsabilitat els hi havia de suposar el desenvolupar una tasca pública amb benefici de la majoria dels ciutadans, els haguessin o no votat.

Malgrat la situació exposada, que a més, en moltes ocasions, ha aparcat, inclús, el que podria ser “el sentit comú”, ara ens trobem, tots, amb un panorama ben complicat, a on el fàcil no es la despesa agraïda, la gestió parcial, o el desconeixement absolut del que comporta administrar un pressupost, cada cop més minso, i a on el que és fonamental és prioritzar des de la lògica, encara que això comporti, a curt termini, la incomprensió d’una part de la societat, que no entén la manca de liquiditat de les Administracions en sí mateixes i els sacrificis que es veuen obligats a acceptar.

En el moment actual, els dirigents, ja no poden instal•lar-se en la fàcil demagògia, si bé, encara alguns tenen la temptació, de seguir “no dient la veritat o dient-la a mitges”, a l’hora de fer la tasca de govern i oposició que se’ls hi ha encomanat. Crec que no és el moment d’aquells que podrien ser soportables en l’abundància, però que ara es veuen superats per una realitat que no saben o volen entendre, i pensen que podem seguir optant per les excuses com formula d’una feina “d’anar passant”, però sense cap objectiu clar a mig termini.

El que toca, en el marc vigent, és la tasca d’aquells que pensen que el país està per damunt de qualsevol consideració partidista, i que s’auto exigeixen, com punt fonamental del seu treball diari, el parlar clar a la gent, oferint la màxima informació i transparència, raonant des de l’objectivitat les seves decisions, buscant els suports que calguin, i sobre tot, prioritzant el que és millor pel país, encara que això comporti un cost electoral evident, que pugui suposar la pèrdua del poder aconseguit.

El model esmentat és el que crec que ha emprat el President Mas, que ha fixat com una prioritat del seu executiu, tornar la credibilitat a Catalunya, des de la seriositat, prenent les mesures que siguin necessàries, malgrat que en moltes ocasions es facin difícils d’entendre per una part de la ciutadania, massa acomodada en un model fictici, que no ens podem permetre, ens agradi o no, i a on les alternatives reals brillen per la seva absència, i les que es plantegen son més “de saló” que d’implementació possible i real, com crec que la gran majoria de la nostra societat ha entès, ratificant el fet pel govern de Catalunya, amb el resultat electoral de la darrera consulta.

Segurament, en les properes setmanes, s’hauran de fer posicionaments complicats, que incidiran, clarament, sobre la capacitat de recuperació futura d’una estabilitat i convivència ciutadana envejable, com la que hem gaudit els darrers anys; i en el marc expressat, governs i oposicions, tindran un protagonisme indiscutible respecte als resultats que es produiran, el repte d’optar per “discursos d’estat”, o de “populisme barat”, per uns i altres, crec que serà un fet emblemàtic, a on veurem la vocació dels autèntics líders polítics, a l’hora de triar en convertir-se en homes de visió o en figurants d’una situació, a on s’haurà de fer el que sigui necessari.

La feina d’un nou govern a l’estat, o la renovació de forces polítiques vitals, desprès de la seva desfeta electoral, permetran veure de quina manera es pensa fer “política” en els propers mesos, que permeti reconduir una situació que ens pot superar, deixant-nos com uns “comparses” d’un món global, a on l’Europa de demà es conformarà en funció de la credibilitat d’un treball públic que sigui capaç de recuperar un prestigi, avui malauradament massa sota mínims.

En els propers dies la Societat d’Estudis Econòmics de Tarragona, ha plantejat una jornada de treball per aprofundir obertament sobre el moment present i futur del model d’Estat de Benestar, segurament el repte plantejat és difícil i ple d’interpretacions subjectives de tot tipus, i el que és més complicat les respostes que es puguin trobar, que segurament no agradaran a tots, i per tant, la seva implementació serà, quant menys, difícil d’aplicar.

És evident que el tema en sí mateix, comporta molts conflictes d’idees, interessos, lluites de poder, etc., però el que és inapel•lable és que quelcom s’haurà de dir, en els propers mesos, front un panorama que castiga als més dèbils i els deixa en portes d’un model, del que suposadament formem part, però del que han estat exclosos per les pròpies circumstàncies de crisi general que tot ho envolta.

Les dades sobre l’increment de la gent que es troba al llindar de la pobresa, son cada cop més esfereïdores, i el que és més greu és que el problema no es pot mirar en perspectiva, si no que el tenim al tocar, segurament més a prop del que podríem sospitar, i que es pot veure maquillat però que, “ens agradi o no”, és massa present a la nostra societat.

Davant del panorama exposat, pocs son els anàlisis públics que es fan sobre el tema, o al menys tenen el suport mediàtic que es mereixen, però el que és urgent és la presa de postura davant d’un fet que no podem “endossar” al poder polític de torn, si no que haurem de veure quines formules s’han d’emprar per poder limitar el seu desenvolupament vertiginós cap a la seva reducció que s’està produint.

És cert que la discussió de caire econòmic, sobre l’euro o la reconducció dels dèficits públics, son qüestions transcendentals pel nostre futur, però no estaria de més també discutir dels límits infranquejables d’unes prestacions socials generals que no haurien de deixar-se de donar sota cap concepte; també el propi debat en profunditat sobre fins a on podem limitar determinades actuacions públiques, i sobre tot, la nova conceptuació del propi model de benestar futur son qüestions que haurien de ser prioritàries a curt termini.

El nou govern té moltes respostes a donar sobre els múltiples qüestions que estan plantejades, i segurament comportaran lectures de tot tipus, ara bé, crec que el que tocaria per damunt de tot, és prioritzar en aquells punts que afecten als més dèbils, i és aquí a on crec que s’haurien de fer esforços ingents per conquerir el suport majoritari de la societat cap a una clara aposta, per oferir unes garanties creïbles per una sèrie de col•lectius que no poden “ser expulsats” de la nostra convivència social i econòmica.

La classe mitja emblemàtica en totes les lluites de poder es veu permanentment assetjada per una situació de dubte general, sobre les seves conquestes socials, i crec que des de la seva “majoria silenciosa” que representa, hauria de fer els requeriments que calguin, per tornar reivindicar un espai d’influència que no es pot veure condicionat per uns governs – gestories, amb legitimació sota mínims, a l’hora de reivindicar el que lis correspon; per tant, el camí de redefinició no pot ser aliè a les altres qüestions també fonamentals, però en tot cas, en la mateixa mesura que el propi debat del model de benestar futur, avui massa discutit en els seus continguts.

Passats uns dies de la consulta electoral, crec que és el moment de fer valoracions dels resultats de les mateixes a Catalunya, analitzant en perspectiva el que suposa el valor de suport futur, especialment per aquells que van tenir el beneplàcit majoritari.

Objectivament el gran guanyador va ser el President Mas, que malgrat la campanya maniquea d’uns i altres, a l’hora de fer una crítica sobre la seva gestió al front del Govern de Catalunya, ha tingut “el vist i plau” a una tasca complicada, plena de decisions difícils i sobre tot, marcada per una clara tasca com governant, per damunt de la seva responsabilitat com directiu partidista. És avui inapel•lable que la campanya de les altres forces polítiques es va fonamentar en una agria crítica cap a la dinàmica del govern, obviant, ben clarament, que aquestes no eren unes eleccions al Parlament de Catalunya si no a les Corts Generals. Per tant, crec que el valor del resultat dona un marge important de credibilitat al President de Catalunya, per fer el que toca, malgrat que no agradi a ningú, el primer, estic segur, que a ell mateix; però amb el clar objectiu de consolidar el país en una credibilitat perduda amb la gestió d’uns tripartits, més preocupats en l’interès partidista que en el demà del propi país.

Per altra banda, cal remarcar la caiguda, sense precedents, del socialisme català, que deixa la seva hegemonia de més de 30 anys en una consulta de caire estatal, amb tot el que això representa per uns líders als que els hi costa massa reconèixer que “estan caducats” i han de deixar pas als nous militants a l’hora de definir el seu model; esperem que les properes setmanes signifiquin la concreció de nous lideratges, fonamentals pels que son la primera opció de l’oposició al nostre Parlament i part tant alternativa de govern, a mig termini.

Apostar pels que han portat al socialisme català a “derrotes estrepitoses” en els darrers mesos, no seria aconsellable si realment es vol recuperar una credibilitat bàsica pel propi país.

El partit popular afavorit per “l’ona general” també a tingut resultats positius, si bé no tant bons con els obtinguts en el seu moment pel Ministre Pique, de totes formes el seu rol en els propers anys haurà de fonamentar-se en saber conservar els suports obtinguts des d’un discurs a on el sentit comú s’imposi a les pròpies temptacions més “espanyolistes” d’una part dels seus votants, respectables, però en tot cas aliens al “seny” d’una Catalunya que vol fer el seu camí, sense condicionaments de cap tipus i menys els de caire econòmic, als que s’ha vist sotmesa per la dinàmica general de les opcions centralistes PSOE i PP quan han gaudit de majories acaparadores al Congrés de Diputats. De la mesura per la que opti el nou President Rajoy dependrà molt l’encaix futur de la seva franquícia a Catalunya.

En el marc de l’esquerra s’ha de reconèixer l’avanç de Iniciativa i els seus socis, aprofitant-se d’una part dels votants socialistes, però no sabent aglutinar la gran part de descontent de la nostra societat, malgrat els esforços fets, i per molt que volguessin “amagar” la seva nefasta corresponsabilitat en uns tripartits, història massa negativa dels darrers anys. Esquerra, amb una renovació plaudible tampoc ha sabut mantenir els vots obtinguts en anteriors consultes, per molts maquillatges que es vulguin fer, si bé ha aportat un discurs amb vocació de futur, que haurà de consolidar amb fets en els propers mesos si realment volen tornar a ocupar un espai de referència, com el que varem gaudir en el seu moment, perdut irremissiblement per una dinàmica interna massa personalista.

No vull oblidar tampoc l’increment de la gent que ha optat pel vot en blanc, o simplement “passar” de la crida electoral, el seu pes, és el que és, valorable, però sense cap capacitat d’influència i, per tant, si bé és una assignatura pendent conquerir la seva tornada a l’opció de la política, no és més cert que aquest és un tema que exigeix un anàlisi particular pendent d’esbrinar per tots.

En definitiva, les dades son les que son, i la seva interpretació a ben segur que comportarà opinions subjectives de tot tipus, ara bé, el que és ben clar és que existeixen guanyadors i perdedors, i que en tot cas la “democràcia imperfecte” de la que gaudim, ha fet la seva feina, el que toca a partir d’ara és que cadascú sàpiga actuar des de la pròpia sapiència, amb el ferm convenciment, subjectiu pel que fa al meu anàlisi, de que només la “pinya” en el que podem estar d’acord una gran majoria, ens garantirà el demà millor que tots anhelem.

La lectura mesurada de determinades dades objectives crec que és un exercici que hauríem d’acostumar-nos a fer més vegades del que ho fem, doncs segurament ens hauria permès, si així fos el cas, conèixer amb bastant antelació,molts dels problemes que avui tenim plantejats, repetidament anunciats per una informació silenciada, amb voluntat o sense ella.

L’increment de les pensions contributives, per una part i, la caiguda del creixement de la població, son dos fets emblemàtics que venen ratificats per unes informacions que posen de manifest que incideix clarament en el futur de tots aquells que som en portes de la seva jubilació, el fet objectiu de que en els propers anys hi hauran menys potencials contribuents, és una qüestió poc valorada.

L’evolució de la creació de llocs de treball i de manera induïda l’increment de l’atur, és un altre fet repetidament anunciat i que vist en perspectiva, s’ha anat produint de manera “machacona” en els darrers trenta anys, no podem oblidar que en l’any 90, la nostra tasca d’atur ja tenia “números” semblants als que avui tenim vigents.

El personal al servei de les Administracions Públiques sobre el total de la jubilació, és un altre fet, amb lectura especial, així té poca justificació que a Extremadura o Andalusia estan sobre un 7%, quan a Catalunya superem mínimament el 4%, seria aconsellable també aquí meditar al respecte i en tot cas, veure si el diferencial de referència suposa millor administració per la ciutadania en general o és exclusivament un “discurs” partidista, inassumible en el moment actual.

L’endeutament familiar i de les societats no financeres, és també un punt que requerirà una reflexió, si analitzem l’efecte desbocat del mateix a partir de 2.006, duplicant paràmetres de l’any 2.000, amb tot el que això suposa de irresponsabilitat dels que anaven al crèdit fàcil i els que el “donaven” sense uns mínims principis de coherència i anàlisi objectiu de la situació de cadascun.

També hauríem de parlar de l’evolució del dèficit públic i, de la deute pública, amb especial referència la que afecta a les Administracions Públiques, com un fet que era tant evident, però que malgrat tot, no va ser capaç de refrenar-se, situar-nos en l’actualitat en una situació de prefallida per moltes institucions que no veuen la forma d’equilibrar uns pressupostos fora de context.

Un altre variable a meditar és la “voracitat legislativa” del Parlaments autonòmics i Estatals amb una capacitat de crear normativa que ha arribat, entre BOE i Diaris Oficials, de cada nacionalitat i regió, a més “d’un milió de planes” i la vigència de més de 60.000 lleis, el disbarat jurídic a on som assentats, és evidentment inaplicable.

La caiguda d’empreses a l’Estat espanyol, és també un fet objectiu que parla de l’autèntic calvari al que estan immersos els milers de petits emprenedors i autònoms als darrers exercicis, la dada concreta de que el creixement ha anat caient de manera evident, és també una dada que s’hauria d’haver valorat en la seva justa mesura, per no esmentar el número de procediments concursals a on hem passat de menys de 1.000 a l’any 2.005 a prop de 5.000 a l’any 2.010.

Bé, les reflexions posades de manifest son una via d’anàlisi que comporta la necessitat d’endegar les decisions encertades per superar la negativitat que la informació objectiva ens dona, segurament algú pot pensar que tot això respon més a la macroeconomia que a la problemàtica diària de la petita aposta empresarial, però obviar els fets que es posen de manifest, és un “suïcidi” inasumible, per tant, de la coneixença de la realitat és d’on ha de néixer la possibilitat de trobar els remeis que tots esperem.

El resultat electoral és ja un fet inapel•lable i, com tal, crec que ara el que pertoca és posar-nos conjuntament a fer la feina que s’espera, cadascú amb el marge que li han donat els ciutadans, amb una representació més o menys important, però en tot cas, fruit d’un llarg procés democràtic.

És evident que les raons, sempre subjectives, del perquè dels resultats, hauran de passar a un segon lloc, prioritzant el que el país necessita per damunt de qualsevol altre plantejament partidista, per molt que també, aquesta qüestió, pugui tenir la seva lectura particular.

Deia Albert Einstein, “no pretenem que les coses canviïn si seguim fent el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot passar-li a persones i països per què la crisi porta progressos”, i a ben segur que, mirat en perspectiva, tenia raó, per tant, a què esperem a fer el que toca amb totes les conseqüències i de manera urgent.

La reflexió del savi, encara està més d’actualitat si realment veiem totes les qüestions negatives a les que s’ha de donar resposta superant el conformisme i la frustració que avui tenim massa assentada a la nostra societat. Segurament és difícil la trobada de sortides i solucions, però el que no fem no ens vindrà solucionat per tercers, si no que ens afectarà, agradi o no.

La necessitat d’actuar es planteja més que mai com un repte inajornable i, per tant, els nous responsables se’ls hi ha d’exigir un pla d’actuació que doni alternatives de tot tipus als paranys que hem de superar. La valentia que dona el suport electoral haurà de ser un valor afegit que s’haurà de concretar amb una tasca a curt termini que permeti veure una llum al final del túnel, encara massa fosc.

També és cert que l’exercici del poder necessitarà dels suports, els més amplis possibles i, aquí també seria bo, per part del nous governants, que es facin els esforços que calguin per trobar punts d’acord amb les altres opcions polítiques, però també amb sindicats i representants empresarials.

És evident que els propers mesos seran complicats i plens d’entrebancs de tot tipus i, segurament, s’hauran de prendre decisions poc comprensibles per la majoria, però tot això només serà viable amb una clara aposta per l’explicació de tot el que s’haurà d’implementar, no deixant res a un “ocultisme” que l’únic que pot suposar és la manca d’enteniment, avui crec que prioritari a tots els nivells.

Tornant a Einstein, que també deia “acabem d’un cop amb l’única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”, aquest crec que és el camí sense retorn que hem de començar a fer, amb el convenciment de fer front als reptes que ens trobarem, però que segur que sabrem superar.